D’ençà que sóc soci de l’Ateneu, però, no freqüento pas amb l’assiduïtat d’abans la biblioteca de Ca l’Ardiaca. El carrer de la Canuda és ara el meu final d’etapa.

En la docta corporació, Costa, el cafeter, hi serveix un cafè bo però fluixet. És un home parsimoniós i amable, d’un humor sempre igual, que contrasta amb el del cambrer de l’establiment –el Ramon–, tipus energumènic, esqueixat i primari. La biblioteca és abundant i divertidíssima, pel meu gust, pràcticament inesgotable, però l’ambient em distreu massa. He fet una amistat, que cada dia s’enforteix, amb Alexandre Plana. És un home d’aspecte tímid, però en el fons és un xafarder considerable. M’ha promès de portar-me un dia a la penya de la casa que ell freqüenta –la penya de l’Ateneu per antonomàsia. Plana escriu amb una enorme facilitat –amb molta més facilitat que la que té per a expressar-se. La seva cultura és molt vasta, però la seva tendència, més a amplificar i espesseir les coses que a simplificar-les, no em dóna gaire resultat. Mentalment, el trobo una mica enfarfegat.

Assegut al meu racó de la biblioteca, penso de vegades en les coses que he deixat enrera. Els records de Sant Sebastià se m’allunyen. Els de Palafrugell tenen una resistència més vital. Observo, amb això, que les formes de sensualitat abrupta que m’han fet patir tant tenen tendència –gràcies a Déu– a cedir una mica. Ara puc passar tres o quatre hores seguides llegint sense que res em distregui. Això deu ésser degut a la baixa qualitat del menjar de Barcelona que no té comparació possible amb la del meu país –la carn i el peix especialment.

Havent sopat vaig al cafè Suís, amb Xavier Güell i el meu germà. El cafè és meravellós i enlluernador, de color de mantega fresca, d’estada absolutament agradable. Un cambrer passa davant de la nostra taula amb una magnífica plata d’ostres. Tinc vint-i-un anys i encara no he menjat cap ostra. Sóc un desgraciat.

Quan roda la porta giratòria del carrer, sembla que tota la Rambla entra en tumult dintre del cafè. Aquesta entrada il·lusòria de les coses desfà constantment les formes i els colors de l’establiment, però aquest desdibuixament és una momentània il·lusió de l’esperit. És el mateix efecte que el que fa la lectura d’un llibre vital –d’una gran novel·la, per exemple. El llibre us entra a la carn i a l’esperit com una onada de vida impetuosa. Però hi ha una diferència entre una cosa i l’altra: el llibre us transforma –més o menys–, deixa una empremta, us inocula una substància que un dia –més a prop o més lluny– aflorarà a la superfície i es manifestarà.

Humanitat de la Rambla! Aquest és un carrer insondablement humà! Quantes històries entren i surten cada dia per aquests cafès, aquestes botigues, aquestes escaletes! L’aire hi està impregnat d’humanitat. De vegades s’hi troben tipus estranys, homes i dones que se us queden mirant fixament un instant, amb un posat una mica idiota –tan forta és l’estupefacció que es produeixen a ells mateixos. Aquestes mirades, buides de sentit, em fan l’efecte com si jo em mirés a mi mateix.

En el camí de retorn a casa, a Canaletes, una parella de la guàrdia civil –diverses parelles– escorcollen la gent. Els transeünts es posen amb els braços enlaire. Quin espectacle! Els detinguts són portats a la plaça de Catalunya, sota les palmeres, on es veu un grup nombrós. Tractem de passar per ull i ho aconseguim. Barcelona està presa militarment. L’agitació social creix. Tothom parla de revolució –amb un punt de curiositat. Però ¿és que governar no vol dir evitar, no ja la revolució, sinó l’ús d’aquesta paraula? Aquestes coses m’interessen poc. Són per a gent desenfeinada. Les úniques revolucions que m’agraden –i encara!– són les definitivament acabades, les que serveixen perquè els professors i historiadors puguin fer bullir l’olla i donar als seus nens el batxillerat evitant exercicis literaris.

.

Una frase de Xènius¹  llegida avui: «El pitjor dels catedràtics no és el sistema, ni les idees, ni el temperament; és la tarima», m’ha submergit altra vegada en l’obsessió, sempre latent de la Universitat.

Quan penso que he passat ja més de cinc anys en aquest establiment, no puc defugir l’obsessió del munt de sacrificis que ha hagut de fer la meva família per a donar-me carrera. Em ve febre. El professorat… ¿Serà possible trobar mai en la vida una cosa semblant?

Hi ha, per exemple, els professors que no se senten. En el meu temps, n’hi havia dos: el senyor Joan Permanyer i el senyor Planes i Casals. Eren, ben entès, dues bellíssimes persones i com a advocats tenien fama de la més gran distinció. Eren dos senyors molt vells, d’una ancianitat respectabilíssima. El senyor Planes i Casals era un gran civilista! Don Joan Permanyer era un jurisconsult que tenia fama de conèixer el dret català d’una manera admirable, perfecta. Era, a més, un senyor que tenia la seva llegenda: en els temps de la Renaixença, havia anat a Madrid en tartana, sense pressa, amb una euga de pagès. A més, ell o un seu germà havia estat ministre. Però, com que els anys no perdonen ningú, havien arribat a una situació en la qual els era, a la càtedra, absolutament impossible de transmetre, als alumnes, el seu pensament. Tenien una veu tan feble que si hom no es posava a un pam de la seva boca era impossible de saber el que deien. Però això era inimaginable, havent-hi la tarima i els bancs per entremig. El resultat fou aquest: ni jo vaig arribar mai a copsar el que deien ni vaig aconseguir en cap moment que ells em sentissin –perquè tots dos eren durs d’orella. Des del punt de vista del mecanisme pedagògic equivalia a tenir dos mestres sords i muts. Representaven el fracàs de la teoria de la tarima.

1. Aquí comença el segon apunt del 19 de gener, que totes les edicions encapçalen, com l’anterior, amb la repetició d’aquesta data – n. ed. bloQG  [↩]