Arxiu per al 5 abril 2009

5 d'abril de 1919

diumenge 5 abril 2009


Estudis Normals. Lliçó d’Història de l’Art, al museu del Parc, per Joaquim Folch i Torres. És un home picat de verola, ulls negres i forts, moreno, vital, irònic, fort.
Els qui creuen que professar, ensenyar, ha d’obeir a uns principis convencionals rígids escolten Folch amb una notòria sorpresa. Jo crec que la seva admirable i folgada llibertat d’exposició crea una suggestió vivíssima. És impossible d’imaginar un professor si no es parteix de la seva capacitat de suggestió. La suggestió de Joaquim Folch és certíssima. M’ho fa veure, sobretot, el contrast amb la Universitat.

No perdo cap lliçó dels Estudis Normals. Potser hi ha massa intel·lectuals diguem-ne de carrera, una manca notòria d’espontaneïtat, una destrossa irònica mútua massa intensa. L’animadversió gairebé general contra D’Ors és considerable. La fatalitat de la manera de Xènius és crear Xènius petits.

En els Estudis Normals i a l’Ateneu he conegut molta gent.

Ventura Gassol. Té la malícia pagesa i la sornegueria del qui ha passat pel seminari. Ni un moment de naturalitat –malgrat l’esforç continuat per aparentar una naturalitat fictícia. Parlant de la darrera vaga, avui em deia:

–Estic sorprès de fins a quin punt em poden suggestionar coses, el problema obrer, per exemple, que en el fons no m’interessen gens. ¿És veritat que estem tristos perquè plorem?

Estelrich, amb els cabells escarolats, estudiadament desordenats, tant podria passar per un italià com per un portuguès. És l’enemic número u de Xènius en aquest moment. Té amors fatals. És un còsmic. Viu dins d’un magma vital, d’una primigeneïtat mental frondosa i abundantíssima. Potser és més àvid que ambiciós, més sensual que dominador. Si li donessin a triar entre tenir una dona i escoltar una conferència sobre la dona, arrambaria amb tot –que és la manera indefectible de no tenir res.

Joan Crexells. Quan vaig saber que Joan Crexells havia estat rapsode de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, em decaigué una mica. Els rapsodes m’enerven tant com els iconoclastes. Formo part d’un món més enraonat i plausible. Vaig tenir por un moment que aquestes aventures –no se sap mai, Déu meu!– no li fessin perdre el sentit del ridícul. Haig de reconèixer que no s’ha confirmat res del que em temia. Crexells és un home simpàtic, obert, d’una curiositat no superficial, sinó positiva, que treballa amb gran entusiasme, amb una joiosa activitat. Tot i que fa l’efecte d’ésser poc masegat per la vida, té una cosa de gràcia congènita que el portarà a salvar els obstacles fàcilment.

Enric Jardí. El que li admiro més és la dilatada cultura que posseeix, la seva capacitat de reflexió posada sota una aparença de mediocritat excelsa. És l’home que he conegut fins ara que es pren la metafísica amb un entusiasme més adorablement infantil.

Els pedagogs de la casa són don Eladi Homs i el senyor Palau i Vera. El senyor Homs és un home gegantí i rígid d’un aspecte morós i funerari, pesant, precís, una mica premiós. Físicament sembla un muntador de màquines conscienciós i avorrit. El senyor Palau i Vera escolta les conferències de Xènius refilant-se el bigoti –és un home flac– i mirant-se les guies amb els ulls encreuats i guenyos.

Millàs-Raurell. M’agrada l’admirable ambició d’aquest jove petit, agitat, segur de si mateix, actiu, infatigable, amb aquell punt de barra que solem tenir la gent del país.

Josep M. Capdevila, d’Olot, té fama de molt intel·ligent. És un partidari de Xènius decidit. Forma, amb la senyoreta Muntaner, el pinyol dels addictes. D’intel·ligent, ho deu ésser molt: és capaç d’un raonament en fred. És un audaç que es presenta a través d’una discreció una mica soporífera –amb una discreció veïna de la beateria.

D’aquests cursos, Climent en fa epigrames. Em diu que n’hauria d’escriure una novel·la. No estic pas prou orientat, encara. De tota manera, el brou em sembla fortet.