Fa fred. Cada any passa el mateix: quan el dia creix, el fred neix.

L’àvia Marieta ha rebut la visita del nostre parent Joan Prats, advocat i propietari, home molt ric, sòrdid, avariciós, d’una indescriptible gasiveria. Com cada any li ha desitjat les bones festes.

–Marieta, fa molta fred… -li ha dit el senyor Joan Prats.

–Sí, Joan, molta fred… –li ha contestat l’àvia Marieta.

–Doncs ara et diré una cosa: encara no porto calçotets… Ho pots ben creure! En els temps que vivim, s’ha de tenir molta prudència…

I mentre li feia aquestes confidències es fregava les mans de gust, nerviosament, que és el que solen fer els avariciosos quan pensen en els estalvis que realitzen.

.

Roldós m’acompanya a acomiadar-me de Sant Sebastià. Silenci gairebé angoixós de la muntanya. Vent de garbí humit. Els pins regalimen. Nerviositat. No veig enlloc la petita Adela. Deu trobar-se –penso– a la cuina del far, que, com totes les cuines de far, deu ésser freda i administrativa. La mar és bruta, inflada, embafada. Els núvols passen sobre l’horitzó rodolant, esfilagarsats, amb una flonjor molla. Baixem a Llafranc, on berenem. Retornats a la vila, convido unes noies –tres o quatre– a prendre un aperitiu. No aconsegueixo dir res –les quatre frases de rutina–: ni la més senzilla enginyositat. Quedem tots rígids i enravenats al voltant de la taula del cafè. Les noies fan l’efecte –tan entenimentades– que ja són casades i mares de família. Vaig al llit de seguida. Nit llarguíssima, inacabable, de projectes –i sobretot de constatar tristament la meva impossibilitat de concentrar-me en res.