Arxiu mensual: octubre de 2013

A Màrius Torres, 1 VIII 1938 (139)

Publicat el per
Respon

139

Peralada, dilluns 1 d’agost de 1938

Estimat Màrius:

M’estic a Peralada, amb permís del tribunal militar de qui depenc com a processat, i m’ho passo de primera amb les dues Nuris. La petita tingué unes angines però ja està bona; pots comptar que no em deixa de petja. Som inseparables. És amb ella que voltem pel poble i els seus encontorns. La casa on nasqué Muntaner conserva tan poc el seu aspecte primitiu que el bo d’en Muntaner ni la coneixeria; el mateix li passa al palau dels Rocabertí. És un edifici del Renaixement que seria boniquíssim si en el segle passat no li haguessin volgut donar un aire medieval i defensiu que no li escau. La fatxada, intacta, conserva el seu aire italià; sobre la portalada el viatger curiós pot veure encara les armes d’aquella antiga família (els «rocs» heràldics) picades a cops de martell; l’ultratge, segons expliquen encara al poble, fou imposat per Felip V. En el segle passat vingué a retirar-s’hi un conco de la família; diuen que havia sofert un desengany amorós a París. El palau estava molt abandonat i ell el reconstruí —per desgràcia a la manera, que aleshores feia furor, de Violet-leDuc—; també és ell qui plantà el parc que ara el volta. Aquest home era estimadíssim a la vila, on encara recorden amb veneració «el senyor comte», com li diuen. No gaudeix pas de la mateixa estimació, ben al contrari, «el Mateu dels ferros» —que és també com ho diu la gent—, que comprà el palau per seixanta mil duros. La Generalitat ha tingut el bon gust de prendre’l de les seves mans plebees i convertir-lo en museu; tot s’hi conserva perfectament i dóna bo de visitar-lo. L’ideal seria que un dia o altre tornés a ser d’un autèntic Rocabertí; no sé pas si en queda cap. Prenent-se tan a la valenta el seu desengany amorós, «el senyor comte» va deixar perdre un llinatge dels més gloriosos i més fidels a Catalunya.

A Peralada he trobat una edició que deu ser la prínceps del Teatro crítico del Padre Feijóo ja que és del 1737. L’estic llegint; potser no ho hauria fet mai en una edició moderna, però amb aquesta em fa gràcia. Sembla que em trobi en aquell temps; el llibre d’altra banda es llegeix bé, és curiós i molt simpàtic.

En la teva darrera em dius per cert que et cridà l’atenció en una de les meves anteriors la referència a Vicenç Garcia i em demanes «si es tracta del cèlebre rector de Vallfogona», de qui, afegeixes, «no sé a penes res». Posats a parlar del Padre Feijóo ¿per què no fer-ho doncs de Vicenç Garcia, que és nostre? Ja que el tribunal militar, ben contra la meva voluntat, em manté tan lluny del front, bé haig de matar les hores d’una o altra manera; tot ajuda a distreure’s. Has de saber que juntament amb la prínceps del Teatro crítico i altres edicions del segle xviii, he trobat la que del rector de Vallfogona van fer a començos d’aquell segle els acadèmics de la dels Desconfiats (nom que m’agrada molt més que no pas el de Bones Lletres ¿per què no l’hi deixaven?); imagino que tot això formava part de la biblioteca d’un hisendat català illustré de l’època. Que era hisendat ho dedueixo perquè ho trobo a les golfes d’una gran casa de pagès; que era català, perquè hi tenia el rector de Vallfogona, i que era illustré ho sospito, no pas perquè jo sigui un Sherlock Holmes, sinó perquè hi ha les tragèdies de Voltaire, ben il·legibles per cert ¿vols creure que llegeixo més de gust el «cèlebre rector» com tu l’anomenes? El Voltaire de les tragèdies és increïblement monòton, seriós, emfàtic ¡no hi ha qui el resisteixi! mentre el nostre desconcertant Vicenç Garcia era ben capaç d’escriure versos tan delicats com aquells que amb justícia recorda Ferran Soldevila:

No és menester que em digau
de qui sou, mes alegries,
que bé es coneix que sou mies
ab lo poc temps que durau,

si bé ha tingut la mala sort de no sobreviure en la memòria popular més que per altres d’un to molt diferent i per anècdotes d’un gust igualment discutible. Per cert l’Alfons Maseres, que és de Sant Jaume dels Domenys, en coneix per tradició familiar una que no he vist mai esmentada. El forner de Vallfogona tenia la dona maca i com que un tal Patau li buscava les pessigolles s’emboscà amb un trabuc vora la riera per on l’altre havia de passar, però el rector envià a temps un avís al desprevingut tenòrio:

Si apetiu pa tou, Patau,
del que pasta la fornera,
no passeu per la riera
perquè, si hi passau, petau.

Les seves composicions corrien en fulls manuscrits copiats i recopiats per mil mans diferents i no es van aplegar en volum fins molts anys després de la seva mort. Els acadèmics de Barcelona no en van fer de cap manera una edició «crítica» i tinc la convicció que el text és ple d’er­rades i de corrupcions. Hi ha, com és ara, un sonet que comença:

O tu, que de Cervera a Barcelona
en rossí o a taló passes ta via,
no l’acabis sens veure el bon Garcia,
molt reverend rector de Vallfogona…

Això no té cap sentit ja que Vallfogona cau molt prop de Cervera; per mi que el rector havia escrit:

Tu que a Cervera des de Barcelona

i els «Desconfiats», que com a bons barcelonins no devien tenir cap idea d’on queia Vallfogona de Riucorb ni amb prou feines Cervera, ho van esmenar. En un altre sonet imprimeixen «tregües», castellanisme inversemblant en un rector de poble de començos del xvii que havia de veure a cada pas com el batlle «prenia treves» als que es barallaven; un segle després, quan el costum de «prendre treves» ja s’havia perdut, els «Desconfiats» devien trobar antiquada aquesta paraula. El sonet en qüestió, esmenat d’aquesta errada i alguna altra d’evident, no és pas tan inferior com això als que sobre el mateix tema, ben frívol per cert, escriviren altres poetes de l’època barroca molt més famosos que el nostre. Si se’n restablís i depurés el llenguatge amb la deguda discreció, aquest i algun altre dels sonets de Vicenç Garcia podrien representar ben dignament el segle xvii a les nostres antologies, com el xvi hi faria bona figura amb alguna cançó de Pere Serafí:

Bella, de vós sóc amorós;
      ja fósseu mia.

El saviàs d’en Josep M. Capdevila s’ha estimat més ignorar aquests dos poetes a les Cent millors poesies líriques, on salta del xv al xix. Se n’excusa en el pròleg afirmant que el xvi, el xvii i el xviii «foren estèrils». Donada la difusió que ha tingut la seva antologia, haurà contribuït moltíssim a arrelar la falsa idea que durant tres-cents anys no hi havia hagut poesia catalana. ¡Fa escruixir el que això significaria si fos cert! N’hi hagué a borbollons; Pere Serafí creia viure en una mena de «segle d’or» de «l’alta poesia» a Barcelona i Vicenç Garcia ens pinta les Muses no donant l’abast a coronar de llorers tantíssim poeta català:

Plantant llorers vora les cristal·lines
limfes que foren del Pegàs unglades
s’estaven una d’estes matinades
les Muses fetes unes clavellines.

Veu-les Apol·lo i com ja les divines
colors d’aquelles cares delicades
mostrassen clarament quant fatigades
restaven de plantar les pobres nines

dar-los volgué entenent que s’ofenia
de trobar-les a totes tan distretes
dels oficis tocants a ses persones

i per disculpa li digué Talia:
—Ja són tants los qui avui fan de poetes
que ens faltaran llorers per les corones.

Sembla doncs que se’n pot concloure que de poetes catalans n’hi ha hagut a totes les èpoques moltíssims; n’hi ha hagut sempre a gavadals. En aquest ram no ha estat mai la quantitat allò que falla.

Demà deixarem Peralada per anar-nos-en a Sant Pol de Mar. No sé quan podrem pujar al sanatori; procuraré que sigui ben aviat, perquè, sinó, vindrà que les meves «vacances» s’acabaran.

 

A Màrius Torres, 17 VII 1938 (138)

Publicat el per
1

138

 

Barcelona, diumenge 17 de juliol de 1938

Estimat Màrius

És diumenge i està núvol; Barcelona sembla panteixar, faltada d’oxigen. La calor i la xafogor em recorden aquell altre diumenge de juliol de fa dos anys (els farà demà passat). ¡Què no hem hagut de veure des d’aleshores! Comprenc el teu estupor en rebre la meva carta; el mateix que vaig sentir jo. S. I. M. vol dir Servei d’Investigació Militar però no té res de militar: es bòfia pura. Quan el bòfia vingué a buscar-me en cotxe al front, no em digué pas que em detenia sinó simplement que tenia ordres de dur-me a Igualada. M’ho digué tan amable que vaig pensar que es tractava del Cos Jurídic; no feia gaire, en efecte, que se m’havia demanat altra vegada que m’hi incorporés, i precisament a Igualada (em sembla que t’ho havia escrit en una carta anterior si no em falla la memòria), però jo havia fet tots els possibles per continuar a la infanteria. Vaig suposar que m’hi volien incorporar per força (com altre temps a la «columna Durruti») i per bé que em feia poca gràcia ¿com podia pensar-me que la cosa era molt pitjor? En relació amb el Cos Jurídic, evidentment; només que se m’hi cridava, no pas en qualitat de jutge, sinó de reu.

A Igualada vaig començar a veure-hi un xic més clar quan em dugué en una habitació molt confortable, això sí, fins elegant i tot, però deixant-m’hi tancat amb pany i clau sense donar-me explicacions. Almenys hi havia una llibreria amb força llibres i no m’hi vaig ensopir. Pensava que tot plegat era un malentès i que ben aviat s’obriria la porta i l’agent del S. I. M. em donaria tota mena d’excuses: «Perdoni, ens pensàvem que venia detingut i ara sabem que ve en qualitat de tinent auditor». Res d’això: l’endemà em duia en el mateix cotxe cap a Barcelona, de dret a un calabós del S. I. M. i sempre sense explicacions de cap mena.

¿Vols creure —el món és un mocador— que el vaig compartir amb un vell patró de pesca de Llançà que no en coneix d’altres que la Mercè i l’Esperança? Ens hi vam estar tots dos durant quinze dies; el calabós era molt exigu, just perquè hi cabéssim estirats per terra. No hi havia catre ni mobles de cap mena; res més que el trespol de ciment, les quatre parets i una bombeta penjada al sostre, que estava encesa sempre i teníem prohibit d’apagar; tampoc no ho hauríem pogut fer ja que quedava massa alta. L’ensopiment i la gana —no ens donaven més que un plat de sopa per tot el dia— eren el nostre suplici, augmentat perquè al vell patró se li acudia precisament, quan la gana el burxava, de rememorar amb nostàlgia aquells arrossos de peix que en temps millors amenitzaven la seva vida de pescador. L’home era tota l’estampa d’un llop de mar de novel·la, alt i corpulent, la cara ampla amb uns ulls blaus molt vius i maliciosos, el cabell blanc, la barba també; que no és pas que en dugués sinó que li havia sortit amb les setmanes de no afaitar-se. Quan em digué que era de Llançà i que li deien, per antonomàsia, «el Patró», vaig recordar que l’Esperança me n’havia parlat moltes vegades. M’havia dit l’Esperança que aleshores que en Rubió i Tudurí publicà les seves Caceres a l’Àfrica equatorial on es parlava tant d’hipopòtams, el llibre fou molt llegit i comentat entre la colònia d’estiuejants de Llançà; per atzar el municipi acabava de dictar unes ordenances prohibint tenir porcs dins el recinte de la vila i «el Patró» precisament en criava un. Quan hi anà l’agutzil per comminar-lo a complir les ordres, el rebé indignadíssim: «¿Que no sóc a casa meva? ¿És que no hi puc criar el que vulgui? Doncs si em donés la gana de criar-hi un pipòtam ¿què?»

Aquest era l’home que els designis, sempre inescrutables, de la Providència m’havien reservat com a company de masmorra. M’explicà que l’hi havien tancat perquè no havia denunciat el seu fill, emboscat en comptes de presentar-se a la caixa de recluta; jo no sabia encara els motius pels quals m’hi tancaven a mi i ho vaig trobar increïble: «No pot ser» li deia, «les lleis han eximit sempre els ascendents i descendents, els germans i els cònjuges de l’obligació de denunciar els delictes». Així m’ho havien ensenyat a la facultat de Dret i ignorava que hagués sortit un decret, d’inspiració comunista, derogant aquesta exempció que formava part de la nostra mentalitat jurídica des dels temps dels romans.

Per fi ens van treure del calabós per dur-nos al presidi de Montjuïc i afigura’t la meva sorpresa quan veig, sortit d’un altre calabós, el meu germà Francesc; només era comparable a la seva: «¿Tu també?» «¿Tens cap idea de per què ens fan això?» «¡Ni la més remota!» Resulta que l’havien tingut al calabós quinze dies com jo però tot sol i a les fosques. «¿I no t’avorries?» «Feia càlculs mentals; el temps m’ha passat de pressa.» Això et demostrarà que no hi ha com les ciències exactes per anar pel món tal com el món s’està posant i que la tan vantada sang freda dels tinents d’infanteria no és res en comparació de la dels d’Estat Major ja que confesso que jo m’hi posava neguitós i els dies se m’hi feien interminables. A Montjuïc vam trobar el pare i el germà gran i fins un cunyat nostre, un enginyer berlinès que vingué a Barcelona poc abans de la guerra fugint dels nazis i aquí conegué la nostra germana. Els germans petits, segons vam saber, eren en un camp de concentració on reclouen els refractaris al servei militar; si el gran no era amb ells sinó a Montjuïc és perquè l’havien declarat inútil a causa d’una antiga lesió tuberculosa. Amb en Francesc i jo quedava completada la nòmina masculina de la família, inclòs, perquè no hi faltés absolutament ningú, el cunyat estranger; encara bo que el decret del govern no preveu l’empresonament de dones i tot. Haurien pogut tancar la nostra mare, la nostra germana i les nostres dones, potser fins i tot la meva filla ¿per què no? i no ho han fet ¿de què ens queixem doncs? Mira que ja són ganes de queixar-se perquè sí; doncs mira que si ens queixem ara, quan només en coneixem els delicats preludis, ¿què farem quan tindrem de debò la dictadura del proletariat, els plans quinquennals i totes les delícies que ens promet aquesta «avantguarda del progrés» que és el partit comunista dirigit per la Pasionaria i secundat pel doctor Negrín?

El que vaig veure a Montjuïc seria massa llarg de contar; hauria volgut aprofitar-ho per saludar els presoners de guerra. N’hi ha sobretot moltíssims de Terol, oficials valents i dignes a qui de bona gana hauria anat a dir que per més adversaris que siguem em mereixen tots els respectes; però els tenen a part i està prohibit de parlar-hi.

No és sols la nostra detenció, la dels acusats de no haver denunciat fills o germans, que és «monstruosa» com tu dius; ho és també la dels meus germans petits i la de tots els qui es troben en les seves circumstàncies. Recordo com si fos ara la seva indignació quan en vigílies del 19 de juliol de 1936 arribà a Barcelona la primera notícia del «pronunciamiento» de l’exèrcit colonial; si no s’hagués produït després el desbordament anarquista, si els governants, en comptes de dissoldre els regiments lleials que eren la majoria, els haguessin utilitzats per reprimir la revolta anarquista com s’havia fet amb la feixista —totes dues eren en el fons el mateix—, els meus germans haurien estat al costat del govern de Catalunya i no hauria ni calgut que cridessin les seves lleves perquè s’incorporessin a files: haurien volat a fer-ho voluntàriament. Tot Catalunya s’hauria trobat altra vegada «espantosament unida» com aleshores de la guerra dels Segadors i com aleshores de la Solidaritat.

Si es vol perseguir els responsables que hi hagi tants refractaris al servei militar, que busquin els autors d’aquell decret de dissolució de l’Exèrcit de la República i els culpables que els anarquistes s’apoderessin de les armes dels regiments sublevats un cop vençuts per la guàrdia d’assalt de la Generalitat; que busquin sobretot els qui durant tants mesos es van dedicar a l’incendi, a la destrucció, a l’assassinat i al pillatge obeint la consigna que el caníbal Garcia Oliver havia llançat per la ràdio: «¡Matad! ¡Destruid! ¡Incendiad!» Són els causants d’això que caldria processar i jutjar, no pas els pobres refractaris que no en són més que una conseqüència i en definitiva unes víctimes més.

Probablement pujarem a Puig d’Olena el dissabte dia 30 i us ho acabaré d’explicar tot de viva veu; demà ens en anem a Peralada per passar-hi una setmana.

.

[Afegit el 1948: Al presidi de Montjuïc, superpoblat, es passava fam; ens donaven tres cops al dia un plat de sopa aigualida que era poc més que una entelèquia. Els fumadors coneixíem a més el suplici de la falta de tabac. Els presos havien de jeure, amuntegats, per terra, sense catre ni jaç de cap mena; almenys, com que era l’estiu, no passàvem fred. Era ple de gent tan innocent com nosaltres, com és ara sacerdots sense altre delicte que ser-ho; ja no els assassinaven d’ençà dels «fets de maig» però els detenien sota pretext de «protegir-los». Una nit que l’aviació feixista bombardejava el port van caure dues bombes sobre un dels murs i una colla de presos ho aprofità per fugar-se per la bretxa oberta. Això determinà des d’aleshores una vigilància més rigorosa, sobretot durant les nits de bombardeig. El meu germà Francesc i jo anàvem de sorpresa en sorpresa; únics «republicans» de tota la família com érem, no sospitàvem des del front aquests aspectes del «nou ordre» establert pel govern Negrín i si algú ens ho hagués explicat ho hauríem cregut calúmnies o almenys exageracions. Fins als «fets de maig» de 1937 les atrocitats havien anat a càrrec dels «incontrolats» i vet aquí que ara era el mateix govern qui les organitzava sistemàticament: a Montjuïc la mortalitat per fam o malaltia era esgarrifosa, sobretot entre els vells.]

 

 

A Màrius Torres, 24 VII 1938 (137)

Publicat el per
Respon

 

137

Barcelona, 9 de juliol de 1938

Estimat Màrius:

Fa un mes llarg que sóc a Barcelona però no em retreguis que hagi deixat passar tants dies sense donar-vos notícies meves. Hi ha el petit detall que de les quatre setmanes que té un mes, n’he passat dues en un calabós del S. I. M. i les altres dues al presidi de Montjuïc, sempre incomunicat.

La Nuri ho hagué de saber gràcies a un atzar; un dels membres del tribunal militar que em processa la coneix i tingué l’amabilitat d’avisar-la que l’ocell de bosc havia anat a parar a la gàbia.

De moment —paradoxes de la vida—, segons m’ha explicat ella mateixa, en tingué una «alegria immensa»; tants dies sense notícies meves li feien témer alguna cosa pitjor, sobretot coincidint amb noves operacions al sector on jo em trobava; operacions a les quals vaig prendre certament part, havent deixat de moment els Serveis Z per reincorporar-me a la meva estimada companyia de metralladores tant com aquelles van durar.

Després d’aquella «alegria immensa» li vingué, amb la reflexió, una indignació «més immensa encara» i es posà a remoure cel i terra, demanant firmes a tothom, per poder presentar al tribunal militar una mena de vibrant manifest amb les del conseller de Justícia i del de Propaganda, el secretari general de la U. G. T., el degà de la facultat de Filosofia i Lletres i moltes altres que seria prolix enumerar, en el qual es parla dels meus serveis al front en termes tals que no ho puc llegir sense que em pugin a la cara els colors de la modèstia, que sempre ha estat el meu fort. Resulta que, al mateix temps que a mi, els del S. I. M. havien detingut el meu germà Francesc, dos anys més jove que jo i que, com jo, és voluntari des dels començos de la guerra; si jo a la infanteria, ell, com a llicenciat que és en Ciències Exactes, a l’Estat Major; també a ell l’havien anat a buscar al front per dur-lo rigorosament incomunicat a Barcelona. El rebombori armat per la Nuri ha degut fer el seu efecte, perquè poc després apareixia una disposició del govern prohibint al S. I. M. la detenció d’oficials al front sense autorització dels superiors jeràrquics de les unitats respectives. En efecte, tant a ell com a mi se’ns havien endut sense ni consultar-los, com si un qualsevol de la bòfia tingués més poder que el cap d’una brigada i que el d’una divisió.

Detenció absurda, irritant per tot el que fa comprendre d’un estat de coses que ni ell ni jo ens afiguràvem però que, un cop passat aquell mes tan desagradable, ha tingut una conseqüència que des d’un punt de vista egoista ja no pot ser més falaguera: com que estem processats no ens podem moure de Barcelona tant com durarà la instrucció de la causa i segons sembla va per llarg. Un parell de mesos com a mínim. ¡Un permís que no ens esperàvem!

Suposo que t’intrigarà saber de què se’ns acusa. Tran­quil­·lit­za’t. Podríem dir com Bach de Roda:

No em pengen per ser traidor
ni tampoc per ser cap lladre.

 Ho comprendràs en dos mots: es tracta dels nostres germans, més joves que nosaltres, que, segons sembla, havien negligit la seva presentació a files un cop cridades les respectives lleves. El S. I. M. ha detingut el nostre pare i tots els seus fills, sense cap consideració al fet que dos d’ells érem als fronts de guerra; se’ns acusa… ¡de no haver-los denunciats!

Així van les coses. Es torna a la concepció familiar del delicte; del que ha comès —si és el cas— un membre, n’és culpable tota la família. El pare té l’obligació de denunciar els fills i el germà els germans; resulta que així ho diu taxativament un decret del nou govern. Em ve a la memòria un conegut que, fa mesos, em pronosticava que «potser un dia enyoraríem l’olla de la FAI». El «nou ordre» que ens estan imposant els comunistes em fa témer que aquell dia ja ha arribat.

D’altra banda no deixa de ser «gigantesque» (per dir-ho com Flaubert) que per tal de fer anar al front per força uns soldats rasos que, segons sembla, no hi volen anar (ja te’n parlaré de viva veu quan podrem pujar al sanatori), siguin sostrets del front, igualment per força, uns oficials que hi servien i hi volen continuar servint voluntàriament i de tot cor, plens de fe —a desgrat de tot— en la causa de la Catalunya autònoma i de la República de la qual forma part. ¡Ni que els del S. I. M. es proposessin deliberadament arruïnar la moral del front substituint els que hi combaten de grat per altres que hi combatrien de mala gana!

Mentrestant les dues Nuris, la gran i la petita, estan contentíssimes de tenir-me amb elles.

Digueu-nos quines combinacions hi ha per pujar al sanatori, si encara s’hi pot dinar, quins dies s’hi troba l’Esperança; per molt lleona de Numídia que sigui, també l’enyoro. Us hauria escrit tot seguit de sortir del presidi però he tingut molt de tràfec a causa d’unes gestions que m’he emprès perquè concedeixin la llibertat provisional a molts innocents que he descobert que hi havia; detinguts, com nosaltres mateixos, sense com va ni com costa.

¡Deu fer més d’un any que no ens hem vist les cares! Tant la Nuri com jo tenim moltes ganes d’aprofitar una ocasió tan inesperada.

Per fi he pogut veure aquell manuscrit teu guardat per ella. Aquest vespre l’hem estat llegint tot prenent cafè; ara, al revés del que passava en els primers temps de la guerra, es troba cafè —dolentíssim, però cafè— i en canvi no queda ni memòria del te. No importa: també amb cafè queden bé els teus versos. No sabria dir-te com m’agraden més, si presos amb cafè o amb te. De totes dues maneres són indicadíssims per transportar-nos molt per damunt de tot aquest món tan desagradable que ens envolta i ajudar-nos a no perdre la confiança en la vida. Fa temps que no n’escrius; o, almenys, que no me n’envies. En el teu manuscrit queden molt marcades dues èpoques molt distintes, separades per aquell

Dolç Àngel de la Mort, si has de venir, més val
        que vinguis ara…

Els versos anteriors semblen capricis, fantasies lleugeres; molts d’ells podrien intitular-se «a la manera de» (d’una ària de Bach, de 1830, de Bécquer, de Musset). Amb el «Dolç Àngel» sembla com si de sobte reneguessis d’aquell món massa lleuger i massa influenciable per encarar-te resoltament amb tu mateix. I vet aquí que aquest és el problema. No hi ha res de què un home pugui parlar amb tant coneixement de causa com d’ell mateix. La lírica és això: despullar-se de tota la hipocresia de la «discreció» per posar-se a parlar d’un mateix sense reserves. No et sabria dir la impressió que m’ha fet aquesta nova lectura dels teus millors poemes, el Dolç Àngel, les Paraules de la Nit, el Que sigui la meva ànima, He dit al meu cor, En el silenci obscur, El combat dels poetes i Última rosa. La teva evolució no és «literària», no és purament de la superfície; és de sentiments i idees, es lliga amb la del teu caràcter i de la teva vida. Em desvetlla, doncs, una curiositat que s’assembla a la xafarderia: voldria saber més secrets teus. Com més teus i més secrets millor; com més ens parlis de tu mateix, com més et desfacis de la temptació dels versos lleugers i impersonals que no comprometen, més apassionadament et llegirem.

Amb la teva nova «manera», a partir del Dolç Àngel de la Mort, t’apartes de la de tots els que a Catalunya i en aquest segle t’han precedit en l’ús de la paraula —entre els quals n’hi ha alguns de tan il·lustres i molts de tan benemèrits—; te n’apartes, no solament per l’estil i pel llenguatge, sinó sobretot per l’esperit. La teva poesia és tan «lírica» i ho és tan exclusivament que quan n’intentes d’una altra mena, narrativa o descriptiva, fracasses; «líric» vol dir subjectiu, personal, introvertit, o no vol dir res. Els teus millors moments són precisament els que més s’assemblen a una «confession de minuit». A Catalunya i en el nostre segle només n’hi ha hagut una altra que ho fos tant, la de Salvat-Papasseit, tan ignorat pels nostres sapientíssims crítics; però només a llampecs fugaços. Ha estat una època molt brillant de la nostra poesia; si li ha mancat un «gran poeta» en el sentit en què ho foren un Ramon Llull, un Ausiàs March, un Verdaguer o fins i tot, amb les degudes reserves, un Guimerà o un Maragall, en canvi n’ha tingut molts de bons, però és el cas que la poesia de tots ells, amb la sola excepció dels millors moments de Salvat-Papasseit, és més aviat descriptiva, narrativa, decorativa, patriòtica o humorística i sembla més un «exercici literari» que no pas una «confession de minuit». Noble exercici ¿qui ho discutiria? i amb el qual han fet un gran servei a l’idioma però el mèrit no és pas dels poetes o no ho és exclusivament: és de Pompeu Fabra.

És amb aquest que la nostra poesia pogué dir en el tombant de segle «enfin Malherbe vient» per més que ell no fos poeta; tampoc Malherbe no ho era gaire, a la veritat. Si Pompeu Fabra hagués aparegut un segle abans, o sigui en comptes del benemèrit Josep Pau Ballot, ¡quina altra no hauria pogut ser la nostra poesia romàntica! Manuel de Cabanyes i Pau Piferrer haurien escrit en català; que per cert un dels pocs romàntics nostres capaç d’escriure-hi alguns versos que es poden llegir encara de gust sense haver-los de justificar històricament (o sigui extra-poèticament), que és Francesc Camprodon, ha estat també ignorat —com Salvat-Papasseit— pel sapientíssim Capdevila a les Cent millors poesies líriques. I si reculem, posats a fantasiar, dos segles més la naixença de Pompeu Fabra i el fem contemporani precisament de Malherbe ¿és que no ens semblaria tota una altra la poesia dels nostres barrocs? Algun sonet de Vicenç Garcia podria passar per «clàssic» —un clàssic molt «menor» naturalment— si no fos pels castellanismes que el desmereixen.

Sense Pompeu Fabra una poesia com la teva, que necessita «sine qua non» un llenguatge natural per expressar-se (i no pot ser natural el que no és genuí), no hauria estat a penes possible. Verdaguer, venint ja després dels romàntics podia escriure l’Atlántida, que és un poema admirable, potser massa, tot ell en llenguatge noble sostingut si se n’exceptuen el pròleg i l’epíleg, que hi són postissos; però no les Fleurs du mal (aparegudes el 1857, deu anys abans que en comencés a borronejar els primers versos), i és que a una llengua li és més fàcil d’arribar a l’estil noble que no pas al natural. Aquest és el do de les llengües plenament reeixides, com l’anglès o el francès. El mateix castellà té quasi sempre en poesia un aire emfàtic, com «mudat», que l’encarcara; quan el pobre García Lorca es proposava fugir-ne queia en la populatxeria, que és una afectació com una altra i potser la pitjor de totes. La naturalitat és la conquesta més àrdua d’una llengua poètica.

Tu hi arribes de ple en els teus darrers poemes; el llenguatge hi és d’una naturalitat segura, d’una transparència de cristall que ha estat molt hàbilment tallat i polit: s’endevina, però no es nota, la premeditada estratègia amb què col·loques un substantiu o avances un adjectiu. Ara escrius magnífics alexandrins, les teves rimes són molt més riques ¡i no n’hi ha cap de falsa! No em diguis que em fixo en detalls superflus; en poesia pot haver-hi poetes superflus però no detalls i quan és de bronze se li coneix per la veu.

Hi ha un cert gènere «molt Màrius» en què les estrofes, alternant alexandrins i versos d’altres mesures, són d’una música alada i melangiosa que expressa admirablement els estats d’esperit més difícils de dir. ¿Quin plaer pot procurar-nos la poesia tan viu com aquest de trobar-hi expressat pel poeta allò que nosaltres sentim sense saber dir-ho? I en uns temps com els d’ara ¿com no hem d’agrair una veu tan greu que ens parla de confiança, que és esperança, i ens fa entreveure com el besllum d’una «vida més alta»? ¡Quina llàstima que el català no sigui la llengua universal a fi que el teu missatge tan aconsolador pogués arribar a tothom! De moment ens arriba a la Nuri, a mi, a la Mercè, a l’Esperança, a la Maria i a uns quants més; i no saps com t’ho agraïm. El que és jo, no sabria dir-te com em reconforta; avui precisament fa quatre mesos justos que l’enemic començava la seva ofensiva contra el front català d’Aragó.

Em sembla que a la darrera carta a la Mercè li parlava de l’arquebisbe de Tarragona; com haurien pogut anar les coses de tota una altra manera si el 1936 ens hagués trobat «espantosament units» com tant calia. Ja pots comptar com ara ho penso més que mai, ara que he descobert l’existència d’aquest S. I. M. que ni sospitava que existís i que sembla animat d’un odi als catalans que no desmereix gaire al costat del que ens té l’enemic. Al meu pare, perquè es negà a respondre en castellà en els interrogatoris, el van insultar sense cap consideració a la seva edat ni al fet que el català és oficial a Catalunya, país on som per bé que ja no ho sembli a hores d’ara. Quan penso que el 1934 ho teníem tot per fer-ne una Suïssa o una Holanda, que eren el mirall de Prat de la Riba com ja ho havien estat de Pau Claris (si és d’ell el discurs que Melo posa en boca seva i on per cert les anomena Sguítzera i Batàvia), si el govern autònom ho hagués sabut comprendre; l’oposició, o sigui la Lliga, ja no podia ser més parlamentària i civilitzada, acabdillada a més per una gran figura, la de Francesc Cambó; l’Església tenia per primat el cardenal Vidal i Barraquer i com a pensador més significat el doctor Cardó; ni tan sols faltava un Domènec Batet al front de la capitania general de Catalunya. ¿Què més volíem? El país en pes no demanava sinó de treballar unànimement per fer-se cada vegada més lliure, més ric, més civilitzat. Però no: volíem estimbar-nos fos com fos en una mena de frenesí de suïcidi; no trobo altra explicació a l’atzagaiada del 6 d’octubre, que com més hi penso més em sembla el primer acte o almenys el pròleg de la tragèdia. Ens queda, per distreure’ns-en, la droga de la poesia; pobra poesia.