11 d’abril 1918

11 abril 2018

Gairebé tots els veïns de la casa que habitem al carrer del Sol són renyits. Estan a matar. S’odien i es barallen constantment. Com més petit és un poble, més forts són els estralls de la proximitat de la gent.

Els sentiments provocats pels contactes humans massa immediats poden arribar a tenir una objectivitat tan sòlida que es podrien estudiar amb la mateixa precisió que hom pot posar en l’observació de les aranyes o les formigues. Contemplades des d’un núvol, aquestes picabaralles resultarien insignificants si poguessin ésser vistes. Constatades de prop, enutgen i molesten perquè generalment resulten incomprensibles. Un dia que confessava a Gori la meva incapacitat per comprendre-les, em digué:

—A vós us estranya tot. Us recomano de no perdre gaire temps en la feina ridícula d’obrir portes que ja són obertes. A veure si vós també caureu en l’error comès pels federals de Sant Feliu de Guíxols i per Nostre Senyor Jesucrist, de creure que l’home és redimible…

A la cantonada del carrer hi viu la Roseta Alta, una dona d’una estructura física planturosa i elevada, com el seu nom indica. Havent quedat vídua molt jove i vist morir els seus fills, i essent una dona molt afeccionada a treure el cap a la porta i a la finestra del carrer i a parlar amb la gent que passa, la Roseta ha estat una mica criticada. Se la considera dedicada —com a l’Edat Mitjana— a facilitar combinacions sentimentals complicades, secretes, dificilíssimes. Seria una mica difícil d’aclarir-ho. En tot cas, a Palafrugell, aquestes coses no tenen pas importància; tot hi és esbatanat i obert, i les amenitats de l’arcaisme no són pas apreciades com probablement es mereixen. La Roseta està bé amb tothom. L’alcavoteria potser tranquil·litza.

I aquests són els meus veïns —en aquest any de gràcia que es va escolant lentament.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

6 d’abril 1918

6 abril 2018

Si algun dia decideixo escriure uns retrats familiars, potser es podran aprofitar els detalls següents.

En virtut del curiós principi, tan corrent en el país, que ens porta a creure’ns diferents del que som en realitat, el meu pare es tingué sempre per un home pràctic, per un home d’acció. Això el portà a una sèrie d’aventures de les quals sortí, generalment, bastonejat i al capdavall arruïnat. Hauria pogut fer admirablement qualsevol cosa que li haguessin manat perquè és un home conscienciós i delicat. Temperament entusiasta, convençut que en el país tot està per fer perquè viu en un estat d’endarreriment general, hauria estat un home d’equip —com sol dir-se ara— de bona qualitat. Totes aquestes qualitats s’han vist, però, destruïdes pel rerefons econòmic de les coses, que mai no sabé valorar. Per això molts dels seus amics diuen que, si s’hagués limitat a anar al cafè i llegir el diari, hauria doblat la fortuna i fet una vida regalada.

Les crítiques que se li han fet sobre la seva manca de sentit pràctic l’enerven. Se’n defensa recordant la poca consciència que hi ha en el món —en aquest món incompatible amb les persones honrades. I això és cert: hi ha ben poca moralitat en aquest món. Però potser si es té un sentit moral tan primmirat val més entrar en un convent o quedar-se a casa. Hom pot divagar sobre els orígens de la moral de fora dels afers estant. Fer-ho des de dins és perillós i arriscat. És evidentment desagradable, però quan s’és al ball s’ha de ballar.

De vegades he tractat de saber en què consistí a casa l’educació familiar —de la qual cosa ara es parla tant. No n’he arribat a treure mai l’aigua clara. ¿En què pogué consistir? De vegades he arribat a la conclusió que l’educació familiar consistí en el manteniment del respecte —s’entén, del respecte autoritari, no voluntari, sinó imposat a cegues. Els pares es convertien en uns estaquirots i els fills havien d’obeir. Aquesta obediència era aconseguida, en el cas de la meva família, no pas utilitzant una forma o altra de mètode contundent, sinó creant, entre pares i fills, una sensació d’allunyament. Era el que es feia llavors en el país —no hi havia cap altre mètode en els casos de no utilitzar el bastó, s’entén. Els fills tenien una situació de desemparament, els pares eren l’aixopluc natural, i aquest fet creava el respecte. Aquesta situació durava fins avançada l’adolescència; en aquest moment començava la descristal·lització, i moltes vegades el respecte esdevenia una forma de la ironia, de l’adhesió bastant incompleta. Les criatures, de vegades, són pures soques, elements purament vegetals, i poden, altres vegades, tenir molta ironia, sovint displicent, generalment oculta. Aquest petit món és molt complex.

En realitat, l’anomenada educació familiar consistia a transportar la qüestió al col·legi. Avui em sembla que els pares no tenien cap capacitat ni cap procediment per resoldre la qüestió i que no havien tingut altre remei que passar el «paquet» al col·legi. No recordo haver tingut amb els meus pares, ni abans ni immediatament després de l’ús de la raó, alguna conversa que no fos estrictament familiar-administrativa, per dir-ho així. En els col·legis —almenys en el que vaig freqüentar— no vaig veure mai ningú que s’ocupés de l’educació familiar. Llavors, la pedagogia no comportava pas cap element de tendresa, cap activitat marginal educativa. Suposo que sempre ha estat així. La pedagogia no ha estat mai tendra —i, si ho ha estat, ha estat d’una tendresa molt amagada, poc visible. En el col·legi hom mantenia el respecte als pares, perquè aquest era un dels seus immortals principis. La qüestió dels col·legis no era pas l’educació familiar. En aquests establiments, la qüestió decisiva era la disciplina. La disciplina abans que qualsevol altra cosa. En els col·legis religiosos, aquest fet era encara subratllat per les característiques del personal, que no tenia cap cultiu sentimental i que era simplement proposat a mantenir la disciplina, la pedagogia (la gramàtica, l’aritmètica, etc.) i la religió, considerada sobretot com a pedagogia i com a disciplina.

Així, jo no sé pas en què consistí la nostra educació familiar. El respecte existí, certament. L’educació no sé pas en què pogué consistir. Per això se’m fa impossible dir de quina manera hauria estat la meva manera de ser si aquesta educació hagués funcionat. Tinc la sospita només que hauria estat molt diferent. Possiblement no hauria estat tan tímid, ni tan sarcàstic, ni tan somniador. Ha existit, en mi, una tendència al respecte —que amb el pas dels anys s’ha anat reduint. La resta ha estat molt vaga i incerta, un terreny en el qual he viscut sense gaire responsabilitat —sense saber ben bé el que feia.

 

L’àvia Marieta.

Sospito que l’àvia Marieta té conviccions sòlides i concretes. Una de les seves conviccions més arrelades i permanents és que no s’ha d’estar mai parat, que s’ha de fer una cosa o altra en tot moment. Cada tarda va al mas, a peu —sempre vestida de negre, amb el mocador al cap i el cistell. És una velleta petita, d’ulls blaus i unes galtes de color de rosa. Al mas feineja dues o tres hores sense parar, entra i surt de l’hort, puja i baixa de dalt, cus una saca, treu una herba, escombra una estona, menja una nou o una ametlla —sembla una formiga. Enraona d’una manera pausada i monòtona, amb calma, sense cridar mai, posant interès en tot el que es diu, però sense donar la impressió d’estar afectada per res. A l’hora baixa torna a la vila amb el cistell proveït: hi porta un ull de col tendra, dues patates, quatre cebes, una pastanaga, un ram de julivert…

 

La Lluïseta.

La tia Lluïsa (la Lluïseta), quan parla de religió —és el seu fort—, retreu sempre el que ella anomena les «cosetes».

—La religió té unes cosetes!… —diu amb un lluminós, minúscul enriolament.

 

El veig venir de lluny a l’hora del passeig del carrer de Cavallers, aquest empordanès. És un xicot petit, ros, nerviós, un argent viu. Fem una estona de conversa. El meu amic salta d’una cosa a l’altra com una llagosta de rostoll, amb una facilitat desconcertant, una inestroncable verborrea, una gran vehemència. Fatiga per varietat —per les mateixes raons que fatigaria un ballarí ballant espontàniament. Li passarà el que és visible en algunes persones del país: de tant enraonar l’agafarà l’afonia i quan pugui dir alguna cosa de sentit no podrà articular més que vent.

En els dos minuts i mig que ha durat la conversa, m’ha parlat de Bergson i de «La casta Susana», de l’església de Castelló d’Empúries i de la darrera sardana de Garreta. Després m’ha dit que tothom bada, que la poca solta és immensa, que no hi ha res a fer… i de sobte ha marxat cremat, corrent, a veure —segons ha dit— una senyoreta.

Desagradable —penso— aquesta manera d’ésser tan corrent en el país. Però reflexionant-hi un moment i fent un sumari examen de consciència em pregunto si hi ha alguna raó que em permeti creure que sóc en algun aspecte diferent d’aquest jove tan típic. Deixo els detalls a part. Parlo del fons mateix.

Ben garbellat, resulta que les dones, és clar, m’interessen, però no recordo haver fet mai cap esforç per tenir-ne cap, fins al punt que a hores d’ara puc dir amb el poeta:

Fiamma d’amor nel cor non m’è rimasta.

 

Voldria ésser a tot arreu i no em moc mai de casa. Ho voldria abassegar tot i en realitat tot m’és indiferent. Voldria tenir diners, i a la primera dificultat torno enrere. Voldria, voldria… ¿Voldria què?

Amb aquest temperament, ¿què podré fer en la vida?

¿Faré alguna cosa més que enraonar, passar, badar, deliberar, fugir? Em passa el mateix que a aquest llauner de Palafrugell que un dia em deia:

—¿Sap el que faig quan no em puc girar de feina, quan m’estiren per tots cantons? Doncs ara l’hi diré: me’n vaig a dormir…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

2 d’abril 1018

2 abril 2018

Com que sempre he sigut pobre —diu Joan B. Coromina al cafè—, he passat moltes estones de la meva vida escoltant la gent…

—Sembla que us en vanteu, d’ésser pobre… —diu Gori amb un inici d’indignació molt visible.

—És clar. No crec pas haver perdut el temps…

—Ja us en faig paga… ¿Considereu que hi ha alguna raó per trobar interessant la pobresa? Si em dieu que sí, us diré que sou un deplorable insensat!… —fa Gori, arborat, donant un cop de puny a la taula, els ulls vermells, notòriament desencaixat per la vinassa del sopar.

Després paga la consumició i, sense donar la bona nit, surt al carrer. A la taula quedem una mica sorpresos. Coromina està blanc com la paret.

—Coromina té raó! —diu Enric Frigola amb la seva habitual barreja de timidesa i de fredor. Frigola és un propietari que ha viscut als Estats Units. És professor d’idiomes a l’escola de la vila. Afegeix:

—Ésser pobre té pocs avantatges, naturalment, però té aquest: haver d’escoltar la gent. Escoltar forma part de l’estratègia dels pobres. No vull pas dir que s’hagi d’escoltar tothom. S’ha d’escoltar qui convé. Això sí: s’ha d’escoltar bé o almenys donar la impressió que hom escolta bé. S’ha de donar la impressió d’adhesió activa a la persona que parla. Es pot tenir el pensament onsevulla, però s’ha de donar la sensació de presència i d’adhesió a la persona que parla. Això darrer és bastant senzill: consisteix a mantenir una certa vivacitat en els ulls, mirar d’una manera tendra i amatent i fer, mentrestant, amb el cap, els moviments d’assentiment paral·lels a les coses que l’altra persona va formulant. També és molt útil dir, de tant en tant: «¿Vol fer el favor de repetir el que deia fa un moment? ¿Tindria l’amabilitat d’aclarir-me el concepte a què al·ludia fa un instant?». Els homes volen ésser escoltats. És el que els agrada més. Els agrada més que els diners, que les dones i que menjar i beure bé. Un home escoltat esdevé un fatxenda absolutament feliç. Ara bé, quan els homes es senten escoltats, es tornen febles. Aquests moments de feblesa són l’única escletxa a través de la qual pot caure una gota de generositat del granit humà. És d’aquests moments que un pobre pot aprofitar-se. Si no els sap crear ni treure’n un profit, malament… El sistema de la parasitologia establert naturalment entre els homes, i entre els homes i les dones, es basa en l’adulació —en el gust físic que dóna el sentir-se adulat—, i la forma més activa i dissimulada (és dir, més eterna) de l’adulació és saber escoltar d’una manera natural, activa i discreta. Contribueix molt a arribar a aquesta naturalitat no cometre l’atzagaiada d’aparentar el que hom sap realment. Els propis coneixements —si és que hom en té algun— s’han de saber dissimular en el seu punt —sense caure, però, en l’extrem d’accentuar massa la pròpia estupidesa…

Frigola parla molt de pressa, amb una mica de tremolor a les mans, sense, però, fer el menor gest, ruboritzat, com si es donés vergonya de parlar —una rialleta sarcàstica glaçada a la cara.

—L’art d’escoltar —continua dient—, es comprèn, és terriblement fatigós i paga realment la pena de tenir una renda per estalviar-se d’haver de practicar-lo. Al meu entendre, la forma més concreta i agradable de la independència és poder viure sense necessitat d’escoltar ningú. Els homes molt forts, d’una gran aptitud biològica, no solen escoltar mai ningú. Aquests homes fan, realment, un gran efecte. Es llencen a fer les coses a cegues, sense rumiar, comptant només amb els seus instints, amb els seus personalíssims càlculs desproveïts de claredat, sense fer mai cas de l’altra gent. A l’Antic Testament, els personatges grossos, forts, potents, actuen sense la menor previsió, sense ombra de prudència, moguts pel remolí impetuós del seu temperament. És impressionant la quantitat d’inconsciència i de follia que entra en la producció de les accions humanes tingudes per importants…

Pausa —que s’allarga. A la taula s’ha produït un considerable silenci —un silenci voltat del brogit de les altres taules. Frigola mira el sostre del cafè, arruga el front i l’entrecella com si fes un esforç dolorós, dóna dues o tres pipades al cigarret i diu de sobte, amoïnat:

—Ara no recordo el que volia dir…

Sentim tots plegats una sensació d’alleujament —com si ens traguessin un pes de sobre.

En sortir del cafè sentim tocar a foc i anem a veure el que passa. És un foc petit, insignificant: un minúscul magatzem de taps del carrer de la Rajola que crema, arborat, com lluquets.

Anys enrere, quan es calava foc, mig poble hi acudia. La meva sorpresa és constatar que aquest s’està produint davant només de quatre gats: veig dos serenos, una parella de la guàrdia civil, els veïns, interessats que el foc no es propagui, i dos o tres curiosos provinents de la taverna del barri. Aquests últims anys, amb les dificultats que la guerra ha portat, hi ha hagut tants d’incendis que el seu interès s’ha totalment evaporat, esvanit. El petit magatzem es crema enmig de la indiferència general i sense que ni tan sols es senti la fressa d’una galleda.

—Això ja està vist —diu Tomàs Gallart—. Bona nit, descansar; demà serà un altre dia…

Ara un pas ara un altre, fem cap tots al llit.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

25 de març 1918

25 març 2018

He entrat a l’església. Desagradabilíssima sensació de mala olor inconcreta —d’aire respirat i tornat a respirar, esgotat, devastat, d’un aire com si n’haguessin separat l’oxigen i hagués quedat reduït a una concentració microbiana antiga i densa, d’una qualitat dolça, fada, llepissosa, desagradable, una qualitat que fa posar pell de gallina.

Em sap greu, però sóc sensible a aquestes —diguem-ne— petiteses. Hi ha dues coses que han contribuït a crear-me una sensibilitat adequada a l’aire pur i a les coses netes: la fred que he sentit a la casa del carrer del Sol (a la casa que habitem al carrer del Sol) i l’activitat gairebé frenètica de la meva mare en les coses domèstiques. La meva mare —dit sigui amb perdó— és d’una netedat infatigable, constant, no para ni un moment. En El segle de Lluís XIV Voltaire conta que quan el ministre Colbert arribava al seu despatx i veia la taula plena de papers per despatxar es fregava les mans de gust. No hi ha res que agradi més a la meva mare que fer una bugada grossa, un dissabte dilatat i profund, que dirigir una emblanquinada amb paletes i manobres autèntics.

La casa del carrer del Sol, la construí el meu pare en el lloc que abans en deien el Camp dels Ous, ja obert el carrer que va de la població a l’estació del tren petit. Aquesta casa tingué una disposició contrària a la del carrer Nou, on vaig passar la infantesa. La façana d’aquesta donava a tramuntana, i així els darreres eren excel·lents. Encara recordo les tertúlies en el seu menjador assolellat, amb la petita i tibada senyora Enriqueta, tan bondadosa, lleugerament herpètica, tan ben empaquetada a dins de la cotilla. La casa del carrer del Sol, per contra, té la façana a migdia i, per tant, les habitacions d’estar donen a tramuntana i són ombrívoles i fredes. Aquesta situació s’hauria en part corregit amb la construcció d’una galeria sobre les habitacions de la planta baixa. Aquesta galeria, però, no es construí mai, i així, des que entràrem a la casa, ens haguérem d’habituar al fred.

Era un fred alambinat, filtrat, concentrat, químicament pur. I no dic res. No es podria pas negar que els dies més inclements i crus no encenguessin la llar del menjador. Però això no era pas massa fàcil. La meva mare era, en aquest punt, un element discordant: deia que el foc porta molt de desordre i fa molta brutícia. I en part tenia raó. Només quan bufava un vent determinat —no recordo ara quin— la xemeneia tirava de baix a dalt, és dir, normalment. En aquella època ningú no sabia construir una xemeneia, i trobar-ne una que anés bé era un fet del simple atzar, una propina de la divina providència.

El fred era, doncs, coent; els mosaics tenien un contacte glacial; l’aire, fredíssim. La meva mare hagué de confessar moltes vegades —car els seus instints de netedat no li enterbolien pas la tendència a l’objectivitat— que viure en aquella casa era com anar despullat tot l’hivern. Però, una vegada constatat el fet, no vaig pas veure mai que hom intentés corregir-lo més que posant-se més roba a sobre. La meva mare continuava en el seu frenesí d’obrir finestres i portes, encara que gelés. Al cap de mig minut de saltar del llit ja tots els balcons eren de bat a bat. Hom passava el drap sobre els mosaics, cada dos dies. Els dissabtes setmanals eren indefectibles.

Tot això feia que l’aire que hi havia a la casa fos puríssim —tan pur com el que hi ha en plena naturalesa. Vaig acostumar-me, doncs, a l’aire fresc, inodor, viu. Recordo tot això amb horror —no puc estar-me de dir-ho—, però aquella temperatura espartana contribuí a crear-me una pituïtària potser massa exigent. D’ençà de llavors em repugna l’aire de les habitacions closes, els llocs tancats en què hi ha gent o en què hi ha hagut gent —l’olor agra que deixa la gent—, les persones perfumades amb perfums dolços i enganxosos. L’olor de fum de tabac refredat —de fum ja fumat—, de cuina refredada, de vi ja begut, em produeix com una crispació somàtica, una protesta de la meva biologia. L’olor d’aire ja respirat, devastat, saquejat, descompost, l’olor d’ex-aire que flotava a l’església me n’ha fet sortir ràpidament.

 

Sembla que les rellotgeries haurien d’ésser les botigues més polides, precises, més ordenades i agradables de totes les botigues del món. És al revés.

Hi entreu i no hi ha cap rellotge que s’avingui de pulsació i de ritme amb qualsevol altre rellotge present. N’hi ha que marxen pausadament, d’una manera greu i solemne. Altres tenen una manera endimoniada de marxar, ansiosa i excitada, com si tinguessin pressa i volguessin passar al davant de tots els altres rellotges. La impossible superposició dels tic-tacs, la confusió dels ritmes, l’agitació de les pulsacions asimètriques, creen una fressa que fa sentir, a les rellotgeries, una sensació d’anguniós galimaties. No són pas botigues per a persones excessivament nervioses. No s’hi està gaire bé. Jo puc imaginar-me, en canvi, la delícia que seria una rellotgeria de rellotges parats i, si voleu, girats al revés, perquè no hi ha res que inciti més a la calma que un rellotge parat —un rellotge adormit.

 

Si la sinceritat, per fortuna, és físicament impossible, cada vegada que trobo una persona —ací abunden— que proclama la seva sinceritat o m’invita, vingui o no vingui a tomb, a produir-me d’una manera (com sol dir-se) furiosament sincera, sento com si em trobés davant de la forma més pueril, més indelicada, més grollera de la hipocresia. La hipocresia té aquest avantatge: quan és acusada per un mínim d’excés, ensenya l’orella.

 

A la matinada, tracto, una vegada més, de llegir Verdaguer. No he pogut, fins ara, acabar ni un sol cant de L’Atlàntida o del Canigó. Em dono gairebé vergonya de confessar-ho… Faig un altre esforç. Ho provo una vegada més. Hi clavo la dent… El paquet no passa. Tota aquesta enorme geologia, totes aquestes històries desorbitades, no em promouen ni el menor interès. Comprenc que aquests papers són una gran cosa i que les literatures han de contenir aquestes baluernes de la mateixa manera que en els grans palaus hi ha d’haver enormes xemeneies que no escalfen, merament decoratives, i tapissos penjats a les parets. Comprenc, així mateix, que la meva sensibilitat és molt incompleta. Però no hi puc fer més. La sensació de buidor, l’ensulsiada de verbalisme, gloriós, reeixit, però totalment deslligat de la vida humana autèntica, la sonoritat grandiosa de les estrofes, m’esterilitza tota possibilitat d’atenció o de curiositat.

He sentit sospirar alguna vegada:

—La mística, la poesia mística de Verdaguer!…

Però jo voldria que algú m’expliqués quina relació té aquest país, poblat d’aquesta classe de pagesos, d’aquesta classe de taujans de la indústria i del comerç, amb la mística. Voldria que algú m’expliqués quina intenció portava Verdaguer en tractar de lligar-nos, a través de la mística, amb una literatura tan intrínsecament forastera.

 

La gent no vol acabar de comprendre, però algun dia haurà de fer-ho, que la posició d’un escriptor d’avui davant de la realitat, la curiositat que el mou, la passió que el domina, és d’un sentit totalment diferent de la de qualsevol posició literària acadèmica de qualsevol altra època, societat o ambient. El que abans era l’excepció —el realisme— ara és la regla.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

24 de març 1918

24 març 2018

En tornar de cacera o de passeig, Gori fa cap a la botiga de vetes-i-fils que posseeix al carrer de Cavallers, s’instal·la al seu petit escriptori i es posa a llegir fins a l’hora de sopar. La Pauleta, una seva parenta, despatxa a la botiga, i amb la seva veu amable i simpàtica fa els compliments.

Com a lector, Gori és un cas extraordinari. Seria probablement exagerat de dir que li agrada la literatura noble, la de sabre o espasí, però és un fet que l’apassionen els llibres fins i delicats, sentimentalment afectats, de moviments excepcionals, amb personatges que no poden agafar les coses si no és amb un paper de fumar —i tot plegat tocat per una mica de lluna.

De les Confessions de Rousseau, en diu penjaments. En canvi, de la senyoreta Heloïsa per amunt, no diguem de les Rêveries d’un promeneur solitaire, en té un concepte elevadíssim. Tot el que avui és tingut en literatura per fat, insípid i enrarit, sobretot si és donat en forma de fals paisatge, de fals idil·li i de sentiment de cartró, li produeix una satisfacció positiva. A mi em sorprèn que, a un home tan alt i gros —Gori és un home molt alt i gros—, que beu, a cada repàs, un litre de vinassa de setze graus, tan saturat de bons peixos, de llebres, de conills i de perdius, li agradin les estampetes evaporades i evanescents.

Avui em deia, al seu despatx, que literàriament, si hi ha un home equivocat, despistat i mal orientat, sóc jo mateix.

—La literatura —deia— ha d’ésser idealista, fina, excepcional, distingida, ha de sortir d’ací —i mentrestant es posava una mà al cor.

—¿I per què la literatura ha d’ésser així? —que jo li dic.

—Ha d’ésser així perquè la literatura és per a les estones en què no es té res a fer, en què no hi ha res a pelar, que són les úniques en què pot existir la vaga possibilitat que la gent vulgui distreure’s llegint un llibre. L’home no ha pas estat posat en aquest món per llegir llibres. Desenganyeu-vos… L’únic problema seriós de l’home en aquest món és el de subsistir, o sigui, el de guanyar i el de gastar diners. Els homes i les dones dediquem a aquesta qüestió el noranta-vuit per cent de la nostra vida conscient. I potser faig curt. La literatura serà, doncs, sempre una cosa de diumenge a la tarda, que és el moment del dia de la setmana en què es produeix la possibilitat —i això que dic ara era més cert anys enrere que ara, perquè ara fan cine— que la gent vulgui distreure’s una estona de la seva obsessió permanent. Si les coses són així, ¿com voleu que la gent s’afeccioni a la vostra literatura crua, descarnada, realista? ¿Com voleu que s’hi afeccioni si està saturada, tipa, del que li proposeu? La vostra literatura és redundant, terra a terra, vulgar, d’una embafadora obvietat…

—Ja ho entenc…

—Seria una llàstima que no m’entenguéssiu!… —diu amb un engrescament triomfal. I després d’una pausa durant la qual es dissolen en l’aire del petit despatx les seves riallades sonores:

—Resumim! —diu—. A vós us agrada la literatura per cada dia. Això us porta a donar massa importància al vostre ofici. Tota la literatura que es fa avui està, per això, tocada de pedanteria. Crec que us faria bé de recordar que el vostre ofici no havia donat, fins fa pocs anys, més que per entrar a les cases per l’escala de servei. A mi, en canvi, m’agrada la literatura bona, que és l’excepcional, la que recull sentiments singulars, vull dir la de diumenge a la tarda, la bonica…

Després sortim a parlar de la seva darrera estada a Barcelona. En el curs dels viatges que com a botiguer ha de fer a la capital, no deixa mai d’anar a veure les millors «funcions» de teatre de cada moment. Quan recorda les últimes que veié, s’indigna, vocifera, perd els estreps.

—Això que facin pagar per veure coses reals, coses que passen cada dia, coses que es poden mirar obrint simplement la finestra, és intolerable, indigne… —diu—. No penso pas tornar mai més al teatre. Hi he fet creu.

 

Els alemanys, segons els diaris, continuen triomfant en tots els fronts; però la guerra —que està a les acaballes— la tenen perduda irremeiablement. Les discussions entre francòfils i germanòfils són cada dia més rares i han perdut totalment l’interès. A mesura que en el camp germanòfil el silenci es fa més dens, creix el nombre de persones que porten al trau de la solapa el botonet amb la inscripció: No me hable usted de la guerra. És una fugida ridícula.

 

L’Empordà —sento a dir— és un país d’arrauxats, de tabalots, d’hereus-escampa, d’enfollits. I és cert.

Però també ho és que hi ha, en aquest país, molta de gent que passa la vida alçant objeccions, posant bastons a les rodes de tota persona interessada a portar a cap alguna iniciativa, o que en una o altra forma surti de l’espessa rutina. Aquestes objeccions s’edifiquen gratuïtament, a tort i a dret, la reticència és permanent. Tant si voleu matar els paràsits dels fruiters com els cadells de les patates, tant si voleu exterminar les mosques vilatanes com la usura dels pagesos, us sentireu dir constantment:

—¿Vós voleu fer això?… I què heu de fer! ¿Que dormim? No ho fareu pas… Desgraciat! No sabeu el que us dieu…

En el fons de tot arrauxat, en aquest país, potser no hi ha res més que un home enervat i fatigat de sentir-se tractat permanentment de bufanúvols i de ximple. Vull dir que hi ha arrauxats que no són res més que homes explícitament desafiats.

Després hi ha els arrauxats constitucionals, els tabalots marcats per una força interna, els hereus-escampa de professió. Aquests, però, són una cosa molt diferent.

 —————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada