A Màrius Torres, 26 XI 1938 (153)

153

Barcelona, dissabte 26 de novembre de 1938

 

Estimat Màrius:

He posat molts dies a escriure els comentaris als teus poemes, que trobaràs adjunts.

Ens hauria agradat —ja que som tafaners— que ens expliquessis tot el que et deia en Carles Riba a la seva carta; el seu tannkas no em convenç gaire. Potser sóc al·lèrgic a la poesia japonesa trasplantada a Catalunya.

També nosaltres estem astorats del caràcter colonial que ha pres la Vanguardia, el vell diari barceloní que altre temps, ai las, havia estat dirigit per un Miquel dels Sants Oliver o per un Gaziel. Vam estar temptats d’escriure al seu director actual fent-li veure l’absurditat que un diari de Barcelona no parli més que de Madrid; la Nuri arribà a escriure la carta, que finalment no ha enviat; jo no he arribat a escriure res perquè m’ha fet mandra. La Vanguardia, que encara que en castellà era tan barcelonina, ha deixat de ser-ho; ara és un de tants diaris madrilenys dels que, per causa de la guerra, es publiquen a Barcelona. Els temps són revolts, tot va damunt-davall; pels carrers, a cada pas, trobes gent parlant en castellà. Abans només hi parlaven els «funcionarios del Estado»; t’havies d’arribar fins a la Torrassa per sentir-lo massivament; m’han explicat per cert que a l’època que manaven els anarquistes van posar un rètol a l’entrada del barri: «Aquí no se habla catalán». Si és veritat, el govern de la Generalitat els hauria hagut de tornar immediatament al seu país.

Suposo que n’hi devia haver molts altres d’escampats pels suburbis a més dels de la Torrassa però al centre de la ciutat a penes els notàvem. Calgué el daltabaix del 19 de juliol de 1936 perquè ens els trobéssim de sobte, a milers, amb el mocador negre i vermell de la FAI al coll com hi haurien pogut dur el de la Falange que té els mateixos colors. Ara te’n trobes pertot arreu: són els «germans d’Ibèria », com explica amb insistència la ràdio catalana, «fugitius del feixisme» afegeix encara el locutor. Un no pot estar-se de pensar que li van oposar ben poca resistència. Els de la 30 divisió, quan m’hi vaig incorporar, m’explicaven que a l’època que eren una «columna» —la «columna Macià-Companys»— de les «Milícies Antifeixistes de Catalunya» els en van enviar una vegada uns quants de «recuperats», que fugint de Màlaga no havien parat fins a Barcelona. Així que veieren les filferrades arrencaren a gemegar: «¡Nos ensierran com a las gayinas! » No hi hagué manera de fer-ne uns «milicians» passables. En aquella època ningú no t’obligava a fer de «milicià » si no volies; tot «milicià» tenia dret a tornar-se’n a casa seva en qualsevol moment que li passés pel cap ¡quina època aquella! ¡I així volíem guanyar la guerra! És el cas que d’aquells andalusos «recuperats» no en quedà ni un a la «columna»; tots se’n van tornar a Barcelona a fer de «germans d’Ibèria fugitius del feixisme». ¡Res de més cert! Dedueixo que fou el cas a moltes altres unitats com sigui que se’n veuen moltíssims d’edat militar a la reraguarda; als masos de Sant Pol el mateix que als de Peralada en tenien de llogats com a mossos per substituir els fills incorporats al front. Tot plegat no deixa de ser ben desmoralitzador per a la nostra gent, que veu que el S. I. M. rastreja com un gos de presa els nostres i en canvi deixa tranquils els forasters. La cosa té encara un altre aspecte: l’únic sentit d’aquesta guerra als nostres ulls és en tant que la sostenim per evitar la invasió de Catalunya ¿i no l’estan ja envaint en plena guerra? Sota l’excusa que són «germans d’Ibèria fugitius del feixisme» ¿no en seran potser l’avançada que ja comença a dur a terme, inconscientment si es vol, el seu principal propòsit? «Hay una manera muy sencilla de acabar de una vez con el problema catalán» ha dit el camarada Jiménez Caballero, teòric de la Falange, «y es repoblar Cataluña con andaluces.»

Sota aquest aspecte ha estat psicològicament un altre error catastròfic la vinguda del govern de Madrid a Barcelona. A València els podia afalagar allò de ser «la capital d’Espanya»; Barcelona és massa gran i a més sap molt bé que allò que requereix la seva dignitat és de ser la capital de Catalunya i no la d’Espanya. Passi que hi vingués el govern basc; era un amic desventurat que venia a refugiar- se a casa nostra. El de Madrid, al contrari, hi ha vingut amb ínfules de «gobierno superior» i a més acompanyat d’una tal quantitat de «funcionarios» de tota mena i de tot calibre que arriba a fer l’efecte d’una plaga de llagosta. Són ells tant com els refugiats andalusos la causa que ara pels carrers del centre de la ciutat se senti tant castellà ¡i amb quin urc i quina altisonància poden parlar-lo tots aquests «funcionarios del Estado»! Qualsevol diria que són els conqueridors de Catalunya i no pas uns que s’hi han hagut de refugiar perquè no han sabut defensar el seu país. Els discursassos del doctor Negrín ho acaben d’esguerrar tot; entre ell i els editorials de la nova Vanguardia t’arriben a fer rodar el cap, tant s’assemblen a allò que diuen els de «la España nacional». Sempre hi és qüestió de «las glorias de España» i fins i tot de l’«Imperio»; a cada pas ens recorden, com els altres, que Espanya havia estat un «Imperio» i que mereix —i tant— tornar-ho a ser. El mal que està fent tot això és inenarrable; els catalans arribem a dubtar si aquesta guerra es fa per Catalunya o en ares d’una certa «idea imperial» d’Espanya que porta de cap el doctor Negrín. Per cert, com que a penes es troba res més que llenties als mercats de Barcelona, els nostres les anomenen «pastilles del doctor Negrín per aprimar-se».

També són forasters els tramviaires; tots sabem que el juliol del 36 els anarquistes van assassinar els anteriors, posats mesos abans pels germans Badia per acabar amb una d’aquelles vagues demencials que paralitzaven Barcelona; assassinat en massa d’uns pobres jornalers catalans que havien baixat del poble per guanyar-se humilment la vida que no sentiràs mai esmentat de tanta vergonya com ens fa recordar-ho. Com més va més convençut estic que en els esdeveniments d’aleshores hi hagué la mà dels provocadors ¿a qui interessava, sinó, deshonrar la victòria de les forces armades de la Generalitat i que Catalunya caigués en el caos? Sense l’aparició de les hordes de la FAI hores després de vençut l’alçament feixista, tot hauria estat claríssim i els catalans, units, ens hauríem pogut abocar a Mallorca i a establir contacte amb els bascos a través d’Aragó. Cada vegada que pujo al tramvia o a l’autobús i el cobrador se’m dirigeix en castellà, vet aquí, em dic, un ram on el camarada Jiménez Caballero ja es trobarà servit pels anarquistes per endavant i a cor què vols si mai, Déu no ho vulgui, «ritorna vincitor » a Barcelona. ¡Quin seguit d’errors i d’horrors d’ençà d’aquell 19 de juliol que hauria pogut ser un dels dies més gloriosos de la nostra història! Hauria estat el moment de fer tantes coses; totes eren possibles aleshores. El ferro era calent. Era el moment, per exemple, d’acabar de catalanitzar la premsa de Barcelona posant fi al contrasentit que la Vanguardia continués apareixent en castellà en plena autonomia. Catalunya es va trobar com aleshores de la guerra del Francès, independent de fet sense que els seus dirigents s’ho proposessin; es va trobar, també com aleshores, amb un exèrcit propi creat per la força mateixa de les circumstàncies. Un darrer esforç i érem al cim; totes les contingències ens hi empenyien. Però es veu que som com Sísif; què dic, pitjor. A ell la roca li queia mentre som nosaltres mateixos que la deixem rodolar cada vegada que estem a punt d’assentar-la al cim de la muntanya. Com si, arribat aquest moment, ens fes por aquell cim que ja tenim tan a la vora; com si no comprenguéssim que acabant-hi d’arribar i assentant-hi la roca prendrien fi els nostres mals. La deixem rodolar rostos avall; i au, a emprendre altra vegada l’esforç esgotador de pujar-la des del fons del precipici. ¿O potser és que trobem com un goig masoquista en el fet de ser un poble infortunat, condemnat a traginar eternament muntanya amunt un pes insuportable?

En canvi, quan no n’és el moment sabem perpetrar les atzagaiades més gratuïtes, com és ara la del 6 d’octubre, amb la inconsciència més esborronadora. ¿A què treia cap aleshores proclamar l’Estat català? El ferro era fred, picar-lo era estúpid. El pretext invocat traïa un provincianisme tan arrelat en la mentalitat dels organitzadors que arriba a fer pena: els semblava intolerable que a Madrid es constituís un govern de dreta mentre el de Barcelona era d’esquerra. Aquest fou l’únic motiu que saberen donar-ne. ¿En què es coneixeria, doncs, que Catalunya és un país autònom si els dos governs, l’autònom i el de la República, haguessin de ser sempre, obligatòriament, del mateix color? Hi hagué també molt d’aquella mania nostra tan idiota d’imposar als castellans allò que ens agrada per més que a ells els faci fàstic: en el segle xviii la casa d’Habsburg, en el xix la rama carlina o la República federal, en el xx la d’esquerres. ¿Per què no deixem d’una vegada que es governin com vulguin a casa seva i ens dediquem a governar en pau la nostra? Per cert, una de les moltes coses que fan honor al teu pare és que no volgués saber res d’aquella sublevació suïcida, que fou ben bé com si llancéssim alegrement l’autonomia daltabaix del balcó del palau de la Generalitat.

Per distreure’ns de tot plegat no hi ha com la droga de la poesia; he arribat a pensar, en efecte, que a tu i a mi ens és com una droga. Els defectes generals —i amb més motiu els particulars— que assenyales a la meva són desgraciadament ben certs; només et puc dir en descàrrec meu que tinc un ferm propòsit d’esmena, si bé no sé encara quan m’hi posaré; m’esborrona de pensar la feinada que m’hi espera.

COMENTARIS A LES TEVES 32 POESIES ESCOLLIDES

Última rosa: La darrera quarteta hauria de ser retocada de cap a peus. Els versos 1 i 3 són feixucs; l’un repeteix l’altre. De la segona quarteta caldria substituir el vers 4, que interromp banalment la suggestió autumnal dels anteriors. La resta del sonet és simplement perfecta.

Que sigui la meva ànima…: Al segon hemistiqui del vers 3 sobra una síl·laba; bé és veritat que, en compensació, en falta una altra al primer del vers 21.

Paraules de la Nit: Al primer vers diu «siguis» (subjuntiu) i ha de dir «sigues» (imperatiu); es comprèn la teva confusió ja que els lleidatans dieu «sigues» en tots dos casos com en català clàssic. Vers 10: ¿no seria millor «cada flor té un perfum»? Sembla que el perfum es té o s’exhala, però no es fa (a més, massa ff).

Poesies que haurien de figurar a la nova tria: Abril, Sonata da chiesa, Dolç Àngel de la Mort, Paraules de la Nit, Que sigui la meva ànima, He dit al meu cor, En el silenci obscur, El combat dels poetes, Última rosa.

Altres que hi haurien de figurar si les alliberessis de versos paràsits: Febrer, Música llunyana en la nit, Variacions sobre un tema de Händel.

 

Per compulsar altres poemes que no són en el quadern hauria de repassar totes les teves cartes però estan empaquetades i lacrades; la Nuri ho va fer el passat mes de març en previsió de determinades contingències que el desastre d’Aragó feia semblar possibles aleshores. Ara seria llàstima desfer els paquets; tals contingències, per desgràcia, no han deixat de ser possibles.

A més dels poemes que t’he esmentat, n’hi ha molts que contenen una estrofa, un vers, una idea o una imatge molt bells. ¿Per què no treballes amb més rigor aquests temes? Els versos i estrofes a què principalment em refereixo són els següents:

 

Puresa, alegre doll de puresa…
(Arioso)

¿Vers on? Senyora d’una terra morta,
mires, cruel, amb un somriure antic
aquest món massa vell per ser-te amic,
perquè saps que dels dos ets la més forta.
Tu, que només ets bella! Marbre groc
no sollat per les llàgrimes ni el foc.
(Venus)

Els murs dels jardins sobreïxen de roses,
els murs de l’espai sobreïxen de blau.
(Primaveres)

És quan vull evocar una veu perduda
amb el cor feixuc
i amb tota la por i el fervor no puc
reviure una hora fondament viscuda…
(Llavors)

                                              Tan clara
que tu sola tenies uns límits en l’impur
aiguabarreig dels meus deliris. Foc obscur
de sarments oloroses, fumejant com una ara…
(Creació)
Deia la Nit: —¿No sents quina serena pau?
Vine, ben net el cor del desig que t’irrita,
al paradís dels somnis on el Repòs t’invita.
Amaga’t entre els plecs del meu sudari blau.
(Conversa)

Com una lira ronca, per la pluja de plata,
feien càlids arpegis les llargues mans del vent.
(Tarda de pluja)

Aquella olor de terra del vent de la tardor…

Feia una nit de música…

Darrera un canelobre que, cortina de llum,
estergia al teu rostre tot d’espirals de fum,
romperes a cantar. Pàl·lida, tenebrosa
era la teva veu…

Mories poc a poc. I t’anaves tornant
una ombra que tenia la forma del teu cant.
(Mort i Transfiguració)

La mort ens pren sovint per lligams ben subtils!
(Últim desig)

 

Ara m’adono que aquest darrer vers és la traducció literal del de Baudelaire que poses com a lema del sonet; suposo que no t’ofendrà pas que hagi pres un vers de Baudelaire per teu.

N’hi ha molts més encara, però aïllats del context perden molt de la seva suggestió. Hauries d’estudiar detingudament el perquè d’aquests versos i insistir amb tenacitat fins a trobar tot el poema de què formen part i que evidentment no és encara el que has escrit.

Examinaré ara d’una manera esquemàtica aquests 32 poemes presos en conjunt i seguint-los per ordre cronològic.

Tenim inicialment un Màrius enamorat de la música i de la natura, que «pinta» amb uns colors clars i tendres que recorden l’escola de Siena. La música, però, li desvetlla sentiments més greus, que descriu amb tintes més ombrívoles. Gran varietat de versificacions, amb un cert predomini del decasíl·lab —el «vers italià»—, cosa que, unida a la visió sienesca de la natura, fa pensar en una forta influència d’Itàlia.

Com de sobte, aquell Màrius primaveral i musical es torna un versificador rigorós; escriu poemes d’un estil cenyit i en impecables alexandrins. La influència italiana sembla haver cedit davant la de Baudelaire.

El divorci entre la primera manera i la segona és una antítesi, per dir-ho com els hegelians, que trobarà la seva síntesi en la descoberta de si mateix. Fins ara l’habitud de no considerar més que els objectes semblava induir-lo a contemplar-se ell mateix com un altre objecte: es veu malalt, passant dalt d’una muntanya els anys de la joventut. Però aquest objecte pensa i sent. Tot això és molt curiós. I dolorós. El bo d’en Màrius ho conta tot… ¿a qui? Tot veritable poeta té el seu Íntim Amic Desconegut: és a ell que es confiarà. Aquelles tintes clares de la primera manera, aquells versos rigorosos a la Baudelaire de la segona, aquella intuïció musical, tot es combina a partir d’ara per expressar-nos un Màrius molt personal, a la vegada sentimental i meditatiu, que sofreix però que confia. Per ajustar-se a aquest personalisme emotiu o meditabund la versificació ha de disgregar-se altra vegada, però no pas per tornar al punt de partida: neixen estrofes noves, que el poeta inventa a impuls de la necessitat de trobar el seu ritme. La musicalitat de les combinacions de versos s’ajusta al tema fins al punt que de vegades el lector ja no sap si són les paraules o més aviat el seu ritme allò que li fa compartir tan intensament els estats d’ànim del poeta.

Darrera etapa de l’evolució: tot això s’enlaira i al mateix temps s’endinsa. El Màrius que s’observava a si mateix ha descobert una galeria, un «passadís obscur», que el condueix més endins del dolor, i un espai com un abisme vertiginós —un abisme vertical— que duu més amunt que l’emotivitat. Descobreix que és una criatura i s’enfronta amb el Creador i amb l’univers. La veritable poesia és germana de la filosofia i de la religió; no s’hi confon, perquè és una cosa distinta —la confusió dóna la «poesia filosòfica» i la «poesia religiosa», que sovint, si valen com a filosofia o com a religió, no valen gaire com a poesia—; no s’hi confon perquè és distinta però és la seva igual. Diu el mateix que elles amb un altre llenguatge. És el cas d’alguns dels teus darrers poemes; la gravetat dels temes hi fa canviar altra vegada l’estil i la versificació. El sonet en alexandrins torna a sorgir però ara ja no es tracta de «fer estil »; fer només «estil» sembla tan poca cosa quan un ha descobert «el miracle de ser una criatura».

En aquesta darrera etapa sembla perceptible una certa influència anglesa —de Shakespeare, de Blake i potser de Milton, sobretot.

Ara et parlaré d’alguns poemes en particular, sense que això vulgui dir que aquells dels quals no et parlo m’agradin menys.

A Sonata da chiesa la música és evocada per una imatge visual: un raig de sol penetrant dins un temple tenebrós. Una troballa. A Variacions sobre un tema de Händel, en canvi, la suggestió musical deriva de la juxtaposició de conceptes com és ara: mans «càlides i llargues», tonades «amargues i velles», «esquelet de violí». ¡I aquells «dits morts» passant denes d’un «rosari de fusta»! Inoblidable. Tant la Sonata com les Variacions impressionen per l’eixuta justesa de l’expressió: no hi ha més paraules que les imprescindibles.

L’Abril traeix les teves preferències per determinats colors: el morat, el gris, el rosa. El poema té un alè suau i una suggestió molt fina i molt tranquil·la. El tema primaveral reapareix en Febrer però hi pren un estil més acusat, sobretot a la darrera estrofa.

Vora la mar és un poema «molt Màrius», felicíssim d’estil. I «més Màrius» encara és l’Abendlied, on trobem de nou el teu amor per les tintes clares: el blau de miosotis, el rosa, «una mica d’or», el violeta. El lector hi descobreix, meravellat, una correspondència entre colors i sons (colors tendres i sons cristal.lins) i l’evocació cap vespral resulta finíssima, molt sentida, discretament melangiosa:

Jo sento en el meu pit
alguna cosa que, com en el món, s’apaga.

Els núvols ha quedat deliciós. Té un estil seguit com un doll d’aigua, aquella «difícil facilitat» dels poemes perfectes. Amb ell fas la teva conquesta definitiva del sonet en alexandrins, del qual trauràs tant de partit d’ara endavant.

Un altre abril és un d’aquests poemes tan «teus» en què fons les teves emocions més íntimes amb el sentiment de la natura, un vague anhel metafísic amb un no-sé-què de musical; de la fusió neix una nota única molt original i de fort poder evocador. Hi ha versos que posaria entre els millors que has escrit:

Com una aigua secreta canvia el seu color
amb el reflex que l’aura dóna a l’instant que passa…

Les llunyanies d’or saben secrets de pau.

Abril que fas florir les roses i els llorers,
dóna dies ben clars a la meva tristesa!

Música llunyana en la nit és un exemple molt curiós de com importa el treball de correcció: ara és un sonet acabadíssim i amb un final molt emotiu.

Bon dia d’octubre no és solament un dels teus poemes «més Màrius»; és a més curiosíssim com a assaig de versificació. Tens l’instint del vers; el saps fer, com ningú fins ara en català, souple com volia Verlaine:

sans rien en lui qui pèse ou qui pose.

L’alexandrí entre els teus dits es torna àgil i t’obeeix, dòcil i briós com un «pur-sang». Sobretot domines l’art dificilíssim de trencar-lo.

Trobo curiosíssims ressons de velles polèmiques filosòfiques (algunes tan velles com la civilització) en tals o tals poemes: alguna cosa de les del «nominalisme» i el «realisme» en Els noms, idees sobre temps i eternitat en Al present, el problema de l’atzar en Última rosa. Però el que et preocupa més és el problema de l’infinit, la incomprensible multitud de mons que roden per l’espai, la dramàtica desproporció entre la nostra petitesa i la vastitud del cosmos; tot això t’ha inspirat paraules molt fondes per molt sentides. De vegades, més que no pas el dramatisme, és l’ambigüitat d’aquesta desproporció allò que et capfica: ¿som els presoners d’aquest cosmos incomprensible o en som els reis?

M’he despertat tot sol en un antic
jardí que no sé si és la meva presó o el meu imperi.

¿Serà aquest ésser insignificant que és l’home el «rei de la Creació»? ¡Com costa de creure! Recordo haver-te dit fa algun temps que Uns ulls en un retaule em semblava el millor dels teus poemes; ara ja n’hi ha d’altres —i entre ells aquest— que m’agraden tant o més. Allò que continua semblant-me molt atraient d’aquell dels Ulls és la seva manera tan singular de plantejar embolicadíssims problemes psicològics:

M’agenollo en el fons de la meva paraula…

amb la pregunta tan inquietant:

¿Qui abans que jo ha tingut aquest somni tan dolç?

L’evocació d’aquells ulls de retaule ja no podria ser més delicada:

Els ulls, els ulls mateixos de les animes clares…

Els sis versos finals són una meravella de suggestió. Sembla que les tintes s’esfumin exquisidament, com les darreres notes d’una simfonia en «morendo». Se n’exhala un no-sé-què de profunda tendresa; el lector no oblidarà mai més aquells ulls que continuen mirant «més enllà del verm que els menjà la pupil·la».

He deixat per al final els problemes que planteja la correcció del sonet M’he despertat tot sol. Precisament perquè m’agrada tant, vull insistir-hi; no em cansaré de fer-ho fins que et convenci. Seràs un pare desnaturalitzat si continues negant a aquest fill teu un remei tan senzill i que li aniria tan bé.

Les mateixes consideracions que t’han induït a no corregir- lo són les que em mouen a aconsellar-te altra vegada que ho facis, perquè contra el que tu penses allò que hi altera el teu pensament i el despersonalitza és la improvisació —la deixadesa— de l’estil; no és pas quan anem més deixats que som més «nosaltres mateixos». L’autor no pot mesurar l’eficàcia dels mots de què s’ha valgut per expressar-se; és solament el lector que pot fer-ho. Si les noies no tinguessin miralls ¿com ho farien per pentinarse? El mirall del poeta és el lector. Em sembla molt bé que et neguis a tot el que pugui semblar-te un canvi de fons; ja no m’ho sembla tant que vulguis considerar com a intocables uns detalls merament externs com són els que jo t’assenyalava. ¿Serà menys «ella mateixa» una noia pel fet de pentinar-se d’una manera que li escaigui més? Si m’escoltes bé sense posar-t’hi neguitós, estic segur que em comprendràs en el cas d’aquest sonet com m’has comprès en tants d’altres.

En poesia cal recórrer sovint, com tots sabem, a la comparació: el poeta ja sap el que vol dir, ell no necessitaria les comparacions, però per fer entendre la «seva» idea al lector escull una cosa que sigui coneguda d’aquest i li diu: «allò altre és semblant». Si obrava a l’inrevés, o sigui fent servir la «seva» idea de punt de comparació, el lector es desconcertaria.

En el teu sonet, la imatge que hauria de servir de punt de comparació és Adam avançant astorat entre les coses creades el primer dia de la Creació. Si tu et limitessis a desplegar aquesta evocació i a dir que a tu et passa com a ell, el poema seria claríssim: el lector veuria Adam, admirablement evocat pels teus versos, i et comprendria a tu per comparació. Però com que ho dius a l’inrevés, el lector desconcertat es pensa que és a tu i no a Adam que li passen aquelles coses, com si fossis tu el punt de comparació; i no essent-li familiar la imatge del doctor Màrius Torres, ciutadà honorable i al corrent de les contribucions, passejant-se de pèl a pèl a la intempèrie moll de fang i deixant estela d’ànima, no comprèn prou bé de què es tracta, no comprèn tampoc Adam, s’arma un galimatias. La sexteta final, doncs, hauria d’ordenar- se així:

Adam devia anar pel món el primer dia
com jo vaig, sorprenent la verda melodia
de cada veu de l’aire, del gest de cada branc,
per abraçar la llum esbatanant els braços,
el cos encara moll de rosada i de fang,
deixant estela d’ànima darrera dels seus passos.

Deixa estar aquesta mania que t’ha entrat que no es poden suprimir les preposicions ni les conjuncions. L’estil s’alleugereix suprimint-ne tantes com sigui possible ¡feliços els poetes llatins, a qui el geni de la seva llengua permetia de no usar-ne a penes cap! I no em surtis amb l’escrúpol que no es pot alterar l’ordre tradicional de les rimes a la sexteta final d’un sonet:

A
A
B
C
C
B

Tu mateix has escrit finals de sonet com els de Infinits, Música llunyana, Uns ulls en un retaule, La galerna i el llamp, La pedra antiga i La nit dels vagabunds, en tots els quals la sexteta final s’ordena així:

A
A
B
C
B
C

cosa que l’allibera d’una certa feixugor que aquella rígida simetria potser li donaria. Massa regularitat és monotonia; per aquest camí tornaríem a Boileau:

que toujours dans vos vers le sens coupant les mots
suspende l’hémistiche, en marque le repos.

Tu mateix en poemes anteriors ens en has donat els millors exemples que en tinguem en català: tot el que trenqui la monotonia i substitueixi la regularitat per una cosa millor, que és la varietat harmoniosa, ha de ser benvingut.

No veig tampoc que el sentit reclami l’estela d’ànima abans que el cos moll de fang. ¡La cosa meravellosa no és pas que el cos estigui moll de fang; és que un cos de fang deixi estela d’ànima! Aquest, doncs, ha de ser el vers final, el que clou el sonet i el resumeix.

No vull cloure al meu torn aquests comentaris sense recordar-te una vegada més que cal que treballis tots aquells poemes que no han entrat a la tria i que hi haurien hagut de ser però esmenats. Són Venus, Encara, aquella cançó a Mahalta

on hi ha una ciutat pintada en gris i en rosa
poblada de rostres amics

i tots els altres que t’he assenyalat en ocasions anteriors. La Nuri ja t’ha parlat dels tannkas, enviats posteriorment a la tria. Amb el temps caldrà veure quins continuen agradant-te i quins altres decideixes de desar a les golfes de l’oblit. Em tranquil·litzen els teus bons propòsits (i els d’en Carles Riba) de no escriure’n mai més. Catalunya té dret a demanar-vos alguna cosa més que una poesia «petita i bonica».

 

A Màrius Torres, 29 XI 1937 (115)

115

Santa Creu de Nogueres, 29 de novembre de 1937

Estimat Màrius:

Perdona el gran retard amb què contesto la teva carta. M’havia posat a fer-ho quan encara era a les posicions de l’Alto del Reguero amb la 4a companyia de fusellers-granaders quan es produí el meu trasllat a la de màquines d’acompanyament.

Ara sóc «tinent amb empleu de capità» (de fet ja feia de capità a la 4a companyia d’ençà de la batalla de Belxit, però sense tenir-ne oficialment «l’empleu»). Has de saber que cada batalló d’infanteria hauria de constar de quatre companyies de fusellers-granaders, una de metralladores i una de màquines d’acompanyament; aquestes «màquines» haurien de ser dos canons d’infanteria del 70 i dos morters del 85. Però el nostre Exèrcit no té prou morters ni canons; els necessita tots per a l’artilleria, que així i tot ha de treballar amb les bateries incompletes. Anem coixos de tot, excepte bona voluntat i optimisme. Les mateixes companyies de fusellers-granaders haurien de tenir cada una, com és ara, una secció especial amb un fusell-metrallador i un morter del 50 (un morteret com de joguina que pot dur un soldat a l’esquena); però en tot el nostre batalló només hi ha un d’aquests morters i me n’he fet càrrec jo per anar a fer pràctiques amb els soldats. Fins ara, no havent-hi màquines d’acompanyament, no existia aquesta companyia; ara tots els batallons han rebut l’ordre d’organitzar-la perquè sembla que per fi arribaran morters i canons i volen que estigui tot a punt per rebre’ls dignament i fer-los funcionar. Pensar que era per això, per fer funcionar aquest morter del 85 i aquest canó d’infanteria, que a l’Escola de Guerra vaig haver de refrescar la trigonometria del batxillerat; el del 50, en canvi, no requereix cap càlcul.

Mentre no arriben, se’m considera adjunt a la companyia de metralladores del capità Gordó; faig vida amb ells i he après el seu himne, aquell de «la metralla canta» amb lletra i música del mateix Gordó, que ja m’hauria volgut amb els seus des dels mateixos temps de la fundació de la «república de la pipa» a Esterqüel, temps per cert que sempre recordem amb enyorança.

La meva feina, molt descansada, consisteix a dur a pasturar els pocs soldats que de moment estan a les meves ordres; ens emportem el morteret del 50 per fer-hi classes pràctiques i al mateix temps els en dono de teòriques relativament al del 85 i el canó d’infanteria. En parlem com Jofre Rudel de la princesa de Trípoli, com d’un amor de lonh de qui només tenim vagues referències:

Soldats, el cor em diu que allà en la llunyania
hi ha un meravellós canó d’infanteria
i que un dia tindré el que encara no tinc:
un preciós morter dels del 85.
Mentrestant, tot sentint com la metralla canta,
conhortem-nos amb un morteret del 50,
arma digna dels temps del beat Ramon Llull
que es tragina a l’esquena i s’apunta a bell ull.

La companyia de metralladores, a la qual, doncs, estic de moment adjuntat, ocupa el poble de Santa Creu de Nogueres, completament desert i en gran part arrasat per la guerra. Queden algunes cases, poques, més o menys en peu; cada secció, cada esquadra ha triat la que més li agradava per un motiu o altre; en general, el motiu que s’ha tingut més en compte és que els sostres no amenacin una ruïna imminent.

El capità, els tinents i dos sergents escollits per la seva cultura (en Gordó fa molt de cas de la cultura) ens hem reservat la més ben conservada de totes, com escau a la nostra jerarquia; però per instal·lar l’oficina de la futura «companyia de màquines d’acompanyament» me n’he buscat una altra i l’he moblada al meu gust amb un parell de cadires de braços, d’aquelles antigues que en deien «de frare», un canterano i altres velles i atropellades andròmines que he anat trobant en els meus escorcolls entre els enderrocs de les cases abandonades i socarrimades. La meva oficina, que és al soterrani (única part ben conservada de l’edifici), té un aspecte llòbrec però indiscutiblement senyorial; recorda el castell del baró Nosferatu. A l’escrivent i al sergent que hi han de treballar a les meves ordres, el canterano i les cadires de frare no els agraden gaire, ho troben «passat de moda»; però la disciplina militar els obliga a creure i a callar. Essent així que la companyia, a més de canons, és de morters, he buscat entre les ruïnes de la desventurada Santa Creu de Nogueres morters antics d’aram, d’aquells de fer l’allioli, i els he posats damunt del canterano, ben visibles, junt amb xocolateres també d’aram que en gran quantitat es troben igualment per les cases. Disposada així l’oficina, m’hi sento com peix a l’aigua; la claror només hi entra, escassa i de biaix, per un finestró alt, estret i enreixat; la calç de les parets es desprèn o forma crostes de salitre i tot plegat diríeu una masmorra de la Inquisició tal com les imaginaven els romàntics. Jo em repapo en una de les cadires de frare i fumo en pipa tot mirant embadalit el catau que m’he engiponat; entre els terbolins de fum aromàtic que munten cap al sostre cercant la sortida del finestró se me’n van mil pensaments d’allò més extravagant, que, si els digués en veu alta, el sergent i l’escrivent quedarien atònits. Pensaments d’altra banda que, em sap molt de greu haver-ho de reconèixer, encara que els digués en veu alta no serien de cap utilitat a ningú.

L’escrivent per cert, que és d’Olot i té una certa «cultura», m’ha explicat que una vegada sentí un discurs del cabellut poeta Ventura Gassol; un discurs tan notable per diversos conceptes que li ha quedat gravat a la memòria. Diu que l’il.lustre autor de les Tombes flamejants començà, com sempre, amb un patètic «¡Germans!» però adonant-se que entre el respectable públic hi havia una considerable representació femenina es cregué en el cas d’afegir «I germanes!» A continuació s’estengué prolixament en tot de consideracions sobre els «humils», que les passen tan puces; i com a exemple d’odioses diferències de classe se li acudí d’evocar les «dones dels humils», que duen personalment les criatures a col·legi mentre les dels altres hi envien el xofer. Sentint rememorar al meu escrivent aquest discursàs lacrimogen (diu que l’orador s’hagué de dur diverses vegades el mocador als ulls i que el mateix feia bona part de la distingida concurrència), em venien al pensament aquells versos de Baudelaire —que visqué la revolució de 1848— dirigits a la ciutat de París:

Tes petits orateurs, aux enflures baroques,
prêchant l’amour, et puis tes égoûts pleins de sang
s’engouffrant dans l’enfer comme des Orénoques…

Quan l’Orinoc de sang, que ell mateix havia contribuït a desbordar, estava a punt de negar-lo ell i tot, l’inspirat i cabellut poeta guillà de Barcelona com un esperitat per no parar fins a Brussel·les, on encara deu ser mirant-se els toros des de la barrera. ¿Quantes vegades es deu haver arrencat els cabells, ell que els té tan abundosos, recordant les bestieses que declamava de poble en poble sense adonar-se que era com passejar una candela encesa a través d’un polvorí?

Allò que trobo de més lamentable en els demagogs (i al capdavall el pobre Gassol no era pas el pitjor) és la vaguetat del que es proposen. Jo no sóc comunista, entre altres raons perquè ja n’he estat, però els comprenc i fins qui sap si a rauxes i segons la lluna encara me’n sento poc o molt algun dia; els comunistes es proposen refer de cap i de nou una societat coherent i completa. Els demagogs, en canvi, sembla que només es proposin empetitir-la, cosa molt greu en el cas de Catalunya, que ja ha sortit prou empetitida d’una llarga decadència; pel camí de la demagògia petit-burgesa vindria que els catalans no podríem ser bisbes ni generals, marquesos ni ambaixadors, fabricants ni hisendats, banquers ni navilers; només botiguers a la menuda. Després els mateixos botiguers trobarien «ordinari» el català en comparació del castellà, tan fi que fins el parlen els bisbes i els generals, els marquesos i els ambaixadors, els fabricants i els hisendats, els banquers i els navilers.

Aquests dies estic llegint precisament un llibre que vaig pispar a Moyuela del comissariat de la brigada, aprofitant un moment que el teu germà badava. S’intitula La legenda d’Esclarmonda i el seu autor és un tal Valeri Bernard, «de l’Academia de Marselha, anciàn capolier del Felibrige, president d’onor de la Societat d’Estudis Occitans». Tants de títols escamen però el llibre es fa llegir. El que m’hi interessa més és la llengua en què està escrit (per cert amb elegància i propietat): ¿què hi pot haver del cert en aquesta Renaissença occitana de la qual es torna a parlar? N’hi ha que hi creuen, jo no sé gaire què pensar-ne. M’agradaria molt que la nostra pàtria abracés, com diuen els occitanistes, des dels Alps fins al Cantàbric i des del Loira fins al Segura; en altre temps s’havia considerat que l’occità i el català eren dues variants del mateix idioma i el cert és que no costa gens de llegir en occità, fins i tot, com és el meu cas, sense haver-lo estudiat gaire. Potser catalans i occitans som una mena de raça indecisa, que mai no hem acabat de saber amb certesa què volíem; et diré amb tota franquesa que en els moments actuals m’atreu molt més com a idea la Corona catalano-aragonesa que no pas la fabulosa Occitània. Amb aquesta ens lliga la semblança de llengua, però amb Aragó la història, la geografia i ara la guerra. La dualitat d’idiomes no va ser cap inconvenient a l’època dels nostres reis. A Aragó no m’he sentit mai estranger ni amb prou feines foraster, sovint tot al contrari; com si en fos fill. En aquests moments tindríem tan a la mà de refer, si ens ho proposéssim, la unitat en mala hora trencada; de nosaltres dependria. Però a Barcelona ningú no pensa en aquestes coses; s’estimen més somniar en Occitània precisament perquè és impossible. Així no els obliga a cap esforç. És trist però és així. A Barcelona tothom es proposa alguna cosa espaterrant i escabellada, qui l’anarquia, qui l’Occitània, qui la col·lectivització dels barbers o l’emancipació de les prostitutes; n’hi ha que per menys de redimir tota la humanitat no s’hi posen. I ens deixem perdre una ocasió única de fer-nos grans i forts anant a la nostra. Hi podríem anar sense cap necessitat de baladreries separatistes, que no menen enlloc; sense necessitat de dir res. Només fent en silenci; o més senzill encara, prenent consciència del que hem fet d’una manera tan espontània i natural ocupant aquestes terres. És com l’Exèrcit de Catalunya, que ja el teníem; s’havia fet tot sol, a impuls de les circumstàncies. Només es tractava de prendre’n consciència i conservar-lo.

¿Quan tornarà a passar-nos a l’abast de la mà una ocasió com aquesta?

Després en donarem les culpes als altres, als castellans, als francesos o al Papa, com fa en Rovira i Virgili; és una reacció de fracassats, que crea un cercle viciós: com que no reconeixem les pròpies culpes no escarmentem mai. A Bascònia la guerra ha pres des del primer moment un caràcter nacionalista; simplement perquè els nacionalistes se la van fer seva llançant-s’hi en cos i ànima. La sort no els ha ajudat:

Lo nombre e lo malastre esclafen lo bon dret,

però els quedarà per sempre l’honor d’haver-ho intentat; i l’honor no és de cap manera una paraula buida. Sigui quin sigui el final d’aquesta guerra, sempre haurà estat per a ells una gesta molt neta, sense confusions, en defensa de la llibertat d’Euzkadi. Algun dia, ni que fos llu­nyà, en tocarien les bones conseqüències.

A molts dels nostres, a la reraguarda, els fa l’efecte que aquesta guerra «no es fa per Catalunya, no és catalanista»; si no ho és aquesta ¿quina ho serà? D’ençà que el món és món els esdeveniments es produeixen de forma caòtica si algú no els encarrila; de la mateixa manera que els arbres no neixen pas amb una etiqueta que digui «pinus halepensis» o «iuglandacia regia», les guerres, quan comencen, no tenen nom. Aquest se’ls posa després; i si no està a l’abast de l’home de transformar un pi bord en una noguera, sí que ho està de donar sentit a uns esdeveniments confusos i caòtics transformant-los en una guerra disciplinada, nacional, amb objectius precisos, que el dia de demà es pugui explicar de manera que fins les criatures ho entenguin. Els bascos podran fer-ho als seus fills i als seus néts en termes senzillíssims ¿com donarem nos­altres als nostres una versió coherent d’aquest immens galimatias de partits i partidets, sectes, banderes i «columnes», amb tants barbers i tantes prostitutes trencant cadenes i tants ximples vociferant les bestieses més delirants pensant-se que se’ls escolta tot l’univers? ¿Com explicar-los tantes esglésies cremades, tants innocents assassinats, tants saqueigs i tants robatoris com hi hagué durant tants mesos sense que el nostre govern fes res per impedir-ho? ¡Tan senzill com hauria pogut ser tot plegat si haguéssim fet com els bascos!

Ja veus quins pensaments més amargs m’assalten; no són pas nous. Te n’havia parlat ja tantes vegades; deus estar cansat de sentir-m’ho. Mentrestant ¿com vols que ­escrigui versos? M’és del tot impossible:

L’homme n’écrit rien sur le sable
à l’heure où passe l’aquilon.

¡Que lluny em semblen aquells temps en què n’escrivia de bucòlics a la Mercè! ¿Què hi ha hagut entremig? La guerra. Vulgues que no, ens transforma, ens fa veure la vida de tota una altra manera. Potser escriuré un poema sobre els voltors que passen i repassen sobre els camps de batalla. Es veurà en el pròxim episodi.

 

A Màrius Torres, 7 XI 1937 (114)

114

Herrera de los Navarros, diumenge 7 novembre 1937

Estimat Màrius:

El nom d’Invencions, amb què em dius que has enviat els teus versos al «premi Folguera», és bonic un cop sabuda la història de Joan Sebastià Bach que em contes; però molts lectors ignoren aquesta història i no comprendran el sentit amb què tu l’uses com a títol. No t’hi facis il·lusions: no te’l donaran i en definitiva serà el millor ¿què tens a veure amb els «poetes de certamen»? Llegint la Nit dels vagabunds pensava com deuran xocar els teus versos a un jurat acostumat als patrons que ara es consideren obligatoris; el teu pobre recull quedarà colgat sota una muntanya de centenars d’altres, que tots semblaran millors que el teu perquè s’ajustaran més a l’ideal imitatiu que és el del jurat. Et passarà com a Salvat-Papasseit, ignorat pels nostres crítics sapientíssims fins al punt que Josep M. Capdevila, el més ortodox de tots, ni l’esmenta a les Cent millors poesies líriques; i és que els desconcerta tot poeta que vagi per les seves. Tan antimilitaristes com es creuen i en canvi només admeten els poetes enregimentats; quan és precisament en poesia que l’enregimentament no té cap sentit. ¿Eren altra cosa que franctiradors Edgar Poe o Baudelaire?

Potser hauries hagut de posar com a lema per fer-ne comprendre el títol aquesta explicació que me’n dónes: «Invencions és el nom d’un recull de petites peces per a piano de J. S. Bach que els concertistes menyspreen per la seva simplicitat tècnica». Però això pot semblar a molts insignificant, inexpressiu i en definitiva desorientador; en una paraula, el títol no m’agrada. Potser et sorprendrà que doni tanta importància a una minúcia com el títol; les minúcies, com a tu, em fan horror. Tan bé com podríem viure sense les minúcies.

Llegint els versos que m’envies enyoro aquella hora tranquil·la de mitja tarda en què era la Nuri que ho feia en veu alta tot prenent el te, en el nostre pis on fa tants mesos que no he posat els peus. Pel finestral entrava un raig de sol de posta que feia brillar el petit canterano de caoba, el d’ella de soltera, i a poc a poc aquell raig d’or vell es tornava de color de vi; el te fumejava a les tasses, el xubesqui1 ben abrandat feia tebi l’ambient mentre jo, mig estirat al divan i fumant en pipa com un sàtrapa, escoltava la seva veu. Les dones no ho sospiten però el que tenen de més bonic és la veu; per la veu les coneixereu. La veu i els cabells, naturalment; i els ulls. Ella desa, molt ben endreçats, tots els versos que m’envies en un calaix del seu canterano, junt amb els volums d’altres «poetes de l’hora del te» com diu ella; entre molts d’altres (entre ells Edgar Poe i Baudelaire ¿és que caldria dir-ho?) hi ha precisament Victor Hugo.

Ja m’estranyava que no hagués figurat entre els autors predilectes del teu pare i del teu avi. Aquest gran armari ple de llibres, entre els quals els de Victor Hugo, que tenia el teu avi a la seva casa del Terròs, em fa pensar que també del Terròs és oriünd el president Companys i que el president Macià ho era de les Borges Blanques. Seria curiós d’esbrinar per què aquelles terres donen tants líders esquerristes mentre la Catalunya Vella en dóna de dretistes (Prat de la Riba, Cambó). Ja que parlem de les biblioteques dels avis, et diré que jo vaig estudiar Dret amb llibres de la del meu, el matern, que vivia a Terrassa; llibres amb què havia estudiat ell i havien tornat a servir al seu fill —el meu oncle Joan Vallès i Pujals—; jo ja era, doncs, la tercera generació que estudiava amb els mateixos llibres ¡quin estancament de la ciència del Dret no suposa un fet així! ¿T’imagines que tu haguessis estudiat Medicina amb els conservats a la biblioteca de la casa del Terròs? Fa esgarrifar de pensar-ho.

Tornant al premi Folguera, l’any passat era del jurat l’Alfons Maseras, que treballa precisament a la nostra oficina —és administratiu—, i sovint em demanava que llegís els manuscrits per orientar-lo. Ell hi posava molt bona voluntat però és incapaç de distingir l’or del llautó. Encara recordo amb terror aquell munt indigest de versos i més versos per no dir res, tots iguals, monòtons fins a la desesperació ¿com se t’ha acudit l’estrambòtica idea de concórrer a uns jocs florals com aquests? Tu i jo publicarem els nostres un cop guanyada la guerra; m’agradaria de fer-ho en un sol volum, com s’havia estilat en temps del Renaixement entre poetes amics com eren el nostre Boscà (nostre a desgrat de tot) i Garcilaso, i ho van fer en els del Romanticisme en Piferrer i els seus; fins i tot et diré una cosa més estranya: m’agradaria d’haver après abans l’art d’imprimir a fi d’imprimir-los jo en persona. Mentrestant deixa’m parlar-te de la teva Nit dels vagabunds, que fa molta impressió ¿és que som res més que això que tu dius, uns «pobres vagabunds dels camins?» Però Déu va viure entre nosaltres, fet un vagabund com tots, rodolant a l’atzar dels camins i vivint de caritat.

I aquest Déu-trinxeraire és l’únic en Qui ara puc creure; perquè bé haig de creure, Màrius, en un Déu o altre en aquestes altures: tots els ateus que he conegut m’han semblat d’una vulgaritat estabornidora. Ser pagà ja estaria millor però ¿és que podem creure de debò en els déus del paganisme? No eren més que uns burgesos, uns «bons vivants», útils només per prendre’ls com a pretext de versos fàcils. He arribat a un punt que ja no puc creure més que en el Déu-trinxeraire de Galilea, que baixà del Cel per ensenyar-nos que l’únic camí que duu a la glòria passa pel sofriment; un Déu d’infanteria en una paraula.

Ignoro quan podré venir amb permís; potser trigaré mesos al pas que va. ¿Què sortirà d’aquesta guerra? No ho sabem; la dona que va de part ¿és que sap a qui parirà? Potser el de menys en una guerra és la causa que li serveix de pretext; potser l’essencial és fer-la. De causes en aquesta se n’invoquen tantes; sempre recordaré una de les visions de la Barcelona de començos de la guerra: a capitania general, que després de rendit el general Goded a la guàrdia civil fou ocupada pels «milicians» dels partits, havien hissat tot de banderes; n’hi havia de negres, de vermelles i negres, de verdes i vermelles, de totes vermelles amb la falç i el martell i de totes vermelles sense, de republicanes unitàries, de republicanes federals; entre tantíssimes banderes de partits, com una més, una de tantes, hi havia la catalana. ¿Com pot caure un poble en una aberració semblant? ¿Com ha pogut perdre l’instint que la seva bandera ha d’estar per damunt de totes o, millor encara, ser l’única?

Del general Goded m’han explicat per cert que, un cop llegida la sentència de mort pronunciada pel consell sumaríssim i havent-li preguntat si hi tenia res a dir, es limità a encendre un cigarret i a xuclar-ne una pipada per llançar-la en silenci a la cara del qui li feia la pregunta. Diu que més que serè i més que resignat se’l veia irònic, com el jugador que prou sap per endavant a què s’arrisca si perd. Que llunyans ens semblen ja aquells esdeveniments del 19 de juliol de l’any passat; poc sospitàvem que només eren el començ d’una llarga guerra. El mateix Goded ho creia tot acabat des del moment que havien perdut a Barcelona i per això, abans de ser passat per les armes, demanà per ràdio als seus partidaris que encara resistien que les deposessin per evitar una inútil efusió de sang; vet aquí un gest que l’honora.

No sé pas per què em torna ara tot això del general Goded a la memòria; sembla ja tan perdut i esfumat al fons d’un passat fabulós quan encara no ha passat un any i mig. Penso ara que bé li haurien pogut commutar la pena de mort per la de cadena perpètua com es va fer aleshores del 6 d’octubre de 1934 amb els responsables d’aquell altre alçament contra el govern legítim de la República; bé es comprèn que la llei ha de ser dura en casos així però només se li pot perdonar que sigui dura a condició que sigui justa i per ser justa cal que sigui igual per a tots. Els causants del 6 d’octubre bé haurien pogut recordar que a ells els fou aplicada una altra mesura aleshores que havien fet exactament el mateix que el general Goded ¿qui sap si no fou precisament el 6 d’octubre allò que donà als facciosos la lluminosa idea de sublevar-se? Si els altres ho feien ¿per què no ho podien fer també ells? Vet aquí que entre uns i altres i d’atzagaiada en atzagaiada han arrossegat el pobre país a una tragèdia que vés a saber quant pot durar encara; però no parlem de coses tan tristes ja que tampoc no hi podem posar remei.

Vaig veure el teu germà, fa uns quants dies, al poble. L’havien rellevat del seu càrrec de comissari de la nostra brigada i no sabia encara on el destinarien; ¡mentre no li facin la mala passada d’enviar-lo al Cos Jurídic! Vingué expressament a despedir-se de mi i vam parlar de la poca gràcia que ens faria si ens hi enviaven en nom de la disciplina; hem posat arrels a la infanteria i per res del món no voldríem servir en cap altre cos. Recordant ara el general Goded (que Déu el tingui a la glòria), m’esborrono de pensar que em pogués trobar mai formant part d’un consell de guerra en què, en virtut del codi, calgués pronunciar la pena d’afusellament; cert que les lleis en temps de guerra han de ser dures, però que les apliquin uns altres. Jo no.

I vet aquí que aquests dies s’ha escaigut el vintè aniversari de la revolució russa; més ben dit, de la contrarevolució. És formidable en efecte com la gent ha oblidat que el cop d’Estat de Lenin es dirigí, ni més ni menys que el de Franco, contra una república democràtica i contra el resultat d’unes eleccions amb el fi d’instaurar una dictadura; era doncs una contrarevolució però ja se sap que la història l’escriuen els vencedors i ara ja hi ha moltes ànimes de càntir que atribueixen als bolxevics l’enderrocament del tsarisme quan en realitat el restabliren. La gent, ja se sap, no té memòria ¿qui es recorda de la república democràtica russa i d’aquelles eleccions que van donar una majoria immensa als partits liberals? Perpetrat el cop d’Estat, diu que algú digué a Lenin que calia convocar-ne unes altres per legitimar-lo però el genial camarada replicà: «No tinc vocació de suïcida».

Ja fa vint anys d’aquella presa del poder pels bolxevics que havia de convertir Rússia com per art de màgia en un paradís terrenal i per ara no se sent pas a dir que als grans ports com és ara l’Havre, Gènova, Londres o Rotterdam hi hagi cues d’obrers als consolats soviètics per immigrar-hi; on n’hi ha en canvi és als consolats americans. ¿Com és que els proletaris s’estimen més emigrar a l’infern capitalista que no pas al paradís socialista? ¡Com m’agradaria que en Borrell marxista m’aclarís aquest misteri a la claror de l’Anti-Dühring i de la crítica del programa de Gotha!

 

Les notes no són de l'edició original, sinó d'aquest blog.
  1. XUBESQUI m.
    Aparell de calefacció per a calfar una cambra. No tot és qüestió d’un xubesqui confortable, Oliver Obres, i, 198. Als hiverns, ¿no et posen la taula a vora del xubesqui?, Llor Jocs 136. — Fon.: ʃuβέski (Barc., Mall.). Diccionari Català-Valencià-Balear []