11 d’octubre 1918

11 octubre 2018

Les persones de la meva edat —i fins i tot les que tenen algun any més— devem haver llegit M. Joseph Joubert, no solament amb gran profit, sinó amb una autèntica delícia. La insistència que ha posat i posa Eugeni d’Ors a fer-nos-el llegir és un dels més grans favors que li devem.

«Quan isolant la facultat raonadora de totes les altres facultats —escriu Joubert— un hom arriba a fer tornar abstracte, als ulls del propi esperit, allò que hi ha de més real i fins de més sòlid en el món, pels sentits i pel cor, aleshores tot és dubtós, tot esdevé problemàtic i tot té contestació. ¿Que us parlen d’ordre, de bellesa? No hi ha per a la facultat raonadora més que sí o no, absències o existències, unitats o no-res».

Ara bé…

«La veritable metafísica —diu sempre Joubert— no consisteix a tornar abstracte allò que és sensible, sinó a tornar sensible allò que és abstracte, aparent allò que és ocult, imaginable —si es pot— allò que no és sinó intel·ligible; intel·ligible, en fi, allò que és esvanívol per l’atenció».

Per a les persones que, com jo, tenim una mena d’incapacitat biològica per a la metafísica, que sentim davant de la paraula la forma més activa del sentit del ridícul, que considerem que la pretensió de tancar l’ànima humana dins l’estretor de la lògica formal o d’un qualsevol sistema és d’una petulància grotesca, aquests textos són capitals. Jo sento que per anys que passin no els oblidaré. La seva lectura fou com un impacte en el punt precís.

 

¿Què hem de fer? ¿Què és més adequat i plausible: el vox populi, vox Dei, o el vox populi, vox stultorum?

¿Qui seria capaç de decidir-se al marge de l’empirisme? És un d’aquells problemes davant dels quals sentim que haurem de meditar tota la vida en la seguretat de no poder-ne treure l’aigua clara. Després de meditar tota la vida, us morireu i l’aigua continuarà igualment tèrbola.

 

La primera virtut que es necessita per dedicar-se a la literatura —a la novel·la, per exemple— és candor, ingenuïtat. Els escriptors s’interessen per les coses dels altres, tracten de comprendre la gent, s’ocupen dels altres. ¿Hi pot haver res més pueril, més infantil?

 

Conversació de cafè.

—¿Què s’entén per un enterrament important? (a Palafrugell) —sento que pregunta un home amb una lleugera punta de sarcasme a la cara.

—Un enterrament important és un enterrament amb les setanta persones la presència de les quals en el seguiment li donen una importància notòria.

—¿I qui són aquestes setanta persones la presència de les quals dóna importància als enterraments?

—Són les setanta persones que disposen de roba adequada per anar a un enterrament.

———————–

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

10 d’octubre 1918

10 octubre 2018

 

Eugeni d’Ors començà la seva carrera literària (que inicialment havia d’ésser filosòfica) atacant Balmes. Balmes era el filosop més important del país, i entrava en el joc normal de les coses que l’aparició d’un altre filosop es produís a costes de l’anterior. Ho exigia el joc mecànic de la successió i de les generacions. Fou en un discurs d’un Congrés Universitari Català de primers de segle —Ors tenia vint anys— que digué que amb el Criteri a la mà seria impossible d’arribar al pol austral. La frase es féu de seguida cèlebre i li obrí una sèrie de portes que no se li han tancat —ni és possible que se li tanquin— mai més.

Tot el que Balmes, com a filosop, té d’escassa fascinació (la seva facilitat fraseològica el porta a escriure frases tan llargues, que quan hom arriba al final ja no recorda el que deia al començament), ho té la seva figura humana, la persona. Sabé aliar perfectament els seus estudis amb els interessos pràctics de la seva família, que tingué a Vic una botiga de barrets de capellà important i de molta anomenada. Els somniatruites em fatiguen, tant com m’enerven els àrids i arrasats comerciants collfreds. La dosificació d’aquests dos sentits constitueix el tipus humà més complet del país. En el curs del seu viatge d’informació filosòfica a París i Brussel·les no deixà ni un sol dia d’interessar-se en la marxa del negoci de capelleria, en les qüestions de formes de barrets, de fabricació i de preus.

No és la meva intenció de presentar ara —ni mai— un Balmes vulgar, comerciant i adotzenat, sinó la de presentar un Balmes complet.

 

La literatura catalana d’avui té una cosa molt agradable: és una literatura desproveïda totalment de preciosisme. El preciosisme m’embafa de seguida. La llengua és tan difícil, tan dura, tan encarcarada, d’un maneig tan rígid, tan plena de dificultats, que tothom escriu com pot… i gràcies! Carner és l’home que domina més l’ofici. El domina prodigiosament. De vegades tendeix al preciosisme i a la «manera». No és pas fàcil, però, que sigui imitat més que superficialment. És dir: seran imitats els seus adjectius, les formes externes; el seu complicadíssim joc mental és inassolible.

 

El que entristeix la joventut és la sensualitat. Això és un afer horrible.

De vegades penso en la quantitat tan impressionant d’hores perdudes, aquests últims anys, pensant en la fornicació amb senyoretes vagues, generalment inconcretes. Però potser sobre aquest punt hi ha una reflexió a fer: potser encara ho haurien estat més si les hagués passades fornicant amb senyoretes concretes i tangibles.

La sensualitat, en la joventut, és un afer inhumà, insoluble, d’un aspecte indescriptiblement grotesc.

 

Gori sol dir:

—El matrimoni ensenya moltes coses. És un estat molt instructiu. Aquesta institució es troba en la base de l’evolució capital de l’home. No hi ha com el matrimoni per fer una vida casta i ordenada. Però no hi ha com la pràctica d’una vida casta i ordenada per veure la quantitat de dones que tenen una positiva, insistent importància per raons distintes de les que adornen la senyora pròpia.

—Així, doncs, ¿en aquest aspecte tampoc no hi ha res a fer?

Gori fa una gran riallada, mou despectivament l’esquena i no torna contesta.

 

Perquè en aquest país es guanyi la vida un home gandul (sense caure en algun ofici servil o en el parasitisme bufonesc) ha d’ésser enormement intel·ligent.

 

Les màquines han progressat molt, fan moviments admirables, moviments que mai no s’hauria pogut sospitar que arribessin a fer. Però els moviments curiosíssims, graciosíssims, indescriptiblement divertits que fan les orelles dels gats (sobretot les dels gats joves), no crec que les màquines els arribin a imitar per més fi que sigui el progrés.

———————–

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

4 d’octubre 1918

4 octubre 2018

Continuació de la nota anterior.

Les espines que hom sol portar a dins provenen dels moments de por que hom ha passat a la vida —por de perdre alguna cosa, generalment. La por es troba, em sembla a mi, en la base del mecanisme de la memòria. La memòria sembla especialment destinada a mantenir viva la por —els moments de por que el cos es resisteix a digerir i eliminar. El que fa donar el tomb a l’organisme humà, el que el fa passar de l’adolescència a la cristal·lització definitiva, són aquests moments de pànic que no s’esborren mai més. És una força que imprimeix caràcter. Implica l’aparició en l’organisme d’un element que manté el record despert —i en tensió angoixant i permanent. De jove es sol tenir poca memòria —llevat de la sexual, dispersa i intercanviable—, encara que de vegades hi hagi un nen que pugui repetir una pàgina d’un llibre o tocar el piano admirablement. La memòria moral —l’única que importa— neix en un determinat moment de desenvolupament de l’organisme. La por de perdre el que hom té o de no arribar a tenir el que hom pretén és el que fereix, el que emmotlla la vida. La por neix de la injustícia biològica, és dir, de la possible o real conculcació de la noció de justícia que tot organisme, pel fet de viure, posseeix.

Una tertúlia com aquesta està afectada per aquests mecanismes humans primaris, per la reiteració permanent de velles obsessions —sempre vivíssimes— i que per a un espectador passavolant resulten inintel·ligibles, inexistents. Tothom és un paranoic dels seus interessos —del que els escriptors idealistes en diuen l’egoisme.

El senyor Mascort, secretari de l’Ajuntament —o sigui en Mascort secretari—, fou foragitat anys enrere de la seva oficina en virtut d’una intriga combinada dels republicans i del senyor rector. Cosa fina. Quan hi pensa —i tot fa suposar que hi pensa molt sovint—, quan pensa que un dia hagué d’abandonar la seva cadira, reacciona d’una manera tan esporuguida que la bravata li surt espontània, frenètica, nerviosa i terrible. Tothom ha oblidat la intriga —que per altra part ningú no conegué fora d’ell, i encara, és clar, posant-hi la natural fantasia. Però ell se’n recorda, d’una manera obsessionant, microscòpica, viva.

El senyor Joanet Granés, un home petit, bru, gras, amb un ventre rodó i els braços llarguíssims, pelut de celles, amb un bigoti cremat i caigut, sempre mal afaitat, de tracte untuós i arrodonit, una mica servil, és un tipus considerable. Escrivent de notaria —malgrat que la seva neboda es casà amb el notari—, les intrigues familiars li feren perdre la plaça. Valga’m la Mare de Déu! Fa cinc anys que desbarra, dia i nit, sense parar, contra la vexació. S’ha aliat amb tots els elements que ha considerat d’una certa eficàcia contra el notari titular. Ha posat un despatx a la Granota, que és un barri de Palafrugell que forma part del terme de Mont-ras, per tal que el notari de Palamós vingui a firmar aparentant que és el de Palafrugell. Cas gravíssim…

El senyor Balaguer és l’home més actiu, més intel·ligent, més cabal del jutjat de la vila. Quan el jutge, el suplent, el fiscal, els adjunts, el secretari, tenen necessitat d’escriure un paper, han de recórrer a ell. Ocupa a l’oficina la darrera cadira. Imagineu-vos la idea que de la justícia té el senyor Balaguer!…

El senyor Pons és metge i és carlista. És un carlista d’idees arrelades, que troba insuportable que la totalitat dels homes i de les dones no combregui amb les seves idees. El món està perdut!… —diu eixamplant el blanc de clara d’ou dels seus ulls evaporats i tristos. Això s’acaba! —afegeix—; ¿on anirem a parar? Valga’m Déu de Déu! Si el senyor Pons hagués tingut més constància a llegir llibres de medicina que la que ha posat en la lectura d’El Correo Catalán, potser, com a metge, hi hauria donat una empenta. Però ¿qui li posa l’esquella al gat, tractant-se de persones tan honorables, serioses i respectables? Posició a la tertúlia: tolerada a penes!

Com a marxant de boscos i de llenyes, el senyor Gironès té una formalitat escassíssima, però bufa com un dofí en explicar els seus afers en funció de la injustícia general i de les arbitrarietats burocràtiques en particular. Teulat de vidre.

Don Rossend Girbal es troba de vegades davant de conxorxes tan complicades per fer-li fracassar les compres o les vendes de pencos que sol baratar, que per aconseguir que el cap se li aclareixi ha de sortir fora vila i menjar un colomí, rostit o guisat, al primer hostal de la carretera.

Etcètera.

Això no és enumeració. Això és un món d’una complexitat microscòpica inextricable.

El meu pare es troba, en la tertúlia, més divertit que conformat. Hom el respecta perquè ha perdut diners tota la vida —perquè ha estat una víctima. S’hi defensa —quan té humor— mirant d’aconseguir, amb la seva timidesa habitual, que els seus contertulians es manifestin. La cosa agafa llavors un aspecte delirant, manicomial —tothom tirant l’aigua al seu molí i no tolerant que hi hagi al món un cas més interessant, més apassionant que el que cada contertulià presenta…

Aquesta és la videta de cada dia. És, en definitiva, el que hom vol significar quan parla d’anar tirant, amb aquella —ai las!— alegria…

Al cafè, Gori parla amb la seva habitual vehemència. Diu, roig, apoplèctic:

—Si res més no, aquesta guerra haurà portat una gran modificació: haurà implantat els calçotets curts. Després de tants de segles de portar calçotets llargs, la humanitat, avui, respira. Els portàvem de punt a l’hivern i de tela a l’estiu, lligats al turmell amb unes vetes. Portàvem calçotets de guerrer… Ara la cosa s’ha escurçat i l’aire circularà per espais que es consideraven clausurats tradicionalment. Això representarà, en la manera de vestir, una revolució immensa, una revolució indescriptible…

A la taula del costat hi ha un pagès que pren cafè. S’acosta a la meva orella:

—Aquest senyor parla de revolució —diu—. ¿És que hi ha alguna novetat?

—No senyor, no! És el senyor Gori, que parla dels calçotets curts…

—Ah! Ja m’ho semblava que no havia passat res…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

3 d’octubre 1918

3 octubre 2018
.
En aquest temps, les tertúlies reviuen. La calor dispersa la gent; la fred l’aglomera. De vegades vaig, al vespre, a la tertúlia del meu pare al cafè Pallot, carrer de Cavallers. En surto com si hagués pres un bany en l’oceà sense límits dels detalls i de la petitesa. Com a règim diari, no ho podria pas aguantar, m’asfixiaria. Reconec, però, que la petitesa de visió és una bona escola —una escola de modèstia i d’estoïcisme, exactament l’escola de la vida.
.
En aquests moments, la tertúlia del cafè Pallot es troba completa.
.
L’aparença externa de la reunió és d’una considerable respectabilitat; però per sota hi passa una viva, cuejant facècia. Les relacions humanes contenen una gran quantitat de facècia. Entre persones desconegudes es pot establir un corrent de positiva admiració i un positiu respecte. Per això les úniques persones realment respectades són els morts —sobretot quan la seva memòria ha estat esporgada de petites o grosses indecències. Quan les persones es coneixen i es tracten assíduament, tendeixen a la mútua confessió, i tota confessió implica el descobriment de febleses innombrables, de considerables errors, d’intimitats grotesques, d’incomptables ridículs. Els amics —sol dir-se— ho perdonen tot. No és cert. No perdonen mai les vostres pròpies febleses. La ironia, entre amics, sempre cueja.
.
La tertúlia està formada per persones que fa anys que es tracten, que es coneixen íntimament. És una tertúlia vella, sense misteri. Tots els que la componen hi han abocat tantes confessions, hi han comès tantes indiscrecions, hi han formulat tantes lleugereses, que el glaç hi fou trencat molts anys enrere. Ja no ve d’una indiscreció de més o de menys. I, com que tothom porta una espina —que els altres han d’acceptar necessàriament perquè han caigut en les mateixes indiscrecions—, la reunió serveix per abocar, pel broc gros, els residus de l’obsessió particular permanent. Aquesta espina sol estar sempre relacionada amb els propis interessos. La formulació d’un qualsevol interès implica posar en moviment tot un joc d’interessos contraris. El país és pobre, la gent està lligada, tot té una interdependència. Quan es mou un rajol, es mouen tots. Tots aquests homes són amics, però en tant que encarnacions d’interessos personals que topen, pel mer fet d’existir, amb els interessos dels altres, no es poden veure. La tertúlia té, doncs, una aparença de respectabilitat; però per sota és un guirigall permanent: tots plegats estan com gat i gos, sempre.

Per altra part, tots els que la componen tenen una personalitat acusada, fortíssima, insubornable. Són de pedra picada. Quan parlen dels seus propis afers, de les seves tendències i preferències, semblen somnàmbuls moguts per una força interna: són incapaços d’aplicar al que diuen i al que senten el menor sentit crític, la més petita noció estratègica. És impossible d’imaginar l’existència d’una força capaç de variar d’un mil·límetre les posicions personals. La tertúlia és, doncs, autèntica i magnífica: està formada per elements energumènics.

Reflexionant sobre aquests fets, arribo a pensar que tota tertúlia aquilotada pel temps és un fenomen biològic d’una considerable força. El primer moviment seria dir: si aquests homes, en reunir-se, es fan la vida impossible, ¿per què no es dispersen?, ¿per què no es separen? Però el fet és que, passant per sobre de tot, tendeixen a aglomerar-se una estona cada dia. Una força cega els hi porta. Hi van a patir. Però hi van. No fallen ni un dia. Els hi porta el gust de les molèsties, una mena de dolorisme, que, encara que no estigui registrat a les tragèdies, pot ésser fortíssim.

———————–
Vegeu aquí els comentaris al 3 d’octubre 1918 en l’edició del bloQG del 2008

I aquí l’entrada d’avui segons l’edició del bloQG del 2008

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

1r d’octubre 1918

1 octubre 2018

En un rapte de candor, de timidesa i de fatxenderia, Coromina diu al cafè:

—Les dones estan per mi…

—Sembla que es diu Amparo… —diu Frigola després d’una pausa, mirant a terra, picant a terra amb la virolla del seu bastó, fred i displicent.

—En efecte, ho sembla… —fa Coromina.

—Llavors deu ésser per fer honor al nom, a la firma. Les vostres il·lusions són purament nominalistes. Imagineu-vos on seríeu si en lloc de dir-se Amparo es digués Consuelo.

 

He pensat moltes vegades en la frase, tan corrent en el país: «enredar-se amb una dona». És una frase que té un sentit francament despectiu —una franca invitació dirigida a tota persona que s’enreda a desenredar-se ràpidament, com més aviat millor. I a mi que m’agradaria tant d’enredar-me a cada moment!

 

Refet amb dues copes de rom de la punxada de Frigola, Coromina es dirigeix a Gori i li diu:

—Si ho examinàvem cas per cas, detingudament, tot ens portaria, com Proudhon, a demanar-nos si la propietat no té inicialment, per origen, un robatori. Mireu aquestes fortunes que s’han fet amb la guerra… És literalment indecent.

—Ja ho veig… —diu Gori mirant el sostre, com si badés—. Però ¿és que excloeu algú de la possibilitat de tornar-se lladre?

—Absolutament ningú!…

—Llavors, ¿què voleu fer? La qüestió de l’entrada en el gremi de la propietat és un simple afer de paciència…

El corrent que s’ha format contra els nous rics creix a simple vista —a tot arreu. La premsa estrangera en va plena. És una campanya aparatosa que sembla que ha de revolucionar el món. No farà res, perquè conté tants elements d’enveja —i, per tant, d’adulació possible. Si els papers fossin invertits, la campanya tindria les mateixes característiques.

 

El més difícil del món és dormir quan no es té son.

———————–
Vegeu aquí els comentaris al 1r d’octubre 1918 en l’edició del bloQG del 2008

I aquí l’entrada d’avui segons l’edició del bloQG del 2008

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.