21 de març 1918

21 març 2018

Dibuix de Xavier NoguésEn aquest país tenim un costum molt curiós. Quan ens trobem, al carrer, dues persones cara a cara, no tenim, a penes, res a dir-nos. Però, una vegada acomiadats i fets set o vuit passos, se’ns ocorren tot d’una una sèrie de coses urgents a dir a la persona que hem deixat fa un moment. Llavors la interpel·lem a grans crits, alçant considerablement la veu, bracejant aparatosament. L’altre ens contesta, és clar, cridant i bracejant amb el mateix ímpetu. Com que mentrestant anem fent via i la separació del nostre interlocutor es va accentuant, la conversa esdevé un guirigall terrible. A la fi, la distància es fa tan llarga que pràcticament és impossible de sentir res. Llavors hom diu, fent un gran esforç:

—Bé, ja en parlarem…

L’altre respon energumènicament:

—Sí, sí, ja en parlarem…

I, quan ens tornem a trobar, no tenim res a dir-nos.

 

En un moment determinat, alguns amics del meu pare decidiren crear un establiment per prendre cafè i fer una tertúlia sense noses excessives. Li demanaren un nom que respongués a l’esperit del país i a la finalitat que portaven. Proposà que l’establiment s’anomenés el Porxo d’en Massot i que el nom portés a sota, com a subtítol, aquest afegitó: Centre Republicà Tradicionalista.

El Porxo d’en Massot era una reminiscència de Mont-ras, de la joventut del meu pare. La família Massot, sobretot el vell Massot, fou un personatge liberal i republicà d’aquest poble que arribà a tenir una gran preponderància. Els diumenges es reunien sota el porxo de can Massot els correligionaris de la rodalia, tots ells portant la barretina vermella. Era una reunió político-recreativa: hom hi bevia el vi del país, jugava a cartes i es deia mal del govern constituït. L’àvia Marieta, que tingué amb el vell personatge una gran amistat, sol dir:

—L’avi Massot no anava pas a missa, però era la més bona persona de Mont-ras, la més entenimentada i de més criteri. Davant de les atzagaiades, no tenia pas pèls a la llengua…

El meu pare, que anà de petit, moltes vegades, al Porxo d’en Massot, també conserva d’aquest home un record excel·lent.

L’afegitó, per altra part —vull dir això de Centre Republicà Tradicionalista—, és una troballa magnífica. A primera vista sembla una contradicció, i probablement ho seria a tot arreu menys a l’Empordà. Ací, però, el republicanisme és una de les poques tradicions reals i vives. Té l’avantatge d’ésser una tradició relativament recent, perquè les altres, les que es perden en l’obscuritat dels anys, no serveixen pràcticament per a res.

La invenció d’aquest nom és, a més a més, vertaderament típica del temperament del meu pare. Home d’un caràcter més aviat enrigidit i desdibuixat, dubitatiu, fàcil de passar de la mania a la depressió, aquest nom representa un intent de resoldre una perplexitat per acumulació dels elements contraris del dilema.

—El nom està bé —vaig dir-li un dia—, però Hegel n’hauria deduït una síntesi…

—No em vinguis pas amb síntesis!… —digué espaordit—. Ja està bé. El nom és bonic…

Després d’uns quants anys de tertúlia intensiva, el Porxo d’en Massot es dissolgué i en la casa que ocupà al carrer de Cavallers s’hi instal·là el Club 3 × 4, nom una mica cabalístic però que significa simplement un club limitat a dotze persones, i d’ací el 3 × 4. Els seus fundadors, gairebé tots exportadors de taps al centre d’Europa, visqueren sempre amb les formes més puerils de l’espessa facècia alemanya entre cella i cella. Quan més tard decidiren que en pogués formar part tothom mentre professés l’ortodòxia capitalista, la societat s’anomenà Club 3 × 4 i pico

 

La meva mare està subscrita a El Pan de los Pobres, una revista quinzenal i piadosa de Bilbao que demana caritat a través de totes les formes imaginables, sense oblidar la promesa del miracle casolà, fàcil, sense escarafalls, discret. Un dels miracles de la revista és fer aprovar les assignatures del batxillerat als endarrerits.

—A mi em sembla —li dic rient— que seria potser més enraonat fer caritat directament que estar subscrit a les revistes que en demanen…

Em mira amb els ulls oberts —i queda una llarga estona parada, profundament sorpresa.

 

Al cafè, Joan B. Coromina diu haver sentit a un jove de dinou anys preguntar, en un moment arravatat, a la seva promesa de disset:

—¿T’imagines, Carmeta, quan serem vellets, vellets?…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

19 de març 1918

19 març 2018

Sant Josep.

L’àvia Marieta ha enviat un pa de pessic, en l’elaboració dels quals excel·leix. La meva mare ha fet crema. Però, així com la crema i el pa de pessic del dia dels anys tingueren una intenció normativa, la intenció dels dolços d’avui ha estat merament onomàstica, és dir, intranscendent.

 

El meu pare és un home molt metòdic.

A les deu en punt del vespre, tanca la porta del carrer —després d’un recorregut general de la casa per constatar el tancament de les obertures— i es dirigeix al cafè Pallot. El seu costum, a l’hivern, és sortir al carrer amb l’abric sobre les espatlles, faci el temps que faci. Només un dia a la setmana es posa literalment l’abric: els diumenges. Al cafè fa tertúlia amb el senyor Balaguer, del jutjat; amb el senyor Mascort, secretari de l’Ajuntament; amb Emeri Gironès, tractant en carbons i llenyes; amb el senyor Jordi, conegut per Quica, delicat i excel·lent confiter, i, si s’escau de trobar-se a la població, amb don Rossend Girbal, conegut també per Girbal Jan i, al Rosselló, pel Marxant Gros.

El senyor Rossend és un espècimen humà considerable; pesa més de cent trenta quilos. Negociant en cavalls, ha agafat, malgrat ésser d’una família absolutament cristiana, els aires de la gitaneria d’una manera tan ben calcada, que tots els seus aires són els del gitano del país. No solament sembla un gitano per la seva manera de parlar, sinó per la seva vaga i incerta comptabilitat, migrada, confusa i trista. Molt entrant al cafè —entrant, en realitat, a innombrables cafès del país—, és molt apreciat a la tertúlia. S’hi instal·la còmodament: hi seu sobre dues cadires. És l’únic de la taula que, en demanar cafè, li serveixen automàticament una copeta: una copeta d’anís.

La tertúlia té una certa, irrisòria, amenitat perquè sobre d’ella hi flota una atmosfera permanent de projectisme i de possibilisme. Quan, superada la mitja hora de xafarderia vilatana, entra en el seu propi ambient, la conversació gira sobre el que s’hauria de fer: farem això, farem allò; s’hauria de fer això, s’hauria de fer allò; si féssim això, si féssim allò… No és pas que tots els assistents estiguin imbuïts del mateix ardor futurista. Hi ha matisos. En tot cas, l’únic que queda, davant d’aquesta manera de comprendre el món, en un estat de més recalcitrant fredor, és el senyor Mascort, buròcrata eficient, aferrissat, terrible secretari de l’Ajuntament.

Resulta, però, que quan el senyor Mascort es posa a parlar de les seves aficions a la pesca —que practica, des de fa molts anys, cada diumenge, a Tamariu— esdevé, sense adonar-se’n, un delirant i fantasiós projectista. Quan agafarem un nero, el dia que els llobarros piquin…

El senyor Girbal escolta aquests insignificants deliris amb un punt de muda displicència, mig adormit. Però de vegades vol establir exactament la jerarquia de les coses i marcar la superioritat que posseeix, i llavors comença la seva peroració amb un punt d’emfàtic retintinc:

Perpinyà—Els que hem tastat la vida de Perpinyà —diu—, els que coneixem la vida de Figueres

Quan el rellotge de l’església toca les dotze campanades de la mitjanit, el meu pare s’alça de taula per anar a dormir. Perquè aquest horari sofreixi modificació s’ha de produir a la vila i a la tertúlia algun fenomen insòlit. S’ha de calar foc en algun lloc; s’ha d’haver produït, en la tertúlia, la presència d’algun enginyer agrònom, passavolant i escadusser. Del contrari, les dotze és l’hora límit.

A la porta de l’establiment, tothom emprèn la seva via i es dispersa.

Aleshores el senyor Jordi, conegut per Quica, entra a casa seva, il·lumina un racó de la confiteria, floreja un assortit de llaminadures, en fa un adorable paquetet i torna a sortir al carrer. Ben abrigat, amb el paquet a la mà, es dirigeix llavors, silenciosament, passant pels carrers més foscos, a passar una estona a una o altra casa de senyoretes.

 

Llegit Les planetes del verdum de Josep Carner.

Josep CarnerCarner és —tant si escriu en prosa com en vers— un dels retòrics més prodigiosos (probablement) de l’època. El domini que té de la llengua i dels seus misteris és enorme, provoca una autèntica enveja. Perill permanent d’aquesta classe de virtuosismes: caure en el provençalisme, en el joc literari com a finalitat; confondre la forma amb el fons. Generalment parlant, Carner és graciós —formalment, sempre. Malgrat ésser barceloní, mai no és xaró. El xaronisme dels escriptors barcelonins és observable, de vegades, àdhuc en les notes de societat: correspon al ruralisme abrupte i pedantesc dels escriptors de fora.

En l’obra de Josep Carner, la magnitud de l’esforç literari de vegades no és paral·lel a l’autenticitat humana del fons. És la muntanya parint un ratinyol. Carner fa l’efecte de l’home que ha imposat uns límits a la seva vida mental per delicadesa —per timidesa, potser— o potser, encara, per sentit del ridícul.

 —————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

18 de març 1918

18 març 2018

Aquest matí, al safareig del jardí, he vist la primera oreneta de l’any. L’ocell era al cantell de pedra del dipòsit, molt a la vora de l’aigua, i tractava, amb grans dificultats, de beure’n una gota.

A la tarda, en passar per davant de l’església, les orenetes xisclaven volant, descrivint circumferències molt amples, al voltant del campanar. Volaven amb la boca oberta, perseguint els mosquits de l’aire, les mosques i els insectes.

 

Don Josep Gich, farmacèutic al carrer de Cavallers, fou, durant molts anys, jutge de Palafrugell. El recordo, ja vell, com una ombra: era un home petit, amb un bigoti caigut i cremat, car era un gran fumador, i uns ulls fatigats, grocs i vermells flotant en una bambolla de limfa. Portava, per estar per casa, un mocador de seda blanca al coll —d’una blancor perfecta. Era polític, de tendència liberal, i a la tertúlia de la farmàcia, que era, sembla, molt viva, hom feia i desfeia. És l’autor d’una observació molt aguda sobre els empordanesos, dels quals deia que tenim una imaginació tan exuberant, que confonem les mosques amb les àguiles —la qual cosa és exactíssima.

Personalment, el senyor Gich era, és clar, malgrat el diagnòstic, com a bon empordanès, un home de molta temperatura imaginativa. De tota manera, hi ha un fet que demostra que fou també un home de gran bon sentit.

Un dia se li acostà l’agutzil i amb un gran misteri, a cau d’orella, li denuncià que a fora vila, al Molí de Vent, havia sorprès un home a sobre d’una dona —o una dona a sobre d’un home, no ho recordo exactament.

—No en feu cas!… —digué rapidíssim i amb un aire profundament seriós el senyor Gich—. No té cap importància i no cal parlar-ne més. Ja comprendreu que podrien haver caigut un sobre l’altre. En el món passen coses molt estranyes…

 

L’empordanès és potser l’home més absolutament entusiasta i elemental de Catalunya —sempre que l’entusiasme no hagi de durar gaire ni de continuar massa hores seguides.

 

Una de les gràcies més positives d’aquest país és la dificultat que sembla tenir per no produir amb abundància el tipus d’home que, a mi almenys, és el que m’empipa més. L’home que m’empipa més és el que parla escoltant-se, el que es mira les puntes de les sabates quan camina, el que es fa dringar els duros i les claus a la butxaca dels pantalons amb un posat de fatxenderia, el que per parlar de les seves coses, indefectiblement nímies, insignificants, us crida a part i n’enraona amb un aire de confidència i de misteri, etc. etc.

 

A l’Empordà —i a tot arreu probablement— el pintoresc produeix una gran fascinació. En aquest país, un home reconegut com a pintoresc per la majoria pot fer, literalment, el que li dóna la gana. Potser el pintoresquisme es porta la seva moral —sensiblement distinta de la corrent. De vegades arriba a ésser perfectament visible que davant d’una boutade, d’una gràcia, d’un color, d’una ximpleria, d’un adjectiu, la moral falla sobtadament.

 

Déu Nostre Senyor ens ha donat, a nosaltres pobres, el sentiment de la dignitat de la nostra pròpia pobresa. El pobre que té algun dubte sobre el sentiment de dignitat de la seva pròpia pobresa té molt mala peça al teler.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text. 

 

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

16 de març 1918

16 març 2018

El senyor Balaguer, escrivent del jutjat municipal, sol prendre cafè amb el meu pare. És un senyor molt simpàtic. Sempre que em troba, em diu:

—Vine al jutjat! Faràs pràctica de la carrera, llegiràs papers, veuràs coses que t’interessaran…

—Deuen obrir molt aviat… —que jo li dic.

—A quarts d’onze… És una hora que està bé.

Avui, a quarts d’onze, he anat al jutjat. Està instal·lat en un racó de l’edifici de l’Ajuntament. Es pugen —del carrer estant— cinc o sis graons i hom entra en una habitació gran, nua, de sostre altíssim, il·luminada per una finestra que dóna a un pati veí, molt ofegat. Hi ha dues o tres taules, unes cadires al voltant, uns penjadors i, sobre la paret del fons, un crucifix i un retrat del rei. Una porteta baixa, d’un sol batent, dóna pas al despatx del senyor jutge. Conec, d’altres vegades, aquest despatx: és molt reduït, amb una estanteria amb llibres i papers i una estufa amb un tub que surt per la finestra del carrer.

En entrar, hi havia l’electricitat encesa. La llum de les dues bombetes quedava diluïda, enfarinada, per la resplendor trista i opaca que venia del pati resclosit. En l’aire hi flotava una barreja de fortor de tabac refredat i agre i de la sentor immunda que fa el paper de barba.

M’aturo un moment al llindar de la porta. El senyor Balaguer ocupa la taula del fons —una taula plena de documents, de llibres i de Gacetas de Madrid. Un autèntic cafarnaüm judicial. Darrere d’ell, al penjador, hi ha suspesa la capa amb valona i el barret fort que he vist portar tantes vegades pels carrers al senyor Guardiola, secretari titular. En el despatx, hi ha un silenci absolut. Aquella calma que hi ha a les oficines quan el personal encara no s’ha despertat totalment. Es pot sentir la ploma del senyor Balaguer —la cal·ligrafia del qual és solemne i pomposa— gratant el paper.

Faig un pas més. Darrere el batent de la porta, assegut a una cadira, l’agutzil, amb la gorra posada, menja amb els dits un peix fregit posat sobre una llesca de pa. La boca, els pèls del bigoti, li regalimen d’oli. Menja amb un aire obsessionat, absort, concentrant la mirada sobre el pagell torrat.

El senyor Balaguer em descobreix a la fi. S’alça de la taula, s’acosta i m’acompanya fins a la que ocupa, al fons de l’habitació, el senyor Guardiola. El senyor Guardiola em dedica uns escarafalls cordialíssims, s’aixeca dret i em fa amb un gest del braç estilitzat i curvilini, posant la boca en forma de cul de gallina, una carícia a la galta.

—Oh, estimat!… —diu amb una desmesurada cortesia—. Benvingut a aquesta casa… Balaguer, vostè mateix. Ja parlarem més tard… En aquest moment tinc una mica de feina. Perdoni, amic Pla. Faci com si es trobés a casa seva.

Caminant amb uns passets de doneta, movent tot el cos, un plec de papers sostinguts delicadament amb dos dits, el senyor Guardiola travessa el despatx i es tanca a l’habitació del senyor jutge.

El senyor Balaguer, mentrestant, em fa seure a la seva taula, davant d’ell. M’ensenya de plegar el paper segellat, m’allarga una ploma i m’invita a copiar d’un llibre del Registre Civil, grossíssim, una partida de defunció. Em poso a escriure amb vertader entusiasme.

Al cap de deu minuts de gratar, el treball esdevé maquinal. Penso, mentrestant, en el senyor Guardiola. Tipus estrany! És un home d’una cinquantena d’anys, alt, ple de carns, macilent, rosat de cara, d’ulls blavissos. Escàs de pèl, porta, al cap, un plafó de cabells engomats, com una perruca tènue. Tot el seu cos irradia una impressió de cosa tova, desproveïda de consistència. Solter recalcitrant, viu amb una seva germana —una senyora beata i cerimoniosa. Acompanyat sempre d’ella, la seva carrera ha consistit en una llarga peregrinació a través d’oficines judicials escarransides… La seva presentació, la seva manera de caminar, de parlar, de vestir, de gesticular, ha creat la hipòtesi, en la gent, de la vaguetat del seu sexe. En aquest sentit la seva vida deu haver estat molt dura, perquè ha estat la riota de molta gent. En la seva indumentària hi ha tres elements inconfusibles: el barret fort tornassolat per un excés d’aprofitament; l’armilla blanca amb botons de nacre d’una coloració rosada; una capa amb valona i gira de vellut vermell. En caminar, té una manera de jugar aquestes gires tan femenina, enjogassada i plena de coqueteria que de vegades fa pensar en alguna vella cupletista, irrisòria i desballestada.

Amb això entra el Nen, de nom Paguina, campaner de l’església i ordinari de la rectoria. És un home petit, sec, tort, geperut, que camina posant el cos entregirat, diagonalment, amb un caliquenyo a la boca; sense treure’s la gorra, s’acosta a la taula del senyor Balaguer i pregunta amb una veueta atenorada, que fa venir pell de gallina:

—¿Ja ha acabat la feina aquell ximple?

—¿Qui vol dir, aquell ximple? —fa el senyor Balaguer amb una indignació a penes continguda.

—Vull dir el senyor Guardiola. Fa cinc dies que promet la partida de naixement i encara no està. El vicari la reclama…

—¿Vol fer el favor de reportar-se? —diu, crispat, el senyor Balaguer—. Vagi amb compte amb les paraules que utilitza…

En aquest punt de la conversació s’obre, d’una revolada, la porta del despatx del jutge i el senyor Guardiola —que probablement ha sentit tota la conversació car s’ha produït a crits— treu mig cos pel batent i diu amb una cara enriolada, afectuosíssima:

—Paguina, si li plau, torni a la tarda, a quarts de set, i se la podrà emportar. Doni molts records al senyor vicari, de part meva…

—Està bé! —diu Paguina, tètric, sec.

La porta es torna a tancar. El campaner dóna una mossegada al caliquenyo i s’allunya de la taula. El senyor Balaguer em mira amb els ulls tristos, en silenci. Després fa amb les espatlles un moviment d’indiferència, i torna a la feina. L’agutzil, que ha acabat fa una estona d’esmorzar, saluda cordialment Paguina en passar, aquest, la porta del carrer. Després es torna a asseure a la cadira del racó i veig com es fa passar voluptuosament, pels forats del nas, el fum d’un caliquenyo negre com un tros de pega.

En una pausa del meu treball encenc un cigarret i dono una ullada més detinguda al despatx. El dia s’ha ennuvolat i la llum que baixa de la lluerna és més incerta, d’una grisor més densa. En el racó oposat al que ocupa l’agutzil, el més fosc del despatx, al costat d’una estanteria que penja una mica d’un cantó, carregada de papers i de volums que em semblen de l’Alcubilla, veig que hi ha un home assegut a una cadira, absolutament immòbil, emmanillat. Quedo una mica sorprès. És un home vell, vestit de vellut, espitregat, sense res al cap, els cabells en desordre. Per la brutícia que porta a sobre, sembla un carboner. Està tan quiet, es manté en una absència tan profunda, que sembla dormir.

—¿Qui és aquell home, senyor Balaguer? —pregunto amb la veu més baixa que puc produir.

—L’ha portat la guàrdia civil aquest matí. És un bosquetà. La primera vegada que el veig.

—¿I què ha fet?

—Ha robat, sembla, deu pessetes a un seu company de treball…

—¿I què pensen fer?

—Esperem el senyor jutge.

—¿És fora, el senyor jutge?

—Ha enviat avís dient que anava a dinar a Calella. Deurà venir, suposo, a la tarda.

—Però a l’hora de dinar, ¿què en faran, d’aquest home?

—¿Què vols? L’haurem de tancar a baix. No hi haurà altre remei.

A tres quarts d’una en punt, el senyor Guardiola obre la porteta del despatx del jutge, es dirigeix al penjador, es posa el barret fort i la capa, dóna un «bon dia tinguin!» i es dirigeix a la porta del carrer. En passar per davant de la taula es mira, amb detenció, les ungles de les mans. Després d’haver marxat se sent un rastre de perfum dolç i covat.

Pocs moments després, el senyor Balaguer obre un calaix de l’escriptori, treu una clau immensa, crida l’agutzil i li allarga la clau. Diu:

—Porteu aquest home a baix…

—¿No se li haurà pas de donar dinar?

—Parleu-ne amb ell. Vós mateix… El senyor jutge deurà venir a la tarda. Abans, no podem pas fer res.

—Sí senyor. Molt bé.

Em poso la gorra i l’abric. El senyor Balaguer fa el mateix. Anem a dinar, ara un pas ara un altre, sense dir res.

Al vespre, vaig al cafè del Centro Fraternal. Hi trobo gairebé tots els meus amics. Hi ha Tomàs Gallart, Joan B. Coromina, Enric Frigola, Josep Bofill de Carreres, que tothom coneix per Gori, Lluís Medir, el farmacèutic Casabó, Josep Ganiguer… Llarga conversació sobre dones. La conversació de sempre. Després algú surt a parlar de la justícia. Vull dir de la justícia en el terreny genèric.

Una de les diferències més acusades entre les conversacions a l’Empordà i les de Barcelona —amb igualtat social d’interlocutors—, per exemple, és que aquestes darreres no solen mai moure’s del terreny empíric, del detall, dels fets isolats, de les anècdotes. En canvi, a l’Empordà, sempre hi ha algú que té la mania de transportar-les del confús inextricable detallisme a un pla general, genèric. Quan salta, en la conversa, la paraula justícia, tothom fa, automàticament, una mitja rialleta.

Tomàs Gallart recorda que quan Josep Ferrer era jutge de pau solia dir que la justícia és una cosa molt important, però que no s’havia de tenir mai una pressa excessiva per fer-ne. Gori, que ha estat jutge de la vila i té la il·lusió de tornar-ne a ésser, perquè creu que el càrrec fa per a ell, elogia emfàticament el judici de Josep Ferrer. Diu el senyor Bofill:

—La justícia, aplicada rigorosament, aplicada com si fos un reactiu químic, pot fer grans estralls i una enorme quantitat de víctimes. En un món que essencialment és injust, la justícia teòrica, absoluta, és un enorme revulsiu. La justícia s’ha de prendre amb calma i s’ha d’aplicar a petites dosis…

—El que sembla donar-te la raó són les notícies de la revolució russa… —insinua el senyor Enric Frigola.

—Possible! —fa Bofill—. Els russos estan ara implantant la justícia en el seu país. Patiran moltíssim. Ho passaran molt malament. Es veuran obligats a crear un Estat merament policíac, fred, sinistre. Passaran molta gana i molta set, hauran d’ampliar totes les seves presons, hauran de dibolir tot allò que fa agradable la vida. I, així i tot, no implantaran cap forma de justícia. La meva idea és que no hi pot haver aliments, ni una forma mínima de vida en comú, sense un determinat grau d’injustícia. ¿Per què hi ha d’haver dones lletges i dones guapes? ¿Per què hi ha d’haver homes intel·ligents i homes estúpids? ¿No és una injustícia? Si apliquem la justícia a una situació així, no tindrem més remei que matar les dones guapes i els homes intel·ligents…

En la tertúlia, la confusió va d’augment. Ningú no sap què dir. Coromina, nerviós, es rosega una ungla. Els altres fem aparentment el distret: amb el nas a l’aire, fumem… La reunió es dissol abans de l’hora habitual, per esgotament.

 —————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

14 de març 1918

14 març 2018

Ara, finalment, dóna gust de viure a Catalunya. La unanimitat és completa. Tothom està d’acord. Tots hem tingut, tenim o tindrem, indefectiblement, la grip.

Fa quatre o cinc anys que llegeixo, cada dia, el Glosari de Xènius. En aquest moment no sembla pas haver-hi, per a la secció d’Eugeni d’Ors, tant d’entendriment com en altres èpoques. Personalment trobo el Glosari molt afectat i de vegades una mica massa «violinista». Tinc una tendència invencible a malfiar-me dels que són massa artistes.

Penso de vegades en la qüestió de si la concupiscència —el que sol anomenar-se habitualment la concupiscència— no és un dels mòbils més potents de l’acció. Per desgràcia, no sento pas l’acció. No sento ni la fascinació del terbolí ni la de la curiositat d’imaginar-me’l —que pot ésser tan forta com la primera. El riu passa, i tot em porta a quedar-me, assegut, a la riba. La lectura de les novel·les de Baroja —que he devorat, abundantment, aquests últims dies— m’ha arrasat els pocs gèrmens d’acció que tenia. Baroja és un antiafrodisíac molt actiu. És un místic —desproveït del charme flotant, imaginatiu, que sovint els místics tenen. En aquest sentit, aquestes lectures m’han fet molt de mal. Potser de jove no s’han de llegir aquests llibres furiosament ascètics —o almenys convé alternar-los amb algun llibre il·lusori, pornogràfic.

 

La franquesa empordanesa. — Al carrer Estret, la guàrdia civil condueix emmanillat un xicot jove, sec, moreno, amb un tupè molt ben pentinat. Transporta a l’esquena un sac de conills i gallines, que es mouen a dins del sac. En creuar-nos, sento al meu costat una dona que diu amb la boca oberta per la sorpresa:

—Que és estrany! Tan franc que semblava…

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada