Plou. Vaig a l’enterrament de la senyora G. Amb l’aigua, els vidres, els arbres, els teulats, els carrers tenen lluïssors vives. Se senten caure les grosses gotes de pluja, suspeses als branquillons, sobre els paraigües de la comitiva. Els capellans tenen una veu enrogallada i trèmula. La senyora G. ha mort de càncer. Tenia les galtes fresques i rosades, com pomes del ciri, estava grassoneta. Al costat meu, un senyor diu a un altre: «Era una senyora tan enraonada, feia tan bona vida…!»
El poeta italià Gabriele D’Annunzio s’ha convertit en la gran vedette de la política internacional. S’ha instal·lat a Fiume amb quatre aventurers i crida nit i dia com un esperitat: La fiamma è bella… la fiamma è bella… Perfectament.
Tinc una escassa capacitat per a comprendre la política. Sospito que la política internacional és inintel·ligible excepte per als qui la fan –i encara hauríem de veure-ho. La politiqueta interior és la cosa més adotzenada i vulgar que hom pot arribar a imaginar. No he comprès mai l’interès que entre la gent susciten els polítics, el que hom sol anomenar el valor humà dels polítics. En qualsevol altre estament, hi ha gent de més valor. Les reunions públiques, els mítings, m’avorreixen. Fujo de les aglomeracions humanes. Els fenòmens d’adulació col·lectius m’exasperen.
La cosa més fina que he llegit sobre política es troba en les «Converses» de Goethe i Eckermann. Eckermann: «Napoleó degué posseir un poder de seducció excepcional, ja que tots els homes se li col·locaven immediatament al costat amb entusiasme i es deixaven dirigir per ell». Goethe: «Sens dubte, la seva personalitat era superior. Però la raó principal del seu poder d’atracció consistia en això: que els homes estaven segurs d’aconseguir els seus fins guiats per ell. Per això se li adherien, com s’adhereixen a tot aquell que els infon una creença anàloga. Els actors s’adhereixen a un director nou quan creuen que els donarà bons papers. És una història vella, que es repeteix perennement: la naturalesa humana és així. Ningú no serveix a un altre perquè sí; però, si creu que servint-lo es serveix a si mateix, llavors ho fa de gust. Napoleó coneixia perfectament els homes i sabia treure de llurs febleses el partit convenient».
Ara, tornant als udols telegràfics de D’Annunzio, penso en una frase de Goethe sobre la religió que diu: «Religió que raona, religió morta». Política de crits, política morta. La darrera il·lustració escandalosa de la frase de Goethe en el camp de la religió és Renan. L’última il·lustració de la frase aplicada a la política és aquest poeta. Aquests crits un dia o l’altre es pagaran.
.
A mitjanit vaig, amb uns quants amics, a menjar botifarra de perol a l’horta d’Enric Frigola. Vénen Octavi, germà d’Enric, Gori, etc.
Els carrers són plens de fang. Fa lluna. Fa vent. Del porxo de l’horta es veuen, tocades per la llum de la lluna, les geomètriques feixes de conreu. Ordre de la terra. Les capces de bròquil tenen un color rosat exquisit. A l’entrada, les eines de pagès, molt ben posades: els mànecs de les aixades tenen una lluentor brunyida. La llum elèctrica toca els forcs d’alls i cebes penjats del sostre i n’irisa els tels. A tot arreu es nota una descuidada netedat perfecta, agradabilíssima.
Enric Frigola sap fer torrades. Diu que n’aprengué a Nova York, en els fogons de gas. Després de les botifarres ens ofereix unes peres d’hivern, uns raïms fresquíssims –com la neu. No hi ha res més agradable que menjar fred tenint l’esquena tocada per la llar, calenta. Gori menja i beu amb la seva solemnitat habitual i després es nega a discutir qualsevol aspecte de les coses del moment.
–Ja està bé –diu–. Tot el que existeix està bé. No tinc absolutament res a dir. Fumem!
Frigola, amb la seva monòtona ironia freda, parla una hora seguida, fumant nerviosament cigarrets, de l’Antic Testament. Sempre necessitat de la compensació ideal, Gori entra en un procés d’enervament i acaba per declarar que l’Antic Testament és sobretot un llibre per a cavalls, mules i muls. Jo no diria tant. A mi em sembla una imatge terrible, permanentment viva, de la vida.
Ens separem tardíssim, irreconciliats fatalment.
S’ha acabat la guerra. Hi estàvem tan acostumats que sembla mentida. Ara començarà la d’aquí. El poble ha saltat i ballat. Els federals s’hi han lluït. Els liberals francòfils s’han reservat lleugerament. La por que fan els pobres creix. De tota manera, una data tan important, històricament, com és l’armistici, vista des d’un poblet situat a setanta quilòmetres de la frontera francesa, no és res.
El meu germà és un xicot de fortes conviccions, lent però incommovible. Em causa una vertadera alegria descobrir el recel instintiu que sent per la cultura dels països on impera el dogmatisme. Troba que aquesta cultura conté a dins una cosa de falsificació sistemàtica –una mena d’odi vivíssim contra el lliure examen, o sigui contra l’autèntica actitud científica. El meu germà té potser més voluntat que agudesa. En aquest país crec que això és una qualitat positiva. No crec pas, per altra part, que sigui fàcil de moure’l d’allà on és.
