Arxiu per al 11 abril 2009

11 d’abril de 1919

dissabte 11 abril 2009


Acompanyo el meu pare a Sant Gervasi. Hi va a fer una visita a un seu amic que és en una clínica. Mentre dura, em passejo una mica pels carrers. Recordo que durant els primers anys d’Universitat havia rodat pels carrers de Sant Gervasi sense tenir exactament cap objecte –sobretot els diumenges a la tarda, els diumenges de primavera, divinament tristos.

Ho trobava molt curiós. És un poble de torretes i casetes amb una porteta i unes finestretes i jardinets amb uns arbrets i caminets amb brolladorets amb peixets i dibuixets de pedretes i herbetes i teuladetes amb uns terradets. En aquests jardinets, hi sol haver gallinerets amb pollastrets i de vegades amb un conillet que treu el morret. Hi ha convents de mongetes, clíniques amb malaltets, fabriquetes amb obrerets i tramviets de via estreta. L’ús del diminutiu em surt espontàniament, no pas perquè les monges, els brolladors i els malalts de Sant Gervasi siguin d’una mida més reduïda que els dels altres llocs, sinó perquè la vista, acostumada a les aparatositats de Barcelona, em fa veure Sant Gervasi com un poble en miniatura. La proximitat del contrast augmenta encara la il·lusió. És clar: els de Sant Gervasi tenen les mateixes dimensions que els altres homes, mengen en plats i usen sabates de les mateixes mides que la majoria de la gent. Però això no vol dir que Sant Gervasi no faci l’efecte d’una miniatura.

Els crepuscles d’aquelles tardes de primavera començaven d’allargar-se i el ponent era de color de crema i de braç de gitano. Sobre una paret ocre del carrer en calma, gairebé desert, es veien passar, donant-se la mà, dos enamorats que es miraven, sense dir-se res, d’una manera lànguida. Sobre les parets dels jardins queien, de vegades, unes mates d’arbres de fulla fina i dibuixada. Dues monges xiuxiuejaven davant d’un cancell, amb una estampeta a la mà i el somriure preparat per a quan obrissin. Més amunt us topàveu amb un home vestit de pagès que es passejava ara un pas, ara un altre, amb el nas enlaire. Era un malalt. Era l’home del seu poble que estava més malalt. L’havien deixat anar unes hores de la clínica per distreure’l i anar-lo preparant. No passaran pas gaires dies sense que l’obrin en canal. Mentrestant és el grip embadalit que es passeja pels carrers amb la brusa a l’esquena i la vareta a la mà. Entre els dos ferros d’una reixa, veig, al fons d’un jardí minúscul, una font rústega degotant sobre unes molses i unes petxines i un banc de ciment imitant troncs d’arbres. Una caseta de color d’ous batuts polvoritzada de canyella s’amagava sota el fullatge. Més enllà hi havia la cal·ligrafia precisa d’una feixa d’hort i sobre un fons de bròquils d’un verd aspre es veia un senyor en cos de mànegues, la barba negra, el coll planxat, els punys rodons, una cadena i un medalló penjant, que feia anar la fanga. Apareixia una casa de color de rosa, amb una glorieta amb persianes verdes al costat i sobre la mica de sorra de l’entrada, un balancí, una taula i, a sobre, un diari. Mentrestant havíem passat per davant de tres fabriquetes, absurdes fabriquetes de Sant Gervasi! La primera era una fàbrica de caramels; la segona d’elàstics, la tercera de carquinyolis. Una fàbrica de carquinyolis! Eren tres olors diverses, perfectament suportables, però que barrejades feien un conjunt singular. Però era impossible d’aturar-se… A la cantonada una parella de la seguretat de cavall feia amb una raspa una escena enraonada del «Rapte de les Sabines» –d’una semblança vaga. Miolava un gat a la riera i un gos lladrava sobre un terrat. Passava un frare amb la vista baixa i després un jove que semblava un poeta. Se sentia la campana d’un convent –inversemblantment menuda– que feia un soroll esquerdat i rutinari.

Així solia morir el dia a Sant Gervasi de Cassoles. Després, damunt d’un teulat sortia una lluna embolicada en els fils de l’electricitat i per l’escletxa d’una finestra venia una olor de càmfora; ací se sentia una olor de vedella amb pèsols; allà, de bacallà a la llauna…