10 de març 1919

10 març 2019

La dispesa.

Ha arribat una germana de la dispesera, la senyora Emília. És una senyora d’edat, grassa, molt ben conservada, amb una cara rodona com una poma rosada, cabells blancs i caminar pesat. El seu temperament —pel que es va veient— és absolutament oposat al de la seva pobra germana. És una dona impàvida, absolutament indotada per a qualsevol reacció sensible. Li és tot igual: el soroll horrible que hi sol haver a la casa com el silenci; el desordre com l’ordre; el blanc com el negre; les afliccions com les alegries. Es límita a viure. No li interessa ni manar. Presideix la taula dels dispesers com si fos un altre moble. Les procacitats que ha d’escoltar la deixen absolutament indiferent.

Roseta, la filla gran de la dispesera, està cada dia més flaca i nerviosa: està seca com una oreneta.

A part dels estudiants i del jove Lluch, el dandi sud-americà, que cada dia té més vent a la flauta, a la dispesa hi ha un tipus curiós: don Eligio. Té un gran prestigi entre els estudiants. És el tipus pur del paràsit de casa de dispeses.

Don Eligio és un andalús de gran volubilitat verbal, faceciós, avorridíssim. És un especialista en qüestions de teatres, cines, adrogueries i tavernes. És un home petit, moreno, asticat, posseïdor d’un vestuari vell però ben conservat, amb un entrellat capil·lar sobre el crani lluent. De cara, té un aspecte impressionant d’anthropopithecus monae; presenta un nas que sembla rosegat per les rates, amb dos orificis sobre la paret de la cara que semblen dos forats de pany.

Don Eligio és un home muntat sobre un principi: pagar sempre el menys possible i, si se tercia —com ell diu—, deixar de pagar, purament i simplement. Cada vegada que la dispesera li insinua la necessitat de passar comptes, la necessitat de posar en net els endarreriments pendents, entra en un estat de fúria i de follia. Afirma llavors, cridant com un energumen, que no pot tolerar viure rodejat de persones incomprensibles, mediocres i faltades d’humanitat, de catalanes judíos —diu literalment. El truc és antic, i aquestes escenes no tindrien ni la menor importància si els estudiants, en produir-se, no es posessin sempre del cantó del paràsit infecte. Davant dels crits i les bufonades de don Eligio i de la brometa literal dels estudiants, la dispesera no té altre camí que tancar-se a la cuina, confosa i avergonyida. La intervenció d’aquest escamot de senyorets criminaloides en els afers d’aquesta pobra dona és repugnant. Mentrestant, la senyora Emília es manté asseguda a un racó, completament indiferent. Roseta escriu cartes al seu promès passant-se la llengua pels llavis secs.

L’ambient de la casa és incòmode i desmanegat. L’estudiant Guardiola, d’Esparreguera, és un murri de les muntanyes de Montserrat. És un xicot intel·ligent, agut, però maniàtic, díscol, d’una modèstia falsificada, dominat per capricis estranys, que el fan antipàtic i d’un tracte vidriós i insegur. L’única cosa que li interessa són els diners. Quan arriba el carter amb la presumpció que porta algun gir postal, Guardiola obre sense fer soroll la porta de la seva habitació i mira amb un ull nerviós, frissós, per l’interstici de la porta. Si els diners són per a ell, es presenta amb un aire de murriot, el cap baix, mirant amb desconfiança a dreta i esquerra, i toca els bitllets amb un petit somriure de vanitosa suficiència.

L’estudiant de medicina Finestres, de Girona, és el tipus de xicot petit, guapo i ben vestit amb un gust horrible. És jove, maurista, chico bien, d’una indolència dissimulada, indescriptible, i un gran fons de paràsit. Només li interessen les coses personals, les pròpies coses personalíssimes, i es passa la vida dient:

—Això no m’interessa… Això tampoc no m’interessa…

Són xicots que tenen vint anys. Es troben en la flor de la vida. Cada dia que passa tendeixen més, però, cap a l’infantilisme. Són éssers primaris que només tindran una sortida si és que la tenen: casar-se amb una dona rica. Una dona amb calés —com ells diuen.

La dispesa és pobra: vint-i-cinc duros al mes. No pot pas tenir sorpresa. El menjador està organitzat a base de l’ou ferrat i del lluç fregit i del bistec amb patates coriaci, fibrós, prim com una orella de gat, duríssim. L’habilitat de la gent del país per tallar la carn prima és admirable. Després, una taronja o una banana —aquesta fruita que cada dia té més acceptació i que trobo insípida, mediocre i trista. Entre el poc menjar, els cafès que hom pren pels carrers i el desordre de la casa, l’organisme tendeix a mantenir-se en un estat d’esperitament.

La dispesa és molt a prop dels magatzems Damians, que són nous de trinca. Sortint al balcó del carrer es veu el globus terraqüi que remata els magatzems. És d’una petulància inenarrable.

A l’altra banda del carrer es veu l’estació del ferrocarril de Sarrià, amb les vies i els cotxes de color groc destenyit que pugen i baixen pel carrer de Balmes, tocant a les cantonades el xiulet. Més enllà de l’estació es veuen moltes cases, tribunes, teulats, d’una monotonia i d’una duresa repulsives.

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

9 de març 1919

9 març 2019

Diumenge. — He passat gairebé tot el dia al port. Hi he anat al matí i n’he tornat a mitja tarda.

Des que vaig arribar a Barcelona, he estat afeccionat a divagar pel port. Hi he passat moltes hores. El conec una mica. Fins avui he fet tres exercicis literaris amb una certa continuïtat: escriure notes sobre la mar; escriure sobre Girona; seguir aquest diari. Els dos primers exercicis han resultat fallats. El tercer, no sé pas si el podré aguantar.

He escrit una gran quantitat de notes curtes sobre la mar. Algunes les he publicades en diferents publicacions comarcals. Són notes d’un lirisme enravenat i sense volada, generalment inintel·ligibles, d’una escriptura pedant. El mar, que em fascina, és per a mi un tema que ha resultat estèril i eixugat.

Avui ha fet un dia típic de març.

Els pescadors diuen que, a l’hivern, la mar i el vent semblen pitjats. Volen dir que la seva tensió, el seu constrenyiment, el seu embat, és molt més intens. Un vent fresc d’estiu és infinitament més bla, més manejable que un vent fresc d’hivern. I bé: quan arriba el mes de març s’inicia, tot just perceptible, com una dolçor. Comencen de comprendre’s les paraules d’Èsquil: la mar, somriure innombrable.

La mar, innombrable sempre, ha arribat a la màxima diversitat. Ha fet sol, ha fet vent, ha fet boira, ha plogut, ha sortit una lluna en minvant. Radiant amb el sol; gràcil i lleugera amb el vent; silenciosa en la boira; puerilment sorruda amb la pluja, la lluna ha fet sobre l’aigua —sobre el reflex pàl·lid— caragols de fina curvatura i corns de l’abundància.

Amb el sol, tot semblava enlluernat. Núvols teatrals sobre la mar d’un blau fresc. Blancs purs, palpitants, d’una densitat de blanc oriental.

Ha entrat, després, un gargal ample, que ha fet ones inflades. La platja de ponent, corbada i llarga, semblava, al lluny, com una ona més fina, d’un color de pa torrat, que, amb el sol, guspirejava. A l’horitzó, núvols en creu, sobre un cel lleugerament tocat de malva.

La boira l’ha portada la mar. El vent ha mancat. Dins de l’emulsió blanquinosa, la mar ha agafat un color de tola de lampisteria tocada d’un formigueig vagament morat. Tot ha agafat un aire de fantasia flotant—com hom s’imagina que han d’ésser les imaginacions incertes, en procés de dispersió, d’una criatura agonitzant.

Després s’ha posat a ploure d’una manera mansa. Dins l’aire dens se sentien picar les ales de les gavines. La riba de can Tunis, fins al Llobregat, dins la gassa blanca d’aigua esfumada, tenia una fabulosa elegància. Les petites bambolles de la pluja a l’aigua.

El cel s’ha trencat i sobre el port desert ha aparegut una lluna que ha posat un ribet groc i violaci als núvols circumdants. El vent marcer ha entrat fresc i àcid i ha fet somicar les amarres.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

8 de març 1919

8 març 2019

Balzac.

Escriptor avorridíssim, pesat. No hi ha manera de trobar en les seves novel·les un adjectiu precís, exacte —un adjectiu que respongui a la veritat. Les preocupacions científiques de Balzac —Mesmer, Gall— fan riure.

 

Treballo. Tinc molta feina. Però tot ho faig malament. Aprendre de fer el servei militar em resulta un treball dificilíssim. No puc arribar a fer-hi atenció. M’he hagut de lligar un cordill a la cama per saber on tinc la cama dreta i la cama esquerra, per d’aquesta manera obeir les ordres de comandament sense equivocar-me de cama.

Els militars que intervenen en l’acadèmia on aprenc la instrucció són persones d’un aspecte molt pacífic i bonari. Quan es posen l’uniforme, es veu que no hi estan pas massa habituats i els va una mica balder. Són, probablement, de la reserva. Tenen, a la cara, la grisor de les persones poc habituades a manejar fusells. Es veu que el foc és més saludable.

 

El seny.

Segons el bisbe Torras i Bages, que haurà viscut en l’època més aviat plàcida de la Restauració, el català és pràctic, moderat, tenaç i de poques fantasies. Balmes, que visqué en una època d’incessants bullangues, em sembla que hauria discrepat. A través de la lectura de La Sociedad i d’altres escrits polítics es veu que Balmes es malfiava un xic del seny català. Les condicions externes, materials, de les èpoques essent variables, aquesta variació modifica els judicis àdhuc sobre les coses fonamentals.

Balmes dóna la impressió constant d’un home capaç de judicar objectivament les coses (excloent, és clar, l’interès religiós) i d’estar rarament deformat per prejudicis patriòtics. Llàstima del seu estil: és carregós, insuportable.

 

Adorna molt una família tenir un fill a la universitat. Però el que adorna més una família és tenir un fill a l’estranger.

 

Hi ha una quantitat determinada de persones que viuen de renda —que és una cosa conspícua i sòlida. L’escriure té més força: fa viure de l’aire del cel: de pressentiments, galindaines, hipòtesis i profecies.

 

Si algun dia, com tot sembla indicar-ho, haig de donar algun cop de sabre, que Déu faci que el cop de sabre no sigui massa amanerat.

 

De Nietzsche, Crepuscle dels déus: «Quan la dona té virtuts masculines, no hi ha ningú capaç de resistir-la; quan no té virtuts masculines, és ella la que no resisteix mai».

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

6 de març 1919

6 març 2019

La dispesa.

Malgrat conèixer-la de tan pocs dies, se’m va aclarint el fons tràgic de la casa. A davant del negoci hi ha una mare, dues filles i una minyona —Maria. La mare fa de cuinera i treu rarament el cap al corredor. És un ésser humà devastat pel foc de la cuina i per la misèria: una dona seca, pàl·lida, amb una cabellera grisa molt esclarida, terroritzada per l’angoixa, que ha viscut literalment arrossegada per la vida. La filla gran —una noia alta, prima, morena, de cabells negres— té relacions. Voldria casar-se per marxar de la casa i viure tranquil·la. La inseguretat del seu matrimoni la fa viure en un estat d’encalabrinament nerviós, de displicència incontrolable. Per la més petita cosa es dispara i les faccions —tot el cos— li entra en una crispació convulsiva. En aquests moments, la primera cosa que diu és que un dia es suïcidarà tirant-se per la finestra. La nena petita té deu anys. És grassoneta i té una cosa, a la cara, de badoqueria. De vegades l’envien a comprar alguna cosa i triga dues hores a tornar. Li pregunten què ha fet, on ha anat, com ha passat el temps, i es queda amb la boca oberta, sense dir res. Maria, la minyona —una noia baixeta, espessa de carns, d’una coqueteria passiva, amb un esllanguiment vegetal molt acusat, que parla amb un accent de la província de Lleida—, ha d’aguantar la persecució frenètica de gairebé tots els dispesers. El que projecta una persecució més activa és el dispeser de més edat —un tal don Eligio. De vegades em pregunto: quan aquests insensats li hauran fet la criatura, ¿què hauran fet, pobrets?

Hi ha un dispeser que es diu Lluch. És un català sud-americanitzat moreno, ple, alt, ben vestit, d’una impressionant pedanteria, ple de vent. Parla amb accent, amb la parsimònia de l’home que s’escolta i es reserva —fins i tot quan demana l’hora que és— i porta uns vestits foscos ribetejats —les americanes que Lloyd George ha posat de moda— amb un aguant i una barra impressionants.

Un altre dispeser, Mateu, té la mania del calçat. Al voltant d’aquest xicot, hi flota sempre aquella olor típica que fan les sabates noves —aquella mala olor de cuiro fresc—, sobretot si són barates. A sota del seu llit, se n’hi veuen diversos parells —gairebé totes enllustrades d’un color tirant a vermell. L’ideal d’aquest xicot seria estrenar unes sabates diàriament. És un ideal singular i xiroi, que està, però, dintre de les palpitacions del temps: aquests últims anys, les sabates, en aquest país, han agafat una importància que no havien tingut mai del meu record.

A la casa hi ha un desordre indescriptible. Generalment a les sis de la tarda els llits encara estan per fer i els orinals resten immòbils a les tauletes de nit.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

5 de març 1919

5 març 2019

Dimecres de Cendra. — Divago, ensopit i morós, pels carrers.

De dalt del carrer de Claris estant, es veu, al fons de la via Laietana, un dit de mar. La mar sembla haver-se assegut a l’horitzó tranquil·lament.

 

El seny català sembla una forma comercial, positiva, de l’escepticisme.

 

Aquestes joves senyoretes tan primes i gràcils, de cama llarga i d’ulls vius i esperitats, que circulen davant de la meva vista, estan destinades (una bona part d’elles) a pesar vuitanta-cinc quilos i a portar una bata amb un cinturó de borles, una gran, gran part de la vida.

 

Hi ha moments que el paisatge de l’Empordà m’obsessiona. És un paisatge que, tot i tenir sovint una elegant vaguetat, no és mai limfàtic, ni flàccid, ni deliqüescent.

 

Penso en la nota de Joubert: «Quan un meu amic és borni, el miro de perfil».

 

Angeleta. Ens ha vingut a veure ja dues vegades a la dispesa i avui —deu haver fet festa— ens ha deixat un paper escrit d’una simplicitat emocionant. Ens diu que s’enyora molt i que, si tenim algun parell de sabates per posar-hi mitges soles, ella ens les portarà al sabater. Sembla que en coneix un de magnífic. Angeleta es recorda de nosaltres. Tan poc que nosaltres ens recordem d’ella!

 

Al carrer de Mallorca, a la nit, no se sentia tocar cap rellotge de campana —o almenys jo no recordo haver-ne sentit cap. Al carrer de Pelai se’n senten diversos, d’una gravetat imposant, magnífics, d’una sonoritat que queda llarga estona flotant en l’aire.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.