En passar aquest matí per davant del Nouvel Hôtel del carrer de Santa Anna, Joan Linares se m’acosta, sempre tan agitat, petit i afectuós. Potser Linares –penso– és externament tan ben educat perquè és sord. Després, en un apart de la seva animada conversa, em comunica que el pianista Roldós morí el dia 18.
En arribar a casa trobo una carta de la germana del difunt d’una tràgica simplicitat descriptiva. La pobresa del pianista era inenarrable. Qualsevol manobre guanyava més que aquell home sensible i derrotat. ¿Qui podria explicar la força de la il·lusió de l’art capaç de crear aquests casos de resistència davant de la realitat granítica? La notícia em transporta a les darreres setmanes passades amb Roldós a Palafrugell: a l’ermita de Sant Sebastià, voltada de l’olor de les pinedes; als berenars de Llafranc, a la vaguetat de la mar; a les hores passades sentint-lo tocar el piano del cinema desert, a les noies, als aperitius, les matinades lívides enceses de conyac. Pobre Roldós! Desitjaria trobar ara una persona per parlar-ne llargament, per recordar-lo… Ningú. I tanta gent que s’agita al meu voltant! La seva germana1 diu a la carta: «potser Déu Nostre Senyor li ha donat el que més li convenia». En la frase hi sobra el «potser», evidentment.
Plou. Ateneu. La biblioteca, amb les mampares verdes dels llums dins la foscor de les quatre de la tarda, em cau a sobre. Al pati, les altes palmeres tenen un esllanguiment ploraner. Els llibres fan olor de resclosit; el paper té una qualitat humida. Surto al carrer. Els degoters dels balcons salten sobre els paraigües de la gent –els paraigües que saltironegen pels carrers. El fanguet trepitjat i tou –d’una qualitat de cosa evacuada. Entro a la catedral. L’interior, amb el cel baix i la llum passada per la pluja, és d’un color morat pàl·lid, de flor de lilà. Immersió en un embadaliment immaterial que dura llarga estona –fins que tanquen. Torno a casa a peu. Arribo moll i fatigat.
- A la segona edició llegim ‘la meva’ , que l’edició de quiosc (tapes blaves) corregeix per ‘la seva’ , més versemblant i lògic, com ho reproduïm aquí – n. ed. bloQG [↩]
A primera hora del matí, quan vaig a la Universitat, trobo de vegades, senyoretes amb mantellina, devocionari, rosari i un cercle morat als ulls –una d’elles amb els ulls negres i els cabells grisos. Aquestes aparicions em fan pensar en Girona, fan sorgir davant dels meus ulls la vida matinal i beata d’aquella ciutat. En virtut d’un mecanisme per mi desconegut, uneixo, en el meu esperit, el que hauria desitjat fer i no he gosat fer –o sigui la clandestinitat– amb Girona. Les velles pedres sempre foren, per mi, una mica afrodisíaques. Penso en les tasses de xocolata amb secalls que prenen les senyores tornant de missa i en moltes altres coses –en el possible desig permanentment insatisfet d’aquestes senyoretes devotes, d’aspecte dolç i bleda, però potser eficaç.
Hi ha carrers del barri antic de Barcelona que semblen aprimar, afuar, dintre el seu ambient reclòs i estret, el soroll sord de la ciutat –i en general tots els sorolls: la garlopa del fuster, la llima del serraller, la pastera de la fleca… Fins la llum sembla fer-s’hi esborradissa. Recordo haver vist al fons d’una entrada obscura d’un d’aquests carrers la lluïssor dels botons daurats d’un soldat de cavalleria paral·lels a la taca d’un davantal blanc. Quan passem pel laberint immens en l’atonia i sentim que la boira de la ciutat s’esfilagarsa tenim la sensació que la gent es va allunyant –com s’esdevé en la dispersió que es produeix sortint del cinema.