Arxiu per a gener 2009

24 de gener de 1919

dissabte 24 gener 2009

En passar aquest matí per davant del Nouvel Hôtel del carrer de Santa Anna, Joan Linares se m’acosta, sempre tan agitat, petit i afectuós. Potser Linares –penso– és externament tan ben educat perquè és sord. Després, en un apart de la seva animada conversa, em comunica que el pianista Roldós morí el dia 18.

En arribar a casa trobo una carta de la germana del difunt d’una tràgica simplicitat descriptiva. La pobresa del pianista era inenarrable. Qualsevol manobre guanyava més que aquell home sensible i derrotat. ¿Qui podria explicar la força de la il·lusió de l’art capaç de crear aquests casos de resistència davant de la realitat granítica? La notícia em transporta a les darreres setmanes passades amb Roldós a Palafrugell: a l’ermita de Sant Sebastià, voltada de l’olor de les pinedes; als berenars de Llafranc, a la vaguetat de la mar; a les hores passades sentint-lo tocar el piano del cinema desert, a les noies, als aperitius, les matinades lívides enceses de conyac. Pobre Roldós! Desitjaria trobar ara una persona per parlar-ne llargament, per recordar-lo… Ningú. I tanta gent que s’agita al meu voltant! La seva germana1 diu a la carta: «potser Déu Nostre Senyor li ha donat el que més li convenia». En la frase hi sobra el «potser», evidentment.

Plou. Ateneu. La biblioteca, amb les mampares verdes dels llums dins la foscor de les quatre de la tarda, em cau a sobre. Al pati, les altes palmeres tenen un esllanguiment ploraner. Els llibres fan olor de resclosit; el paper té una qualitat humida. Surto al carrer. Els degoters dels balcons salten sobre els paraigües de la gent –els paraigües que saltironegen pels carrers. El fanguet trepitjat i tou –d’una qualitat de cosa evacuada. Entro a la catedral. L’interior, amb el cel baix i la llum passada per la pluja, és d’un color morat pàl·lid, de flor de lilà. Immersió en un embadaliment immaterial que dura llarga estona –fins que tanquen. Torno a casa a peu. Arribo moll i fatigat.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. A la segona edició  llegim ‘la meva’ , que l’edició de quiosc (tapes blaves) corregeix per ‘la seva’ , més versemblant i lògic, com ho reproduïm aquí – n. ed. bloQG []

22 de gener de 1919

dijous 22 gener 2009

A primera hora del matí, quan vaig a la Universitat, trobo de vegades, senyoretes amb mantellina, devocionari, rosari i un cercle morat als ulls –una d’elles amb els ulls negres i els cabells grisos. Aquestes aparicions em fan pensar en Girona, fan sorgir davant dels meus ulls la vida matinal i beata d’aquella ciutat. En virtut d’un mecanisme per mi desconegut, uneixo, en el meu esperit, el que hauria desitjat fer i no he gosat fer –o sigui la clandestinitat– amb Girona. Les velles pedres sempre foren, per mi, una mica afrodisíaques. Penso en les tasses de xocolata amb secalls que prenen les senyores tornant de missa i en moltes altres coses –en el possible desig permanentment insatisfet d’aquestes senyoretes devotes, d’aspecte dolç i bleda, però potser eficaç.

.

Hi ha carrers del barri antic de Barcelona que semblen aprimar, afuar, dintre el seu ambient reclòs i estret, el soroll sord de la ciutat –i en general tots els sorolls: la garlopa del fuster, la llima del serraller, la pastera de la fleca… Fins la llum sembla fer-s’hi esborradissa. Recordo haver vist al fons d’una entrada obscura d’un d’aquests carrers la lluïssor dels botons daurats d’un soldat de cavalleria paral·lels a la taca d’un davantal blanc. Quan passem pel laberint immens en l’atonia i sentim que la boira de la ciutat s’esfilagarsa tenim la sensació que la gent es va allunyant –com s’esdevé en la dispersió que es produeix sortint del cinema.

Migranya de Barcelona: mal de cap, sensació de dolor remot, amb fiblades intermitents immediates, fortíssimes, esgarrifances de fred –que acaba tot plegat per produir una desfibració a tot el cos, com una fatiga aclaparadora. No he vist encara que algú hagués observat que aquests estats van lligats amb el vent de garbí. La meva mare resisteix les migranyes amb un sistema nerviós excitat, entre espasmes de neguit.

Jo també hi sóc molt propens, però les meves defenses són de sentit contrari: em defenso a través d’un estat d’apatia somnolenta.

Analitzant la migranya, hi sento dues espècies de manifestacions, dos dolors de classe diferent: de vegades, un dolor somort, profund, com el que fa la càries a les barres de la boca, a les genives, en iniciar la destrucció d’un queixal. En canvi, altres vegades la sensació diríem que és lineal: és com si un petit mosquit s’hagués apoderat de l’extrem d’un nervi i s’hagués posat a volar: el mosquit l’estira, el nervi es va descabdellant com un rodet de fil… i a l’últim teniu la sensació –quan sembla haver-se acabat el fil del rodet– que se us ha produït un gran buit al cap, un buit que arriba a ésser tan insidiós, tan directament perceptible en qualsevol punt del cos, que us dóna febre.

20 de gener de 1919

dimarts 20 gener 2009

«Campana» de Pràctica Forense. Fa tres o quatre dies que no vaig a classe. Passo el matí passejant per la Rambla. A la tarda passo les hores a la biblioteca de l’Ateneu. En una setmana he pogut arribar a escriure, a part aquests paperots, dues quartilles vagament intel·ligibles. ¿Com és possible que tingui tanta paciència?

El dia, esplendorós al matí, s’ha aclucat, a les tres de la tarda, sota un cel blanquinós i baix.

Quan llegeixo que Brummel produïa amb les seves fastuoses camises i rutilants corbates violents insomnis a Lord Byron, penso en la marxa que ha emprès –cada dia més accentuada– la vida d’ara. Jo ja no gosaria portar ni una modesta armilla de fantasia. Però això, atès el meu temperament, encara és comprensible. El que ja és més difícil d’explicar és el fet que els fatxendes no gosin tampoc portar-la. L’educació de l’home en tant que cultiu del que té de més personal, individual i insoluble ha passat a la història. L’educació consisteix en el cultiu de la mediocritat imitativa generalitzada. Potser no és tan pintoresc, però sospito que és molt més agradable de viure en aquest món de grisalla que en un món de personalitats aparatoses i asfixiants.

Al vespre, boira, una mica de boira que la llum dels arcs voltaics torna de color de rosa. Humitat. Voreres molles, llefiscoses. El fred humit fa refugiar les siluetes a les zones d’ombra de les porteries. L’opacitat de l’atmosfera dóna un color ocre al bat de la llum.

Les ombres tenen una lluïssor de formigueig, les llums regalimen. La humitat fa una mica d’opressió, dóna al cos una esgarrifança de fred. La necessitat del redós. Penso: si en el pis hi hagués una llar de foc! Però no hi ha més que mosaics glaçats i papers fúnebres i esgrogueïts penjats a les parets.