Començo a fer els paquets per marxar a Barcelona. Els llibres de text, els trobo allà mateix –una mica pansits. Em fan l’efecte de cosa tronada, d’objectes inútils, sense vida. Les coses poden arribar a ésser molt banals, poden arribar a tenir una mena de banalitat profunda, massissa i intrínseca. Res no hi ha, però, en aquest terreny, com els llibres de text. Tan pelats i grapejats, arriben a fer pena.

.

La lectura, en els diaris, de la situació europea fa literalment rodar el cap. Rússia es troba en ple caos. A Alemanya, les convulsions se succeeixen ininterrompudament. En aquest país, la situació social empitjora cada dia. Els actes de violència envaeixen el carrer. Es necessita realment un cert tupè per a formar part d’algun sistema que s’atribueixi el monopoli de la creació d’aquest delirant cafarnaüm. És una pretensió realment ridícula.

.

A l’hora de l’aperitiu prenc un trist amer-picon amb P. G.: un empleat bufó, galtainflat, ros, animat, una mica balou, optimista. Troba que tot va de primera i que si l’any passat les coses no anaren prou bé, aquest any tot irà com una seda. Trobo que el meu amic és magnífic. En el moment d’anar-me’n a casa, sento, només, una impressió depriment –com si hagués begut més aperitius dels que he pres.