6 de desembre 1918

6 desembre 2018

A la tarda tracto d’arribar al mas. Pel camí em sento molt refredat, incòmode, i unes esgarrifances de fred em passen per l’esquena gèlida. Reculo. Tinc un moment de por. Deu ésser la grip —penso—; si ho és, la mort és ineluctable. En el moment de girar contemplo un moment el poble de Pals, sempre tan bell, posat sobre el pujol: sobre les velles pedres, daurades, hi havia, suspesa, una lleugera boira blavenca tocada d’escorrialles violeta i malva, molt diluïdes, com una digitació vaga. A casa, prenc un gran bol de llet calenta amb un raig de conyac. Al llit, la reacció es produeix ràpida.

Insomni. Penso en la tendència de la gent d’ací, sobretot de la gent més intel·ligent, a la limitació, a no voler ésser res, a defugir qualsevol responsabilitat. De jove, tothom, més o menys, té una foguerada de vanitat, que generalment no dura. Si en algunes, escassíssimes, persones, dura, és considerat un símptoma d’estupidesa inqüestionable. La gent d’ací vol: a) viure bé; b) viure bé a casa seva o fent una vida absolutament privada; c) interpretar les coses amb el peu forçat dels exclusius interessos personals; d) no ésser importunada per coses alienes a la pròpia voluntat. Aquest fons d’individualisme m’agrada. Té un gran defecte, és clar: la impossibilitat que la gent té de lligar-se fa que pràcticament hi sigui impossible la vida social. El que es troba a faltar més, en el país, és la conversa, la higiènica volubilitat de la relació social. Posat a triar, però, entre la conversació i la llibertat —la llibertat solitària—, jo em quedaria, sempre, amb la llibertat.

 

Les conviccions.

L’any passat, la senyora d’un amic meu d’infància —entranyable— anà de part. L’operació es presentà difícil. Em vaig considerar obligat a demanar al meu amic notícies de l’esdeveniment. El vaig trobar al menjador de casa seva, aclaparat, davant d’un platet de galetes i una copa de vi ranci, per entonar-se. Mentre parlàvem, es sentí la veu de la senyora, una dolorosa vociferació lacerant.

—Mai més! Mai més! —deia cridant.

—¿Què vol dir la teva dona quan diu mai més? —vaig preguntar-li.

—Suposo que vol dir que no dormirà mai més amb mi… —em contestà resignat.

Al cap de poques setmanes, la senyora tornava a estar en estat.

Ah, vell, admirable Montaigne! La vida és ondoyante

 

Penso, avergonyit, en els escarafalls, que faig sovint en públic, a favor de la cuina popular. En realitat, la trobo horrible, exasperant.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

5 de desembre 1918

5 desembre 2018

El pianista Roldós és molt caminador i avui he fet, amb ell, un llarg passeig. Ha fet una tarda temperada, de vent de garbí petit, lleugerament tocada d’aquell color de rosa dens que té la compota de codony —que és una de les compotes més exquisides que es poden presentar a taula. Temperatura molt amable.

Primer hem anat a Calella. El cap Roig és la perla colorística de Calella. És de colors calents —com el seu nom indica—, d’una rojor sumptuosa i concentrada. A mesura que la tarda ha anat caient s’ha anat tornant un caliu de colors primaris incendiats. Per contrast, tot el voltant ha semblat afinar-se. Davant de la somniosa magnificència de la terra i de la mar, Roldós ha fet una frase perillosa i literària. «És l’hora —ha dit— del Tizià…».

Per prevenir altres perills, l’invito a berenar a Llafranc. Havent berenat, és una mica difícil de reprendre la marxa.

¿Qui se’n va de Llafranc? Una taula neta —sense l’horrible linòleum—, peix fresc, pa blanc torrat, oli finíssim, bon vi, cafès, tabac i copes abundants… ¿Qui se’n va de Llafranc? Tocada per la llum afinada del crepuscle, la platja llu com un vidre tocat de carmí. Hi ha dos bergantins a l’horitzó, immòbils, parats —com si s’haguessin detingut amb la intenció de complaure’ns la mirada. Hi ha una gran calma de mar.

Pugem la muntanya de Sant Sebastià per la drecera. Els pins, les mates humides, fan una olor embriagant. Adela, una nena del far que ens veu pujar, ens saluda de dalt estant amb un crit de gavina, gutural. Adela té dotze anys: és fresca, plena, morena, amb uns ulls negres rodons i grans. Se m’esmuny de les mans…

A l’ermita hi trobem Joan Linares, que ha tingut la curiosa idea d’instal·lar-s’hi uns quants dies per reposar. Més copes. Massa copes. Roldós es va tornant pàl·lid. Ell deu trobar que em torno roig i que l’agitació em va guanyant. Linares té una superfície molt llarga —en realitat, és tot superfície. Per fer l’interessant es considera obligat a demostrar constantment —perdó: a dir constantment— que no té cap principi moral. La seva barra gratuïta, però merament exterior, molesta tant com si fos real.

Retornats a la vila —amb una certa pesadesa—, Roldós diu que té ganes de tocar el piano. Anem al cine. El local, negre i buit, sembla una enorme gruta dins de la qual només es veu la llum del piano esquitxant el quadern i la cara de Roldós, esblaimada. Toca Bach, Beethoven. La música de Beethoven em dóna la sensació d’una música que camina, que s’evadeix, que s’acomiada… Roldós té mala pulsació. De cop i volta, s’atura a mig camí i tanca el piano amb un aire fatigat. L’alcohol fa molt mal.

A la matinada, Coromina em regala una petita moneda d’or d’Empúries, de l’emperador Dioclecià.

—————————-

 

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

2 de desembre 1918

2 desembre 2018

Dilluns. — El senyor Bofill (Gori) m’invita a caçar a la riera de Llafranc. M’ofereix una escopeta que no accepto. Després del meu fracàs de Sant Climent, tinc una idea completament clara de la meva situació davant de les escopetes.

Sortim havent dinat, de seguida. Fa una tarda clara, assolellada, exquisida. En els llocs ombrívols hi ha una humitat perfumada de bolets. No trobem ànima vivent. Mentre Bofill, amb els gossos, explora el rieral, divago, solitari, per les pinedes. Camino badoc i suspès. En moments així, cerco, sovint, un argument de novel·la. Impossible de trobar res. No he tingut mai prou imaginació per aconseguir veure la vida en forma de novel·la. Probablement és perquè la meva ignorància, la meva inexperiència de la vida, és completa.

Sento de sobte, a prop meu, dos trets consecutius, sorollosos, enormes, amplificats per l’engorjat de la riera. Quatre o cinc minuts després m’arriba un altre tret. Al cap d’un quart, un altre —el darrer. Penso: els conills d’aquest paratge deuen ésser exquisits.

Quan Gori es reuneix amb mi, constato la buidor del seu sarró. Ha errat tres conills. Em dóna una llarga explicació, però el fet és que ha errat tres conills. «Haurien estat bons, estofats o rostits…» —em diu, empipat, positivament avergonyit.

—Gori —que jo li dic—, sou un home personal i grandiós. Però s’ha de confessar que, com a caçador, sou un caçador més aviat petit…

En el camí de retorn al poble —en silenci— noto que la seva esquena es va corbant. Agafa aquell aire una mica geperut dels caçadors que no han mort res. En el moment d’entrar a casa seva, no em dóna ni la bona nit.

 

Quan l’apotecari Preses, al club, parla dels seus records de l’Amazones —on visqué llargs anys dedicat a vendre productes farmacèutics als indígenes— fa un efecte impressionant. És un home tímid i discret que de sobte s’embala com un cavall desbocat. Llavors comença a ampliar les coses, a amplificar-les desmesuradament, a bufar-les. Aquesta megalomania se li produeix sobre un fons d’optimisme esplendorós i recalcitrant.

—Un dia —ens deia avui— llogàrem una casa al marge de la selva, vora el riu. Però l’haguérem de deixar molt aviat. Les serps ens entraven per la porta de l’eixida i sortien per la de la façana. N’hi havia de tan llargues, que ocupaven mig corredor. Eren enormes: gruixudes com la cuixa…

L’auditori l’escoltava transportat, fascinat: transportat potser, per la inflació del relat, potser perquè les serps produeixen sempre un cert pessigolleig… qui sap!

Quan el senyor Preses entra en aquests estats d’embalament hiperbòlic, es torna pàl·lid i agafa un aire de visionari.

 

El Centre Fraternal m’invita a la Festa de la Victòria, a través d’un ofici molt ben girat. És un dels primers papers d’aquesta classe que he rebut en la vida. El paper i la festa em deixen una mica apàtic.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

1r de desembre 1918

1 desembre 2018

Dia humit, plujós, fred. Calma de cos i d’ànima. Atonia.

 

Maurice Barrès m’entusiasma. És un estilista extraordinari, elegantíssim. La doctrina nacional-materialista que professa em sembla molt lligada amb la realitat, plausible. És un retratista d’escorç incisiu. A Le Jardin de Bérénice hi ha paràgrafs literalment perfumats de violeta i d’olor de roba interior de dona, una mica desfeta, agradable al tacte, fina.

 

A casa, la vida familiar és pràcticament nul·la. Hi ha un ordre extern rígid, però pràcticament tothom fa el que li sembla. Això potser és una bona educació; potser és una educació dolenta. Ja ho veurem. El temps ho dirà, en definitiva. En tot cas, no n’hi ha d’altra. És l’educació catòlica —amable i desllorigada— del país.

 

Absolutament sorprès de la meva decisió, tímid, patint, ballo una estona, a la nit, al Círculo Mercantil. Em sembla, és horrorós, que tothom em mira. Sempre tinc la sensació d’ésser espiat, d’ésser vigilat, d’ésser seguit per uns ulls inquisidors, freds, mofetes. No puc tenir un moment de pura i franca espontaneïtat, de llibertat, d’abandó complet. Al ball, aquesta obsessió m’arriba a exasperar. Però això ¿què és? L’essència de la vida burgesa ¿no és precisament la sensació física de sentir-se espiat constantment, de viure a dins d’una gàbia de vidre? Sí, no té dubte: sóc un burgès, un burgès total, definitiu.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

29 de novembre 1918

29 novembre 2018

Sobre el fons verd de la seva botiga de llibres, Lavinya em parla de l’esdevenidor de l’anarquisme amb la seva aflautada veu d’hermafrodita. Porta un cubrepolvo de color de crema —una d’aquestes bates que segons qui les porta fan por, perquè fa l’efecte que a sota no hi porten res més.

A ell, personalment, no li interessa cap mena de llibre  —llevat dels de la secta. Ho tenen tot resolt. L’endemà del triomf, tot està previst. No pot fallar res. Farem això, allò, el de més enllà… La vanitat, l’enveja, l’orgull diabòlic d’aquests primaris, ¿quina arrel té? Que té una arrel és segur —probablement molt antiga. Jo comprenc totes les utopies socials, totes les idees, les que siguin. L’anarquisme, però, m’ha produït sempre una sensació de molèstia física, de desori desagradable —d’arribar al llit i trobar que encara no és fet.

 

Demà serà Sant Andreu. Per Sant Andreu, o pluja, o neu, o fred molt greu. Serà fira —virolada com una samfaina— a Torroella sobre el fons de romaní i d’espígol del Montgrí. De petit, hi havia anat amb el meu pare —amb la tartana i l’euga.

 

Enric Frigola deia avui al cafè a Josep M. Avellí, un amic del seu temps, que presenta una calba rodona, ampla, rosada, magnífica:

—A Europa, és diferent d’Amèrica. La nostra presentació té massa gravetat, és excessivament monòtona. Vestim massa negre i no utilitzem mai els colors per fer-nos agradables a la vista. Els americans, en aquest aspecte, tenen més amenitat, són més divertits. Utilitzen el color constantment i de vegades amb una gràcia prodigiosa. Tu tens una calba impressionant, inoblidable. De tant en tant, t’hi hauries de fer pintar una figura o un paisatge o simplement fer-t’hi donar unes pinzellades de color. ¿Comprens el que vull dir? Imagina’t l’efecte que faries el dia que hi portessis pintada la Gioconda… Tot el món, literalment tot el món, en parlaria.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.