Dissabte Sant. L’esterilitat d’aquests dies ha estat completa. He provat d’escriure alguna cosa… He tornat a donar voltes als papers i a la figura de Josep Ferrer… He tractat de llegir alguna cosa difícil… Res a fer. Res no ha guixat. L’esterilitat deprimeix, perquè us porta a preguntar-vos si no sou un perfecte imbècil.
.
Tertúlia al «Centre Fraternal», amb els amics.
Enric Frigola afirma que, segons els anglesos, una de les més importants finalitats de la intel·ligència és fer que els homes tinguin una certa amenitat i siguin divertits.
–Què vol dir: un home divertit? –pregunta Coromina.
–Vol dir –respon Frigola– un home que té el sentit de l’humor.
–¿Es pot entendre que un home irònic pugui ésser tingut per un home divertit? –pregunto jo.
–Depèn dels límits –diu Frigola–. La ironia no pot ultrapassar uns determinats límits.
–Quins límits?
–Posem Dickens.
–S’entén que ésser divertit implica l’abandó del sentit del ridícul? –pregunta Coromina.
–¿Considereu que Napoleó tingué el sentit del ridícul –repregunta Frigola–, que Dato i Romanones tenen el sentit del ridícul? No hi ha ningú al món que en circumstàncies determinades faci cas, concedeixi la mínima importància al sentit del ridícul. Al llit, davant d’una dona, ¿on és el sentit del ridícul? Mantenir per sistema, permanentment, el sentit del ridícul com una cosa sagrada i intocable és un símptoma de mediocritat, la mediocritat mateixa –és la negació total del sentit de l’humor.
Tothom queda una mica parat davant de la sobtada efervescència de Frigola, habitualment incapaç de la més lleu efervescència. En constatar la cara astorada que hi fem, es replega sobre ell mateix i fa una confessió amb un aire tímid. Diu:
–Jo puc dir tot això perquè el sentit del ridícul m’ha fet perdre la vida…
Trobo Hermós, mudat com un senyor. Continua a Calella, amb la família Barris, però se’n vol anar. Troba que l’hivern ha estat llarguíssim. Troba que la vida a Palafrugell és d’un avorriment desesperant. Voldria viure, solitari, vora mar. Amb un bot, quatre cordelles, un volantí i una potera seria feliç. Navegaria –em diu
Vaig al mas. La tarda és una mica més clara. Als recs se sent un rajolí d’aigua. En els bassals hi deu haver créixens i herbes aquàtiques, que ara són tan fines, en salada. Els espàrrecs de marge ja passen. Estan a punt de sortir, a plaça, els pèsols i les faves. Les pastanagues són dolces. Els espinacs tenen una tendresa extraordinària. Les bledes gairebé no ho semblen. Els enciams es fonen a la boca. Ara és el moment de menjar herbes. A la primavera, la botànica té una cosa angèlica, celestial.