Arxiu mensual: gener de 2013

A Màrius Torres, 5 IV 1937 (58)

Publicat el per
Respon

58

Xàtiva, dilluns 5 d’abril de 1937

Estimat Màrius:

El dia que València es descobrirà a si mateixa —i el cataclisme ho està precipitant— tot canviarà en els nostres destins; fins ara havia estat la Catalunya Vella qui en duia el pòndol, però té massa tendència a recloure’s en els seus horitzons. Ens cal la ventada valenciana per airejar- nos ¿saps que a Vallclara anomenen «vent de Morella» el garbí? Jo, avançant-me als esdeveniments, ja em proclamo des d’ara valencià; tant de bo el «vent de Morella » arribi fins als darrers confins del Principat i ens faci sentir la frisança d’una pàtria ben ampla. Pel que a tu respecta, ja tens molt de guanyat com sigui que ets lleidatà; a tu no et dirien, com a mi, que parles «valencià però malament». A la mateixa dispesa nostra viu retirat un senyor que ha passat la setantena; viatjant de comerç en la seva joventut, les seves activitats l’havien empès fins a Tortosa i Lleida: «allà sí que parlen com nosaltres» afirma. «¿És que no ens entén?» «Els entenc divinament, però pronuncien d’una manera tan estranya…»

Els xativesos, i suposo que els valencians en general, no neguen pas que la llengua que parlem és la mateixa, només que ells creuen que no la sabem pronunciar i en tot cas que s’ha d’anomenar «valenciana» i no pas «catalana». Si, mentre el Principat es resclosia en la seva grisa decadència, València hagués pres una gran volada, si al seu esplèndid segle XV hagués succeït un segle XVI més esplèndid encara «et sic per coeteris», el cas seria semblant al de Galícia i Portugal; ningú no discuteix als portuguesos el dret de donar el seu nom al gallec que parlen des del moment que és a ells que deu expansió i prestigi. Si jo fos gallec em diria portuguès; si al sud d’un Principat somort hi hagués una València lliure i gloriosa, capaç d’escampar la nostra llengua per Àfrica i Amèrica, jo em diria valencià amb molt d’orgull perquè la cosa faria el nom.

Quin contrasentit, per cert, que en aquesta guerra tinguem Portugal contra nosaltres quan el que li pertocava era d’erigir-se en protector dels autonomistes gallecs; contrasentit comparable al dels requetès de Navarra, que haurien hagut d’anar agermanats amb els nacionalistes bascos.

I ja que de pronúncia es tracta, deixa’m dir-te una vegada més que un poeta pot usar un llenguatge ben personal sense cap necessitat d’atemptar contra la prosòdia. No protestaré mai perquè usis mots privatius de l’horta de Lleida si tal és «ton bon plaisir» i en això fins t’imitaré alguna vegada, si m’ho permets i quan vingui a tomb. Però la prosòdia ha de ser una per a tot l’idioma i no tenim de moment altre patró que el de Barcelona, la ciutat més gran. No m’invoquis en aquesta qüestió una «llibertat » que s’assemblaria massa a l’anarquia; la prosòdia, com l’amor, no pot ser «lliure»; l’una i l’altre tenen les seves regles sense les quals ja no serien ni amor ni prosòdia.

Don Juan s’hauria fet un tip de riure
si li haguessin parlat de l’amor lliure.

Don Juan sabia en darrer terme que n’hi passarien la factura; la seva única grandesa rau precisament en el fet que estigués disposat a pagar-la. Sense el convidat de pedra i la damnació final ¿què en quedaria? Una història d’una vulgaritat tan aflictiva com la del senyor Ramon:

El senyor Ramon
enganya les criades,
el senyor Ramon
enganya tot lo món.

La idea de salvar-lo «in articulo mortis» només se li podia acudir a un cretí; bé és veritat que abans que Zorrilla ja l’havia tinguda no pas menys que Goethe aplicant- la a Faust, quin altre. La primera part, que Goethe escriví de jove, és divina; la segona, oracle profús d’una sibil.la que ja repapiejava, n’hi ha per rebotre-la contra la paret. Mil vegades el final tradicional, que fa posar els pèls de punta amb Mefistòtil esclafant el cap de Faust abans d’endur-se’n l’ànima a les fondàries de l’infern. Semblants personatges només arriben a ser suportables a condició que el diable se’ls emporti; el Don Juan de Lorenzo da Ponte i Mozart és un prodigi que un no es cansaria mai de sentir perquè és un doll inexhaurible de grimègia esvalotada que es transforma en la més esgarrifosa de les simfonies a partir de l’aparició del convidat de pedra amb la factura.

Tots tendim a aquella «douce langue natale de l’âme» de què parla Baudelaire; llenguatge misteriós i inassolible en aquesta vida, que només retrobarem «post hoc exilium ». Les nostres pobres paraules no en són més que un balbuceig. Moltes altres qüestions em planteges a la teva carta però no t’escric més per avui; ja ho faré des de Pina d’Ebre. Només et respondré a això que em demanes sobre «la famosa dialèctica marxista». Vaig ser-ne, com em recordes, una temporada i per tant sembla que tens raó que em pertocaria de saber-ne alguna cosa. Apunta doncs que la dialèctica, tal com ens explicava en els nostres bons temps «en Borrell marxista», Marx l’heretà de Hegel ben bé com aquell personatge de Stendhal que heretà d’un oncle un xisto que després explicava sempre. La dialèctica de Hegel és allò de la tesi, l’antítesi i la síntesi: tot comença per una tesi, que engendra la seva antítesi, i després tesi i antítesi es fonen en una síntesi, però aquesta engendra al seu torn una altra tesi i així el truc es repeteix tantes vegades com convingui. Per estrany que et sembli i per bèstia que ho trobis és tal com ho conto; si bé, perquè el galimatias funcioni, cal aplicar-hi aquella recomanació de certes potingues: «agítese antes de usarlo ». Una tesi, una antítesi i una síntesi ben remenades donen molt de joc i fan molt d’efecte. ¿Que no hi ha qui ho entengui? És molt possible però ¿quina importància té? Jo m’hi trencava el cap aleshores que seguia els cursos d’en Borrell marxista i potser no ho hauria arribat a entendre mai si no m’hagués aclarit les potències una certa anècdota que corria aleshores «sotto voce» entre els elements més tarambanes de les joventuts del partit (els mateixos que ens fotíem d’en Borrell marxista i assistíem a sessions espiritistes d’amagat dels dirigents). Diu que havien anat a Moscou uns periodistes anglesos i Stalin els tractà a cos de rei: els millors hotels, els taxis més flamants, les camarades més vistoses per fer-los de guies i com a comiat un banquet esplèndid al Kremlin. Tornats a Londres, van escriure quatre pestes de la Unió Soviètica en els diaris respectius. Els «comissaris del poble» ho comentaven consternats, però Stalin els digué: «Res no ens honora tant com els atacs de la premsa burgesa; és quan aquesta ens elogiés que hauríem de començar a sentir- nos preocupats». L’any següent hi van uns periodistes francesos, que posen en els millors hotels, visiten les millors fàbriques guiats per les millors camarades i després del banquet de comiat al Kremlin, un cop a París, escriuen en els seus diaris tot d’elogis entusiastes. Els «comissaris del poble» van a veure Stalin amb cara de preocupats: «La premsa burgesa ens elogia» murmuren amb consternació. «Quan fins i tot la premsa burgesa es veu obligada a reconèixer els nostres èxits» els replica Stalin, «és que aquests són esclatants.» Vet aquí un bon exemple de «dialèctica marxista».

A Màrius Torres, 3 IV 1937 (57)

Publicat el per
Respon

 

57

Xàtiva, dissabte 3 d’abril de 1937

Estimat Màrius:

L’anada a Pina d’Ebre s’ha ajornat i de moment continuem a Xàtiva si bé ja per pocs dies.

Els «companys tècnics» els aprofitem per nedar en un assut que hi ha en el terme d’un llogaret deliciós, no gaire lluny de Xàtiva. En aquest paradís terrenal, a entrada de primavera l’aigua ja és tèbia com a l’estiu; tot al volt de l’assut unes esponeroses murtreres embalsamen l’aire i ja sentim l’oriol que canta amagat entre les fulles noves de les figueres més altes. Hauríem volgut pescar barbs i madrilles1 per fer-los a la brasa com el nostre pare Adam, de qui imitem la indumentària; només ens manca Eva perquè la il.lusió del paradís sigui completa. Tant les rosses com les morenes ens van fer saber en efecte que si els costums de Xàtiva les autoritzen a freqüentar el cafè o a sortir a voltar pel terme soles o amb nosaltres, en canvi seria mal vist que vinguessin a nedar a l’assut; no pas pel fet de nedar, entenguem-nos, sinó pel de ferho amb nosaltres. Soles podrien nedar-hi tant com volguessin. Pel que fa als barbs i les madrilles, semblava que es divertissin esmunyint-se després d’arrencar l’esquer dels nostres hams. Se’ns van estar rifant fins que a un de la colla se li acudí una idea: tirar-los una granada de mà. Idea reprovable, tant perquè és contrària a totes les lleis de pesca com perquè pressuposa malgastar municions que Catalunya ens ha confiat perquè les utilitzéssim contra els feixistes i no pas contra els barbs i les madrilles; el cas és que pescats d’aquesta manera i amb força allioli per matar el gust de fang ens han semblat deliciosos després d’un bany prolongat que ens havia obert la gana.

Val a dir que en matèria de menjar i de beure també Xàtiva és el paradís; no s’hi coneix per res la guerra. Un dels costums de la ciutat és voltar pastisseries; n’hi ha diverses i totes proveïdíssimes dels pastissos més variats i exquisits, molts d’ells especialitat de la comarca. Es mengen a la pastisseria mateix, a peu dret, tot fent conversa. Això a les tardes. Als matins les «llauraores» de la rodalia duen a vendre a la ciutat uns formatgets tendres —un entremig entre formatge i mató— que s’han de menjar acabats de fer i amb sucre o sense segons el gust de cada u; de totes dues maneres són «boccato di cardinale» ¿qui sap si el papa Borja ja se n’havia llepat els dits?

Els teus comentaris sobre el meu poema d’Amarint: la primera part satisfà massa el meu amor propi perquè no sigui ridícul que te’n parli; la segona em sembla justa. Les teves censures m’han fet concebre un ferm propòsit d’esmena. He rellegit els meus versos a la claror de la teva crítica i veig que caldria suprimir-ne molts; ho faré algun dia. ¿I per què no suprimir-los tots? Qui sap si no fóra una idea assenyada.

Ja t’escriuré des de Pina d’Ebre. M’oblidava de dir-te que des del 15 de març hem estat ascendits a tinents tots els alferes de la meva promoció.

 

Les notes no són de l'edició original, sinó d'aquest blog.
  1. MADRILLA f. Peix de l’espècie Squalius leuciscus, de cos llarguer i cilíndric, de color argentat i les aletes gairebé blanques, que habita en els rius catalans, especialment en el Segre, l’Ebre i el Xúquer; cast. boga, madrilla. «Baix el pont de Cullera | hi ha una madrilla; | ves espai, no et mossegue | la pantorrilla» (cançó pop. val.). Preneu tres o quatre pexets de aquests que dien madrilles e’s crien en los rius e són pintadets, Anim. caçar 87.
    Fon.: maðɾíʎɛ (Ribera del Segre, Sueca); maðɾíʎa (Tortosa, Val.). Diccionari Català – Valencià – Balear [↩]

A Mercè Figueres, 29 III 1937 (55)

Publicat el per
Respon

55

Xàtiva, dilluns 29 de març de 1937

Estimada Mercè:

Fixa’t que cal escriure «perseverar» amb s, ja que amb c voldria dir un camp sembrat de perceves. Pel que fa a les coses més boniques que pensem, és trist però no les sabrem dir mai; com les coses més boniques que sentim no les sabrem mai pensar. Això ens ha de dur a l’esperança d’una altra vida, on serem transparents.

Veig que també em fas l’elogi del silenci com en Màrius i la Nuri però per part teva resulta molt més desinteressat. Jo callo i t’escolto perquè em sembla que callant és com s’expressa millor l’amor al silenci i també perquè em sembla que, essent com sóc més aviat silenciós, l’elogi del silenci en boca meva seria, al contrari, interessat o ho semblaria. Ets deliciosa quan confesses després de fer-me l’elogi del silenci: «Jo no he callat quasi mai».

Callant és com les persones decents es diuen les coses més importants i això per una causa que no falla: les coses més importants no són decents i no es poden dir. Pel que a mi respecta, he estat pensant quines són les raons dels meus freqüents silencis i només trobo aquestes:

Callo perquè no sé què dir.
O per por que no em comprenguin.
O bé que em comprenguin massa.
Perquè diria renecs.
Perquè em distrec i m’imagino estar sol.
Per no interrompre algú que parla bé.
Perquè no m’agrada parlar amb algú que parla malament.
Perquè em dóna la gana.

En Màrius m’acaba d’escriure que ell és «un metge petit-burgès amb calvície prematura i que escriu versos». Treu-li del cap una idea tan absurda; ¡un salvatge, vet aquí el que és!

L’altre dia vaig pensar molt en tu. I en la Nuri i l’Esperança i totes les noies que conec o he conegut al llarg de la vida. Jo ja sabia que a la «columna Durruti» hi havia «milicianes» però no les havia vistes mai; Madrid és molt gran i elles tenien la seva caserna molt lluny de la dels homes. Aquí, en canvi, la tenen al costat. L’altre dia, doncs, havia d’entrar a la caserna dels homes per qüestions del servei i em vaig equivocar de porta; era encara molt de matí i em vaig trobar en una mena de gran magatzem molt fosc on s’endevinaven tot de jaços per terra. D’un dels primers jaços es mig alçà una forma humana per demanar-me «què buscava». Era una noia, una «miliciana». Només hi vaig parlar uns moments, just per excusar-me tot avergonyit abans de retirar-me; però em sembla que mai de la vida no oblidaré la seva cara. Era flaca i molt pàl·lida, com si no li hagués tocat mai la claror del sol; sota el seu vestit de «miliciana» s’endevinava un cos pobre, sense formes de dona, i el que més impressionava era la mirada dels seus ulls grans i tristos ¡una mirada tan sense il·lusions! En deuen conservar una, és clar, sinó no es comprendria: la de la Divina Acràcia, el perdut Edèn que recobrarem gràcies a la revolució proletària. Una il·lusió tan demencial no pot ser que ompli; i una idea abstracta, ni que fos justa, no pot substituir de cap manera les il·lusions naturals pròpies de la joventut. Aquella mirada era en efecte buida i cansada. Per l’aspecte no podia tenir gaire més de setze o disset anys però semblava de tornada de tota una llarga vida de desenganys i de misèries. Quina pena em va fer; no me la podia treure del cap. Em venien a la memòria aquells dies delirants del juliol passat quan les colles de «milicianes», vestides d’home i amb fusells, desfilaven per la Rambla amb aquelles pancartes: «Viva el amor libre». ¿Què sabeu d’elles tu, l’Esperança, la Nuri i totes les «nostres»? I jo ¿què en sé, què en sabré mai? Quantes vides que ens són fabulosament distants, incomprensibles; quants torrents d’innegable bona fe que no fan més que arrasar-ho tot. A la «columna» s’és molt primmirat amb elles i és molt mal vist que els «milicians» les vagin a veure o fins i tot que hi parlin accidentalment; hi ha una separació de sexes tan estricta com als col·legis religiosos. Elles nomenen per votació les companyes que han de manar-les; els «tècnics» no hi intervenim gens, naturalment ¡no ens faltaria sinó aquesta! D’altra banda no se les veu mai per Xàtiva; no surten o a penes del magatzem que els fa de caserna, com si els fes por la llum del dia. El seu és un món a part —fa pensar en una termitera— i n’estan molt geloses o com si consideressin hostil el món dels altres.

Per la resta ens ha dit en Ricardo Sanz que ara, amb la militarització, s’acabarà «això de les milicianes». «Només ens feien nosa» ens ha explicat. Les tornaran a Barcelona i no se’n parlarà més; ja era hora. ¿Què hi feien, pobres noies, a la guerra?