1r de desembre 1918

1 desembre 2018

Dia humit, plujós, fred. Calma de cos i d’ànima. Atonia.

 

Maurice Barrès m’entusiasma. És un estilista extraordinari, elegantíssim. La doctrina nacional-materialista que professa em sembla molt lligada amb la realitat, plausible. És un retratista d’escorç incisiu. A Le Jardin de Bérénice hi ha paràgrafs literalment perfumats de violeta i d’olor de roba interior de dona, una mica desfeta, agradable al tacte, fina.

 

A casa, la vida familiar és pràcticament nul·la. Hi ha un ordre extern rígid, però pràcticament tothom fa el que li sembla. Això potser és una bona educació; potser és una educació dolenta. Ja ho veurem. El temps ho dirà, en definitiva. En tot cas, no n’hi ha d’altra. És l’educació catòlica —amable i desllorigada— del país.

 

Absolutament sorprès de la meva decisió, tímid, patint, ballo una estona, a la nit, al Círculo Mercantil. Em sembla, és horrorós, que tothom em mira. Sempre tinc la sensació d’ésser espiat, d’ésser vigilat, d’ésser seguit per uns ulls inquisidors, freds, mofetes. No puc tenir un moment de pura i franca espontaneïtat, de llibertat, d’abandó complet. Al ball, aquesta obsessió m’arriba a exasperar. Però això ¿què és? L’essència de la vida burgesa ¿no és precisament la sensació física de sentir-se espiat constantment, de viure a dins d’una gàbia de vidre? Sí, no té dubte: sóc un burgès, un burgès total, definitiu.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

29 de novembre 1918

29 novembre 2018

Sobre el fons verd de la seva botiga de llibres, Lavinya em parla de l’esdevenidor de l’anarquisme amb la seva aflautada veu d’hermafrodita. Porta un cubrepolvo de color de crema —una d’aquestes bates que segons qui les porta fan por, perquè fa l’efecte que a sota no hi porten res més.

A ell, personalment, no li interessa cap mena de llibre  —llevat dels de la secta. Ho tenen tot resolt. L’endemà del triomf, tot està previst. No pot fallar res. Farem això, allò, el de més enllà… La vanitat, l’enveja, l’orgull diabòlic d’aquests primaris, ¿quina arrel té? Que té una arrel és segur —probablement molt antiga. Jo comprenc totes les utopies socials, totes les idees, les que siguin. L’anarquisme, però, m’ha produït sempre una sensació de molèstia física, de desori desagradable —d’arribar al llit i trobar que encara no és fet.

 

Demà serà Sant Andreu. Per Sant Andreu, o pluja, o neu, o fred molt greu. Serà fira —virolada com una samfaina— a Torroella sobre el fons de romaní i d’espígol del Montgrí. De petit, hi havia anat amb el meu pare —amb la tartana i l’euga.

 

Enric Frigola deia avui al cafè a Josep M. Avellí, un amic del seu temps, que presenta una calba rodona, ampla, rosada, magnífica:

—A Europa, és diferent d’Amèrica. La nostra presentació té massa gravetat, és excessivament monòtona. Vestim massa negre i no utilitzem mai els colors per fer-nos agradables a la vista. Els americans, en aquest aspecte, tenen més amenitat, són més divertits. Utilitzen el color constantment i de vegades amb una gràcia prodigiosa. Tu tens una calba impressionant, inoblidable. De tant en tant, t’hi hauries de fer pintar una figura o un paisatge o simplement fer-t’hi donar unes pinzellades de color. ¿Comprens el que vull dir? Imagina’t l’efecte que faries el dia que hi portessis pintada la Gioconda… Tot el món, literalment tot el món, en parlaria.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

28 de novembre 1918

28 novembre 2018

Dins de «La Vall de Josafat», Xènius parla avui de Shakespeare. Diu que és Força i Llei. «¿Què vol dir, escrivint això?», pregunta Gori, intrigat. «És una síntesi, una definició…», respon Coromina passant-se la mà pel clatell. «Sí, sí, és clar —diu Gori—, una síntesi, és clar. Però, quan s’utilitzen aquestes paraulotes amb majúscula, mal senyal, compreneu? Són recursos de la comoditat, maneres de parlar de coses de les quals hom no sap ni un borrall. Malfieu-vos de les coses vagues que s’escriuen amb majúscula. Són trampes per a babaus».

 

 

Stendhal, Stendhal —aquest és el camí. Hi ha un aspecte molt substanciós en l’obra de Stendhal —el que fa referència a l’anàlisi de la hipocresia— que tindrà sempre una candent actualitat en aquest país.

 

Passo balanç. Dec diners a T. G.; diversos ressopons; una llarga factura al club i una considerable quantitat de llibres al llibrer Lavinya. Accepto aquests deutes amb tota humilitat i declaro que són absolutament reals. M’agradaria d’ésser un bon pagador, però no sóc encara prou pobre per haver de pagar al comptat. Tot arribarà…

 

Contra la sinistra casa de tracte, que m’horroritza sense acabar-me d’ensopir, l’única solució és la fatiga sense objecte.

He caminat tota la tarda. Torno de Sant Sebastià, espuetat. Ha fet una tarda grisa. El paratge de Ros, sense sol, té una punta de melancolia. Entre dues feixes verdes, un camp de color morat fosc té la mateixa qualitat que un ull de vellut. Veles desinflades en mar. Gossos errívols fan anar un conill entre els pins solitaris. De vegades, la forma d’un arbre em suggereix una forma humana; em sembla, àdhuc, en la calma del bosc, sentir una veu… El bassiol de la font de la Portalada, glaçat, semblava un tros de claror de lluna…

Succeeix de vegades, però, que l’excés de fatiga física posa en tensió tots els nervis, i així hom acaba en el mateix lloc que hom hauria volgut, des d’un principi, evitar.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

26 de novembre 1918

26 novembre 2018

El senyor Torres Jonama.

Emigrat del país molt jove, ha fet una gran fortuna als Estats Units i a Cuba, amb el suro. Després, jugà amb sort a la Borsa, a Wall Street. I ara el tenim ací,1 convertit en filantrop. Hem posat el seu nom a un carrer i quan arriba l’anem a esperar amb l’orquestra, el bombo i els platets.2

Es veu que s’ha enyorat enormement malgrat la prosperitat de la seva vida —i malgrat, sobretot, la situació de misèria que tenia en el moment de marxar. Aquest país s’enyora —és una realitat. Primer volgué comprar el tren petit per impulsar la vida del país. Després proposà de pagar les obres de l’acabament del campanar. Ara sembla que s’ha decidit a pagar les escoles de Palafrugell i dels poblets de la rodalia, i de donar subsidis a les criatures que tenen afició a anar a estudi. Sembla, però, que això dels subsidis no ha pas caigut tan bé com hom es pensava.

És un home alt, corpulent, fort, roig de cara, de gran vivacitat, blanc de bigoti i de cabells, admirablement ben vestit i calçat. Els vestits blaus que porta, amb la rojor de la pell, el blanc dels cabells i la vigoria del coll, li donen un aspecte de senador americà. Deu haver menjat molt bé. La seva muller és una italiana de Florència, una mica freda i llunyana.

Com totes les persones d’aquest país que han estat «allà baix», el senyor Torres sembla, de primer antuvi, una mica trastocat. És un fenomen de desproporció. El seu món, el món en el qual s’ha fet home i enriquit, és un món de cents i millers; en contrast amb la petitesa i la misèria d’ací, l’efecte és abrupte i detonant. Ara, com a filantrop, se li perdona tot. Com que ací tothom sembla dormir i estar una mica aturat, el senyor Torres, que té una gran vitalitat, tracta tothom de burro, de carcamal i d’animalàs, sense excloure gairebé ningú, el rector comprès, és clar. Potser en fa una mica massa. Però de vegades penso que, si un filantrop no pot permetre’s aquests luxes amb els seus filantropats, no sé pas qui podrà fer-ho.

 

Avui em deia que, essent molt jove i molt pobre, i estant dominat per un esperit aventurer de molta vivacitat, sentà plaça de voluntari en les tropes carlistes (en temps de la segona guerra civil) i anà a parar a Estella (Navarra) a la cort del Pretendent. El destinaren a la banda de música reial, de flautí. Hi havia molts catalans. Les coses anaven malament. No hi havia diners. Ningú no cobrava. El soldat era més pobre que una rata. Tot eren protestes i mala sang. Un dia pels carrers d’Estella sortí una manifestació de soldats catalans, morts de fam, amb un penó al davant que portava aquesta inscripció literal:

Si avui no ens paguen
i demà tampoc,
quan vingui la columna
no li farem foc!

—Els degueren afusellar tots… —que jo li dic.

—No senyor. No n’afusellaren cap. En aquella època hi havia moltes menys lleis que ara. El cas no estava previst. Ara tot està previst. Davant d’una novetat s’havia d’inventar i la gent d’aquella època s’estimava més dormir que fer marxar el cap. La manifestació donà resultat. Ens pagaren una friolera i jo vaig continuar tocant el flautí, a la banda.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. “Durant els anys que Torres va estar sense venir a Palafrugell  (de 1914 fins a 1921) no va deixar mai –tot i la distància– de col·laborar pel bé del poble”, diuen a Palafrugell. Pla, doncs, avança uns dos anys aquesta tornada  — (n. ed. bloQG) []
  2. A l’edició de butxaca d’El quadern gris (col. “la butxaca”, llegim “platerets” — (n. ed. bloQG) []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

25 de novembre 118

25 novembre 2018

Dilluns. — Destil·lo un excés d’alcohol. Vida opaca. Una estranya sensació de por de morir.

Al vespre, vaig al cine. Roldós està molt apagat. Sala gairebé buida. Tot banal, indiferent, infrarutinari.

Penso en el dia d’ahir. Vaig passejar-me una estona pel carrer de Cavallers. El passeig d’abans de sopar. Tantes noies! Vestides d’hivern, totes semblen netes i algunes em semblaren d’una gran bellesa. El que s’assembla menys a una determinada dona és la mateixa dona en un altre moment. Els homes —potser— som més iguals, tenim un tirat més igual. Després vaig anar al ball del Casino. Vaig baixar a ballar. La sala era un forn. No hi cabia ningú més. Totes les olors de la raça llatina, barrejades amb els perfums populars. Les parets regalimaven, suaven el líquid del baf humà. He ballat amb Ll., filla del lampista. He hagut de vèncer un mur de timidesa, de vergonya, de pusil·lanimitat. Ll. sembla tenir una mica de boira als ulls. És amable, massa respectuosa, deu ésser —probablement— molt obedient. Però potser no és ben bé això… Quan acabo de ballar, sembla que em treuen un pes de sobre. La meva falta de naturalitat és un fet cert i desagradable.

 

Entre l’indefinicionisme i la confusió d’Unamuno i la tendència a definir d’Eugeni d’Ors, prefereixo la posició darrera. M’ho fa dir la gana.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.