Passo una gran part de la nit en una saleta de l’Ateneu amb Joan Estelrich –un Estelrich dominat per la necessitat de fer confidències.

Físicament, és un lleoní –i un lleoní pràcticament de naixença, cosa realment singular, perquè el tipus humà lleoní se sol manifestar en l’edat madura. Impressionant tipus! A més, és un teatral. Ho teatralitza tot i té una tendència a la supervaloració naturalíssima. Enorme vitalitat, en tots els aspectes. Es guanya, fent d’intel·lectual, admirablement bé la vida. Porta, darrera seu, un camí llarguíssim. Ha escrit enormement, donat conferències, ha tingut un duel amb un militar, ha estat amonestat per un bisbe. Això sembla dibuixar una carrera. Com que no s’està de res, ha tingut també la seva crisi religiosa. Avui és un collfred –un agnòstic, diu ell. La seva obsessió contra D’Ors és frenètica. Diu que D’Ors no tolera individualitats –i que això justifica l’execució sumària i decisiva. Externament em fa pensar en el que devien ésser els intrigants, poetes de les petites corts italianes del barroc. Però el curiós és que, d’intrigant, no en té res. Si no es fa l’acció de barrar-li el pas, la seva posició és el ditirambe sistemàtic, l’elogi permanent. El mallorquinisme ensucrat l’embafa una mica. El seu propòsit és mantenir-se constantment en un estat ereccional entusiàstic i pànic.

Tot anant al llit penso que personalment no m’hauria pas estat agradable que el moment italià de la meva joventut hagués estat gaire visible. Ara bé: comprenc perfectament que els altres hi tinguin un perfecte dret. La meva tàctica ha estat sempre la cautela. Els joves, però, són ells.