Cada vegada que passo la porta de la Universitat penso en la quantitat d’hores que hi he perdut, en les males estones que hi he passat, en el bé que m’hauria pogut fer i no m’ha fet. Quina baluerna estranya, tronada, morta, indescriptible, no és aquest horrible edifici!

Del transcurs de la carrera, les dues úniques coses que recordo amb gust són una evocació del Partenó feta quequejant i gairebé plorant per don Antoni Rubió i Lluch en parlar del classicisme literari i una explicació de la política de Bismarck presentada per don Josep M. Trias de Bes en la seva càtedra de Dret Internacional Públic.

Quan el 1913-14 vaig passar pel seu curs d’Història de la Literatura, don Antoni Rubió era un senyor petit, ple de cos, grassonet, amb un barret de mitja copa i un abric amb un coll de vellut. Era ja molt vell, però es veia encara molt tibant i dens, roig de cara, d’un roig congestionat i una mica herpètic, que contrastava amb els pèls del seu bigoti i els cabells del cap, que tenia blanquíssims. Els cabells, els portava molt ben pentinats, a ratlla, amb un petit tupè a la francesa, molt ben girat, fet amb una pinta de pua ampla i grossa. Solia portar un bastonet. Quan travessava el pati de la Facultat amb la toga planxada i ben tirada, el birret amb el pompó vermell, el caminar una mica incert –era molt miop i darrera els vidres gruixuts, anguniosos, de les seves ulleres els ulls eren pobres, fatigats i rogencs, cosa que l’obligava a mantenir, com els cecs, el cos rígid i la mirada fixa–, feia l’efecte d’un home absolutament seriós, important, decisiu. A la càtedra era pacient i bondadós i escoltava les puerilitats –en el millor dels casos– dels manuals que recitàvem passant un mocador blanquíssim pels vidres de les seves ulleres. Ens mirava fixament, amb els seus ulls sanguinolents, i jo suposo que ens veia com una ombra incerta.