Arxiu mensual: octubre de 2012

A Mercè Figueres, 1 XI 1936 (21)

Publicat el per
1

21

Barcelona, 1 de novembre de 1936

Estimada amiga:

Prou sabia que us havien d’agradar els Romans champêtres. Un cop acabada la guerra els traduirem en col·laboració —vós, l’Esperança i jo— perquè facin les delícies de totes les petites Esperances i Mercès que hi ha escampades per Catalunya, València i Balears. És ben curiós que la George Sand, que va donar tant a dir, escrivís aquest prodigi d’innocència quan hi ha tants escriptors quinquagenaris, sedentaris, calbs i panxuts que s’esbraven amb pornografies. Prefereixo el sistema de la Sand.

I vet aquí que la Sand i els seus Romans champêtres m’han dut a la memòria que de fa temps us tenia promès un poema bucòlic. Doncs bé, ja us l’he acabat; més ben dit, m’entra el dubte de si és un poema o si són dos. Diuen que «més val que en sobri que no pas que en falti» i encara que no sé si això també s’aplica als versos (els milers d’aquests que constitueixen el Montserrat, poema èpic català escrit a mitjans de la passada centúria per l’abat Corrons, més aviat induirien a creure el contrari), aquí van tal com m’han brollat de la ploma:

Bona Mercè, algun temps, els vells del meu país
amb les seves històries, tapís esborradís,
a l’hivern, vora el foc, passant les llargues vetlles
o a l’estiu a les golfes tot esquitllant ametlles
m’embadalien tant que em sembla que tothom
s’hi ha d’embadalir igual; i no sé com,
aquests records llunyans i sense transcendència
m’inflen el pit amb un alè com d’innocència.
Ells eren la darrera lluor, ja capvespral,
d’un món ingenu, humil, creient, medieval.
Ara ¿sé jo què som ni on? Però a Vallclara
pel juny els magraners s’omplen de flors encara;
la creu de terme ja no hi és, però jo sé
que a falta d’ella resa per tots el bon llorer,
el gran llorer que ungia l’hort de la rectoria
d’olor religiosa, de pau i poesia
i que encara i per sempre, com en el temps dels vells,
fa dringar el Francolí tots els seus cascavells
mentre, en la fronda espessa dels verns i els xops, les merles
xiulen alegrement vora l’aigua de perles
i a l’alba i al capvespre desgrana el rossinyol
un rosari de notes igual que un flabiol.

Hi ha, al fons del barranc, ruïna encara viva,
els ossos del molí, els seus arcs en ogiva;
tantes coses com cauen cap a l’oblit etern
i us aguanteu encara, arcades de Biern.
Els primers cristians conqueridors del terme
el van alçar en aquella obaga fosca i erma
i durant set centúries va moldre el nostre blat
i el cel s’emmirallava al gorg extasiat.
Fa cinquanta anys hi hagué aquella gran robina
de santa Tecla; el dia abans, en una alzina,
el llamp es va obrir pas fins a l’arrel, senyal
esglaiós entre tots, i sobre el gran tossal
en un vol circular passà tretze vegades
la mateixa parella de corbs amb veus cascades.
Els vells bruixots que encara sabien l’art estrany
de treure pel volar dels ocells l’averany
s’escruixien de por veient en ple migdia
(tan fosc s’anava fent el cel i espesseïa)
les òlibes sortir del cau; el bestiar
llarga estona als estables mugí, bramà, belà,
mentre de les boscúries els arbres, com parlant-se
foscament, removien les fulles amb frisança.
L’aiguat caigué de nit; quan clarejà el matí
només els arcs quedaven del nostre antic molí.
Jo, doncs, sempre l’he vist oblidat i en ruïnes
i el corriol que hi duu ple d’arços i d’espines;
d’un a un van caient els seus nobles carreus
on encara es pot veure la marca de les creus.
El lloc és olorós, ombriu i solitari.
¡Com han passat els anys! Oh, qui pogués tornar-hi
com quan hi anava amb el vell oncle a poc a poc
i la tarda d’estiu era d’or i de foc.
Ara, trist i cansat de tanta lluita innoble,
em retorna el perfum d’espígol del meu poble
i amb estupor pregunto i torno a preguntar:
campanes de Vallclara ¿com heu pogut callar?

Perquè jo en anys millors, Mercè, i no vull vantar-me’n,
també he tingut un oncle. Era del temps que Carmen
omplia els escenaris de brio i passió.
Pilastra incommovible de la Tradició,
aquest fill cabaler del meu difunt besavi
visqué sempre a Vallclara com un pagès o un savi.
Com que era amic de l’ordre i fill d’un segle d’or
els dies de precepte gastava barret fort
i capa negra amb folro de carmesí i venia
a l’església del poble de bracet amb la tia.
Baixava tan gallard i pompós i senyor
que hauríeu dit que omplia tot el carrer major.
En el banc del llinatge, que bé i no gaire il·lustre
amb tants segles de seure-hi ja li havia tret llustre,
prenia el segon lloc perquè el primer, sabeu,
pertocava al meu pare, nebot seu però hereu.
Solemne i recollit, donant el bon exemple,
l’hauríeu pres potser per cavaller del Temple;
sovint pesava figues, però com per descuit.

És que, fill del xix, era com del xviii,
un dels volterians més garneus i de marca
que hi hagi hagut temps ha en aquella comarca.
Els Pares de l’Església no podien amb ell.
Era un puntal de l’ordre sense llana al clatell,
el desesper del bon rector amb qui discutia
tot prenent una tassa de cafè cada dia.
Era un oncle d’ulls blaus i de cabells nevats.
¡Oh quins cabells, Mercè; suaus i arrinxolats
com flocs de seda! Un oncle fill del Romanticisme,
germà del Realisme i del Positivisme
que a esquena de la tia, a l’hivern, vora el foc,
llegia repapant-s’hi obres de Paul de Kock
i us parlava de Prim i d’Isabel II
i d’un globus captiu que hi hagué a Barcelona
i us jurava que no moriria feliç
sense haver anat a veure el can-can a París.

Tenia l’oncle un camp anomenat Llobera
al mig del qual s’alçava una enorme noguera,
pàtria antiga i robusta d’aquelles nacions
a qui Déu ha donat ales, ploma i cançons.
Els llauradors sorruts de la nostra contrada
diuen que les nogueres fan l’ombra emmetzinada
i conten de més d’un que havent-s’hi endormiscat
ja no se’n desvetllà mai més. Fos veritat
o no, a l’hora que el sol tocava a la carena
l’oncle i el seu nebot s’hi tombaven d’esquena:
—Guaita, em deia, aquest camp, tan ample i tan rodó;
aquí jo sóc el papa i sóc l’emperador.
Guaita aquestes espigues que mou la marinada:
són regiments d’uhlans que em vinclen l’espinada.
A Montblanc, bona vila, quan tenia els teus anys
em van dur a estudiar de batxiller; els companys
ara són advocats, metges o apotecaris,
n’hi ha un de canonge i un parell de notaris;
jo, res. Ja a la comarca diuen els vells xarucs
que sempre els cabalers de casa han estat rucs
i vull creure que tu no trencaràs les regles
d’unes tradicions que ens vénen de tants segles.
Aquí, sense neguits i sense ambicions,
a l’hivern he cercat l’amistat dels tions
i a l’estiu la dels salzes espessos; cada anyada
les collites m’han dat una vida folgada.
He viscut amb la dona en pau i amb els parcers.
He compartit la meva taula amb els jornalers
com és l’antic costum de la nostra família.
He dedicat més nits al son que a la vigília
i si bé sense fills a qui llegar aquest camp
crec haver rastrejat la petja d’Abraham.—

Sota la gran noguera així parlava l’oncle
mentre el sol es ponia vermell com un carboncle
i damunt el fenàs reialment ajagut
revivia animant-se la seva joventut.
Ja deixats els estudis i tornat a Vallclara
li van donar per dot el de la seva mare,
besàvia meva, amb casa al poble i un gran hort
i sobretot Llobera, que li robava el cor:
—Amb l’hereu, el teu avi, quan apuntava el dia
ensellàvem ¡i a córrer la terra! Jo tenia
una egua baia i rossa, ampla d’illada i pit,
els jarrets nerviosos, gran gropa, cap petit;
quan anava al galop, tan fina i sense fressa,
tothom l’hauria pres per una arxiduquessa.
Ens seguia a cavall un mosso prou astut
per ser amb nosaltres sord però amb el pare mut.
A l’Urgell i la Conca, Segarra i les Garrigues
totes les hostaleres ens eren prou amigues
però ¿per què ens calien ni tavernes ni hostals?
Quan volíem dinar igual que uns generals
trucàvem amb els punys com qui la porta esbotza
tot cridant «¡visca Carles VIIè i mori Alfons XII!»
i això a qualsevol mas que ens sortís a camí
¡ah, quina bona vida si hagués pogut seguir
i si el pare, per si li anaven amb la queixa,
no hagués tingut a punt una vara de freixe!
Doncs vet aquí que els anys poc a poc van passar
i un bon dia a Montblanc, Janot, em vaig casar.
Si haguessis vist ¡la flor de les col·legiales!
Ja se sap: ruc com un cabaler de can Sales…—

Com que els anys en efecte són lleugers, tot volant
l’anaven fent a ell més vell i a mi més gran.
¡Si solament hagués estat el temps que vola!
En els ulls, com un cel tot blau que s’ennuvola,
se li va anar formant un tel. No hi veia ja
quasi gens. Un capvespre venia a pas tardà
un bou sense ningú que el dugués del cabestre
i havent-lo saludat em diu: —¿Oi que era el mestre?
—No, oncle, faig rient, sinó el bou de l’Estruch.
—¿M’he errat de gaire? Em creia que saludava un ruc.—

Quan a entrada de fosc tornàvem cap a casa
ens solíem asseure, en una costa rasa,
als graons de la creu de terme; des d’allà
es veu el poble al fons i a la dreta el fossar:
—Al peu de la paret i al costat de la porta
jeu, em deia, la mare; fa quaranta anys que és morta
i m’espera; abans veia la creu, ja no la veig.—
Jo m’esforçava a treure’l d’aquest trist somnieig
però ell insistia: —El dia ja s’acosta
que jo també hi seré i des d’aquesta costa
potser diràs «mireu com jau lo carallot».—
En dir això reia el vell com un bordegassot
però a mi un nus se’m feia a la gola i sentia
que em coïen els ulls i parlar no podia.
Després, ja costa avall per l’usat corriol,
—La sopa, em deia, ens crida, que ja xiscla el mussol.—

Sempre fent el cor fort em deia altres vegades
que quan fos mort i tots, absoltes acabades,
l’haguessin oblidat com si mai no fos nat,
me’n pugés a Llobera segons l’acostumat
i davall de la nostra noguera, amb una gralla
potent, sonés un gran aliret de batalla
a fi que ell ho sentís des del fons del fossar:
—Has de saber, em digué, i fins t’ho puc jurar,
que amb el mossèn temps ha tinc feta una juguesca:
ell, que un dia tots dos prendrem al cel la fresca,
jo, que no hi ha ni cel ni res un cop ets mort.
Si perdo jo, li hauré de dar el meu barret fort
i si de cas perd ell em darà la sotana.
No sé pas quin dels dos és el més tarambana
però escolta, Janot, escolta el que et vull dir:
jo crec que quan jaurem sense llit ni coixí,
sense res que ens escalfi sota la terra humida,
només tindrem els goigs que ens haurem dat en vida;
vull doncs, aprofitant que encara sóc al món,
que vegis amb quin aire ballava el rigodon.—
Pobre vell, a l’hivern, que les vetlles són llargues
i eixonen les pageses les olives amargues
cantant cançons per fer-se passar el fred quan els dits
els fiblen i els moixons s’estan tots arraulits,
la neu caient en lentes volves sobre Vallclara
ja el va trobar al fossar prop de la seva mare.

 

No sé pas si aquest poema us semblarà prou bucòlic; potser les circumstàncies que vivim no són precisament les més propícies per als nous Virgilis com ara jo. Aquesta tarda hem tingut a casa, a prendre el te amb nosaltres, dos companys meus de l’Escola de Guerra. L’un és un estudiant, l’Enric Usall —crec que ja us en havia parlat—, que ha seguit París, Berlín, Londres, Viena, Budapest, els Balcans, Suïssa, Praga i la Silèsia. És militarista, com jo, però antiesportiu furibund i devorador de novel·les ultramodernes; gasta un humorisme tètric que desconcerta i, com que és curt de vista i per coqueteria no vol dur ulleres, quan fem l’exercici a cavall pren un aire meditatiu d’allò més còmic. Sovint li dóna pels discursos grandiloqüents i escabellats:

 

—Tots els pobles del món parlen català però el pronuncien malament; cal corregir-los la pronúncia a cops de sabre. És una obra de misericòrdia que després ens agrairan. Un cop catalanitzat aquest planeta ens llançarem a la conquesta dels altres; dia vindrà que cap d’ells no podrà girar per l’espai si no duu al llom les barres d’Aragó.

Aquestes tirades tenen la virtut d’irritar l’altre, que és en Cruells, la serietat en persona. Digníssim fill de la menestralia barcelonina, és assenyat, barbamec i vermellet com una poma carnosa, amb uns ulls petits i vius i unes orelles dretes com un diablet. És un entusiasta dels Pirineus, membre del Centre Excursionista de Catalunya, de la Protectora de l’Ensenyança Catalana i de «Palestra» i viu en una torreta amb jardí, propietat dels seus pares, a Sant Genís dels Agudells. No pot sofrir els cavalls perquè diu que li agrada «tocar de peus a terra». És nacionalista, socialista «i una mica cristià» —diu ell, però potser n’és més que no es pensa; potser diu que només n’és «una mica» per modèstia, el cert és que quan diu «una mica cristià» sembla a punt d’afegir: modèstia a part.

És nacionalista «però no imperialista», precisa; la raó n’és que no pot sofrir els murcians i l’Usall i jo li havíem dit que no eren pas cap mal sempre i quan en el futur ens servissin per annexionar Múrcia als Països Catalans com ja havia fet Jaume I i després, si no m’erro, Jaume II. Un dia ens va explicar la seva vida. Als Hermanos omplia d’amagat fulls i més fulls amb descripcions de batalles fantàstiques contra els castellans. Algú, no recorda qui, li devia haver ensenyat d’estimar Catalunya però després no n’hi havia parlat ningú més ni a col·legi ni a casa. Al carrer anava a cops de roc contra un company de col·legi, castellà, que malparlava de Catalunya i dels catalans. Creia aleshores que tots els catalans volien la independència i que «quan fos gran» vindria una guerra «bonica i gloriosa» per conquerir-la; deixat el col·legi i havent-se posat a treballar d’empleat d’un magatzem, es va trobar que tot­hom es burlava de les seves idees. Cap dels altres empleats no pensava en guerres ni en independències sinó a renegar i a fer vagues reclamant augment de sou; l’amo no estava tampoc per romanços, «el negoci era el negoci». Li feia traginar paquets de 50 quilos. Ell, que tenia catorze anys, es va dir: «Cruells, allò eren criaturades; si vols fer-te home no hi pensis més». I es va posar a renegar com els altres i a no pensar més que en el sou; passen els anys i un dia arriba un dependent nou al magatzem. Tenia converses amb els altres i hi discutia en veu baixa; els repartia periòdics clandestins. En Cruells volgué saber què deia «el nou» i un dia que discutien s’hi atansà: «el nou» parlava ¡de Catalunya i de la independència! En Cruells li digué: «Jo també hi havia pensat molt quan era petit i anava als Hermanos, però ara no hi crec ¿on hi ha gent que pensi així? Ningú no en vol saber res». «El nou» li assegurà que n’hi havia molts «que hi pensaven»: «Ja te’n faré conèixer alguns». Així entra en relació amb un grup d’obrers i estudiants, un grup nacionalista secret (era durant la Dictadura); tenien amagades «moltes pistoles» i rebien els manifestos que en Macià enviava des de França. També feien excursions, sempre somniant la futura «guerra d’independència» ¡i en Cruells era feliç! I continua essent-ho, tot i que ha conegut, pobre xicot, moltes privacions al llarg de la vida. Un bon dia es va quedar sense feina; per no passar fam posà una paradeta als encants però el negociet no rutllava. Ara tornava a treballar quan vingué el cataclisme; però ell sempre alegre i vermellet perquè per ser feliç ja en té prou amb no ser l’únic que somnia la independència de Catalunya.

A Mercè Figueres, 25 X 1936 (20)

Publicat el per
Respon

20

Barcelona, 25 d’octubre de 1936

Estimada amiga:

La vostra carta sembla que hagi arribat expressament per treure’m d’una mena de mal somni, les arrels quadrades. M’estava extraient arrels quadrades com si fossin les dels propis queixals quan sento a l’altre cap del pis la meva dona que cantusseja cançons improvisades i totes al·lusives a la meva modesta personalitat, rifant-se’m d’una manera delicada però indubitable. Quan fa això és que ha arribat carta vostra i me la vol fer gruar.

Dieu que mentre no em coneixíeu us sentíeu predisposada a una franquesa excepcional com si les vostres cartes no haguessin de ser llegides per ningú. Certament és un gran avantatge del sistema d’amistat per correspondència que no em va pas passar per alt quan me’l vau proposar. Ens hem conegut, com era fatal; i ara ja fa mig any que ens coneixem, però seria bonic que la nostra franquesa, lluny de minvar, anés creixent de dia en dia.

Us agraeixo molt que m’hàgiu transcrit l’elegia del vostre company de sanatori; és bellíssima i emocionant. Aquell vespre a Puig d’Olena només la vaig poder llegir de pressa, amb l’angúnia de l’automòbil que ens esperava. Que en són d’horribles els automòbils. Voldria ser ric per no haver-los de menester i viatjar sempre en tartana com Rossini (que no volgué prendre mai el tren, nou de trinca a la seva època), o millor a peu com Ramon Llull; ara un pobre no es pot permetre el luxe d’anar a peu, no té temps.

L’havia llegida doncs cuita-corrents però adonant-me que era molt diferent de tot el que s’estilava en la poesia del país en vigílies del cataclisme; a França calgué la revolució amb tots els seus horrors perquè nasqués el romanticisme ¿qui sap si ens haurà calgut tota la tragèdia d’aquests mesos perquè nasqués una elegia com aquesta?

I tot el meu futur està sembrat de sal…

Potser és tota la nostra generació que podria dir-ho. Però hem de lluitar, no ens queda altre remei. El demà encara pot ser nostre si ens el sabem guanyar. Em pregunteu, per cert, per una sessió que «Palestra» dedicà als caiguts del 6 d’octubre. Us en parlaré amb tota franquesa ja que resulta que som consocis: jo me’n vaig fer creient-ho una organització patriòtica i combativa. Amb el temps he comprès que els socis d’aquella entitat són, ni caldria dir-ho, unes persones decentíssimes però que juguen amb coses molt serioses. Quan, tornant de Roses, vaig plantejar-me altra vegada el problema dels meus deures de ciutadà en edat militar, recordant-me de «Palestra» em vaig inscriure a les seves milícies. Era ja la sisena inscripció d’aquesta mena que efectuava, comptant-hi la meva frustrada presentació al regiment. Em van dir que organitzarien, precisament, un regiment; exactament un regiment de caçadors (o sigui d’infanteria lleugera) a Santa Perpètua de la Moguda (nom de poble que per cert sempre m’ha fet pensar en el moviment continu). La notícia em semblava de perles i estava contentíssim. Però el president de la FNEC (Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya), un amic meu, tres anys més jove que jo, que també és soci de «Palestra», em va desenganyar:

—Mira, em digué, jo els conec molt més que no pas tu; fa molt més temps que en sóc soci. Creu-me, ingressa a l’Escola de Guerra; és l’única cosa seriosa que hi ha ara.

Abans, amb aquest xicot, que es diu Eduard Ferrer, no ens podíem sofrir ni veure. Ell sempre ha estat nacionalista, jo en altre temps, com ja sabeu, era comunista. Fa sis anys li vaig prendre la xicota, que ara és la meva dona, i és per ella que sé el seu comentari:

—No et guardo cap rancúnia perquè m’hagis deixat; l’únic que em cou és que m’hagis deixat per aquest. Passen els anys, les ferides es pellen (potser les de l’amor, ai las, més de pressa que les altres) i ara som camarades de l’Escola de Guerra. L’últim cop que ens hem vist em digué:

—El regiment de caçadors de «Palestra» es dedica a caçar perdius pel terme de Santa Perpètua.

Avui he sabut la fi del famós «regiment». Un dia es van arreplegar unes quantes colles de la FAI per anar a Santa Perpètua a assaltar la caserna, en van treure els «caçadors» i ara hi són ells.

Tot això no impedeix que quan «Palestra» m’invità a donar una conferència sobre en Manuel G. Alba, que al Cel sia, jo acceptés de tot cor, si bé més per l’Alba que no pas per «Palestra». Ho vaig aprofitar per exposar al respectable públic algunes de les idees «militaristes» que ja em coneixeu. L’Alba havia estat sempre «militarista», havia somniat sempre un exèrcit català; per això el 6 d’octubre, a més del seu plantejament polític tan confús (¿qui podia entendre que el govern de Catalunya se sublevés contra el de la República? ¿no semblava sentar un precedent perquè un altre dia se sublevessin alegrement uns altres?) li havia de semblar particularment absurd a causa de la impreparació amb què es va fer; a desgrat de tot es cregué en el deure d’acudir a la crida del president de la Generalitat. La Nuri i jo érem amb ell al CADCI; no hi havia prou armes per a tots els qui hi havíem anat i a ella i a mi ens tocà, com a molts d’altres, abandonar el local per dirigir-nos a una altra banda. Potser us estranyarà que la Nuri i jo hi anéssim; ja feia temps aleshores que havíem abandonat el partit comunista però ens en quedava encara com una esma de ficar el nas en totes les saragates hagudes i per haver; sabíem d’altra banda que el president de la Generalitat acabava de fer una crida per ràdio a tots els catalans perquè acudissin a defensar l’Estat Català acabat de proclamar i per bé que ens costava d’entendre per què l’havia proclamat (¿és que la Generalitat no era ja, encara que no en dugués el nom, un Estat autònom?), vam deixar, com sempre en aquests casos, la nena a cals avis per anar a veure el que passava al Centre de Dependents.

Vet aquí doncs que ja hi vam trobar l’Alba i és quan ens despedíem que ens digué que «allò» li semblava absurd. Tal va ser la nostra darrera conversa; ja era molt tard de la nit, poc abans de començar el tiroteig. Després, pels ferits sobrevivents, havíem de saber que disparà fins a morir junt amb en Jaume Compte i l’Amadeu Bardines; les granades d’artilleria de la caserna de Drassanes, que tenien davant mateix, els entraven per tots els balcons. Si hi ha hagut mai una mort heroica i malaguanyada és la de l’Alba, que l’afrontà sabent que aquell alçament era una bogeria. La seva actitud seria incomprensible en un civil; l’Alba tenia —i a plena consciència— mentalitat militar. Un militar obeeix fins quan les ordres li semblen errades i el combat desesperat.

És possible que entre els seus ascendents andalusos n’hi hagués hagut de militars. Ja saps que era company nostre (meu i de la teva germana Esperança) a l’oficina d’Ensenyament de Català; precisament ell i jo ens havíem partit com bons germans el número u al concurs per proveir les places de professor. El que potser no saps és que a més érem com qui diu del mateix poble; ell havia nascut a Valls com jo a Barcelona però les nostres famílies tenien casa i terres a Vallclara, la meva des de fa set segles, la seva des del seu pare. Aquest era un mestre d’escola andalús, don Maximino González, que molt aviat havia comprès que no faria res de bo si no deixava «l’ensenyança de minyons» pels negocis, que li permeteren d’afincar-se. No es va saber acabar mai que el fill únic li sortís català i separatista; no gosà desheretar-lo però el va fer «hereu gravat», cosa que al nostre poble es té per una de les proves de desconfiança més grans que un pare pugui donar al seu fill. Jo era encara una criatura (l’Alba era força més gran que jo) quan ja sentia parlar d’ell en família; a casa eren de la Lliga però simpatitzaven, com tants d’altres, amb en Macià, aleshores que aquest preparava un alçament per proclamar la República Catalana. L’Alba era dels «escamots» de l’interior i és ell que preparà l’amagatall d’armes que els de l’exterior, avançant des de França, haurien trobat en un cert punt dels Pirineus. Jo en família en sentia parlar, doncs, amb simpatia, però de tota manera amb aquella simpatia matisada que mereix un «eixelebrat»; no el vaig conèixer personalment fins anys després. En vida del seu pare no s’atansava mai al poble perquè estaven renyits, cosa ben trista; si bé van fer les paus poc abans de morir don Maximino. Aquest el recordo molt bé; molt senyor, molt andalús, alt i gros, totes les senyores el trobaven guapo. El fill se li assemblava però en prim. L’Alba se sentia orgullós de la seva ascendència andalusa; creia, no sé amb quin fonament, que davallava d’un persa, que en efecte n’hi hagué entre els musulmans d’Andalusia, i tinc la impressió que pare i fill s’haurien estimat molt si la política no hagués obert entre tots dos aquell abisme d’incomprensió; una de les coses que més molestava don Maximino és que el seu noi hagués reduït el primer cognom —el seu— a la simple inicial. Potser, si hagués viscut, la mare hauria trobat la manera d’assuaujar les coses i distendir la situació; don Maximino devia ser viudo ja que el recordo sol a Vallclara durant els estius. La casa que hi havia comprat de jove és molt gran, la segona del poble (la primera, mal m’està el dir-ho, és can Sales); el que més en recordo és el billar que havia fet instal·lar a les golfes, ben insòlit en un poble tan petit. L’home, que probablement s’ensopia, matava hores jugant-hi tot sol.

Heu de saber (i no em vaig estar de dir-ho a «Palestra») que el comitè anarquista s’ha incautat de la casa i les terres de l’Alba ni més ni menys que de les del meu pare; de manera que es pot dir que el primer acte d’aquesta gloriosa revolució a Vallclara haurà estat deixar a la misèria la viuda i els orfes d’un «heroi del 6 d’octubre».

A Mercè Figueres, 18 X 1936 (19)

Publicat el per
1

19

Barcelona, 18 d’octubre de 1936

Estimada amiga:

Em demaneu com veig la situació actual i no sabria pas què dir-vos; quan recordo el que deia o escrivia en els primers moments del cataclisme em cou de pensar com m’equivocava. Ja sabeu que la política no m’agrada; passat l’inevitable xarampió comunista, no he volgut ser mai més de cap partit. No m’agrada llegir diaris, a casa no tenim ràdio, no freqüento els cafès, no discuteixo amb ningú fora de la meva dona. Que em pengin si entenc ni borrall del que ha passat a Catalunya en aquests tres mesos —demà els farà—; en els primers moments se’ns va dir que els nostres governants eren molt hàbils, ui, es perdien de vista; que mentre organitzaven la guerra contra l’enemic exterior, a l’interior capejaven habilíssimament la revolta dels baixos fons amb aquella maniobra tan fina de deixar dir als anarquistes que havien estat ells «els herois del 19 de juliol». D’aquesta manera, afalagant-los, se’ls farien seus i tot rutllaria; i jo m’ho vaig creure perquè sóc molt ingenu però han passat tres mesos llargs i els anarquistes continuen fent-ne de les seves a la reraguarda i l’enemic, naturalment, avançant al front. Jo no veig que el govern autònom s’hagi «fet seus» els anarquistes; el que veig en canvi és que per «fer-se seus» uns elements que no representen res a Catalunya ja que no tenen ni un diputat al nostre parlament s’ha posat en contra la meitat del país; aquella meitat que votava per la Lliga, que és liberal, democràtica, parlamentària i catalanista, coses cap de les quatre que els anarquistes no són ni han estat mai. La meitat del país ha quedat reduïda al silenci, la meitat de la premsa catalana ha desaparegut; i als de l’altra meitat, als qui a desgrat de tot seguim fidels al govern autònom, ens fa l’efecte que tot plegat s’assembla prodigiosament al feixisme que tant diuen que hem de combatre. ¿Què en traiem d’haver vençut els bàrbars si ens deixem vèncer per la barbàrie?

Em sento a moments tan abatut, tan esgarriat. He perdut la confiança en els homes que ens governen; no senten la responsabilitat que recau damunt seu, com si no els digués res el passat ni el futur de la pobra Catalunya que els ha confiat el pòndol del govern. No sé veure en molts d’ells més que uns xarlatans i uns culs-de-cafè, eterns conspiradors que des del poder continuen vociferant com des de l’oposició, energúmens plens de manies demencials —contra la Lliga, contra el clero, contra els militars, contra tothom—; sobretot contra els seus propis compatriotes —massa burgesos segons ells— mentre en canvi es deixen entabanar a cada pas per qualsevol xarlatà vingut de fora. ¿No van presentar una vegada en candidatura l’aviador Ramon Franco, perquè era de la «Extrema Izquierda Federal», oposant-lo a Pompeu Fabra, que presentàveu els d’Acció Catalana? A les primeres canonades de la guerra civil, l’aviador Ramon Franco ha volat a posar-se a les ordres del seu germà amb tots els altres «jabalíes» de la «Extrema Izquierda Federal». Naturalment.

Sembla com si es pensessin que ja han trobat el remei de tots els mals del món declamant des d’una tribuna tot clavant-se patacades a la post del pit: «Nosaltres, els homes de l’Esquerrrrra Rrrrrepublicana de Cataluuuunya…» Es veu que la sola paraula «esquerra», sobretot si es pronuncia «esquerrrra», ja ho cura tot. Et parlen patèticament dels «humils» com si només fossin ells que desitgessin endolcir-los la vida; jo no sé de cap partit que els les vulgui fer passar deliberadament ben negres o en tot cas de cap que ho digui però els de l’Esquerrrra Rrrrepublicana de Cataluuuunya donen per cosa provada que els de la Lliga no tenen res més al cap.

Aquesta gent ens ha fet i ens fa passar unes vergonyes tan grans que dubto que els ho pugui perdonar mai. Han deixat desfer la guàrdia civil, que en virtut de l’Estatut estava a les ordres del govern autònom, han dissolt l’exèrcit republicà sense crear-ne un de català que el substituís i la conseqüència és que unes hordes de bandits s’han llançat, no pas contra l’enemic, sinó contra la gent indefensa del propi país. ¡Quins tres mesos de vergonya!

Em pregunteu si no tinc por i us diré que sí, que en tinc molta; tinc molta por que no sortim de tot plegat deshonrats per sempre. Però tinc fe, en tinc a desgrat de tot i és aquesta fe el que m’aguanta. Crec en això que estem intentant de fer, un exèrcit català que lluiti al front sense girar els ulls endarrera; la reraguarda és Sodoma i Gomorra ¡si mirem endarrera ens convertirem en estàtues de sal! Tinc fe que si guanyem la guerra el futur serà nostre; i quan dic «nostre» vull dir de tots els catalans, fins d’aquells de poca fe, tan dignes de pietat, que han deixat de creure en Catalunya ¡tot seguit hi tornarien a creure! Una d’aquestes ensopidíssimes nits que m’hi toca estar llegia al cos de guàrdia una biografia que hi corre i em cridà l’atenció una anècdota: durant la revolució francesa la turba havia assaltat les Tuileries i obligat el rei a sortir al balcó cofat amb una gorra frígia i amb un got de vi a la mà. Un oficial jove i pobre s’ho mirava confós entre la multitud i comentà amb els seus camarades que de bona gana escombraria a canonades aquella xurma «però fent servir de bala el cap del rei». Per matar el temps em vaig entretenir posant-ho en vers ajudat per un company, l’Enric Usall, amb qui ens avenim molt i de qui us parlaré segurament altres vegades:

En aquella ciutat de vici i de traüt
que els pares jesuïtes comparen a Gomorra
fa alguns anys hi hagué un cert motí. La multitud
—plena de teories tant com de turpitud—
obligà el rei que s’exhibís, amb una gorra

frígia i bevent-se un got lamentable de vi,
al balcó de palau i davant tot el poble.
I diu que es va sentir entre la xurma innoble
un jove oficial murmurar: —¡Quin cretí!

Amb només un canó que vomités metralla
jo hauria dispersat tota aquesta canalla
però amb el cap del rei per bala del canó.—

Era un noi desnerit, duia un mal uniforme
i es deia un nom absurd, provincià i enorme,
un nom que els feia riure a tots: Napoleó.

Remarcareu que només traient aquell vers que diu «plena de teories tant com de turpitud» això seria un sonet; però l’Enric Usall assegura que no s’ha de treure «per més que com a vers, i modèstia a part, és un esguerro». No és pas que cap dels dos es pensi ser un Napoleó, naturalment; a la nostra edat Napoleó ja estava tip de guanyar batalles. És que ens fem la il·lusió que algun en sorgirà a Catalunya, ara que les circumstàncies li serien tan propícies, i ens durà de victòria en victòria.

Pel que fa a la qüestió que em plantegeu a la vostra carta sobre «si l’amor és sofriment», potser no és una qüestió de gaire actualitat o almenys no ho sembla; el més curiós és que els qui més hi podrien dir la seva serien els sants i els llibertins, exactament els uns i els altres i jo, pobre de mi, no sóc dels altres ni dels uns. He sentit a dir a algunes persones, com és ara la meva sogra, que amor és sacrifici. Si us haig de ser franc, no me’n crec res. No és estimar que fa sofrir, sinó sofrir que fa estimar. Si estimant sofrim és que encara no en sabem; estimar costa molt d’aprendre. Però si sofrint no estimem, perdem el temps de la manera més lamentable. Em sembla que em fóra impossible d’estimar una persona que no hagués sofert mai; i viceversa, que fóra incapaç d’estimar si no hagués sofert al meu torn. Hi ha, doncs, una misteriosa relació entre amor i sofriment però l’amor és la felicitat; un amor perfecte seria la felicitat perfecta a desgrat de tots els sofriments. Hi ha un gran llibre d’amor i és l’evangeli; Jesús perdona la Samaritana, l’adúltera, Maria Magdalena. Arriba a fer la sensació que tenia una flaca per dones així. Fixeu-vos amb tot que no diu pas, com tanta gent ho té entès i ho va repetint: «molt se li perdona perquè molt ha estimat», sinó al revés: «Molt estima perquè molt se li perdona» —que equival, si ho penseu, a «molt estima perquè molt ha sofert i expiat».

Tot llegint l’Evangeli, sospito que el pecat més difícil de perdonar deu ser la recança de no haver pecat i ben cert que aquesta recança no la sentien pas aquelles santes pecadores; després de fer el boig es té invariablement una gran set d’innocència. Com podeu veure, no comparteixo l’opinió del vostre amic Torres que «amor és sofriment» però digueu-li que no estic tampoc d’acord que la seva elegia sigui «una explosió d’egoisme». A menys que no considerem «explosió d’egoisme» tota la poesia lírica, ja que tota ella és «jo»: d’on vinc, on vaig, què sóc, què sento. En darrer terme un egoista s’estima a si mateix; hi ha una desgràcia molt més gran i és el desamor absolut. Això deu ser l’infern: en comptes d’estimar els altres com a si mateix (i fixeu-vos com el manament diví implica i legitima l’egoisme), avorrir-se a si mateix com als altres.

¿Sabeu que a l’Escola de Guerra he après de fer arrels quadrades? ¡Ni jo mateix me’n sé avenir! Durant el batxillerat no me n’havia sortit mai.