8 d’octubre 1919

8 octubre 2019

El doctor Borralleras em parla sovint d’un escriptor amic seu, el senyor Girbal Jaume. No és pas un concurrent a la penya, però tenen molta amistat. Com que, a pesar d’haver escrit i publicat diversos llibres, no tinc la menor idea ni d’aquesta obra ni de la persona que l’ha elaborada, li demano que me’n digui alguna cosa —si la seva hipocondria habitual li permet esplaiar-se.

Girbal —em digué avui— és purament i simplement un desgraciat. La literatura que produeix és gairebé totalment dedicada a la descripció dels objectes visibles. Té una tendència a creure que la matèria, la realitat, només pot tenir pes, o sigui solidesa. És un escriptor de temes rurals. Dintre del ruralisme, cultiva la fórmula naturalista. Dintre del naturalisme, tendeix a l’exasperació detallista, al fotografisme sistemàtic. Després d’aquesta enumeració, no cal dir que ha estat i és la bèstia negra del noucentisme, que, com sabeu, és ciutadanista i professoral. No l’ataquen pas: l’ignoren, simplement, el tracten d’una manera reticent i silenciosa; al meu entendre, aquest tracte és injust. Conec Ors de tota la vida: és un gran tipus: agradable, simpàtic, que, a pesar de tenir un irresistible temperament de vedette, és un excel·lent amic. Quan es tracta, però, de coses culturals o literàries, a pesar de ser d’un afrancesament tan escèptic, és un dogmàtic, un definidor, una fera. Està convençut que la veritat la té ell i ningú més que ell. És insuportable. Ja podeu comprendre la misèria de Girbal: l’han arruïnat.

Quim fa una pausa i segueix:

—A mi, m’agrada poc la literatura de Girbal. És un home que escriu, que té el do de la llengua, d’un lèxic copiós i ben utilitzat. Però no em diu res, no m’agrada… Com que sóc amic d’ell, em permeto de vegades criticar-lo sense gaire pietat —cosa que no toleraria que fes davant meu una qualsevol persona que no es trobés en el meu cas. Després de tot, Girbal existeix, i, quan les coses d’ara es posin una mica en ordre, Girbal serà l’escriptor més representatiu d’una determinada tendència literària, equivocada probablement, però d’una presència indubtable. No tenim pas massa coses. No podem negligir res. Tot ens ho hem de menester. En els moments que vivim, la literatura rural, en aquest país, sembla haver passat a la història. És clar que els nostres ruralistes en feren, potser, un gra massa. El seu esperit és curt i limitat. Però no cregueu pas que en els altres països aquesta literatura s’hagi acabat. Ni pensar-hi. És vivíssima.

 

La lectura dels diaris fa  rodar el cap. El desori a Europa —a tot arreu— és indescriptible. Els estats mantenen un nacionalisme exacerbat i la desunió és completa. Cada dia es veu més clar que França ha anat a la guerra exclusivament per tenir Alsàcia i Lorena. Ja ho tenen. Ara volen que Alemanya pagui la guerra. ¿Com serà possible? ¿D’on sortiran les misses? Només de proposar-se aquest objectiu, l’esfondrament econòmic d’Alemanya és una lletra a la vista. En tot cas, i malgrat l’arborament comunista de l’URSS, hom sembla disposat (a Occident) que després d’aquesta guerra no passi res i tot quedi igual com era. És una suposició absolutament grotesca. Sigui com sigui, no es veu cap iniciativa de millorament econòmic i encara menys de millorament polític. El fracàs de Wilson i del seu projecte general (l’únic existent) és definitiu. Les classes polítiques nacionals europees semblen exhaurides i no tenen res a dir ni res a fer. Itàlia tendeix a establir-se pel seu compte. Els italians diuen: L’Italia farà da se. Vol dir que contribuiran a augmentar l’anarquia. La desvaloració de la classe política fa que la burgesia sigui cada dia més anèmica. Una burgesia anèmica!

¿Com és possible? Si la burgesia no és forta, audaç, roja de cara, ¿quin sentit té?

—Nosaltres, els francòfils —deia avui Pujols, a la penya—, anem molt de capa caída… No hi entenem res, no sabem res de res. Som uns purs ximplets.

Ho deia amb una rialleta de fura tan marcada i amb una naturalitat tan visible, que l’espectacle era una pura delícia.

—De tota manera, França és un gran país… —ha replicat Aguilar amb un cert enravenament.

—Sí, és un gran país que ho fa molt malament…

—¿I com és possible que aquestes coses es produeixin? Sembla impossible… —li ha dit el doctor Dalí candorosament.

—En aquest camp de l’empirisme tot és possible —replica Pujols, sec—. No em facis riure… França és un gran país que ho fa molt malament per les mateixes raons que l’Oller és casat amb una Rabassa, comprens?

Tothom ha iniciat una rialla, però el conjunt de la manifestació ha estat curta i seca —una rialla de capficament.

Pujols té aquesta sort. Posseeix el seu sistema filosòfic, potser encara no ben acabat, però en estat de ser-ho. El sistema sembla satisfer-lo. Els sistemes filosòfics potser contribueixen poc a la felicitat general; que contribueixen a la felicitat i a la satisfacció dels seus autors és inqüestionable. A part del seu sistema, no crec que a Pujols li interessi res més.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

7 d’octubre 1919

7 octubre 2019

Cap al tard, en el moment d’encendre’s els llums, cau un xarbot d’aigua sobre Barcelona, acompanyat d’una revoltura de vent —tot plegat típicament tardoral. Demà els diaris parlaran d’una mànega d’aigua, amb la hipèrbole habitual. Ho he vist des de la finestra de la pensió que dóna sobre la rambla de Catalunya.

En el moment que la força del vent semblava més desfermada i tenia una direcció més caòtica i impensada, començà a ploure a bots i barrals. Una ratxa de vent portà fins als vidres de la finestra un garbot d’aigua que féu una fressa de cinglantada. Les gotes botien als vidres amb una fúria estranya. De sobte, una porta de la casa es tancà amb un cop sec. El vent frissava en les fulles dels arbres i cruixia a les fustes del balcó. Els tramvies baixaven regalimant aigua. Una noia jove, ensenyant unes magnífiques i llargues pantorrilles, travessà la Rambla vestida amb robes clares —un paraigua irrisori a la mà. Les gotes feien grosses bambolles a terra. Passà un carro amb un cavall que treia fum. L’amo el portava per la brida, sota un gran paraigua, que els arcs voltaics irisaven de les vores. El vent no pogué aclarir una grassa teranyina, de color de pols, que semblava suspesa en el cel. Però a la fi la revoltura de vent s’ho emportà tot i aparegué un cel de tardor amb unes estrelles precises, netes, de llum claríssima. Les nits blanques, esborrades, lànguides, d’estiu s’han acabat. Finalment el vent ha caigut i ha començat una nit aturada, estàtica, una mica freda.

Tot plegat deu haver durat mitja hora.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

4 d’octubre 1919

4 octubre 2019

Abans de dedicar-me al periodisme, en el curs dels anys passats a la universitat, vaig tractar de fer algun exercici literari, com a les escoles es sol dir, vull dir que vaig tractar d’escriure alguna cosa sense que arribés a un qualsevol resultat —diríem presentable o amb una mínima presència. Els meus contactes amb els setmanaris de Palafrugell —poble de setmanaris— es produïren en l’etapa de la meva adolescència, i a catorze o quinze anys enviava gasetilles al Baix Empordà des de l’internat de Girona florejant les notícies que portaven el Diario de la vella ciutat, El Norte o l’Autonomista. Eren simples subproductes, coses de segona mà, que no tenien la menor importància, però que em distreien i em feien passar l’estona perquè no les trobava mai prou acabades. El meu amic Ferret tirava les cartes al correu. Eren gasetilles anònimes que el diari publicava. La meva sorpresa era extraordinària.

Després, més tard i ja posat a Barcelona, vaig fer molts articles per al Baix Empordà. Aquests articles són totalment il·legibles, confusos i enfarfegats, i tenen la nota característica de la joventut: tenen un punt de pedanteria més o menys poc dissimulada. Aquests articles són l’aiguabarreig de l’esperit imperant en l’adolescència intel·lectual barcelonina en el segon decenni d’aquest segle —esperit dominat pel noucentisme— i la massa encefàlica de Palafrugell, que en aquell moment no era pas vulgar. Fou l’amistat que vaig tenir amb Joan B. Coromina, Tomàs Gallart, Joan Linares, Josep Vergés, Josep Ferrer, Josep Miquel, el pianista Roldós, Lluís Medir, Josep Bofill de Carreras, Enric Frigola, Ramon Casabó i d’altres que ara no recordo, que m’incitaren a escriure. Totes aquestes persones —que foren d’un tracte molt còmode i agradable— crearen una espècie d’exaltació palafrugellenca, d’un localisme vivíssim i alhora d’una curiositat internacional extraordinària, cosa que no és d’estranyar donada la mentalitat de la indústria del suro, que és, pràcticament, universal. Aquesta exaltació es manifestà en dos aspectes: en una crítica de la nostra manera de ser, escèptica i una mica esfotrassada, i en una admiració ditiràmbica del paisatge del nostre rodal —admiració perfectament fonamentada. Sigui com sigui i en tot cas, els meus articles del Baix Empordà foren molt dolents, i si el setmanari els publicà fou, és clar, per simpatia i sobretot perquè en aquesta classe de publicacions vilatanes sempre falta original.

Aquestes primeres desgraciades temptatives foren el pròleg del desig de fer —com ja he dit— algun exercici literari de més ambició, però vull dir per endavant que tampoc no vaig arribar a cap resultat. En el meu cas, el que solen anomenar-se els prodigis de la joventut —o de l’adolescència— no tingueren ocasió de manifestar-se ni per casualitat. A Barcelona vaig estar en relació amb una part de la joventut literària del moment. Vaig articular alguna prosa literària —com llavors s’anomenava: posem alguna proseta— per a OfrenaEl Camí  i La Revista. Molt poca cosa, és clar. El que hi vaig publicar no eren més que fragments d’obres que jo imaginava més llargues —de diverses obres sobre les quals vaig treballar hores i hores sense que en sortís res clar. Vaig tractar d’escriure sobre Girona —encoratjat potser per la publicació al Diari d’un escrit sobre la vall de Sant Daniel, i que a l’època del meu servei militar llegí Alexandre Plana; després vaig tractar de fer alguna cosa sobre Palafrugell i el seu paisatge, que de primer antuvi em semblà fàcil i després impossible, i després un escrit sobre el mar que devia contenir algunes descripcions del port de Barcelona, i una cosa titulada «Homes sobre el paisatge», que no passà d’ésser una il·lusió desproveïda del menor fonament. Vaig treballar sobre aquestes coses anys seguits i no vaig arribar a confegir res que tingués la més insignificant consistència. Alexandre Plana, única persona a la qual vaig gosar presentar els meus manuscrits, m’encoratjà sempre. Encara no sé per què ho va fer: segurament perquè la seva bondat era extraordinària. Fou gràcies a Plana que vaig tenir la sort de conèixer el meu primer hipotètic editor: el poeta Josep Maria López-Picó, director de La Revista.

—Treballeu! —em digué en el curs d’una visita que li vaig fer en el seu despatx (tan obscur) de l’Económica de Amigos del País, instal·lat en un casalot del carrer —si no vaig errat— de Sant Sever—. Treballeu! Porteu-me un llibre i jo us l’editaré. El publicarem a la col·lecció de La Revista. Veniu, si us plau, a la penya del Continental i parlarem de tot. Us presentaré als amics. Porteu el que aneu fent…

Picó fou un home molt simpàtic, extremadament accessible. Davant de les seves paraules em vaig tornar tot cofoi, vaig treballar tot el temps que vaig poder sobre els meus projectes, però no vaig arribar a cap resultat. La quantitat de quartilles —aquelles magnífiques quartilles de tan bon paper de la biblioteca de l’Ateneu— que vaig estripar fou voluminosa. D’aquesta destrucció n’haig de donar gràcies a Déu. El que no té dubte, en tot cas, és que el desastre fou complet.

Vaig anar a la penya que al Continental —abans de sopar— tenien Picó, Riba i Obiols. No pas gaires vegades. Poques. En realitat, no hi vaig anar per timidesa, perquè em queia la cara de vergonya. No he estat mai un home deseixit. La presència d’una determinada quantitat de gent m’atabala i no hi puc confegir res. Aquesta timidesa bàsica és compatible amb la producció de determinats moments d’audàcia, sobretot si les persones que tinc al davant són desconegudes o simplement vistes.

Ara bé: un fracàs literari tan continuat devia tenir una causa concreta. Però ¿quina era aquesta causa? En vaig parlar amb Alexandre Plana, única persona que en definitiva coneixia els meus manuscrits.

—¿Què et sembla? —li vaig dir—. Això va molt malament…

—Sí, molt malament. Molt més, probablement, del que tu et penses… T’ho diré amb dues paraules: ets massa noucentista.

—Què dius ara! ¿Vols dir?

—T’ho dic seriosament. No és pas que siguis noucentista de fons. No crec pas que tinguis prou coneixements per ser-ho i encara menys que la manera de ser personal et decanti cap aquest cantó. Però és un fet que utilitzes l’estil noucentista. Amb una ploma a la mà utilitzes aquest estil. Utilitzes aquestes paraules arcaiques, aquests medievalismes, simplement perquè ho has llegit…

—Això és absolutament cert.

—Era visible! ¿I per què uses aquests gal·licismes, aquests neologismes, aquests localismes que ningú no comprèn?

¿Per què no escrius com t’ha dit sempre el senyor Fabra a la penya, d’una manera natural, segons el llenguatge parlat… segons la manera de parlar del teu ambient? ¿No em comprens?

—Sí, ho comprenc. Pensava, però, que la literatura anava per aquest camí…

—¿Quina literatura?

—La literatura que es fa avui en aquest país.

—La literatura que es fa avui és la literatura noucentista. Quan el senyor d’Ors la fa, encara pot passar. Quan l’escriuen els seus deixebles, és literalment horrible. T’has de separar d’aquestes coses…

—¿De quines coses?

—T’has de separar de la retòrica, del preciosisme, del refinament, de les paraules, de la literatura diferent… Quan llegeixes el que has escrit, no t’agrada ni a tu mateix. Si ho publiquessis, ¿a qui vols que agradés fora dels quatre amics de la capelleta? Creu-me a mi. Deixa estar les capelletes! No escriguis pensant en el que has llegit: escriu amb el teu temperament.

Alexandre Plana, un home generalment plàcid, impertorbable i d’un gran equilibri (almenys d’un gran equilibri exterior), semblava lleugerament crispat i visiblement disgustat. Al principi vaig suposar que aquesta transmutació tenia per causa un moment de mal humor produït per la meva copiosa reticència a demanar-li consells i a pregar-li que llegís els meus insuportables escrits. Vaig haver, però, de rectificar a mesura que la conversació s’anà produint. No. El que el molestava no era la qüestió personal de la meva insistència. Era el problema literari de fons el que el treia de polleguera, és dir, l’haver-me proposat una solució i no haver-ne fet cap cas ni haver-la seguida en cap moment. Després d’una petita pausa, Plana continuà:

—Per altra part, l’estat de la nostra literatura no permet pas gaires francesilles. La llengua és molt dura, molt poc treballada, d’un maneig molt difícil. S’han perdut moltes coses: una de les coses que no s’ha perdut, però, és l’esperit de la llengua. No vull pas dir l’esperit del segle XIII, que no crec que ningú conegui, sinó els elements d’aquell esperit actualitzats en els moments presents. Ens hem de mantenir en aquest esperit. Hem de mantenir un mínim d’intel·ligibilitat, de claredat, de senzillesa. No s’ha de tenir la diabòlica vanitat de rebutjar la gent que s’acosta als nostres llibres ni d’augmentar els maldecaps i els problemes que ja de natural té. No ha pas arribat el moment encara —en realitat falta moltíssim— de fer una literatura de minories; és una literatura per a tothom la que s’ha de fer. Una literatura de minories no vol pas dir que sigui bona pel mer fet de ser-ho. En aquest punt hi ha moltes decepcions. En tot cas, deixem aquestes literatures minoritàries per a les llengües molt treballades i molt fetes. La nostra no ho és pas. Ja sé que predicar aquestes coses a la joventut és com picar sobre ferro fred. De vegades és contraproduent. Però no hi fa res. S’ha de fer. Si la joventut no es fa càrrec de les coses, de com estan plantejades exactament, i no té un cert esperit de sacrifici, no en dubtis pas: ens divertirem ben poc, potser gens…

Vaig pensar llargament en tot el que Alexandre Plana em digué en el curs d’aquesta conversació —que fatalment he donat molt abreujada— i haig de confessar que el que em digué em produí un gran efecte. Vaig estripar una gran quantitat de papers —tot el que havia elaborat durant tants anys i amb tanta dificultat, amb estil diríem noucentista, per dir-ho d’alguna manera. De seguida que vaig poder vaig començar a escriure aquest quadern —«El quadern gris». Fou la conseqüència natural de la destrucció d’aquell gavadal de papers. Els papers no s’estripen mai amb alegria —sobretot, i aquest era el cas, si han costat molt de fer. Però jo ho vaig fer i sense gaires compliments. Estic segur que vaig fer bé —almenys per mi mateix.

Aquest quadern ha estat portat a cap amb penes i treballs i ha estat escrit amb un altre criteri. Una cosa m’encoratjà des de bon principi: constatar que aquesta manera d’escriure és molt més difícil que la que utilitzava anteriorment —que l’estil que Jules Renard en diu tarabiscoté, que era el que exactament feia. En tot cas, he arribat al dia d’avui —i confesso que el fet em sorprèn, de vegades, a mi mateix. Sobre el valor que pugui tenir aquest quadern, no en sabria dir absolutament res. Potser no en té cap. És gairebé segur. Si amb el temps s’arriba a publicar íntegrament —cosa que és molt diferent de la publicació de fragments—, ja veurem quina consideració tindrà entre la gent que el llegeixi. De vegades sospito que aquest quadern hauria d’haver contingut coses més vulgars donades sense la més lleu intervenció de l’esperit artístico-literari. Tinc una prevenció espontània, en certa manera automàtica, per tot el que és artístic. Altres vegades penso que el gruix de vulgaritat del quadern és excessiu. La situació és aquesta: la meva ignorància és completa.

A la penya del Continental (d’abans de sopar), a la qual assisteixen López-Picó, Riba, Obiols, de vegades Estelrich, etc., no hi vaig pas anar gaire més. Si passo per la Rambla en aquesta hora, veig la reunió de lluny i m’aturo un moment a contemplar la cara, una mica crispada, de Carles Riba. Si pujo o baixo per la vorera de davant del cafè —la reunió es produeix en una de les taules de primer terme—, saludo els assistents amb la mà, em trec el barret i passo amunt (o avall) admirablement content de confondre’m amb la gent. El cert és que el canvi d’estil —cosa curiosa— em dóna una idea molt més precisa i exacta de la meva posició sobre la terra: de la meva insignificança absoluta i decisiva. En els anys anteriors, entre el fum de la joventut i l’estil entortolligat i pretensiós, havia perdut una mica la idea d’aquesta noció. Se m’havia enfosquit més aviat més que menys. Ara tornava a tenir-ne una idea més clara i exacta, cosa que d’una manera notòria em féu un gran bé i em tranquil·litzà moltíssim. Quan vaig comprendre que tenia algunes condicions per viure solitàriament i que m’agradava poc molestar els altres amb la meva presència, ho vaig considerar més aviat positiu.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

2 d’octubre 1919

2 octubre 2019

Dia magnífic: assolellat, clar, lleuger. Dóna gust de caminar pels carrers. La meteorologia de la tardor tendeix a crear uns dies d’una llum tan fina que les coses s’hi veuen a dins —fins i tot a Barcelona— d’una manera dibuixada i precisa. En el meu país de l’Empordà, aquesta llum arriba a donar el to a llargs i amples paisatges, a panorames enters —per poc que l’airet sigui de tramuntana— i l’objectivitat estricta de les coses arriba a ser prodigiosa i obsessiva.

La tardor és el temps més agradable d’aquest país. A l’Empordà aquest fet és molt visible. En el meu país, l’hivern és llarg, inacabable, incòmode; la primavera és curta i precària; l’estiu és una exhalació; la tardor és llarga i sense arribar a ser mai suculenta, sinó lineal; val realment la pena. Dins d’aquesta estació —que l’escurçament dels dies sembla fer més llarga— pot fer una fiblada de fred per Tots Sants. Si la fa, el país —i concretament l’interior de les cases— inicia el refredament maligne. Si no la fa, l’aire del cel es manté en una temperatura raonable i el desallotjament de la tebior dels interiors és lent. Així es pot arribar fins al desembre avançat. Quan arriba aquesta època, no hi ha res a fer. L’observació és exactíssima: quan el dia creix, el fred neix.

 

A Barcelona, quan l’hivern s’esfilagarsa, s’endolceix una mica la fred en els interiors dels pisos, els arbres dels carrers treuen una punta de fulla i comença a flotar en l’aire l’aura de la primavera; les dones tenen, és clar, una tendència a alleugerir-se de roba. És un moment meravellós, únic… sigui quina sigui la moda imperant en el moment. A la tardor es produeix el moviment contrari: la roba es va engruixint, i quan apareix la primera persona refredada, amb la veu trencada i rogallosa, teniu la sensació que la vostra llibertat mental —i sensual— es torna més petita.

 

De vegades penso en els anys passats a la universitat i en el seu estat general, que és pèssim. Aquest estat produeix grans disgustos entre els estudiants i moments d’absolut descoratjament. Aquest fet suscita la reacció típica de la joventut: la caiguda fàcil en una esquematització i generalització excessiva. Jo he trobat, com els meus companys, excel·lents persones entre el professorat universitari i estic segur que sobre els seus noms ens posaríem d’acord de seguida. No en podríem pas citar gaires: alguns, segurament. En el curs d’aquells anys, però, el descoratjament i la falta de curiositat eren tan grans, que no fèiem pas gaires diferències. Ho involucràvem tot, bo i dolent. La reacció normal de l’estudiant consistia a dir: «L’home més pedant que en ma vida he conegut ha estat professor meu; el més ase, també; el més discret, el més inconscient, el més bufat, el més malhumorat, el més desordenat, el menys curiós, el més avorrit, el més lleuger, també… Els deuen haver triat expressament».

No sé pas si els havien triat expressament. No ho crec. N’hi havia tants, però, que ho semblava. Tot quedava inextricablement barrejat: era impossible de fer la distinció més visible. En definitiva, el que s’emportava tot el blasme i tota la culpa era la mateixa institució: la universitat mateixa.

 

Per facilitar la conversa dels altres seria extremadament útil que tothom o gairebé tothom tingués una nota característica òbvia i acceptada. Si aquesta nota fos lleugerament despectiva, la seva utilitat seria encara més positiva i eficaç. El fet de poder dir, quan vingués a tomb, per exemple, que el senyor Pi i Margall fou un pobre bon home; que tal senyoreta és una mica guenya però simpàtica; que Frigola és més sociable quan plou que quan el temps és sec; que el nostre comú amic és lleugerament tuberculós; que Josep Carner és un gran poeta, etc. —la llista podria ser molt llarga—, ens estalviaria moltes paraules, quantitats considerables de segregació verbal i de gesticulació intencionada, coses sempre perilloses, equívoques i de vegades de conseqüències irreparables.

—I els que no tenim una nota molt marcada i estem destinats a mantenir-nos en la grisor, ¿què p… hem de fer?

—Els que no tenim aquesta característica hem d’habituar-nos a ser les víctimes propiciatòries de la xafarderia que indefectiblement floreix al nostre voltant. Ens hem d’habituar a ser discutits i espiats. En una societat sòlida i ben establerta, aquesta classe de víctimes han de ser abundants.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

1r d’octubre 1919

1 octubre 2019

Dia obscur, molts senyals de pluja (a primera hora del matí), però l’aigua que cau a penes mulla el carrer. A les primeres hores de la tarda, fa un dia assolellat i radiant, però ja molt tocat de la declinació tardoral. Cap al tard, el cel es torna a obscurir i de vegades cau una pluja tímida i insignificant.

 

A totes les redaccions hi ha uns escriptors que escriuen coses sobre Barcelona —uns escriptors anomenats barcelonistes. A totes les ciutats d’un cert volum existeixen aquesta classe d’escriptors. Són, generalment, uns escriptors excel·lents. No crec que facin cap mal. Escriuen coses que troben en els arxius. Hi ha tantes coses que es troben en els arxius!

No crec pas que el que fan sigui difícil: els papers històrics i de tot ordre són inesgotables. De vegades, aquests escriptors són hiperbòlics i lírics. Ara que comença de caure la fulla dels arbres, un d’aquests escriptors acaba d’escriure aquesta frase: «Els plàtans de la Rambla, amb una mica de bona voluntat i el borrissol dels pardals, semblen ametllers florits».

Aquests escriptors són sovint insuportables i il·legibles.

 

De vegades —molt poc— vaig al cine i passa per davant dels meus ulls una pel·lícula. Tracto d’anar als cines que fan les pel·lícules de darrera hora. Després, trobo un o altre i dic —d’alguna cosa s’ha de parlar— que he vist aquesta o l’altra pel·lícula. Davant de la meva afirmació, el meu interlocutor fa una cara displicent i diu amb un gran aplom: ja l’he vista. De vegades comunico el fet a un matrimoni i sento que em diuen a l’uníson:

—Ah, ja l’hem vista!

Altres vegades llegeixo un llibre acabat de sortir o sortit anys enrere —i del qual ningú no es recorda— i, és clar, ho comunico a les persones que em sembla que s’interessen per les coses dels llibres. Aquestes persones em diuen amb una rialleta:

—Valga’m Déu! Ja l’hem llegit…

Si compro una màquina d’afaitar que em venen com si fos de l’últim model, resulta que tothom en té. Si vaig a un restaurant que s’acaba d’obrir i que m’ha recomanat una persona tinguda per experta, constato que tothom hi ha anat amb més o menys profit —havent suscitat, generalment, molta crítica.

Aquesta és una ciutat en què tothom ho sap tot, que ho ha llegit tot, que ho té tot, que ho ha vist tot. Sospito que és una ciutat molt petita —però no n’estic gaire segur. Encarregat de la secció de Sucesos, d’un diari, un dia, a les set de la tarda, vaig veure el cadàver d’un home al carrer de la Cadena —acabat de matar a conseqüència d’un atemptat social. A dos quarts de vuit, ho vaig dir a un amic: ja ho sabia. Si teniu la privilegiada sort que un poeta obscur i extraordinari us llegeixi els seus versos inèdits i teniu la feblesa —una feblesa purament destinada a augmentar l’optimisme literari— de comunicar la notícia a algun amic, feu un paper ridícul. Els versos misteriosos els són coneguts i valorats.

No sóc pas gaire sensible a les sorpreses —perquè no n’espero cap, naturalment. Ara, quan a Barcelona trobeu un ignorant —d’una cosa o altra— aquilotat i autèntic, és una delícia. Per desgràcia, no n’hi ha gaires. Anem tirant enmig de persones remarcablement assabentades.

 

Escriure…

En la col·lecció del Mercure de France de la biblioteca de l’Ateneu i en un article de Rémy de Gourmont, trobo aquesta frase: «On n’écrit bien que ce qu’on n’a pas vécu». (Només s’escriu bé el que no s’ha viscut.) Curiós judici. Sembla una paradoxa evident. Ben mirat, potser, no és pas una pura i simple boutade. Sembla, en tot cas, que quan Marcel Proust la conegué —m’ho ha dit un dels admiradors més informats de Proust a Barcelona— digué ràpid: «Cela c’est toute mon oeuvre». ¿Què volgué dir Proust donant una conformitat tan ostensible al judici de Gourmont?

Em sembla de tota evidència —els exemples són innombrables— que es pot escriure molt bé el que s’ha viscut i sobretot algunes coses que s’han viscut, perquè convertir tot el que s’ha viscut en literatura produiria quantitats enormes d’escriptura insignificant. La Crònica de Muntaner, ¿seria una obra tan fascinadora, si el seu autor no hagués, en gran part, viscut —viscut directament— el que posà sobre el paper? Però també és indubtable que es pot escriure molt bé adoptant una posició de memorialista i recollint el que han viscut els altres, el que altres han explicat, o sigui, el testimoni aliè.

Una obra literària d’un volum important, com la de Proust, per exemple, és un pou sense fons. Conté coses directament viscudes i coses viscudes per una gran quantitat de gent. No hi ha cap frase que no tingui un origen concret ni cap paràgraf que no tingui la seva història. És una obra feta sobre una confusió inextricable i immensa —exactament com és la vida. Sobre aquesta confusió, l’autor hi projecta la llum de la seva memòria —que és en definitiva l’element relativament classificatiu, però, dintre dels seus límits, decisiu. La memòria de Proust és prodigiosa: no solament té una memòria vivíssima de les persones i coses que veié o conegué o li explicaren els altres, sinó que arriba a recordar els pensaments que li suggeriren aquests contactes, el que foren davant d’aquestes aparicions les seves reaccions mentals o sensibles.

En aquest sentit no es pot dir que Proust sigui purament un memorialista. No conec pas bé les Memòries de Saint-Simon: només n’he llegit fragments. Saint-Simon és l’essència diríem escolar dels memorialistes, perquè en la seva obra hi ha principalment fets. Fets, esdeveniments, homes, dones, situacions. En l’obra de Proust hi ha molt més que això. Hi ha fragments de la seva obra que són d’un realisme aclaparador, d’un naturalisme realista al qual cap escriptor d’aquesta escola (els conec una mica) no pogué arribar en els seus millors moments. En aquest sentit es podria afirmar que Proust és un dels més grans escriptors realistes de tots els temps. Però a més del realisme hi ha tot un món de pensaments i d’idees suggerides a l’autor de vegades pel contacte físic, de vegades pel contacte espiritual, del món exterior, de vegades per la societat o altres per l’art i que en formen el complement. Proust és un gran escriptor realista, però un realista superior, molt més complet i infinitament més complex que aquesta classe d’escriptors. En aquest sentit és una síntesi de contradiccions que semblaren insolubles durant anys i anys i que foren objecte d’una inacabable polèmica que semblava —encastellat tothom en la seva posició limitada— que no s’havia de resoldre mai més. Proust resol l’esquematisme pueril del realisme del seu temps posant de manifest, amb una acuïtat única i amb mitjans expressius literalment fabulosos, una realitat infinitament més rica d’elements espirituals i sensibles. És molt possible que els grans escriptors tinguin aquesta significació diríem de cruïlla —de superació de contradiccions que la petitesa humana havia convertit en estructures minerals. Que Proust ha bandejat de la temàtica literària el realisme petit, baix de sostre, estricte, em sembla evident. D’un cantó és molt més realista que els escriptors d’aquesta fórmula; al mateix temps arriba a sublimar la realitat acostant-se molt més a la seva essència, donant-la en tota la seva prodigiosa i enorme complexitat.

Potser la qüestió dels detalls podria contribuir a fer més clar el que voldríem donar a entendre. L’acumulació de detalls, en els escriptors estrictament realistes, és de vegades tan gran que arriba a fatigar. Arriben al naturalisme, al fotografisme. En l’obra de Proust, la quantitat de detalls és encara més gran que en aquests escriptors. De vegades n’hi ha tants que fan l’efecte d’una ensulsiada que us cau a sobre —una ensulsiada copiosa, abundantíssima. Els detalls són la quinta essència de tota obra escrita. L’interès de tota obra literària —l’interès diríem bàsic, primari— es troba en els detalls. Un autor de possibilitats reals es troba sempre davant d’una gran quantitat de detalls, davant dels quals ha d’escollir. De vegades un detall, un adjectiu, suggereix en el lector tot un món. En els escriptors de la fórmula realista o naturalista, els detalls tenen poca força, són excessivament simples: sovint, de tan precisos que volen ser, no suggereixen res, produeixen la pura inanitat en la receptivitat del lector. En certa manera són massa euclidians —massa lineals, massa simples. En l’obra de Proust, els detalls són diferents, tenen més gruix —la qual cosa no vol pas dir que siguin més espessos ni més vulgars: són diferents, van més al fons, són més complets. En el seu món literari, la vida ja no és un esquema lineal; és un món de volums, de dimensions més altes i més fondes, de perspectives més vastes i molt més riques —i sobretot d’una necessitat permanent.

He sentit sostenir que la més gran figura de Proust és Charlus, el gran aristòcrata invertit, cultivat, lliure i personalíssim. És possible. Hi ha, però, raons per sostenir que la figura de Françoise, la cuinera, és un personatge tan grandiós com Charlus. És un retrat que arriba a ser més clar en el sentit que la seva vida anímica, com la seva vida exterior, queda explicada d’una manera insuperable, perfecta.

Proust és un dels cims més alts de la literatura d’avui. Vull que quedi constància de l’agraïment que sento per Joaquim Borralleras pels esforços que ha fet per incitar-me a llegir-lo.

És curiós de constatar que Proust, malgrat el seu realisme, es manté sempre en una línia de bon gust infal·lible —un bon gust que, enfront de les coses artístiques o de la moda del seu temps, té un aire que no podria definir i que, segons Quim, prové de la influència que tingueren en la seva formació els pre-rafaelites i modernistes anglesos.

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.