17 d’abril 1919

17 abril 2019

Dijous Sant. — Trobo Hermós, mudat com un senyor. Continua a Calella, amb la família Barris, però se’n vol anar. Troba que l’hivern ha estat llarguíssim. Troba que la vida a Palafrugell és d’un avorriment desesperant. Voldria viure, solitari, vora mar. Amb un bot, quatre cordelles, un volantí i una potera seria feliç. Navegaria —em diu— amb el car a la falca. Després afegeix:

—Ara haig de jugar al tresillo amb la mamà Rosa, menjo pollastre cada dia, m’haig de posar sabates per anar a visitar el Monument. No puc més…

 

He tingut curiositat de veure en quin estat es troba això que en diem ací «matar els jueus». En tal dia com avui, a l’època de la meva infantesa, les criatures del poble acudíem a l’església havent dinat, a matar els jueus. Hi acudíem amb tota mena d’estris per fer fressa. Els uns, amb els garrots, picaven a terra; els altres percudien una llauna de petroli amb un tall de ferro; el petit comerç posava en venda unes maces ad hoc per picar sobre qualsevol cosa; hom podia comprar també un joguet fet amb un engranatge de fusta, que es feia rodar i produïa un soroll desagradable, absolutament molest. A l’església es produïa un xivarri descomunal, immens. Aquell desori representava una matança hipotètica de jueus.

¿Quin origen té aquest esdeveniment? ¿És una venjança per la mort de Nostre Senyor, una venjança teòrica però de sentit claríssim? ¿És una reminiscència d’un pogrom evitat per desviació —i realitzat només simbòlicament?

Aquesta tarda he constatat que hi havia moltes menys criatures a matar jueus que en el meu temps. En aquella època hi havia totes les criatures del poble de casa bona. Avui hi havia les més estripades: hom els deu haver donat un tall de pa i xocolata perquè vinguessin a matar els jueus. D’aquesta manera, la tradició s’haurà mantingut un any més.

Em produeix una gran satisfacció constatar la decadència d’aquest desori arrilat i grotesc.

 

Al cafè hi ha un fum tan dens que amb dos o tres amics pugem carrer de Pi Margall amunt i després arribem fins a l’alzinar d’en Frigolet. Aquest bosc d’alzines és una meravella. Aquest arbre, tan noble, fa una ombra remorosa, flonja, clara, arrissada. Passem dues hores divinament.

 

És curiós: el primer que fa una persona a Palafrugell en trobar-se malament, en constatar que li ha sortit un gra en qualsevol part del cos, és posar-se un mocador de seda blanca al coll. N’hi ha que quan arriben a una determinada edat se’l posen i ja no se’l treuen més. ¿Serà que volen donar a entendre que estan en perill?

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

16 d’abril 1919

16 abril 2019

Dimecres Sant. — Vaig al mas. La tarda és una mica més clara. Als recs, se sent un rajolí d’aigua. En els bassals hi deu haver créixens i herbes aquàtiques, que ara són tan fines, en ensalada. Els espàrrecs de marge ja passen. Estan a punt de sortir, a plaça, els pèsols i les faves. Les pastanagues són dolces. Els espinacs tenen una tendresa extraordinària. Les bledes gairebé no ho semblen. Els enciams es fonen a la boca. Ara és el moment de menjar herbes. A la primavera, la botànica té una cosa angèlica, celestial.

Les orenetes volen descrivint corbes sobre el casalot del mas. De vegades baixen i toquen, amb el bec, el mirall obscur de l’aigua del safareig. Els gats vigilen si alguna oreneta jove es fatiga de volar i cau. En la naturalesa, ningú no està mai parat.

Entro a la cuina de la casa. No hi ha ningú. La gent dóna menjar als animals. El foc crema, a la llar. Passo una estona assegut sobre la fusta lluent i suau de l’escó, davant del foc de pi, guspirejant. Es va fent fosc darrere de la finestra reixada. La casa és esgavellada, enorme; però, ara que no s’hi veu ànima vivent, sembla una casa encantada —que deprimeix.

 

Els dos grans panorames d’aquest país són els que es veuen des del Pedró de Pals i del Molí de Vent, de Begur. Però n’hi ha un altre que és menys conegut, que és el que es veu abans d’arribar al coll de Morena, cent cinquanta metres més amunt del mas, amb les oliveres a primer terme, sobre la carretera de Girona a Palamós. És absolutament perfecte —malgrat la impertinència d’aplicar a un panorama l’adjectiu perfecte.

 

Capvespre rúfol, aire displicent. Els carrers de la vila són deserts. Només es passeja el senyor Roig, amunt i avall del carrer de Cavallers —sense res al cap, amb el bastó penjat al braç. En les seves inacabables hores de passejant solitari, ¿què pensa el senyor Roig? ¿Compon música in mente? ¿Planeja alguna venda de suro? ¿Imagina algun plat exquisit? Sabem que el senyor Roig és compositor. Sabem que és un comerciant aprofitat i fred. Que és la primera forquilla de Palafrugell, un excel·lent gurmet. Però ¿què sabem del senyor Roig? De la gent que no veiem mai, ¿què en sabem?

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

15 d’abril 1919

15 abril 2019

Història de Carrau.

Aquests dies de quaresma tenen una claredat de diamant. La joventut de l’any s’acosta sense turbulències ni tumefaccions. Cada dia és una mica més obert i més clar. El paisatge, sota els núvols blancs de la tarda, s’estén, s’ajeu al sol com si reposés d’un llarg desvari. És un paisatge intens, sense closca ni faramalla, de terra viva i pura. És un paisatge d’una expressió primitiva i aspra.

En els primers termes, la terra es presenta en una coloració simple. El vent de quaresma, una mica humit, pàl·lidament morat, enfosqueix el verd dels menuts sembrats, que ara no estan mai quiets, esponja el nacre d’un camp de sègol, posa una mica de fum a la vinassa d’un guaret i entendreix el groc violent d’un camp de naps. Als marges, surten els espàrrecs, i els créixens es baden als recs. Les llunyanies són fines i agudes; les muntanyes de l’horitzó, esfumades i diluïdes, semblen muntanyes de malenconia. En aquests temps l’infinit aclapara.

Hora foscant, tot s’envolta d’un baf violaci. En aquesta hora tot s’esponja una mica; de vegades els sentits s’eixoriveixen; de vegades la depressió és molt forta i el cor sembla que cau. En aquesta hora és una cosa deliciosa fer un foc d’herbes en una raconada i deixar que la fumerola blavenca s’emporti el pensament. La terra és plena d’olors àcides que us afinen el cap.

En aquest temps, no hi ha com les hores de sol per passejar per les carreteres. Es camina una horeta, es respira l’aire fresc, una mica aspre; després és molt distret pujar una muntanyeta, ajeure’s i contemplar la pinzellada groguenca de la carretera entre els camps. Passa algun carro, es retalla la figura minúscula d’algun vianant, l’automòbil enorme que passa sembla que rodola, monstruós i petulant.

La contemplació de la carretera, no sé per què, em recorda un episodi de la vida de Carrau, que ja és mort. Carrau era un jugador especialitzat en el joc del burro i del canari, que és el burro de cinc cartes, també conegut amb el nom de burro mallorquí. Per jugar a aquests jocs, Carrau hauria fet estiu i hivern una hora de camí, i això que era, com tots els bons jugadors, molt delicat dels peus, i havia de portar unes botines de tela negrenca, amb un forat per deixar pas a un ull de poll intempestiu i recalcitrant.

Carrau tenia un petit patrimoni, vivia molt just i es menjava el capital. La seva il·lusió hauria estat tenir una tartana i una eugueta d’aquestes d’anca d’ametlla, que volen per la carretera, per poder seguir els mercats i les fires i jugar al canari amb la gent més florida de la rodalia. Carrau jugava per mirar de poder tenir la tartana, i en començar la partida, en asseure’s i treure’s el diner, acostumava a dir, fent l’ullet:

—Jo, compreneu?, vaig darrere del que és meu…

Com que Carrau era solter, i els seus amics tenien una curiositat molt petita, aquesta seva il·lusió no transpirava i ningú no en sabia res. Però ell l’acaronava en silenci. Enraonava sol de l’eugueta, somniava la tartana, posava noms a l’animal, la feia marxar i aturar-se amb els crits de ritual. Barrejava combinacions de cartes amb la conversa que tindria amb el gitano de Figueres i amb el que dirien els amics.

—Et presentes davant del gitano —deia ell—. «Voldria un animalet així i així». El gitano que et diu: «¿La vol per a vostè, l’eugueta?». I tu que li respons: «No; hi ha un senyor que s’encarrega de tot». I el gitano t’ensenya el bo i millor de la província, i qui diu de la província, diu del país.

Altres vegades:

—Suposa’t que la mà té la «groga», dos trumfos petits i dues cartes blanques… Això és una mà flaca, però tocant-ho per baix pots fer un tronquet dels de deixa-t’ho córrer i no en parlem més.

També imaginava la impressió que faria als seus amics veure’l arribar sobre uns elements tan aeris. Pensant en la cara que hi farien, Carrau deixava anar, de tard en tard:

—Us donaré una sorpresa que no us en sabreu avenir… Carrau anà un dia de mercat a Figueres, entrà en un cafè, prengué seient en una taula de canari de sis pessetes posant tots, i en menys d’una hora guanyà quatre-cents duros. Fou un do-me’n, do-me’n. Quan sortí, el cap li rodava. Va prendre un ou passat per aigua, un cafè i una mica d’anís; donà veus i al cap de poc comprava una tartaneta de segona mà, pintada de blau amb ratlles grogues. Anà a veure el gitano.

—¿Vols una eugueta, fill meu? Aquest animalet et convé —digué ensenyant-li una euga petiteta, tordilla, grassoneta, brillant i nerviosa.

—No te la mereixes —deia el gitano—. És fina com un capellà i es menja les estrelles.

I, mentre Carrau li donava la volta i li mirava les dents, el gitano anà posant el comentari:

—¿La vols més fina, l’euga? Mira-te-la, fill meu, l’euga. No n’hi ha de millor. És guapa, l’euga! —deia el gitano en un to planyívol, la boca torta i paraules dolcíssimes.

La comprà i li posà un cascavell daurat al coll i una flor al guarniment de l’orella. Féu enganxar i donà dues o tres voltes a la «compra». Impressió satisfactòria. L’animal picava, alçava les orelles, la sang li tremolava.

—És el millor de la província —digué Carrau agafant les regnes.

Eren les deu del matí. Feia un dia clar com un diamant. El suburbi blanc i assolellat de Figueres quedà enrere.

L’euga seguí primer un trotet puntejat i filigranat. El cascavell cantava com una joia. Carrau, amb el fuet a la mà, el cap descobert, feia fantasies, cridava, en passar, la gent que treballava als camps, tenia un diàleg pintoresc amb la bèstia. La tartana saltava amb les veles i cortines a l’aire, entre els camps plens de sol, com si es desbordés. Els pobles anaven quedant enrere. Les dones que rentaven la roba al rec i estenien els llençols sobre les mates badaven davant de la tartana llampant. Després, el campanar desapareixia, a la reblinconada.

El passallís del Fluvià era molt som, i Carrau determinà passar-lo a cavall. L’euga donà uns cops de peu decoratius i plens de joia a l’aigua clara. Guanyada l’altra riba, Carrau cercà les pessigolles a l’animal, el punxà un xic i l’euga es menjà un parell de quilòmetres amb un galop estès. Després, quan Carrau tingué les anques madures, l’animal tornà al trotet puntejat i nerviós.

Amb això Carrau arribà a Verges i s’aturà. Entrà a l’hostal de la carretera i demanà per menjar. Tenia fam. Li feren un pollastre amb arròs i mig conill casolà amb herbes i vi blanc.

—Que sigui carregadet, el conill, mestressa! —digué

Carrau fent petar el llavi.

Menjà, prengué cafè i copa i encengué un cigar. Es va ajaure al canapè de l’hostal, folrat de roba vermella. Ajagut, amb el cigar a la boca, un filet de fum sortint pel nas, se sentia viure. Carrau tenia una pal·lidesa de jugador, una panxeta rodona i dura, que li venia de seure de tant en tant a les taules de canari i del poc exercici, i portava a sobre el cap una gran ondulació. Com que era calb, es feia venir els cabells de sobre l’orella esquerra a sobre l’orella dreta, fent una corba amanerada i grotesca.faré vint anys més…

Estava així, en aquest estat paradisíac, quan a fora se sentí una gran remor de veus i de gatzara. Parà esment i sentí que el del taulell deia, amb un aire sibil·lí i misteriós, allargant el cos per mirar per sobre els vidres entelats de la porta:

—Ara arriben els jugadors…

Entraren cinc o sis joves del poble, engrescats i cridaners, i demanaren cartes. Prengueren seient i començaren un canari baratet, de tres al quarto. Carrau deixà el canapè, s’acostà a la taula, tragué després el nas fora de la porta i, veient que el sol era molt alt encara, determinà asseure’s una estona a la taula, per distreure’s.

Primer jugaren com abans, per divertir-se; després carregaren una mica la mà. La qüestió és que al cap d’una hora i mitja, Carrau s’havia jugat la tartana i l’euga i li quedaven els diners justos per pagar l’arròs i el conill reforçat.

Descompost, pàl·lid com un mort, Carrau sortí a la carretera per emprendre el camí a peu. Era cap al tard. La gent tornava al poble amb feixos d’herba al coll. Se sentien les esquelles dels ramats. Davant de l’hostal, la mainada es tirava pedres entre una cridòria infernal. Carrau, en deixar la darrera casa del poble i trobar-se lliure, començà a renegar com un condemnat. Cada renec semblava un llamp.

Quan hagué tocat tota la cort celestial, es posà a caminar. Caminava catorze o quinze passes mut, s’aturava un moment, es girava, veia els llums del poble… i tornava a caminar.

Entre dues llums, s’alçà el ventet de quaresma, una mica humit, pàl·lidament morat, i sortiren les estrelles en els camps del cel, esbatanats.

 

 

Setmana Santa. — Divago pel paisatge. Fa un dia cluc, trist, opac —molt eficaç per a les persones que tenen alguna cosa a fer. Vent del sud, humit. Soledat en els camps. El país comença a verdejar. El vent ajau els blats petits —sembla que hi passa a sobre una ombra errant; a les pinedes, un soroll d’orgue greu. La mar, al lluny, és d’una vaguetat tan inaferrable, que instintivament giro el cap. Només les coses concretes i tangibles són agradables; la vaguetat és nefasta. Recordo la petita A. —catorze anys— quan la tardor passada xuclava, amb els ulls tancats, un raïm moll i daurat. Rodo pels corriols de les pinedes. Olor seca i aspra de la reïna del pi. A l’hora baixa, el soroll del vent en les copes dels arbres és d’una gravetat fonda, d’una solitud impressionant.

 

Al cafè, Enric Frigola analitza frases. Diu: Per exemple, la frase: «Paquita fou l’esca del pecat» és d’un anacronisme total. L’esca s’ha acabat; de mistos d’esca, que feien aquella olor sulfúrica tan desagradable, ja no n’hi ha. Per estar à la page, hauríem de dir, ara: «Paquita fou l’encenedor del pecat». Després hi ha la segona part: aquesta tendència de comparar el pecat, la passió, amb el foc, ¿quin sentit té? ¿Que potser es vol donar a entendre que tot pecat implica un determinat punt de vitalitat i que l’estat de gràcia és el repòs, la indiferència, la mirada bleda i insubstancial? ¿Què vol dir tot això? ¿Vol dir que entre un estat i l’altre no hi ha més que una gradació d’intensitat biològica? ¿Vol dir que per ésser una bona persona s’ha de menjar fluix i vegetal i beure aigua? Examinar la significació de les paraules amb un cert criteri —diu Frigola— seria molt interessant.

 

A la nit, restaurant Reig. Joan B. Coromina em diu, entre ametlla i ametlla torrada, que, a pesar de tot, a la Marina hi ha dos versos bonics. Aquests: En las alas del deseo mi ilusión la vio flotar. És possible, però tant se val. Com que la nit, començada així, presenta mal aspecte, me’n vaig.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

14 d’abril 1919

14 abril 2019

Dilluns. — Em llevo com convalescent, insensibilitzat, absent, deprimit. A taula, el meu pare, sense dir ni un mot, em dirigeix una mirada de menyspreu gairebé teatral.

«Deus estar cansat de Barcelona…», fa, com si parlés del temps, la meva mare.

Temps de Setmana Santa. Com cada any: fa un dia gris, voltat d’una gran calma, fred, sense sol ni vent. El cel és baix, d’un color de cendra, amb una resplendor interna de grosella. Tinc la boca tan seca que trobo l’aigua deliciosa, reconfortant. La tendència de l’alcohol a donar set, a produir un assedegament creixent, és el cercle més viciós de la vida humana. Em quedo a casa. Crepuscle inacabable; nit inacabable. No acaba d’interessar-me la lectura dels llibres que tinc a mà. En llegiria d’altres de què no disposo. Passo les hores mirant el sostre, amb el llum encès, respirant l’aire de l’habitació glacial.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

13 d’abril 1919

13 abril 2019

Diumenge de Rams. — Vaig a l’ofici. Olor de branques de llorer —que a l’Empordà en diem llor— i de cirerer d’arboç. L’església n’és plena. La fressa que fan les branques arrossegades per les lloses de pedra de l’església. El perfum és fort, rústic, agradable. Les cuixes daurades dels angelets de l’altar, la roba de la gent, els racons foscos, l’aire, les fustes i les reixes de l’església en queden impregnats. L’olfacte en queda tan saturat que fa l’efecte que tot el món fa olor de llorer. És potser l’únic dia de l’any que una altra olor desplaça la covada, dolça, de l’encens, l’oloreta agra que hi fan les beates i el gust de la cera. Aquesta olor de llor ens retornarà, al nas, cada vegada que a casa facin estofat.

A la sortida, al carrer de Cavallers, saludo el farmacèutic Almeda. Parla, sempre, amb els seus diminutius.

—Vaig a prendre una mica de lleteta… —em diu mentre eixuga, amb el mocador blanc, els vidres de les seves ulleres.

 

Prenc l’aperitiu amb els amics. Dos o tres picons carregats. La beguda passa insensiblement a través de la loquacitat del país. Dinar familiar, arròs de marisc i sèpia, negre, mengívol, excel·lent; guisat de costelles amb naps de Capmany. Les costelles de xai tendre són, a Palafrugell, indescriptiblement delicades. Cafè i conyac abundant. Diumenge a la tarda —amb el seu pes de gravitació sentimental. La petita població deserta em cau a sobre. Sento com si em trobés dins d’una clova buida, tocada per un aire somort. Dia deliciós per aplicar els llavis a la pell rosada d’una dona. Horrible per passar pels carrers amb les mans a la butxaca. Darrere dels vidres es veu encara gent amb les cames sobre la cendra dels brasers. Cine. L’olor espessa que fa la gent. Insuportable perfumeria barata de les senyoretes. Penso en el pobre Roldós, encorbat, dins la mitja llum, sobre el piano. Abandono l’espectacle. Els carrers, absolutament solitaris. Crepuscle fred i rúfol. Divago al volt de la muralla. Rodar: aquesta és la personal fatalitat. Torno als aperitius. Absentes. Sopar. Cafès i conyacs. Congestió. Taquicàrdia galopant. Impossible de mantenir al llit la posició horitzontal una estona llarga. El cor em fa mal. El cap, molt espès, em fa mal. Amb el mocador a la mà, m’assec ara en una cadira ara en una altra. A l’habitació hi ha un aire net i glacial que em produeix esgarrifances. Impossible de desplaçar de l’olfacte l’olor de llor del matí. Obsessió gairebé repugnant de viure a dins d’un estofat. Deu ésser molt tard…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.