A Màrius Torres, 23 III 1937 (54)

54

Xàtiva, dimarts 23 de març de 1937

Estimat Màrius:

El teu epigrama del xiprer m’ha fet molt feliç i el transcriuré a la Nuri però els teus poemes sobrerealistes em semblen de mala llei; per arribar a ser un bon sobrerealista cal haver llegit abans el  Criterio de Balmes i allò altre d’en Sardà i Salvany, El liberalismo es pecado. Per altra banda Goethe s’hauria indignat que escrivissis versos tenint mal de queixal, ell que sempre recomanava de fer-ho només quan s’està eufòric. El que a mi em sembla interessant del sobrerealisme és la pintura i més exactament Salvador Dalí; potser de tot l’enrenou sobrerealista només quedarà ell. Ell és, per més esquírria que li tinguis, un gran pintor; jo el posaria entre els més grans que han donat al món les terres catalanes, al costat del Ribera per exemple. La poesia sobrerealista, en canvi, em deixa profundament escèptic; em fa l’efecte d’una màquina de fer versos (també me’l fa Góngora). Un cop agafat el tarannà se’n poden escriure a raig fet sense matar-s’hi, com si un arrossegués l’altre; me’n poso a escriure a continuació perquè ho vegis:

Jo enorme i cínic com un mamut imponent
em nodria de pedres de sal i de calç viva
per espai de mil anys com una fugitiva
o com un verm pelut per on passa la gent
i mentre tu t’obries com un molí de vent
tot xerricant les teves aspes a l’altra riba
entre tu i jo es movia l’ombra d’un gran serpent;
o fariseu, tu ho saps, i tu també, o escriba,
qui és Laocoont i d’on li bufa el vent.

Se’n podrien escriure així ad infinitum; només es tracta de posar-s’hi. És com un truc, que un cop descobert resulta inexhaurible; sospito que el famós gongorisme es basava en un automatisme semblant, reforçat per l’abundor de frases fetes i de mots buits i altisonants del castellà; de Madrid vaig dur unes obres completes de Góngora (bé ­l’havia de llegir ja que era a Madrid), les obro doncs a l’atzar i copio:

Los árboles que el bosque habían fingido,
umbroso coliseo ya formando,
despejan el ejido,
olímpica palestra
de valientes desnudos labradores.
Llegó la desposada apenas, cuando
feroz ardiente muestra
hicieron dos robustos labradores
de sus músculos, menos defendidos
del blanco lino que del vello oscuro.
Abrazáronse pues los dos, y luego
—humo anhelando el que no suda fuego—
de recíprocos nudos impedidos
cual duros olmos de implicantes vides,
yedra el uno es tenaz del otro muro…

Fa tot l’efecte que un cop agafada la sonsònia es podria continuar fins al dia del Judici.

El teu sonet de la música queda molt millor tal com l’has deixat. He escrit un Retorn a la pàtria però no m’agrada gaire:

He fet el meu retorn a la casa pairal.
Sento la voluptat d’un viatger malalt
quan s’ajeu en el llit dels avis i retroba
tots els somnis antics al sostre de l’alcova.

Ànima insaciable, delicada i feroç,
respira aquest perfum de fruites i de flors
mentre cauen les hores, lentes roses de plata
que esfullen les campanes de la Col·legiata.

Jo bec ara el meu vi com els vells vagabunds
que tenen aquells ulls famolencs i profunds:
tu, Pàtria, l’has piat i és per tu que a la gerra
bromereja la sang mística de la terra.

Ara, doncs, sobre el front dels teus fills fes volar
l’ocell meravellós de l’ahir i del demà
i prepara, Judith, pel dia de la festa
com un fruit monstruós la gegantina testa.