5 d’agost 1918

5 agost 2018

Les famílies1

Al Canadell es produeix, entre les famílies, una certa promiscuïtat. Des de fa molts anys que hi va la mateixa gent. Això fa que gairebé tot se sàpiga.

Hi ha famílies caracteritzades per la puntualitat. Obren i tanquen a la mateixa hora, fan les coses amb un horari rígid, adapten la seva vida a un programa, deixen de fer coses a causa de la puntualitat i Déu nos en guard que algú deixés d’asseure’s a taula a l’hora fixada! No menjarien de gust i baixaria la cort celestial.

A l’hora del bany, sempre xisclen les mateixes persones. Aquests xisclaires es podrien agrupar per famílies amb gran facilitat. En canvi, n’hi ha d’altres —incloent-hi, ben entès, les criatures de bolquers— que entren a l’aigua sense proferir cap soroll, impàvides. Hi ha famílies que senten un pànic ancestral davant de la mar i no s’embarcarien per anar de la punta de la Torre al Portbò, ni en els dies de més gran calma. D’altres n’hi ha que fan un salt i ja són a bord, i es passarien la vida en la mar —àdhuc les senyores en estat.

N’hi ha que semblen incapacitades per deixar de fer cada dia, passi el que passi, el mateix passeig, i d’altres que no podrien viure sense una llibertat espontània de moviments més folgada.

Hi ha una família que està íntegrament, tradicionalment preocupada pel seu restrenyiment. Obsessionada. Al menjador tenen un pot que conté una substància formada per la barreja de pols de flor de sofre amb alls xafats. Amb aquesta substància amaneixen gairebé tot el que mengen —com si fos mostassa o salsa a la maionesa. És una família que se sent venir de lluny d’una manera irreparable. I en canvi n’hi ha una altra molt més lleugera en la qual tot sol acabar-se —es tracta d’una família de senyores de mitja edat, solteres— cantant l’americana de Gaztambide: «Si a tu ventana llega», etc.

La promiscuïtat que impera a l’estiu al Canadell és molt més forta que la que es pot produir, a l’hivern, en qualsevol poble, per petit que sigui. Això fa que la gent hi gaudeixi moltíssim. Recordo la cara lluminosa, radiant, tètrica, que posà la senyora Tereseta quan pogué comunicar a les seves amistats que els senyors Tal, de la Bisbal, gastaven de sis a set pessetes diàries per anar a plaça.

La família és una institució que existeix. És una andròmina misteriosa i sagrada.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

 

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Ignorem per quin motiu, les edicions anteriors inclouen els textos dels dies 4 i 5 d’agost en un únic apunt que consta sota el 4 d”agost. Aixi, és una novetat que a partir d’aquesta edició es restitueixi la individualitat de cada anotació, conforme al manuscrit original. []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

4 d’agost 1918

4 agost 2018

Misèria de Pardal.1

Aquesta història de Pardal, que és molt històrica, m’ha commogut sempre que me l’han contada.

Pardal vivia content, com el peix a l’aigua. Tenia dona i dos fills. La dona treballava en una d’aquestes rudimentàries fàbriques de salar peix que hi ha a Calella i feia sempre olor d’anxova salada. Els nois piratejaven per les roques, pescaven amb instruments absurds, torraven pinyes a les pinedes a l’estiu, es passaven el dia ficats a dins d’aquestes mitges bótes negres que serveixen per transportar peix, completament despullats, el cos bru ple d’escates, navegaven per dins del port fent el dimoni i capbussant-se al sol.

Pardal era un bon pescador, sabia fer la cuina i era un home entès en la maniobra de la proa. Pardal s’emborratxava per les dues o tres grans festivitats de l’any i quan estava embriagat donava indefectiblement una enorme pallissa a la dona. Després d’haver-la amoratada i queixalejada, anava a la taverna, content i satisfet, a cantar la «Cançó de l’any de la fam», que era la cançó que li agradava més. En tota la resta de l’any, Pardal era un bon pare de família, un home que no feia mal a ningú, prudent i assenyat.

Com que era molt enraonador i sempre en tenia una per dir, parlava sovint amb els estiuejants. Un dia, un senyor amb un barret de palla, dels que creuen que d’instrucció no se’n té mai prou per enganyar els altres, preguntà a Pardal:

—¿Saps llegir, Pardal?

—Sí senyor, per la meva desgràcia.

—Ara, Pardal, has dit una animalada… —digué el senyor amb la mosca al nas.

—¿Una animalada? —preguntà Pardal amb una mirada de menyspreu—. No senyor. Sé molt bé el que em dic.

—¿I no em podries dir, ja que saps llegir —féu el senyor estiuejant, més amorosit—, quins llibres has llegit?

—Llibres? No n’he llegit mai cap… ¿Encara no tenim prou pena? —digué Pardal amb una cara trista i estirada, l’ull dens d’espessor humana, caní i vellutat.

—Que n’ets d’animal, Pardal! Que n’ets d’animal! —digué el senyor, cremat per la vergonya, indignat.

Aquesta conversa va ésser molt comentada entre la colònia i s’acordà que en el poble no hi havia un bri de cultura. La barbàrie de Pardal es convertí en una cosa que els forasters no podien deixar de conèixer. Tant se’n parlà, que Pardal era un animal, que el qualificatiu entrà a formar part del fons de reserva de les converses del cafè. Quan es parlava de Pardal, de si havia fet una bona jugada al tuti o pescat a l’illa un nero amb els palangres, ja se sabia: les paraules de presentació eren:

—Pardal, que és un animal…, etc.

En el més fort de l’adjectivació, a la casa de Pardal hi començaren de niar les desgràcies. En poc menys de dos anys, la dona li fugí amb un carrabiner murcià, un tipus malenconiós i biliós que semblava un carquinyoli. El carrabiner tenia molta influència i navegava amb la barquilla. El fill gran morí servint el rei en el coi d’un canoner, i l’altre s’enllità de mal de dones i l’hagueren de portar a l’hospital de Girona.

Pardal es trobà sol, li vingué un gran decandiment i li semblà que tot li queia a sobre. Menjava de qualsevol manera, no s’atrevia a obrir la casa deserta, i dormia a la platja, sota de les barques. No tenia humor ni per cantar, ni per anar al cafè, ni per beure una mica de vi a la taverna redorsada.

Però, com que el cor li feia mal, a l’últim es decidí. Entrà a la casa i va veure que les parets queien com la crosta dels eucaliptus a l’hivern. Va fer un farcell, deixà la porta de bat a bat i anà a trobar el capellà.

—Vull marxar —li digué— i vinc per vendre el tros de cementiri que em pertoca.

El capellà quedà astorat.

—Però aquestes coses no es venen, home de Déu!

—És igual. Vull embarcar-me i no vull deixar res a terra.

—Que n’ets d’animal, Pardal! Que n’ets d’animal! —digué el capellà movent el cap, amb la cara que es fa davant d’un cas perdut, irreparable.

Pardal li tornà la mirada amb una infantívola superioritat. El capellà li donà unes pessetes. Les recollí, tornà a la casa, recollí el farcell, sortí, donà una ullada als porxos i a la plaça, va beure a la font, travessà el poble i s’endinsà en la pineda.

Era cap al tard, les barques tornaven a tot orsar amb el ponent. A les portes de les cases hi havia una taca de llum greixosa. Les dones furategaven pels fogons. Dels horts, en sortia un baf blavenc i tremolava la primera estrella…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

 

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Ignorem per quin motiu, les edicions anteriors inclouen els textos dels dies 4 i 5 d’agost en un únic apunt que consta sota el 4 d”agost. Aixi, és una novetat que a partir d’aquesta edició es restitueixi la individualitat de cada anotació, conforme al manuscrit original. []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

3 d’agost 1918

3 agost 2018

L’estiueig al Canadell és crepuscular —familiar. És un barri de Calella. Hi ha una platja feta per una riera, com totes les platges, emmarcada per unes casetes amb un jardinet al davant tancat per una reixa. Semblen un dibuix de criatura. Aquestes cases són posseïdes per algunes famílies de Palafrugell, benestants. Tothom s’hi coneix. El carro amb tenda de Josepet Batlle va amunt i avall amb els cistells de la compra i els assientos. Tarifa, trajecte més llarg: 0,25. Mossèn Narcís, que és fill de Calonge —Narcís Mallart, Prev.—, és el rector de la petita parròquia. És un bon home. Porta un bastó de ganxo. Sembla un petit propietari rural sense ambicions, evaporat. Fa visites a les famílies. Hom el fa seure sota l’ombreta que fan les acàcies de bola dels jardinets. És un senyor d’edat, artrític, de moviments lents, callat. Si seu a un balancí, es manté rígid, sense deixar caure l’espatlla sobre el respatller, vertical com un màrtir. És una mica lent en el parlar i d’una admirable puerilitat d’esperit. Aquesta tendència de Calonge a produir capellans i anarquistes! Diu, primer, unes frases de salutació i pregunta per la família. Després fa unes consideracions sobre la immoralitat a les platges i la marxa diabòlica que el món ha emprès i que conduirà fatalment a la catàstrofe. Després calla i adopta un posat com qui vetlla un malalt. Després, quan l’ha ben vetllat, s’acomiada i amb el seu bastó de virolla emprèn el retorn a la rectoria, ara un pas, ara un altre.

És un estiueig monòton. Al matí, les senyoretes van a la pineda del senyor Ferriol a fer tachado o crochet. A les dotze, les persones serioses prenen el bany d’entrar i sortir. El contacte de l’aigua de mar a les cuixes del sexe femení fa exhalar a aquestes persones uns xiscles com els de la degollació dels Sants Innocents. A la tarda, hom fa una sortida o altra, a berenar. A entrada de fosc, quan toca la campaneta, hom va a l’església a dir el rosari. Al vespre, en els jardinets reixats, sota els llums de carbur, es fan dues o tres tertúlies més aviat ensopides. Si per atzar passa un piano de maneta, hom el lloga per fer «una mica de ball». La joventut es diverteix. Els joves i les senyoretes ballen a la zona il·luminada; les minyones i els pescadors, a la part fosca i negra. Els becs de gas cremen melangiosament. Les petites flames es van afuant i esgrogueint. Quan la llum s’acaba hi ha el recurs d’anar a dormir —que no falla mai.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

2 d’agost 1918

2 agost 2018

Fa el temps d’estiu: gargalet al matí; xaloquet al migdia; garbí fluix a la tarda; terralet a la nit. De dies, canten les cigales; al vespre, els grills.

Una de les majors delícies del Canadell és anar, havent dinat, a jaure un parell d’hores, a l’ombra del ventre d’una barca. A les dues de la tarda, l’ombra, de color torrat, té un parell de pams d’amplada, i la sorra, que el sol acaba de deixar, encara és calenta. Però, a mesura que la tarda va avançant, l’ombra s’eixampla i l’arena es refresca. Primer us hi estireu de costat; després el lloc dóna per estendre’s, de cara al cel, de pla. La llum és d’una blancor gasosa, efervescent, enlluernadora. A l’aire, sobre les parets blanques, a l’arena rosada, la llum en fusió fa unes flotants, vaporoses llengüetes d’aire que saltironegen. La pàl·lida buidor blavissa del cel sembla tenir una crispació lumínica. Sobre el blau fort de la mar passa el ramat monòton dels moltonets d’escuma. Tot plegat és tan sumari i simple, i dintre del frenesí roent l’ombra és tan fresca, que us envaeix un ensopiment somàtic, una vagarositat biològica us desfibra les entranyes. Si parleu amb algú arriba un moment que un o altre no torna contesta. La parpella us cau sobre la imatge de les barques fondejades arran d’aigua que teniu a la nina dels ulls. Arriba un moment que els riells de color que el pintat de les barques fa tremolar sobre l’aigua us passen per ull. Sobre la ratlla de l’horitzó, queixalejada pels borralls d’escuma, hi veieu flotar unes pampallugues —com una forma incerta flotant en el mar. La costa de garbí —els Forcats, Cap Roig, Cap de Planes— se us difumina en una imatge que la bonior interna esfilagarsa i desdibuixa. Hi ha un moment que deixeu de veure els rocs de les Formigues… Aquesta lenta fugida a perdre el món de vista no arriba mai, però, a la inconsciència completa. Per més condormit que quedeu, se us mantenen sempre lúcides dues o tres sensacions precises: el pessigolleig del vent sobre la pell; l’olor del tabac que acabeu de fumar —i, si no sou fumador, el perfum que fa el marisc i l’alga tocada pel sol…

 

 

Quan, al cap d’una hora o dues, obriu els ulls i alceu el cap, sentiu una esgarrifança de fred. La tarda ha anat passant, l’ombra s’ha eixamplat, i el vent, ara més fort, l’ha refredada amb un retoc humit. Toqueu la sorra i teniu la sensació de tocar un drap mullat. Després de la incandescència del color, els colors s’han fixat i precisat —i el dibuix és més fred, estàtic.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

29 de juliol 1918

29 juliol 2018

Ha arribat l’hora de marxar  a Calella.

De petit, el desplaçament em feia molta il·lusió. Ara, menys. Tot es produeix d’una manera rutinària: primer marxa el carro amb els matalassos i la roba, i després la família, amb la tartana. En arribar a la platja, el primer contacte amb la mar és una mica enervant —produeix una nerviositat sense objecte ni finalitat. De vegades sentiu una mica de fredor entre la roba i la pell. Per aquestes sensacions, el dia ha estat típic. Fa un vent de garbí impetuós, fresc, humit. Les onades fan un soroll sord a la platja. La mare, que aquest vent fa tornar frenètica, desplega, amb una cara pàl·lida de migranya i de mal de cap, una activitat incansable. No para. Ningú no li fa bé les coses. Ho fa tot amb les seves pròpies mans. Cada any passa el mateix. És l’excitació estival.

La caseta, que és al bell mig de la platja del Canadell, és neta i agradable, però em produeix, d’entrada, una sensació d’intempèrie. Han de passar tres o quatre dies per habituar-m’hi. Al començament em fa l’efecte de viure al carrer. La seva construcció, basada en un corredor central que va de migdia a nord, crea un corrent d’aire que la fa àdhuc massa fresca. Té un jardinet al davant tancat per unes retxes i un petit hort al darrere. En aquest hort hi ha dos o tres pruners que ara són carregats d’exquisides prunes clàudies. L’aigua del pou és fresca i abundant. En el jardinet del davant hi ha dues acàcies de bola que fan una ombreta clara i, sobre les retxes, unes mates de glicines, d’un color verd aspre, plenes de flors vermelles d’un perfum una mica acre.

A darrera hora de la tarda, avarem el Nuestra Señora del Carmen, el petit gussi de dinou pams, amb el qual férem, de petits, tantes campanyes per aquest coster. Sobre els pals, poc enseuats, costa una mica de fer-lo arribar arran d’aigua. El bot és vell i pesant. Espitregat i nerviós, el meu germà sua com un carreter. Poc habituat a fer amb els braços un qualsevol esforç, la fatiga que sento és tan forta que arriba a sorprendre’m. A la fi, l’arribem a posar a l’aigua i tot d’una ens fa un altre aspecte: sembla més àgil i lleuger. Quan, amb els rems armats, el portem a la platja de sota can Jubert, ens fa l’efecte d’una ploma. És curiós: l’únic esforç físic que he pogut fer fins ara, sense fatigar-me, ha estat remar. Assegut al banc d’una embarcació amb un parell de rems a la mà, he vogat hores i hores, sense sentir la menor incomoditat. El moviment maquinal i rítmic dels rems sembla alimentar-se, en el meu cas, de la seva pròpia substància i ésser, en certa manera, inexhaurible. Al meu germà li passa igual —potser no tant.

Quan, a l’hora de sopar, apareix la fumerola de les mongetes tendres i les patates bullides, tenim la primera sensació familiar de l’incipient estiueig. Però aquest inici de recolliment sembla accentuar la fatiga de la novetat. A l’hora de les postres, la meva mare s’adorm. La minyona ja fa estona que és adormida. Quan tanquem la porta —a quarts de deu— cremen sobre l’arquitectura infantil de les casetes del Canadell uns becs de gas acetilè que la mica de garbí moribund de vegades sembla apagar i altres vegades revifa prodigiosament, fent a les parets unes grans taques blavenques, trèmu- les, esblaimades en un carmí desmaiat.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada