15 d’octubre 1919

15 octubre 2019

Pensant un moment en el que escrivia fa pocs dies sobre l’Empordà i els empordanesos, em sembla cada vegada més estrany el que sobre aquest rodal es sol opinar. En aquests últims decennis, els empordanesos hem passat per un gran perill, que ha consistit en això: que consideressin aquesta comarca i aquest material dignes de ser investigats no pas humanament, sinó —passi la paraula— científicament. A l’Empordà hi ha molta arqueologia. Tot està molt abandonat. Seria perfectament normal que tot això s’investigués. El que han fet primer la Diputació de Barcelona i després la Mancomunitat a Empúries està molt bé. La falta de diners, però —i d’elements—, és visible. Però potser voler projectar des de vint o vint-i-cinc segles enrere una llum —fatalment artificial— sobre el món d’avui és una mica agafat pels cabells. Els erudits locals —tan pintorescos— han contribuït positivament a aquest corrent. A la seva manera s’han divertit.

El cas és que sempre estem a punt d’ésser convertits en conillets d’Índies de l’arqueologia i en objectes de vitrina de museu. Pel fet d’haver arribat quatre grecs espellifats al petit promontori de Sant Martí d’Empúries, resulta que som grecs, però no grecs de carn i ossos, és dir, iguals o molt semblants als grecs actuals —que són en definitiva els que deuen tenir una semblança menys vagorosa amb els antics—, sinó als grecs creats pels manuals d’erudició, als grecs artificials dels erudits, a les figures de cera gregues amb el nas hel·lènic dels museus. Segons aquesta manera tan lleugera i esbalandrada de fer les coses, tot el que fèiem els empordanesos (tot el que fem), tant si mengem, com si ballem, com si cantem, com si fem una qualsevol ximpleria, és grec —però grec, repeteixo, no real i vertader, sinó mer dibuix d’àmfora falsificada o erudita papereta cadavèrica. Després, altres senyors, per haver els romans entrat a la península per aquestes terres, en virtut d’un principi estratègic claríssim i ajudant la meteorologia, ens col·locaren sobre el cap el casc incòmode dels bombers i apareguérem com a coristes de targeta postal d’algun considerable Quo Vadis? convertit en pel·lícula o de qualsevol altra enorme baluerna per l’estil. Però la cosa romana que encara queda viva en el país —el dret— fou menyspreada sistemàticament. Després ens feren pujar en els elefants d’Hanníbal i ens deixaren entreveure els harems de guarda-roba. Han volgut —en una paraula— reconstruir-nos, però ens han reconstruït amb cartró mastegat, emplenant els buits amb palla i els forats amb guix.

Jo crec que davant de tot això s’ha de reaccionar i col·locar les coses sobre la intel·ligència i el bon sentit —que és un pla molt superior al merament professoral i erudit. Els grecs no vingueren ací per donar als professors un pretext posterior per emetre discursos pomposos, solemnes i obscurs, sinó per comerciejar i guanyar-se la vida de la manera que pogueren. Tampoc no aparegueren sobre aquesta geografia per realitzar algun ideal estètic o ètic o social i ni tan sols escriviren un paper sobre el que feren ací —cosa que per l’erudició és sempre un motiu meravellós de conjectures, de suposicions i d’hipòtesis. Aquells quatre grecs esparracats que desembarcaren en aquest litoral —esparracats però vius— mai no pogueren suposar que la seva existència arribés a convertir-se en una avorrida polèmica d’erudits. En fi, és molt possible que sigui una bona obra desenguixar i desempallar no solament Empúries, sinó totes les nostres ruïnes, i deixar que aparegui el que hi ha sota la crosta literària que les cobreix, és dir, el moviment espontani de la vida antiga, de la qual, pel que fa referència al nostre país, no tenim la menor idea —perquè fins i tot s’ha desvirtuat i falsificat el que constituí la base humana d’aquella gent, les seves necessitats, les seves passions i els seus instints. Hi ha un filó humà ineluctablement habitual que sempre reapareix —el de les passions bàsiques. Això no vol pas dir que els antics grecs d’ací visquessin com viu avui un obrer tèxtil o metal·lúrgic. En canvi, potser visqueren com un pobre pescador d’avui o com un venedor que porta mirallets pels pobles de la pagesia. En aquest sentit no hi hagué cap diferència, foren els mateixos: foren d’una insignificança absoluta, que és precisament el que no accepten els que escriuen sobre aquest rodal i sobre els empordanesos i ens presenten com diferents a causa d’una forma o altra d’herència. Si hi ha alguna forma d’herència, és moderna: és la frontera, la inseguretat del país, la cautela i la prudència dels pagesos. Aquest és un fet cert.

Així, ens trobem davant d’una elucubració cultural de cartró, basada, en el millor dels casos, en paperetes i encara més sovint en estirabots desproveïts del menor, versemblant, fonament. És una manera com una altra de fer perdre el temps i de substituir la sensibilitat real per una sensibilitat artístico-literària (el paganisme convertit en cromo) absolutament fictícia. Els arguments que utilitzà el senyor Maragall per establir una poètica basada sobre la paraula viva podrien ser de gran utilitat per veure amb mirada autèntica els vestigis antics que hi ha, generalment soterrats, en aquest país i al·ludir, fins on fos possible, a les seves humanes conseqüències. Ara, vitrines no, de cap de les maneres!

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

12 d’octubre 1919

12 octubre 2019

Diumenge. — A les reunions d’amics de Palafrugell (o simplement de coneguts o d’enemics —a les reunions d’amics sempre hi ha persones que no es poden veure) hi ha una llibertat de judici i de paraula pràcticament total. A la penya de l’Ateneu passa el mateix. És gairebé segur que totes o gairebé totes les tertúlies de Barcelona tenen aquesta característica.

M’he preguntat moltes vegades si aquesta llibertat pot durar, si no és excessiva. «De llibertat no n’hi ha mai prou!» —diu o escriu certa gent. És una opinió falsa. Que tothom pensi com vulgui individualment. Socialment parlant, la llibertat ha de tenir un límit. Dubto que aquesta llibertat d’avui pugui durar. El parlar no té aturador. Hom parla avui de la qüestió que sigui amb una absoluta procacitat —a si  l’encerto l’endevino. No queda res per verd. Tot queda supeditat a la gràcia momentània. Aquesta segregació verbal és —no es pot negar— extremadament divertida. El to general de les conversacions és d’una fabulosa amenitat. Pere Ynglada, que va i ve de Barcelona a París i Londres, diu que les conversacions de Barcelona són úniques en aquest moment. Ni tan sols la qüestió social és capaç de produir una certa reflexió —un punt de gravetat indispensable. Fa l’efecte d’un país de tímids dominats per la freqüència de l’audàcia (verbal) més lliure.

—Aquesta situació —deia avui Enric Jardí a la penya— durarà el que durarà. Vindrà un altre govern i tota aquesta loquacitat i xerrameca se n’irà aigua avall. La gent fugirà del naufragi com les rates. Tothom es tornarà enravenat, discret i d’una morositat funerària. Les paraules es tornaran més opaques i més cautes, el soroll minvarà. Passarem d’un extrem a l’altre. Sempre ha estat igual.

A mi em sembla que aquesta verbositat tan vasta no ha pas afectat, per res, la hipocresia general. La hipocresia es manté igual. La hipocresia és el roc a la faixa —la reserva que es guarda per quan vagin mal dades.

Era diumenge —una tarda dolça, lleugerament ennuvolada, tèbia tarda de tardor. La tardor, a Barcelona, és una pura delícia. La reunió era nombrosa i el local, ple de gent. Els diumenges apareixen a la penya contertulians que no vénen els altres dies: el vell Dalmau de les galeries de pintura, els metges que els dies de fener tenen feina, professors, artistes. En el local el fum és molt dens. Molts concurrents fumen cigars de l’Havana magnífics, esplendents. Els cigars de Josep Maria Albinyana són impressionants, llargs, de fulla boníssima, la dimensió dels quals sembla augmentar en contrast amb el seu cos i la seva cara llarga, xuclada i ascètica. Hi ha fumadors (Albinyana) que semblen aspirar el cigar; altres (Sagarra) els bufen pomposament. Cada u per allà on l’enfila. Les paraules d’Enric Jardí produeixen en el guirigall dominical una suspensió dels esperits. És una dutxa d’aigua freda —que cau, però, d’una manera indiferent. Jardí té un gran prestigi a la penya, és universalment respectat: és un contraopinant permanent de la lleugeresa i de la frivolitat de l’ambient. No és pas un primari esquemàtic, com tants n’hi ha en el país. La diversitat dels seus amics més cordials —Quim, Eugeni d’Ors, Camps Margarit, Josep Maria Junoy— ho demostra plenament. El pessimisme sistemàtic de Jardí, però, produeix en la gent una espècie de calfred. Generalment els empipa. Si parlant d’aquestes coses ho fa curt, semblen escoltar-lo amb interès. Si la seva elucubració és més llarga, a penes poden dissimular la seva molèstia —petita o grossa. Si parla donant a la seva dialèctica un aspecte de raonament construït, la displicència és visible. Parlar d’aquestes coses un diumenge a la tarda, un diumenge a la tarda de tardor, d’aquesta tardor tan dolça, enmig d’aquest fum blau que té aquest adorable gust de merda…, quina indiscreta inconveniència! Quina llauna inexplicable! És incomprensible!

Jardí aprofita la confusió que les seves paraules produeixen per agafar el barret i sortir de la penya. És molt donat a anar a passeig. És afeccionat al futbol, però no pas a veure els partits. Li agrada, en canvi, veure com surt la gent del camp —la gent que va a peu—, escoltar el que diu mentre es dispersa per la ciutat. Una vegada sentí un home que portava una criatura a collibè i li deia amb accent valencià, afectuosíssim:

—Tu ets un Zamora petitet…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

10 d’octubre 1919

10 octubre 2019

Divendres. — He tingut la bona sort, fins ara, de tenir salut. Crec molt en l’herència. Es pot deixar de creure-hi? Si hagués de tornar a triar els pares, triaria els mateixos. Fins als moments presents, l’herència funciona d’una manera positiva. El dolor físic que fins a la data he patit ha estat, sincerament parlant, poc perillós. De vegades el mal de queixal m’ha fet veure les estrelles. La boca m’ha fet patir. Els queixals han estat, fins ara, la meva misèria… És clar que les preocupacions, els maldecaps, els neguits, les inevitables ferides d’amor propi, els desenganys, els fracassos, les il·lusions fallides, han tingut i tenen el seu pes, però no sóc pas capaç de plànyer-me’n massa, perquè em sabria greu ésser tingut per un pur frívol i un inconscient. Així he anat passant sense cap irreparable esdeveniment. Des de l’edat de deu anys que visc pràcticament fora de casa —ara en tinc vint-i-un—, els llits en què he dormit i els aliments que he mastegat i absorbit (sovint d’escassa amenitat) han estat molt diversos, però no he hagut (per ara) de fer cap esforç extraordinari per resistir-ho. He tingut la fortuna, que haig d’agrair a l’educació familiar una mica freda (vull dir desproveïda de frases convencionals i de la literatura que sol flotar sota la campana del menjador), he tingut la fortuna davant de la vida (llevat dels moments de frenesí eròtic o de tenir molta set) d’haver-me mantingut en una cautela natural i permanent. Diuen que la gent del sud —es pot llegir cada dia— són apassionats fins a l’encegament. En principi no ho crec pas. En tot cas hi hauria molt a dir. En general som massa pobres per sostreure’ns d’una situació de limitacions permanents. Hauríem d’examinar cada cas… Deu ser la nostra ancianitat històrica (el país fa la impressió de ser molt vell i d’haver estat transitat per tota classe de gent) que ens ha deixat una tendència irresistible a malfiar-nos sistemàticament. Dins del sistema evidentment imprecís de la gent del sud, els empordanesos som considerats uns tabalots i uns esventats. D’aquesta classe de persones n’hi ha a tot arreu. Potser l’Empordà és, per altra part, dintre del que la «Protectora» i Estelrich, que en forma part, en diuen l’àrea lingüística, el rodal menys convencional i més individualista, i potser el que té una gent més deseixida. En tot cas no crec que les característiques que esmentàvem fa un moment siguin generals en el meu indret. A l’Empordà el que domina és la gent discreta, candorosa, fàcilment malfiada i prudent. No crec pas que pugui ser diferent. Tenim una història de gent de frontera, frontera que històricament ha estat molt agitada, i, per tant, som una gent habituada a mantenir-se a la defensiva. Així tenim més adaptabilitat que dogmatisme. El que escriví l’historiador Pella i Forgas sobre el nostre caràcter com a creació de la història, es pot defensar perfectament. Al mas Pla, a la façana nova de la casa, encara hi ha garites de defensa. He dit moltes vegades al meu pare que les hauríem de treure, perquè són un testimoni d’una època passada i que no convindria pas que tornés. Però potser aquest desig és una simple il·lusió de l’esperit. Sí, és clar: les haurem de treure… Mentrestant aquests afegits als angles de la façana amb les escletxes per defensar-se amb l’escopeta demostren la inseguretat en què visqueren els meus avantpassats i indiquen una de les maneres que hagueren d’utilitzar per anar trampejant el que els anà oferint aquesta geografia. Les torres de defensa de les muralles de Palafrugell es mantingueren en peu fins fa quatre dies. Jo recordo haver vist l’última… Foren els fabricants de taps de primers de segle els que les derrocaren en nom del progrés. L’esperit era bo, però potser no ho havien d’haver fet. La població hauria tingut una estampa que ha perdut definitivament. Per altra part, els del poble menut ens hem hagut de defensar contra el feudalisme invadent, arreladíssim i d’extinció difícil, de nobles i prelats. Aquesta situació ha durat segles i ha donat origen a la manera de ser de la gent. Ha sortit un personal molt estrany, no pas gaire senzill, molt individualista, irònic, taujà, prudent. El fet és visible en tots els estaments, però és especialment notori en les persones que tenen una llarga i continuada ascendència pagesa. (Aquest és el meu cas, concretament.) No vull pas negar que aparegui de vegades un pagès escadusser dominat per un rem de bogeria —un pagès o qui sigui. També estic disposat a acceptar —com escriví el Pantarca a l’Almanac dels Noucentistes— que en el fons del fons tots som boigs. De tota manera, en aquest punt, n’hi ha de més i de menys. Així, els boigs indígenes són com els altres, intercanviables, corrents. I, com que les persones que ens trobem en aquesta situació som en definitiva els més nombrosos, resulta que els boigs excepcionals ens prenen per savis, considerats i vius. Aquesta és la situació d’aquest rodal explicada amb l’experiència que en pot tenir un nadiu, certament de pocs anys però encuriosit. És en definitiva una situació molt semblant a la de tot arreu.

Després d’aquesta divagació —que no sé encara d’on ha pogut sortir— em sembla molt notori que la gent diríem normal del país tinguem una certa prevenció davant de l’empordanès oficial, l’empordanès de vitrina, al qual els diaris i papers apliquen sempre els mateixos adjectius, tant si parlen dels seus orígens grecs com si afirmen que va amb el cor a la mà, com si el presenten tramuntanejat, com si l’auguren poc administrador i molt progressiu. Totes aquestes elucubracions no tenen cap fonament i constitueixen un dels tòpics més desmonetitzats que hom utilitza en proses fàcils i líriques ineptes desproveïdes de coneixements de realitat.

Així, he tingut una quantitat potser excessiva de mal de queixal. A la meva mare li ha passat igual. A poc més de quaranta anys tendeix a presentar una boca bastant despoblada. En el poc que es pot veure dels seus retrats de joventut, tenia molt bon dentat i l’ha anat perdent de mica en mica i d’una manera irreparable. És d’una època en què es considerava que el dolor físic era absolutament inseparable de la marxa normal de la naturalesa humana. Els dentistes eren, de tots els facultatius, els que semblaven més proposats a actuar sense que el dolor que produïen les seves activitats tingués la menor importància. La gent deia: els dentistes fan mal. Es considerava que era natural que fessin mal. No crec pas que poguessin fer altra cosa. ¿Què haurien pogut fer per suavitzar el seu ofici, llevat de la utilització de la fraseologia catequística i l’habilitat de les seves mans? Hi havia dentistes, però —jo encara n’he conegut alguns—, que negligien aquests elements de persuasió. Aspiraven a ser considerats uns Napoleons de les estenalles. La meva mare tingué una prevenció estranya davant de les oficines dels dentistes —tot i que el més conegut vingués cada setmana de Sant Feliu amb la tartana. Llavors, tot el que venia de Sant Feliu era considerat, a Palafrugell, molt important. No hi volgué anar mai. Deixà que el dolor se li produís a través del seu procés normal i utilitzà només els remeis familiars. Quan es posà en venda l’aspirina, fou una de les primeres persones del poble que la compraren. L’aspirina l’ajudà a resistir. D’això es tractava. A mi m’ha passat igual. Quan vaig marxar al col·legi, ho vaig fer proveït del dentífric corresponent i del raspallet de les dents. No era pas, llavors, gaire habitual. Era un negoci que tot just s’iniciava. El que he arribat a raspallar, Déu meu! Els líquids i les pastes dentífriques solien tenir bon gust i em deixaven una boca fresca i perfumada. És molt possible que em conservessin la boca, però el cas és que un dia vaig sentir que una càries em foradava un queixal i un altre dia que se’m feia un tumoret a les genives —a la part baixa d’una peça o altra dental. Se’m produïa la inflamació, sentia, hores i hores, les batzegades de la sang en el lloc inflamat, i el dolor que patia era horrorós —una cosa barrejada de pus i de febre amb els calfreds habituals. No vaig pas anar gaire als dentistes. Sempre que hi he anat ha estat per fer-me arrencar un queixal. Les extraccions es produïren sota la impressió, divulgadíssima, que produïen el seient de les oficines —el seient que tenia al costat el bacinet per escopir, de color blanc— i la bata blanca del facultatiu de les estenalles; més que un gran dolor físic, aquestes extraccions —que duraven un moment— produïen una obsessió insuportable. Quan es produïren les primeres injeccions per adormir el dolor —aquest era el judici que s’utilitzava—, les coses milloraren. Aquestes injeccions, amb les aspirines anteriors i posteriors, foren les primeres coses positives utilitzades en aquestes situacions deplorables. Jo vaig continuar raspallant cada matí i cada vespre, i vaig anar a cal dentista tan poc com vaig poder —i sempre per fer-me arrencar un queixal. Inseparable de les convencions d’una època, no me’n vaig poder separar. El meu error ha estat total. En el curs dels pocs anys que he fet de vida, ja em falten, de la boca, unes quantes peces. No sé pas si tindré la força de reaccionar i de canviar de criteri. Ho dubto. Inventaré tota classe d’arguments puerils per anar tirant com ara. Em passaré la vida veient intermitentment les estrelles i quedaré amb la boca buidada. Per ara, vaig mastegant brillantment. Aquest potser és el mal.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

8 d’octubre 1919

8 octubre 2019

El doctor Borralleras em parla sovint d’un escriptor amic seu, el senyor Girbal Jaume. No és pas un concurrent a la penya, però tenen molta amistat. Com que, a pesar d’haver escrit i publicat diversos llibres, no tinc la menor idea ni d’aquesta obra ni de la persona que l’ha elaborada, li demano que me’n digui alguna cosa —si la seva hipocondria habitual li permet esplaiar-se.

Girbal —em digué avui— és purament i simplement un desgraciat. La literatura que produeix és gairebé totalment dedicada a la descripció dels objectes visibles. Té una tendència a creure que la matèria, la realitat, només pot tenir pes, o sigui solidesa. És un escriptor de temes rurals. Dintre del ruralisme, cultiva la fórmula naturalista. Dintre del naturalisme, tendeix a l’exasperació detallista, al fotografisme sistemàtic. Després d’aquesta enumeració, no cal dir que ha estat i és la bèstia negra del noucentisme, que, com sabeu, és ciutadanista i professoral. No l’ataquen pas: l’ignoren, simplement, el tracten d’una manera reticent i silenciosa; al meu entendre, aquest tracte és injust. Conec Ors de tota la vida: és un gran tipus: agradable, simpàtic, que, a pesar de tenir un irresistible temperament de vedette, és un excel·lent amic. Quan es tracta, però, de coses culturals o literàries, a pesar de ser d’un afrancesament tan escèptic, és un dogmàtic, un definidor, una fera. Està convençut que la veritat la té ell i ningú més que ell. És insuportable. Ja podeu comprendre la misèria de Girbal: l’han arruïnat.

Quim fa una pausa i segueix:

—A mi, m’agrada poc la literatura de Girbal. És un home que escriu, que té el do de la llengua, d’un lèxic copiós i ben utilitzat. Però no em diu res, no m’agrada… Com que sóc amic d’ell, em permeto de vegades criticar-lo sense gaire pietat —cosa que no toleraria que fes davant meu una qualsevol persona que no es trobés en el meu cas. Després de tot, Girbal existeix, i, quan les coses d’ara es posin una mica en ordre, Girbal serà l’escriptor més representatiu d’una determinada tendència literària, equivocada probablement, però d’una presència indubtable. No tenim pas massa coses. No podem negligir res. Tot ens ho hem de menester. En els moments que vivim, la literatura rural, en aquest país, sembla haver passat a la història. És clar que els nostres ruralistes en feren, potser, un gra massa. El seu esperit és curt i limitat. Però no cregueu pas que en els altres països aquesta literatura s’hagi acabat. Ni pensar-hi. És vivíssima.

 

La lectura dels diaris fa  rodar el cap. El desori a Europa —a tot arreu— és indescriptible. Els estats mantenen un nacionalisme exacerbat i la desunió és completa. Cada dia es veu més clar que França ha anat a la guerra exclusivament per tenir Alsàcia i Lorena. Ja ho tenen. Ara volen que Alemanya pagui la guerra. ¿Com serà possible? ¿D’on sortiran les misses? Només de proposar-se aquest objectiu, l’esfondrament econòmic d’Alemanya és una lletra a la vista. En tot cas, i malgrat l’arborament comunista de l’URSS, hom sembla disposat (a Occident) que després d’aquesta guerra no passi res i tot quedi igual com era. És una suposició absolutament grotesca. Sigui com sigui, no es veu cap iniciativa de millorament econòmic i encara menys de millorament polític. El fracàs de Wilson i del seu projecte general (l’únic existent) és definitiu. Les classes polítiques nacionals europees semblen exhaurides i no tenen res a dir ni res a fer. Itàlia tendeix a establir-se pel seu compte. Els italians diuen: L’Italia farà da se. Vol dir que contribuiran a augmentar l’anarquia. La desvaloració de la classe política fa que la burgesia sigui cada dia més anèmica. Una burgesia anèmica!

¿Com és possible? Si la burgesia no és forta, audaç, roja de cara, ¿quin sentit té?

—Nosaltres, els francòfils —deia avui Pujols, a la penya—, anem molt de capa caída… No hi entenem res, no sabem res de res. Som uns purs ximplets.

Ho deia amb una rialleta de fura tan marcada i amb una naturalitat tan visible, que l’espectacle era una pura delícia.

—De tota manera, França és un gran país… —ha replicat Aguilar amb un cert enravenament.

—Sí, és un gran país que ho fa molt malament…

—¿I com és possible que aquestes coses es produeixin? Sembla impossible… —li ha dit el doctor Dalí candorosament.

—En aquest camp de l’empirisme tot és possible —replica Pujols, sec—. No em facis riure… França és un gran país que ho fa molt malament per les mateixes raons que l’Oller és casat amb una Rabassa, comprens?

Tothom ha iniciat una rialla, però el conjunt de la manifestació ha estat curta i seca —una rialla de capficament.

Pujols té aquesta sort. Posseeix el seu sistema filosòfic, potser encara no ben acabat, però en estat de ser-ho. El sistema sembla satisfer-lo. Els sistemes filosòfics potser contribueixen poc a la felicitat general; que contribueixen a la felicitat i a la satisfacció dels seus autors és inqüestionable. A part del seu sistema, no crec que a Pujols li interessi res més.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

7 d’octubre 1919

7 octubre 2019

Cap al tard, en el moment d’encendre’s els llums, cau un xarbot d’aigua sobre Barcelona, acompanyat d’una revoltura de vent —tot plegat típicament tardoral. Demà els diaris parlaran d’una mànega d’aigua, amb la hipèrbole habitual. Ho he vist des de la finestra de la pensió que dóna sobre la rambla de Catalunya.

En el moment que la força del vent semblava més desfermada i tenia una direcció més caòtica i impensada, començà a ploure a bots i barrals. Una ratxa de vent portà fins als vidres de la finestra un garbot d’aigua que féu una fressa de cinglantada. Les gotes botien als vidres amb una fúria estranya. De sobte, una porta de la casa es tancà amb un cop sec. El vent frissava en les fulles dels arbres i cruixia a les fustes del balcó. Els tramvies baixaven regalimant aigua. Una noia jove, ensenyant unes magnífiques i llargues pantorrilles, travessà la Rambla vestida amb robes clares —un paraigua irrisori a la mà. Les gotes feien grosses bambolles a terra. Passà un carro amb un cavall que treia fum. L’amo el portava per la brida, sota un gran paraigua, que els arcs voltaics irisaven de les vores. El vent no pogué aclarir una grassa teranyina, de color de pols, que semblava suspesa en el cel. Però a la fi la revoltura de vent s’ho emportà tot i aparegué un cel de tardor amb unes estrelles precises, netes, de llum claríssima. Les nits blanques, esborrades, lànguides, d’estiu s’han acabat. Finalment el vent ha caigut i ha començat una nit aturada, estàtica, una mica freda.

Tot plegat deu haver durat mitja hora.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.