A Màrius Torres, 5 IV 1937 (58)

58

Xàtiva, dilluns 5 d’abril de 1937

Estimat Màrius:

El dia que València es descobrirà a si mateixa —i el cataclisme ho està precipitant— tot canviarà en els nostres destins; fins ara havia estat la Catalunya Vella qui en duia el pòndol, però té massa tendència a recloure’s en els seus horitzons. Ens cal la ventada valenciana per airejar- nos ¿saps que a Vallclara anomenen «vent de Morella» el garbí? Jo, avançant-me als esdeveniments, ja em proclamo des d’ara valencià; tant de bo el «vent de Morella » arribi fins als darrers confins del Principat i ens faci sentir la frisança d’una pàtria ben ampla. Pel que a tu respecta, ja tens molt de guanyat com sigui que ets lleidatà; a tu no et dirien, com a mi, que parles «valencià però malament». A la mateixa dispesa nostra viu retirat un senyor que ha passat la setantena; viatjant de comerç en la seva joventut, les seves activitats l’havien empès fins a Tortosa i Lleida: «allà sí que parlen com nosaltres» afirma. «¿És que no ens entén?» «Els entenc divinament, però pronuncien d’una manera tan estranya…»

Els xativesos, i suposo que els valencians en general, no neguen pas que la llengua que parlem és la mateixa, només que ells creuen que no la sabem pronunciar i en tot cas que s’ha d’anomenar «valenciana» i no pas «catalana». Si, mentre el Principat es resclosia en la seva grisa decadència, València hagués pres una gran volada, si al seu esplèndid segle XV hagués succeït un segle XVI més esplèndid encara «et sic per coeteris», el cas seria semblant al de Galícia i Portugal; ningú no discuteix als portuguesos el dret de donar el seu nom al gallec que parlen des del moment que és a ells que deu expansió i prestigi. Si jo fos gallec em diria portuguès; si al sud d’un Principat somort hi hagués una València lliure i gloriosa, capaç d’escampar la nostra llengua per Àfrica i Amèrica, jo em diria valencià amb molt d’orgull perquè la cosa faria el nom.

Quin contrasentit, per cert, que en aquesta guerra tinguem Portugal contra nosaltres quan el que li pertocava era d’erigir-se en protector dels autonomistes gallecs; contrasentit comparable al dels requetès de Navarra, que haurien hagut d’anar agermanats amb els nacionalistes bascos.

I ja que de pronúncia es tracta, deixa’m dir-te una vegada més que un poeta pot usar un llenguatge ben personal sense cap necessitat d’atemptar contra la prosòdia. No protestaré mai perquè usis mots privatius de l’horta de Lleida si tal és «ton bon plaisir» i en això fins t’imitaré alguna vegada, si m’ho permets i quan vingui a tomb. Però la prosòdia ha de ser una per a tot l’idioma i no tenim de moment altre patró que el de Barcelona, la ciutat més gran. No m’invoquis en aquesta qüestió una «llibertat » que s’assemblaria massa a l’anarquia; la prosòdia, com l’amor, no pot ser «lliure»; l’una i l’altre tenen les seves regles sense les quals ja no serien ni amor ni prosòdia.

Don Juan s’hauria fet un tip de riure
si li haguessin parlat de l’amor lliure.

Don Juan sabia en darrer terme que n’hi passarien la factura; la seva única grandesa rau precisament en el fet que estigués disposat a pagar-la. Sense el convidat de pedra i la damnació final ¿què en quedaria? Una història d’una vulgaritat tan aflictiva com la del senyor Ramon:

El senyor Ramon
enganya les criades,
el senyor Ramon
enganya tot lo món.

La idea de salvar-lo «in articulo mortis» només se li podia acudir a un cretí; bé és veritat que abans que Zorrilla ja l’havia tinguda no pas menys que Goethe aplicant- la a Faust, quin altre. La primera part, que Goethe escriví de jove, és divina; la segona, oracle profús d’una sibil.la que ja repapiejava, n’hi ha per rebotre-la contra la paret. Mil vegades el final tradicional, que fa posar els pèls de punta amb Mefistòtil esclafant el cap de Faust abans d’endur-se’n l’ànima a les fondàries de l’infern. Semblants personatges només arriben a ser suportables a condició que el diable se’ls emporti; el Don Juan de Lorenzo da Ponte i Mozart és un prodigi que un no es cansaria mai de sentir perquè és un doll inexhaurible de grimègia esvalotada que es transforma en la més esgarrifosa de les simfonies a partir de l’aparició del convidat de pedra amb la factura.

Tots tendim a aquella «douce langue natale de l’âme» de què parla Baudelaire; llenguatge misteriós i inassolible en aquesta vida, que només retrobarem «post hoc exilium ». Les nostres pobres paraules no en són més que un balbuceig. Moltes altres qüestions em planteges a la teva carta però no t’escric més per avui; ja ho faré des de Pina d’Ebre. Només et respondré a això que em demanes sobre «la famosa dialèctica marxista». Vaig ser-ne, com em recordes, una temporada i per tant sembla que tens raó que em pertocaria de saber-ne alguna cosa. Apunta doncs que la dialèctica, tal com ens explicava en els nostres bons temps «en Borrell marxista», Marx l’heretà de Hegel ben bé com aquell personatge de Stendhal que heretà d’un oncle un xisto que després explicava sempre. La dialèctica de Hegel és allò de la tesi, l’antítesi i la síntesi: tot comença per una tesi, que engendra la seva antítesi, i després tesi i antítesi es fonen en una síntesi, però aquesta engendra al seu torn una altra tesi i així el truc es repeteix tantes vegades com convingui. Per estrany que et sembli i per bèstia que ho trobis és tal com ho conto; si bé, perquè el galimatias funcioni, cal aplicar-hi aquella recomanació de certes potingues: «agítese antes de usarlo ». Una tesi, una antítesi i una síntesi ben remenades donen molt de joc i fan molt d’efecte. ¿Que no hi ha qui ho entengui? És molt possible però ¿quina importància té? Jo m’hi trencava el cap aleshores que seguia els cursos d’en Borrell marxista i potser no ho hauria arribat a entendre mai si no m’hagués aclarit les potències una certa anècdota que corria aleshores «sotto voce» entre els elements més tarambanes de les joventuts del partit (els mateixos que ens fotíem d’en Borrell marxista i assistíem a sessions espiritistes d’amagat dels dirigents). Diu que havien anat a Moscou uns periodistes anglesos i Stalin els tractà a cos de rei: els millors hotels, els taxis més flamants, les camarades més vistoses per fer-los de guies i com a comiat un banquet esplèndid al Kremlin. Tornats a Londres, van escriure quatre pestes de la Unió Soviètica en els diaris respectius. Els «comissaris del poble» ho comentaven consternats, però Stalin els digué: «Res no ens honora tant com els atacs de la premsa burgesa; és quan aquesta ens elogiés que hauríem de començar a sentir- nos preocupats». L’any següent hi van uns periodistes francesos, que posen en els millors hotels, visiten les millors fàbriques guiats per les millors camarades i després del banquet de comiat al Kremlin, un cop a París, escriuen en els seus diaris tot d’elogis entusiastes. Els «comissaris del poble» van a veure Stalin amb cara de preocupats: «La premsa burgesa ens elogia» murmuren amb consternació. «Quan fins i tot la premsa burgesa es veu obligada a reconèixer els nostres èxits» els replica Stalin, «és que aquests són esclatants.» Vet aquí un bon exemple de «dialèctica marxista».

A Màrius Torres, 2 II 1937 (44)

44

Madrid, 1937

 

Madrid, dimarts 2 de febrer de 1937

Estimat Màrius:

Aquesta tarda he escrit a la Mercè; ja som al vespre i les hores de guàrdia se’m fan llargues. Per això t’escric ara a tu. Tenia una carta teva per respondre quan vam pujar a Puig d’Olena la darrera vegada; suposo que prou te la devia respondre de viva veu durant les hores que ens vam estar la Mercè, la Nuri i jo garlant al teu dormitori. En tot cas, no tinc aquí la carta i ja no recordo gaire de què m’hi parlaves; em sembla que, entre altres coses, discuties allò que jo t’havia escrit a propòsit de la prosòdia. Comprenc que t’irritin els comentaris gramaticals i em sembla que invocaves aquell vers de Verlaine:

de la musique avant toute chose.

Tindries tota la raó del món si la prosòdia anés contra «la musique» però és just al revés. Les rimes agudes, com és ara, s’han d’alternar amb les planes (a menys que tot el poema no sigui en rimes agudes o tot en rimes planes) i no s’han de tolerar sota cap pretext les rimes falses si no es vol ferir l’orella del lector. Els teus versos, sobretot aquella primera elegia de l’Àngel de la Mort i aquests de la corda de llaüt, tenen una lleugeresa alada i una musicalitat que criden tot seguit l’atenció i les tindran més encara quan esmenis els petits errors de prosòdia que no hi són de cap manera necessaris. L’ideal és arribar a aquella «audace correcte» de què parlava Baudelaire; l’estil hauria de ser sempre impecable per més audaç que fos la idea i per més exaltat el sentiment que volem expressar.

¿De què més em parlaves en aquella carta? Em sembla que de Vallclara. Vallclara és un poblet sense res d’especial fora de ser el més bonic del món. El meu propòsit era néixer-hi; no va ser possible. La meva mare només hi passava els estius i el 10 de novembre de 1912 es trobava a Barcelona; per venir al món jo no podia prescindir d’ella. Sóc doncs un vallclarí nascut a Barcelona contra la seva voluntat; i com que a Vallclara es parla lleidatà, em considero, per bé que jo no el parli, tan ilergeta com tu.

Pel que fa a notícies pròpies, ja les hauràs vistes a la carta que he escrit a la Mercè.

Em parlaves també d’Estat Català i em deies que ­t’havia sabut greu la meva decisió de no ingressar-hi i que qui sap si era la meva voluntat de no ser de cap partit la causa dels meus contratemps actuals. Com que tinc davant meu tota la nit per escriure’t i com que penso anar a tirar aquesta a Correus en comptes de donar-la al carter de la «columna», m’estendré llargament i amb tota llibertat sobre aquest tema; no dubto que em comprendràs i que si tens la paciència de llegir-me fins al final em donaràs la raó. En tot cas la meva pertenència a Estat Català no hauria tingut cap influència sobre el meu «destí» com a alferes; l’Exèrcit de Catalunya, i en això fa bé, no té per res en compte la filiació política dels seus oficials per «destinar-los» en una «columna» o altra. Paradoxalment, la disciplina militar m’obliga a servir en un cos que és la seva negació mateixa; bromes de l’època que ens ha tocat en sort i que deu ser la més confusa que hagi vist mai la nostra terra desventurada.

Parlem, doncs, d’Estat Català i parlem-ne a fons; falten moltes hores perquè amb les primeres clarors de l’alba s’acabi la meva guàrdia i el silenci profund que regna a la caserna sembla invitar a la meditació, ja que no filosòfica, almenys política. Miraré d’anar-te dient amb ordre tot el que en penso començant pel començ —l’assassinat dels germans Badia.

Sense ells, el partit es troba decapitat; els qui els han substituïts hi posen una bona voluntat indiscutible però cap d’ells no té la talla necessària per dur-ne el pòndol en unes circumstàncies com les actuals. La seva germana és tota una bellesa, amb uns ulls negres sensacionals, però amb això —i suposo que hi estaràs d’acord— no n’hi ha prou per dominar les masses i dirigir-les, majorment a través de la tempesta. I fora d’ella, els altres em fan, amb no prou excepcions, més aviat un pobre efecte; semblen com fascinats per una paraula, «nació», com si la creguessin màgica a la manera del «sèsam» de la rondalla d’Alí Babà i els quaranta lladres. A mi em xoca que es digui «nació catalana» referint-se a les ex-quatre províncies del Principat; els valencians, els balears, els andorrans, els catalans de França i els d’Aragó, ho són tant com nos­altres i l’ideal fóra esborrar les fronteres que ens en se­paren i no pas alçar-ne més. També em xoca que en parlin tant quan més valdria abstenir-nos d’invocar aquest sant nom en va; com la bandera o com els Segadors, és massa sagrat perquè el fem anar en doina. Hauríem de tenir en tot cas plena consciència d’allò a què compromet si no volem que soni a faramalla, a pinyol de discurs irresponsable. Les paraules, com les banderes i els himnes, són convencionals; valen per allò que signifiquen. Els anglesos no solen dir «la nostra nació» sinó «aquesta comarca» («this country») i no els capfica gaire si allò que parlen és un «idioma» o un «dialecte»; en tenen prou amb el domini dels mars i l’imperi més vast que han vist els segles i que la seva manera de parlar s’hagi estès pel món deu vegades més que no ho va fer mai el llatí. A qui té la cosa ¿què li importa el nom? «Nació», al capdavall, en altre temps es deia de qualsevol grup de gent (la nació manxega o picarda o calabresa i fins i tot la nació gitana o maragata); ara la convenció vol que es digui de les gents constituïdes en Estats independents i així es parla de «nació suïssa» tot i que no té unitat de raça, llengua ni religió. El seu sentit no pot ser doncs més fluctuant i no és de cap manera la paraula màgica que sembla que es pensin els d’Estat Català.

Prat de la Riba preferia l’expressió «nacionalitat», que suggereix una idea com de cosa que podria ser i encara no és: som una «nacionalitat» en el sentit que podríem en principi arribar a constituir una «nació» però encara no la som o només la som virtualment; en tot cas no la serem mai fora del conjunt de les nostres terres, entre les quals el Principat no és ni ha de voler ser més que una «regió» com les altres (com València, com les Balears, com l’Aragó català o la Catalunya francesa). Per cert que els castellans, que no sols ens neguen el nom de nació sinó que troben ridícul que aspirem a ser-ho, parlen en canvi amb tota serietat de «nació andorrana» ¡fins on pot dur el convencionalisme dels mots! Una part petitíssima de les nostres terres ho fóra perquè és un Estat independent i no en canvi el conjunt, més gran que Bèlgica i Holanda sumades i amb una població que dobla la de Norue­ga i s’acosta a la de Suècia.

«Nació» és una paraula en definitiva tan vaga com «república», «esquerra», «socialització» o «col·lectivisme» que són els sèsams de tants altres, i el seu sentit, quan es vol precisar amb un mínim de rigor, apareix en els temps actuals relacionat amb la idea d’Estat; però Estat és també al seu torn una paraula convencional, ¿no és absurd que ho sigui Andorra i no, com és ara, la Generalitat de Catalunya? Hi ha d’altra banda «Estats» extensíssims, com cada un dels qui constitueixen la confederació nord-americana, que no són pas «nacions» ni pretenen ser-ho. Vet aquí doncs unes paraules, «Estat» i «nació», que no ens serveixen gaire per aclarir les coses; però si les combinem dient «Estat nacional» sembla que sortim de la confusió i entrem per un bon camí. «Nació» seria la gent constituïda en «Estat nacional» i «nacionalitat» la que aspira a constituir-s’hi; això ja sembla més precís, ja anem sortint de les boires, però encara queda en peu el problema de saber què és allò que caracteritza un «Estat nacional». A mi em sembla que són unes determinades funcions i que entre elles la més caracteritzadora no és pas forçosament la independència sinó l’exèrcit: Finlàndia era un Estat nacional sota els tsars i Hongria sota els Habsburgs. Doncs bé, els actuals dirigents d’Estat Català em semblen tan incapaços de comprendre la idea d’exèrcit —d’exèrcit regular, a la moderna—, com tots els altres partits i partidets que ara criden i s’agiten i gesticulen en la immensa confusió; la seva capacitat de comprensió no va gaire més enllà de les «milícies» per més que parlin d’Exèrcit i la prova n’és que, com els altres, han organitzat «columnes» de partit aproximadament tan olles com les altres. No arribaré fins a dir que una nació, si és que aquesta paraula ha de significar alguna cosa precisa, és un exèrcit, però sí que sense aquest no existeix aquella, com sense esquelet no existeix persona encara que una persona sigui —naturalment— molt més que un esquelet. Macià, per raó del seu ofici, en tenia una idea clara i així quan fundà Estat Català, poc després de la guerra europea, organitzà al mateix temps els «escamots» a la manera dels «sokols» txecoslovacs, com el germen d’un futur exèrcit; després, ja en el poder, semblà que ho deixava córrer però bé hem de creure que continuava duent-ho de cap sense dir-ho i que hi hauria anat a poc a poc i d’una manera esbiaixada partint del que ja teníem, els Sometents i les Esquadres de Catalunya i les forces d’ordre públic que en virtut de l’autonomia passaven a dependre del govern de la Generalitat. Els germans Badia eren en aquest aspecte els seus continuadors i s’hi encaminaven d’una manera igualment sobreentesa i sense més marrades que les imposades per les circumstàncies i la cautela; és per això, perquè s’hi encaminaven, perquè prosseguien pels camins assenyalats per Macià, que foren abatuts pels pistolers de la FAI, al servei, conscientment o no, dels pitjors enemics del nostre poble. Però els seus successors actuals es troben tan afligits de miopia enfront de la idea d’exèrcit a la moderna com puguin ser-ho les mentalitats més petit-burgeses d’un país tan desventurat en aquest aspecte com el nostre, que tot just començava a sortir d’una llarga i profunda decadència. Ja ho deia madame de Staël, en segones i secretes núpcies de Rocca (el capità Albert de Rocca tenia vint-i-dos anys i ella quaranta-cinc però un gran amor no repara en mosques); ja ho deia amb notable sagacitat en el seu cèlebre llibre De la Catalogne, que casualment estic llegint aquests dies: «En France le goût de la guerre est universel et les gens du peuple risquent volontiers leur vie comme un moyen de l’agiter et d’en sentir moins le poids. C’est une grande question de savoir si les affections domestiques, l’habitude de la réflexion, la douceur même de l’âme, ne portent pas à redouter la mort; mais si toute la force d’un État consiste dans son esprit militaire, il importe d’examiner quelles sont les causes qui ont affaibli cet esprit dans la nation catalane… L’esprit militaire et l’amour de la patrie ont porté diverses nations au plus haut degré possible d’énergie; maintenant, ces deux sources de dévouement existent à peine chez les Catalans pris en masse. Ils ne comprennent guère de l’esprit militaire qu’une tactique pédantesque, qui les autorise à être battus selon les règles, et de la liberté que cette subdivision en petits pays qui, accoutumant les citoyens à se sentir faibles comme nation, les conduit bientôt à se montrer faibles aussi comme individus». Ara m’adono que el llibre no es diu pas De la Catalogne sinó De l’Allemagne i que allà on jo he copiat distretament Catalans diu en realitat Allemands; la il·lustre viatgera afegí una nota a peu de pàgina: «Je prie d’observer que ce chapitre, comme tout le reste de l’ouvrage, a été écrit à l’époque de l’asservissement complet de l’Allemagne. Depuis, les nations germaniques, réveillées par l’opression, ont prêté à leurs gouvernements la force qui leur manquait pour résister à la puissance des armées françaises et l’on a vu, par la conduite héroïque des souverains et des peuples, ce que peut l’opinion sur le sort du monde».

De manera que un mateix poble pot aparèixer, segons les èpoques, les circumstàncies i el color de les opinions que l’arrosseguen, com el més manso d’Europa («car il faut l’avouer, les Allemands de nos jours n’ont pas ce qu’on peut appeler du caractère») o com el més bel·licós, l’exemple mateix del militarisme; els actuals «racistes» alemanys, que pretenen que l’esperit guerrer els ve de la «raça», haurien de rellegir madame de Staël per desenganyar-se’n: «Les poêles, la bière et la fumée de tabac forment autour des gens du peuple, en Allemagne, une sorte d’atmosphère lourde et chaude dont ils n’aiment pas à sortir. Cette atmosphère nuit à l’activité, qui est au moins aussi nécessaire à la guerre que le courage; les résolutions sont lentes, le découragement est facile… L’imagination, qui est la qualité dominante de l’Allemagne, inspire la crainte du péril si l’on ne combat pas ce mouvement naturel par l’ascendant de l’opinion et l’exaltation de l’honneur».

Ens podem preguntar si no era més simpàtica aquella Alemanya mansa i petit-burgesa que conegué madame de Staël que no pas aquesta d’ara, però el cas és que no hi ha nació sense exèrcit; vet aquí un axioma, antipàtic o no, que no hauríem de perdre mai de vista si no volem que el nostre pretès «nacionalisme» resulti en definitiva poc més que vent i que tot el soroll que hem fet al llarg d’un segle de renaixença hagi estat per ben poques nous. Plantificant-nos el nom de «nació» sense fer res de seriós per ser-ho correm el perill de creure que una gallina ja és una àguila perquè l’anomenem «àguila». Podem desitjar, i seríem uns malànimes si no ho desitgéssim, que desapareguin tots els exercits del món perquè ja no hi hagi guerres i totes les facultats de medicina perquè hagin desaparegut les malalties però mentre això no arriba un d’ells ha de ser el nostre, ni que hagi d’articular-se amb el de la república espanyola ja que en formem part; en el ben entès que organitzar-lo és al nostre abast i no ho és en canvi suprimir els dels altres, l’alemany com és ara. ¿Qui posaria el cascavell al gat? Si suprimir-los fos tan senzill com imaginen els nostres benaventurats pacifistes ¿per què no ho fan amb el del general Franco? ¡Quin descans no seria!

El nom no fa la cosa; la cosa, en canvi, pot existir sense el nom. Si uníssim totes les terres de llengua catalana i les dotéssim de totes les funcions que caracteritzen l’Estat modern, prou seríem una «nació» encara que no ens ho diguéssim; mentre per més que ens ho diguem no ho serem mai si ens limitem al territori de les ex-quatre províncies i no reconquerim totes aquelles funcions. Els actuals dirigents d’Estat Català em fan l’efecte en una paraula d’uns regionalistes extremistes; el nom que els escauria és el de «regional-separatistes». I el regional-separatisme em sembla una absurditat per no dir una inèpcia o, més clarament, una animalada.

Comprendràs de passada el gran respecte que m’inspira Guimerà i que alguna vegada t’ha sorprès. Verdaguer era més poeta, d’acord, i tenia sobretot en grau més eminent l’instint de la llengua, però les seves idees en aquestes matèries ja no podien ser més confuses, fins arribar de vegades a una mena d’espanyolerisme tronat que fa angúnia. Les de Guimerà, en canvi, ja eren tan clares com anys després ho foren les de Prat de la Riba; no és el nostre Shakespeare —i trobo ridícul que l’hi comparin— però sí el nostre Alfieri. D’altra banda, tampoc Verdaguer no és el nostre Dant; és, això sí, un gran poeta per l’At­làntida, tal com ja van comprendre perfectament els seus contemporanis (i per alguns episodis del Canigó); no pas per la seva poesia lírica i menys encara la mística, que són amanerades, carrinclones i enfitoses diguin el que diguin els crítics d’ara. L’Atlàntida i els millors episodis del Canigó, com el Passatge d’Hanníbal, són de gran poeta per la noblesa sostinguda de l’estil i per la força èpica. A l’Atlàntida li sobren, naturalment, el començ i el final, que hi són postissos i constitueixen una mostra acabada i de les més penoses d’aquell espanyolerisme confús i tronat que afligia el seu il·lustre autor; sobretot l’aparició de la inevitable Isabel la Catòlica resulta senzillament repugnant:

Diu; i d’anells i arracades
es despulla amb mans nevades
com de ses perles un cel;
riu i plora ell d’alegria
i, amb son cor en harmonia,
perles, ai, de més valia
llisquen dels ulls d’Isabel.

Sembla impossible i fins intolerable que carrincloneries així siguin de la mateixa mà que escriví els alexandrins admirables que formen el poema pròpiament dit i que l’única objecció que mereixerien és en tot cas que siguin tan admirables, d’un sublim tan sostingut, massa nobles, massa èpics. Per cert, si no recorden gens el Dant, sí que recorden Leconte de Lisle; reconec que fa més bonic comparar-lo amb el Dant però la veritat ha d’estar per damunt de tot: l’Atlàntida és «parnassiana» i trobo estrany que no ho hagi remarcat cap dels nostres crítics.

En podríem deduir que Verdaguer, de jove, no era pas tan impermeable a les influències de la poesia del seu temps com han anat dient molts, uns per rebaixar-lo i altres per enaltir-lo; en aquests els agradaria més, és clar, que recordés el Dant o millor encara que, com el Dant, no recordés ningú, que fos com un miracle sorgit «ex nihilo». Però l’Atlàntida és molt de la seva època, els anys seixanta i setanta del segle passat; ho és tant pel parnassianisme dels seus alexandrins impecables com pel seu tema geològic i quasi paleontològic. Les paraules que li dedicà Mistral són d’una aguda perspicàcia: «El vostre poema magnífic em fa l’efecte d’un d’aquells animals espectaculars que els minaires troben dins les entranyes de la terra i que, reconstituïts per la paleontologia, ens revelen els misteris submergits pel Diluvi». Un «espectacular animal antediluvià», un dinosauri: vet aquí el que li semblava l’Atlàntida a l’autor de Mireia; però el que jo no sé que hagi remarcat tampoc ningú és que Dostoievski se’n fot, molt de passada i sense esmentar-la, en un passatge dels Germans Karamàzov, aquell en què un dels tres germans, l’Ivan, l’intel.lectual de la família, es proposa escriure un poema «sobre un cataclisme geològic»; no és pas de creure que Dostoievski l’hagués llegida en alguna traducció però es veu que la idea d’aquella Atlàntida de què en aquell moment parlava amb elogi la crítica europea li semblà força estrambòtica, cosa que, convinguem-hi, es comprèn. Per aconsolar-nos, els catalans podem recordar que a la novel·la Dimonis s’havia fotut encara més i amb molta gràcia de la segona part del Faust; hi surt Stepan Trofímovitx, autor d’un poema al·legòric «de forma lírico-dramàtica que recorda la segona part del Faust» diu Dostoievski, que a continuació explica com era aquell «poema al.legòric»: «Obre l’escena un chor de dones, al qual en succeeix un altre d’homes; després en ve un altre de no sé què ni de quines forces i, al capdavall de tot, un chor d’esperits, encara per encarnar però que senten unes ganes furibundes de fer-ho. Aquests chors canten alguna cosa molt confusa, que podrien ser renecs o potser blasfèmies però amb accents de suprem humorisme. De sobte canvia l’escena i ens trobem davant d’una certa Vita otiosa en la qual canten fins i tot els insectes, surten tortugues amb certes frases sagramentals en llatí i fins, si no recordo malament, un mineral canta també no sé què… Els personatges, quan dialoguen, sembla que es barallin per alguna cosa, una cosa vaga però amb pretensions de suprema importància».

Pel que fa a Guimerà, només l’Any mil ja bastaria a immortalitzar-lo; un petit poema perfecte si se’n suprimís aquella estrofa del «patge ros, el de la veu melosa» i sobretot aquella mena de moralitat final, a partir de «Humanitat, entorna’t a la vida», que és supèrflua i diluent. En algunes de les seves tragèdies hi ha també passatges sencers d’una grandesa impressionant al costat de falles —més abundoses, ai las, que els encerts— tan sensibles com les de Verdaguer; la justícia vol que jutgem els poetes, com tothom, per allò que han fet de millor i no pas per les seves caigudes ¿qui se salvaria sinó, pobres pecadors de nosaltres? ¿Quin poeta, per gran que sigui, no hauria de picar-se el pit mil vegades tot confessant ego sum qui peccaui?

I ja que he derivat a parlar de poetes, deixa’m dir-te que si em xoca la idea que de «nació» es fan els d’Estat Català, més encara la dels d’Acció Catalana amb allò tan risible que «una nació és una cultura». És tan estúpid creure que una «nació» la fan els poetes com que un arbre el fan les flors. Per més que n’encastessis a les branques d’un arbre mort no li tornaries pas la vida i en canvi prou que florirà si és viu. Jo crec que si el nostre arbre floreix és perquè és viu i no pas viceversa; i més floriria si fóssim capaços de donar més terra a les arrels i més aire al brancatge. Mentre ens limitem a les ex-quatre províncies i a unes funcions merament «regionals» (ni que les bategéssim abusivament amb un altre nom), tindran raó els qui classifiquen de tals la llengua que parlem i la literatura que s’hi escriu: un om no pot fer peres i seria una pretensió pueril la de ser tinguts per una perera si no posem els mitjans de deixar de ser un om. Hi ha en darrer terme el problema de si valia la pena d’haver fet tant de soroll si no era per arribar un dia o altre a la meta; ni cal que et digui que sóc dels qui creuen que les resurreccions han de ser totals perquè tinguin sentit i que la perspectiva de contribuir a la mansa supervivència d’una «literatura regional» sense ambicions polítiques no em seduiria gens ni mica. Aquella resistència a mort que van oposar els nostres rebesavis de les «guerres del Francès» als exèrcits de la Convenció i de l’Imperi tenia ple sentit si era per preservar la llavor de la nostra nacionalitat i fer-ne possible un dia la rebrotada total, com creiem per acte de fe que s’ha anat esdevenint des d’aleshores i esperem per acte d’esperança que ha de continuar; si no era per això, si era només per eternitzar la nostra condició de «región española», malaguanyat tant d’heroisme; si no havíem de ser plenament catalans un dia o altre, més ens hauria valgut mil vegades fer-nos francesos, aleshores que en tornava a ser el moment com a l’època de Carlemany o a la de Lluís XIV. Si mai, Déu no ho vulgui, haguéssim de renunciar a ser el que som, almenys que fos pour quelque chose qui en vaille la peine.

El «gra de sorra» amb què penso contribuir algun dia a la nostra literatura serà modestíssim però voldria que, modest o no, servís a la construcció d’una catedral; ara bé, els col·laboradors de La Publicitat sembla que només pensin en la cúpula de la catedral com donant per suposat que la futura nació catalana se sostindrà en els aires, feta només de «cultura» i bones maneres; és el que ve a dir Josep Carner en aquells versos que hi ha qui troba dignes de Píndar:

salut a la pàtria que encar no és nascuda
com l’hem somniada sos fills!

Una cúpula, si és bonica, fa molta patxoca i almenys una cosa és indiscutible: que constitueix la part més enlairada de l’edifici; però jo em demano, potser precisament per això, si és factible assentar-la sense murs que en suportin el pes i fins i tot, com que tiro per mal pensat («mea maxima cúpula» com deia un arquitecte), sense els renecs dels mestres d’obres i dels paletes; diu que els que proferia Miquel Àngel mentre construïa la de Sant Pere de Roma eren d’antologia, amb greu detriment de la cultura i les bones maneres. D’altra banda totes les nacions tenen defectes i seríem ben pàmfils si imaginàvem que la nostra serà en això diferent de totes les que hi ha i hi ha hagut al món a fi de fer feliç el «príncep dels poetes», que per cert ens hauria de desxifrar l’enigma d’aquesta mare que encara no ha nascut i ja té fills que la somnien. Abans, en aquells temps endarrerits, eren les mares —les futures mares— que somniaven els fills però cal concloure a la vista de l’oda pindàrica del senyor Carner que ara això ja va de tota una altra manera; «hoy las ciencias adelantan que es una barbaridá». Queda en darrer terme la qüestió de com és possible una cúpula sense catedral a sota, una literatura nacional sense nació; i fóra en tot cas un escrúpol de monja que de tant voler una nació sense defectes ens deturéssim de fer-la ¿és que n’hi pot haver cap de pitjor que la inexistència?

I vet aquí que l’alba del 3 de febrer ja apunta sobre les cases de Madrid; aviat vindrà un altre alferes a rellevar-me.

 

——————————

[Afegit el 1948: Per bé que prenia la precaució de tirar algunes de les meves cartes a les bústies o a Correus en comptes de donar-les al carter de la «columna» com feia normalment, no gosava explicar-hi totes les coses amb llibertat a causa de la censura de guerra. Ara afegiré les que recordo.

En arribar a Madrid havia anat a la torre on vivien els altres alferes abans de presentar-me a la «columna». Per ells vaig saber que els havien fet treure els «tomates» (en deien així a causa de l’estrella vermella que anava damunt el galó d’or) i que els anomenaven «compañeros técnicos». A la columna, em van explicar, els acords es prenen per majoria de vots en «assemblea», reunits tots els «milicians», sense que els «compañeros técnicos» puguem fer més que complir els acords presos ja que a nosaltres no se’ns dóna vot.

Com que, gràcies a l’avís dels meus companys, quan em vaig presentar a la «columna» ja anava sense els «tomates», crec que hi vaig fer un cert bon efecte. També m’havia canviat l’uniforme pel de la «columna», igual per a tots, que consistia en una caçadora i una gorra de cuiro de forma especial. Això, al capdavall, haurien estat detalls d’indumentària; però els meus camarades estaven convençuts que era inútil intentar la militarització de la «columna» com el coronel Bosch es feia la il·lusió i que només ens quedava l’esperança que un dia o altre el govern de la Generalitat ens destinés a un altre cos.

El capitost de la «columna» era un paleta que es deia Ricardo Sanz, home ja d’una cinquantena d’anys i natural de Xàtiva per més que a les «assemblees» parlés en castellà. El detall era picant ja que a la «columna», amb gran sorpresa meva, tot­hom era català (meitat del Principat i meitat de València aproximadament). Dic «amb gran sorpresa meva» perquè a Barcelona teníem aleshores la idea que els de la FAI eren sobretot «murcians» ja que ho eren quasi sense excepció tots els qui feien de les seves a la reraguarda.

Poc després de la meva incorporació vingueren a la caserna els darrers contingents que havien quedat a les trinxeres i amb ells un capità de carrera, únic militar professional que hi havia a la «columna». Aquest capità, de qui tant voldria recordar el nom però l’he oblidat, ens convocà a una reunió sota pretext que ens havia de posar al corrent de certes qüestions «tècniques». Un cop assegurat que tots nosaltres érem oficials de l’Escola de Guerra i que no ens sentia ningú, ens digué que es creia en el deure de consciència d’explicar-nos la veritat dels darrers esdeveniments de la «columna». Els «milicians», ens digué, són valents però fan en tot moment el que els dóna la gana oblidant que la guerra no demana valents sinó homes que compleixin el seu deure i ho il·lustrà amb aquesta cita, crec que de Lope de Vega:

El miedo es natural en el prudente
y saberlo vencer es ser valiente.

En Durruti havia acabat per comprendre-ho i en els seus dar­rers temps havia fet esforços sobrehumans per imposar la disciplina. Amb aquest objecte havia sol·licitat que li enviessin alguns oficials de carrera. En els darrers combats s’havia produït un pànic i una desbandada; quan en Durruti i els oficials tractaven de deturar els «milicians» que fugien, aquests els van assassinar.

Només havia quedat ell, degut a l’atzar que aquell dia estava de reserva.

Ara, doncs, com la cosa més natural del món, la «columna» havia demanat uns altres «tècnics» en substitució d’aquells. Vull advertir-los, afegí, que en Ricardo Sanz, que ha substituït en Durruti, sembla en el fons un bon home i en tot cas està guanyat als punts de vista del difunt pel que fa a la necessitat de militaritzar-se; crec que se’n poden fiar fins a un cert punt però sense oblidar que ell mateix no es fia gaire dels seus i que no els domina.

I pel que a mi respecta, acabà, espero que aviat el govern em destinarà a un altre cos; en tots els casos «y suceda lo que suceda, y aunque soy católico practicante, nunca me pasaré a los fascistas».

Poc després s’afegí al nostre grup un xicot d’uns vint-i-cinc anys, català, alt, moreno i de faccions correctes però amb un no-sé-què de glacial a la mirada que potser li venia, vaig pensar, de les gruixudes ulleres que duia, ja que era en efecte miop. Ens digué que era voluntari de la «columna» des de la seva fundació i que durant el servei militar havia estat alferes d’artilleria; per això venia a unir-se al grup dels «tècnics». Li vam preguntar, estranyats, per què no servia doncs a l’artilleria i ens replicà que l’atreia més la infanteria perquè li agradaven «les aventures». No trigaríem a comprendre què entenia per «aventures» aquest estrany personatge, que resulta, entre altres coses, que havia estudiat alguns cursos de Medicina. Havia penjat els estudis sempre pel mateix motiu, el gust de «les aventures».

Des d’aleshores dormí a la nostra torre i feia amb nosaltres els àpats. Un dia s’adonà que jo llegia un llibre de versos de don Ramón del Valle Inclán i em va fer saber, cofoi, que ell «també» era poeta. Me’n recità de seus; només recordo els tres primers d’una tirallonga:

Antoni i Cleopatra
quan jeien en un catre
que n’hi cabien quatre…

A continuació venia la descripció minuciosa de tot el que havien fet Antoni i Cleopatra en tals circumstàncies.

Un dia que estàvem de sobretaula se’ns posà a parlar dels primers temps de la «columna», quan operava a Aragó l’estiu anterior. Ens explicà que en els primers moments s’hi afegien moltes prostitutes «i a causa d’això teníem moltes baixes i no pas precisament per bales enemigues». Com que ell havia estudiat Medicina, l’assemblea de milicians li encarregà el problema: «La millor profilaxi és eliminar radicalment la causa» acabà somrient «i és el que vaig fer; no en quedà ni una amb vida».

Dies després un de nosaltres, estant de guàrdia a la caserna, sorprengué dos milicians en un mateix llit i a l’hora de dinar ens explicà la repugnància que una cosa així li produïa. Ell digué: «Ja sospito qui són i ho acabaré en sec». S’alçà de taula, sortí i al cap de poc tornava per asseure’s tranquil·lament a reprendre la conversa: «Ja els he liquidats; una bala a cada un».

Aquest criminal, que era barceloní i anarquista fanàtic, semblava tenir prestigi als ulls dels milicians; n’hi havia un, un empordanès petit i magre amb una cara com ratada i uns ullets vius i maliciosos, que el seguia com un gos. Un dia l’empordanès ens explicà vantant-se’n com havia assassinat el rector del seu poble: «Jaumet, em deia, recorda’t que sóc jo que vaig casar els teus pares, jo que et vaig batejar… Doncs no et valdrà de res, cabró, li vaig respondre, tot al contrari.»]