Arxiu de l'autor: t

A Màrius Torres 20 XI 1941 (i 185)

Publicat el per
1

185

Macorís, 20 de novembre de 1941

 

Estimat Màrius:

Tenint en compte que triguen un parell de mesos a arribar-vos, quan vosaltres rebreu aquesta carta potser nosaltres ja serem a Mèxic. Déu vulgui que no m’hagi precipitat a anunciar-t’ho; la veritat és que en aquest moment no tenim encara el visat del passaport ni els diners del viatge —més car d’aquí a Veracruz que no pas de Bordeus aquí—; però ens asseguren que una cosa i altra ja només són qüestió de setmanes.

Entretant n’he rebut del teu pare en què m’explica com aquella còpia mecanografiada dels teus versos que li vaig enviar abans d’anar-nos-en d’Europa ha anat circulant des d’aleshores de mà en mà entre els nostres compatriotes de Montpeller:

«Màrius poeta acaba de tenir una alta i ressonant consagració. No sé si sap que a Montpeller hi ha ara, entre altres figures significatives, Carles Riba, Pompeu Fabra i Rovira i Virgili. Els dos primers asseguren que en Màrius és “el primer poeta de la generació catalana actual i que deixa molt endarrera tots els altres”. Rovira i Virgili ha dit: “El millor poeta que la nostra pàtria ha tingut després de Maragall”. Uns i altres coincideixen a assegurar que el dia que la seva obra pugui publicar-se farà una gran impressió.»

Estic molt content pensant en l’alegria que haurà tingut el teu pare, que fa tant de cas de l’opinió dels altres; a mi no calia pas que m’ho diguessin Pompeu Fabra, Carles Riba i Rovira i Virgili. Els Goncourt afirmaven que «el geni és el talent d’un home mort» i jo no vull pas esperar que et moris per creure en el teu; m’estimo més creure-hi sense que hagis de passar per una prova tan molesta per a tu. Duc de cap d’aprendre, un cop a Mèxic, l’ofici de linotipista (si no fos possible de moment l’altre projecte, aquell que la Nuri s’hi posa de mal humor quan hi faig referència); en comptes d’unes quantes còpies a màquina, faria dels teus versos un centenar o dos d’exemplars impresos i és quan quedaria tranquil de debò respecte a la seva conservació mentre esperem que puguin aparèixer a la seva terra.

La carta del teu pare m’ha fet pensar en tantes persones de la seva edat —les que ell m’esmenta i tantes altres— que s’han hagut d’exiliar havent-ho perdut tot; a nosaltres ens queda tota una vida per endavant ¿què els queda a ells? Pensant-ho, m’avergonyeixo dels meus mals humors i de les meves desesperacions; a nosaltres ens queda, no sols tota una vida, sinó energies per combatre, i jo les malgasto lamentant-me com un covard. A ells ja no els pot quedar sinó l’esperança d’una victòria que, al pas que van les coses, potser no arribaran a veure; Pompeu Fabra ja té setanta-tres anys…

I ara et parlaré dels darrers versos que m’has enviat:

Finestra: Impressió curiosa i exacta; tens una acuïtat especial per a aquesta mena de sensacions.

La nit és un palau: Un ritme greu com de música gregoriana en orgue; molt evocador. La grandesa de la idea final és donada amb una simplicitat modèlica: la del fruit madur que cau de la branca.

Retrat d’una vella dama: Fracàs d’un líric que vol provar la poesia descriptiva (recordo el que eren totes aquelles Faules). T’agrada de fer incursions en camps que no són el teu, què hi farem.

L’esfinx interior: Poema de gran i noble ambició. El mite antic de l’esfinx és un pou sense fons; podríem trobar-hi mil interpretacions sense exhaurir-lo. La que tu li dónes és ben nova i audaç. Un catòlic hi veuria el problema de la necessitat de la fe: només els qui endevinen se salven; però els teus versos depassen els límits de tota religió concreta. La «manera» del poema és bona; la introducció, amb el seu violeta i el seu trepig vagabund, suggestiva. El lector se sent en ple camí de Tebes a l’hora del misteri. Tanmateix el desplegament de la idea fa la sensació que podria ser més sintètic, amb menys explicacions (tota explicació deixata el misteri); hauries de fer més confiança al lector, deixar-li més coses perquè les endevinés, al seu torn, ell tot sol.

Nit d’agost: Una altra de les teves impressions fugitives i exactes; la versificació molt agradable.

 

I ara et vull tornar a parlar de La ciutat llunyana. A la primera lectura no em va agradar i em sembla que t’ho vaig dir: no hi sabia veure més que una imitació de Verdaguer. Després m’hi he reconciliat. És un poema noble (em sembla que aquest és l’adjectiu que més li escau), l’estil del qual potser podries millorar però que en tot cas no pot mancar en un recull dels teus versos. Correspon a un moment de la nostra història ¡i quin moment! Amb quanta emoció el llegirà d’aquí a cent anys la nostra descendència… Crec que amb aquest poema comença una part de la teva obra netament tallada de l’anterior.

Penso que la poesia és com el vi, que quan és bo millora amb el temps. Les coses noves tenen un encís banal,  a l’abast de tothom: una noieta de quinze anys, una casa que s’estrena, un sonet enginyós acabat d’escriure, una comèdia amb un argument inesperat. És per això que no podem jutjar de les coses fins que han perdut la novetat; de la bellesa d’una dona, com és ara, fins que ha passat dels trenta-cinc anys. I a un poema n’hi calen cent. Com que no penso viure tant, tracto d’imaginar el «bouquet» que tindrà el teu vi l’any 2041 i crec que semblarà límpid, dens i cordial quan molts vinets que ara fan forrolla («nacionals i estrangers») s’hauran esbravat o tornat agres. Tu ets un líric i potser res més; el teu talent sembla tenir uns límits molt marcats. Cada cop que has provat d’escapar-te’n envaint altres camps, has fracassat; l’estil narratiu t’és estranger i el descriptiu poc se’n falta, però dins els teus límits de poeta exclusivament líric resulta ben difícil de trobar-te en el nostre país un precedent: Verdaguer era més aviat un èpic, Guimerà un tràgic, a Maragall li fallà sovint el llenguatge (de vegades d’una manera cruel) i potser el seu talent, que evidentment en tenia, no era tampoc pròpiament líric o no ho era sempre. Entre els del nostre segle, jo no en sé veure cap de pròpiament líric si no és Salvat-Papasseit en els seus millors moments, quan no perdia el temps en carallades avantguardistes que no eren més que «exercicis literaris» i es deixava dur tot bonament a dir-nos el que li passava pel cap; però els «millors moments» de Salvat-Papasseit són tan pocs, just per donar-nos una idea d’on hauria arribat si no hagués mort tan jove. Pel que fa a les Estances de Carles Riba, tan bones algunes d’elles, fins les millors fan l’efecte que més que no pas lirisme de debò són «exercicis literaris» per simular-lo i és que és tan difícil d’arribar a una poesia que no sigui un «exercici literari», o més ben dit, que sigui alguna cosa més que això, ja que «exercici literari», poc o molt, sempre ho és i no seria possible sense, i cal no oblidar d’altra banda que els «exercicis literaris» poden ser molt interessants o molt útils; però no són lirisme. És el cas, en una època anterior, de Costa i Llobera, a qui hem d’agrair alguns dels poemes més perfectes que s’escriviren en català en el segle XIX; més líric que no pas ell fou Joan Alcover, però també, com Salvat-Papasseit, només a llampecs fugaços.

Cal remuntar en realitat no pas menys que cinc segles —¡mig mil.lenari!— endarrera per trobar un altre temperament tan exclusivament líric com el teu i és Ausiàs March; llàstima que el seu idioma era encara medieval, és a dir rígid i feixuc, mentre el teu és ingràvid com aquell «missatge d’Ariel» de qui ens parles en un dels teus poemes. En rigor cal remuntar encara més endarrera, fins al segle XII, per trobar un poeta nostre —relativament «nostre»— que en certa manera se t’assembla i és Bernat de Ventadorn; sota certs aspectes, és clar.

En altres cartes ja t’he dit que a cada nova lectura els teus versos em donen més a pensar com si cada vegada hi descobrís coses que m’havien passat desapercebudes. Algun dia te’n faré un nou comentari de conjunt; ja deurà ser des de Mèxic. Quina llàstima que un poeta no pugui ser llegit més que en la seva llengua; la pintura i la música parlen en canvi un llenguatge universal. En aquests moments en Dalí fa molt de soroll a Nova York: «Aquí hi ha pocs catalans» m’escriu el meu cunyat, «però fan forrolla».

I vet aquí que hem arribat a les darreres setmanes de la nostra vida en aquesta illa. ¿Vols creure que ara que sé que la deixarem per sempre li torno a trobar totes les gràcies? No importa que pertot arreu vegis en grosses lletres «Dios en el cielo y Trujillo en la tierra»; me la torno a mirar com si la descobrís de nou i m’adono amb astorament de la força de l’afecte que li havia posat. Sé que no la podré oblidar i qui sap si fins i tot l’enyoraré ¿hi ha res de tan contradictori com el cor de l’home? Sé que, vagi on vagi i per anys que passin, m’acompanyarà el record d’aquest bungalow rosegat de termites on n’haurem passat dos de la nostra vida errant; sé que en el meu record només sobreviuran les hores bones, tantes a desgrat de tot, i més que res el nostre embadaliment dels primers temps quan tot ens hi venia de nou, els flamboiants, les ceibes, les silgües, els pelicans, la manigua, l’Higuamo voltat de mangles o la Creu del Sud sorgint del fons del mar Caribe entre les darreres fulgors de la posta. Sé que recordaré els sinsonts i oblidaré les cacates, recordaré Moreno Jimenes (potser més el rodamón que no pas el poeta) i oblidaré «la alta sociedad», recordaré el llangorós caminar de les dones i oblidaré el dels homes.

Ho hauríem aguantat tot si la nostra estada hagués tingut algun sentit per a nosaltres. Les cacates i les escolopendres no tenien cap culpa en el nostre mal humor, al contrari; figuraven entre les escasses distraccions que el país podia procurar-nos i almenys no te les trobaves a la sopa com passa amb certes espècies gegants de papallones tropicals cantades per alguns poetes. L’exasperació em venia, més que no pas de l’eterna calor i dels eterns mosquits, de la inutilitat de la meva vida; ¡mil vegades la guerra, on tens almenys la sensació de contribuir a alguna cosa que val la pena!

 

[Afegit el 1948: Aquesta és la darrera que s’ha conservat de les meves cartes a en Màrius. Vam arribar a Mèxic el 12 de febrer de 1942 en el Presidente Trujillo, petit paquebot alemany incautat pels dominicans durant la guerra de 1914-1918, i en pogué rebre encara alguna d’allà abans de la seva mort, esdevinguda el 29 de desembre: però no és al lligall.

Per més que a les cartes no s’hi faci cap referència, el 21 de juny de 1941, vigília del solstici d’estiu, l’exèrcit alemany havia atacat Rússia per sorpresa posant fi d’aquesta manera inesperada a l’aliança entre Hitler i Stalin que havia durat un parell d’anys i estenent els horrors de la guerra a tot el continent. Poc després d’enviada aquesta darrera carta del lligall, el 8 de desembre els japonesos obligaven els Estats Units a entrar a la guerra atacant igualment per sorpresa la seva base de Pearl Harbour; així aquells horrors s’estengueren a tot el món. Nosaltres érem encara a Santo Domingo quan el Generalísimo Trujillo es cregué en el cas de proclamar la seva solidaritat amb els Estats Units i fou quan Goebbels anuncià per ràdio al poble alemany que «una illa de cocos habitada per micos havia declarat la guerra al Reich». La frase corregué com un reguerot de pólvora; els negres se la repetien amb grans riallades, feliços que Goebbels els hagués donat prou importància per esmentar-los ni que fos d’una manera tan «sui generis». Les seves simpaties, amb ben poques excepcions, eren per a Hitler; la declaració de guerra no responia doncs de cap manera al sentiment popular però prou sabien tots que les accions bèl·liques del seu Generalísimo es reduirien a rapissar els vaixells i altres béns dels súbdits alemanys radicats a l’illa com ja s’havia fet durant la guerra anterior.

Seria llarg de contar com, un cop a Mèxic, vaig establir contacte amb altres ex-oficials de l’Exèrcit de Catalunya i amb els coronels Guarner i Pérez Farràs i tot el que vam fer per promoure una intervenció catalana, ni que fos petita, a la guerra mundial. Tot havia de resultar inútil; els Aliats no en volien saber res: no els interessava un conflicte amb Franco. Mentrestant molts dels nostres, dels que s’havien quedat a França, prenien part a la Resistència però no pas en tant que catalans sinó confosos amb els altres; la seva gesta, que algú hauria d’escriure, no haurà doncs aprofitat a Catalunya sinó a França per més que per la causa dels Aliats hauran mort molts més catalans que no pas súbdits de països com és ara Santo Domingo o Mèxic o tants d’altres de sud-americans que hi han pres part oficialment i ara pontifiquen entre els vencedors a les reunions internacionals.]

 

 

 

A Màrius Torres (s/d) (Carta de la Nuri) (184)

Publicat el per
Respon

184

(Carta de la Nuri)

 

Estimat Màrius:

Acabem de rebre la teva carta. L’esperàvem amb impaciència perquè sospitàvem el motiu del teu llarg silenci. La Mercè ens havia parlat del tractament a què estaves sotmès. També nosaltres somniem en el temps que serem vellets i podrem viure tots junts —o gairebé junts—. Ets injust: has de saber que serviré molt per vella i que m’imagino molt millor vella que jove. No sé imaginar-me jove; m’hauria de mirar al mirall i l’únic que tenim és massa esquifit, trencat pel mig i fa aigües. Un mirall, aquí, val un ull de la cara.

La vellesa, tant a en Joan com a mi, se’ns apareix com un oasi després d’una vida tan accidentada com hem dut d’ençà que ens coneixem. No oblidis que som tres formiguetes perdudes entre els milions i milions de formigues que no tenen res i sempre necessiten; que dia rera dia han de lluitar pel mateix. Si ens veiessis quan tornem de donar classes, arrossegant unes sabates d’aquelles que fan com els balancins i que ens semblen més feixugues que si fossin de plom… Ja hi estic resignada. Confio que mentre serem joves no ens faltarà el que anirem necessitant dia per dia, encara que sigui havent-hi de bregar molt. Confio, en canvi, que un cop vells podrem descansar de la brega sense que ens manqui el necessari. Tots estalviem per a la vellesa, els uns diners, els altres glòria; nosaltres estalviem bon humor, és per això que ara no en gastem gaire. Ara lluitem i patim i ens malhumorem i critiquem perquè no ens queda més remei. El dia que podré dir: Nuri, ja ets vella ¡tot això s’haurà acabat! Que facin mala cara els joves, que tenen l’edat de fer-ne. Aleshores no diré mai que no a ningú, no criticaré res; seré una espectadora benèvola de tota la comèdia del món i trobaré la felicitat menjant bombons amb els néts d’amagat dels fills. Aquest terbolí de la lluita per la vida on els pobres joves ens trobem arrossegats, potser ens semblarà aleshores, vist de lluny, un riu ample i calmós. ¡Quines converses, quins silencis i quines becaines farem aleshores! Serà deliciós.

Cal ser comprensius amb el pobre Joan, molt menys resistent a la calor que cap de nosaltres; s’hi posa com malalt. Quan arriba de donar les seves classes als fills i filles de «la alta sociedad», es despulla frenèticament per posar-se sota la dutxa i estar-s’hi mitja hora ben bona; després, sense eixugar-se i sense res més que un eslip, s’asseu a gronxar-se en un balancí enmig d’un corrent d’aire. No bé aquest l’ha acabat d’eixugar ja torna a estar tot xop, ara de suor altra vegada. No és pas que no faci els possibles per sobreposar-se a l’enervament que la calor li produeix; de vegades es planta a serrar fusta en ple sol —ha anat fent quasi tots els mobles que tenim— com desafiant la calor o qui sap si desafiant-se a si mateix. El que més el desespera és que per donar lliçons a la progenitura de «la alta sociedad» ha d’anar impecablement vestit, amb americana i corbata: «¡Si almenys em pogués treure la corbata!» gemega. Impossible: «la alta sociedad» no admetria de cap manera per als seus fills un professor descorbatat. Les dones tenim l’avantatge que podem anar molt més fresques que els homes tot semblant igualment mudades.

Tant o més que el clima l’irriten doncs les manies de «la alta sociedad». ¿Per què cal anar, per exemple, amb sabates i mitjons essent així que unes simples sandàlies, o millor encara unes espardenyes catalanes, farien en una illa com aquesta molt millor el seu fet? Diu en Joan, i probablement amb tota la raó, que en els països tropicals on es troba establerta de temps immemorials la raça blanca, com és Aràbia, la gent s’ha fet una indumentària racional, adequada al clima: una túnica blanca ben folgada, que deixa circular l’aire per dins, unes sandàlies als peus i res més. A ell li sembla que vestit així ja li passarien la meitat dels mals; però ¿com presentar-se guarnit d’aquesta manera als «salonsitos» de «la alta sociedad»? Esborrona de pensar-ho.

Sovint ell i jo parlem de París amb nostàlgia i no deixa de ser ben estrany que l’enyorem tant; en primer lloc no hi vam arribar a viure ni tan sols un any sencer i en segon lloc ho vam fer sempre a salt de mata, amb la por que a qualsevol moment la policia ens demanés els documents (que no en teníem). L’obsessió dels documents (n’hi havia de dues menes: el «laissez passer» i el «recépissé» i no teníem cap dels dos), era la de tots els qui es trobaven en les nostres mateixes circumstàncies, que érem aleshores molts, moltíssims. Sort que també hi havia molts francesos disposats a ajudar-nos de tot cor; nosaltres recordarem sempre amb agraïment els de l’Aide Catholique aux Réfugiés i sobretot madame Meyerson; si bé madame Meyerson, que és socialista, no és ben bé francesa, és catalana del Rosselló. ¡Quanta gent bona hi ha pel món! ¡Quanta i de tots els colors! Al principi al pobre Joan li era molt difícil de passar desapercebut i el miracle és que els gendarmes no el detinguessin a cada pas; havia quedat tan colrat amb la darrera campanya. Després, ja recobrats els colors naturals, el problema era el seu accent; procuràvem que no anés mai sol i si calia parlar amb algun desconegut era jo qui ho feia; ell callava com un mort. Doncs a desgrat de tantes peripècies, ¿vols creure —i és per això que ara m’han tornat aquells temps a la memòria— que ens agradava mil vegades més París que no pas això d’ara? Sense la guerra que ens en va treure, encara hi fórem; mai no ens havia passat pel cap l’absurda idea de venir en una illa com aquesta. Hi vam venir ben bé per força; en aquell moment no ens volien enlloc més.

Trobo la teva apreciació de Moreno Jimenes exacta i per això mateix injusta. Cap poeta que no hagi sortit d’aquesta illa no pot tenir universitat (encara que a Santo Domingo, o sigui Ciudad Trujillo, hi hagi la «primera universidad de América»). Aquest país no té història, no té art, no té tradició; la seva universitat només pot donar pedanteria. Moreno Jimenes és prou poeta per no ser pedant; encara que parli de «cosmogonía» i de «reintegro». En ell això no és pedanteria: és fracàs. I el fracàs inspira sempre un gran respecte. Nosaltres, fills d’una raça que no és la seva i que té una cultura molt vella, en una obra com la seva no podem posar gaire interès personal però ell és una altra cosa. Trobo aconsolador que hi hagi homes com ell perduts en un racó de món com aquest; és l’aneguet lleig de l’illa. Aquí els únics signes externs de talent són «tener habilidad para lograr un empleíto» i anar planxat, emmidonat i enclenxinat; «lograr un empleíto» —del govern s’entén— és, d’altra banda, quasi l’única manera de viure bé en aquest país on va néixer el bon Moreno Jimenes, que va pels carrers malgirbat, amb un barret vell de palla, amb vestits esfilagarsats, ensopegant amb la gent i fins amb les parets i dient impertinències als ministres i madrigals a les bugaderes. A força de madrigals obté alguna vegada que li rentin la roba. Si s’ha inspirat en una colina, ja l’anomena «Colina Sacra». Quan aconsegueix de fer-se imprimir algun llibret de versos, en carrega un maletí vell i se’n va pel país a vendre’l tot recitant-los de bohío en bohío. Aquests errabundeigs miserables li estimulen la inspiració; allà on nosaltres només veiem lletjor, indigència, tristesa animal, brutícia, ell veu mil meravelles. Profetitza. Data les seves poesies de l’any 2000 o del 4000. Sosté que és en aquestes platges del mar Caribe on està naixent la cultura del món futur i s’exclama:

¡Junto al mar Caribe he columbrado un rito!

¡Què sé jo! El seu primitivisme no és trucat com el de García Lorca (que en pau descansi el pobre) sinó autèntic; tan autèntic que no dubta a usar paraules com «cosmogonía» o «reintegro» i tantes altres que evitaria si en ell el primitivisme fos comèdia o pose. Es plantifica una «cosmogonía» com un rei caníbal un barret de copa. Serà una criatura als noranta anys en un país en què als tres ja deixen de ser-ho.

 

[Afegit el 1948: Aquesta carta no duu data però té anotat de lletra d’en Màrius: «rebuda el novembre de 1941».]

A Màrius Torres 30 VIII 1941 (183)

Publicat el per
Respon

183

 

San Pedro de Macorís, 30 d’agost de 1941

Estimat Màrius:

Som en plena estació de les pluges; sobre aquesta costa rocosa on habitem els núvols passen de llarg i no plou gaire estona però sentim la fressa damunt les teulades de zenc de la ciutat, a un quilòmetre d’aquí. Allà els edificis i la vegetació deturen els núvols; són uns núvols enormes que segueixen el sol en la seva marxa anual d’un tròpic a l’altre i que s’anuncien per un vent calent i fort que ve del sud o sigui del mar Caribe. Apareixen de sobte damunt l’horitzó, grassos i feixucs; tot seguit veiem al fons, com un cortinatge, la pluja caient sobre el mar. Tot això viatja lentament, de vegades ràpidament, cap a nosaltres; anem sentint el crepitar de la pluja sobre el mar cada vegada més a la vora, com un crescendo, com un incendi que s’acosta; arriba per fi sobre el nostre bungalow i fa ressonar la gran teulada de zenc com un timbal; arruixa el nostre jardí, que l’agraeix, i ens arruixa a nosaltres, que sempre sortim a entomar-la en vestit de bany i l’agraïm tant o més. El vent se l’enduu i al cap d’uns instants sentim el seu redoble sobre les teulades de la ciutat; diries uns tambors encobertats com els de les marxes fúnebres, un concert en sordina. L’endemà d’una pluja forta trobem el jardí ple de «duendes», que són com uns lliris molt menuts i de coloraines: n’hi ha de blancs, de roses, de violetes, de grocs, de blaus. Mereixen plenament el seu nom de «duendes» per la sorpresa que donen sorgint de sobte quan res no els anunciava.

¿Vols creure que tot això no m’interessa gens? Si te’n parlo és per distreure’m de l’obsessió del passaport, que per ara no ve. De vegades em fa l’efecte que tinc l’ànima emmetzinada; només penso en la revanxa, no em sé resignar a la derrota. Si estic tan impacient d’anar-me’n a Mèxic és perquè em sembla que allí en trobaré d’altres com jo i qui sap si podrem muntar entre tots alguna cosa que no sigui del tot escabellada.

Aquí, el sentiment de la pròpia impotència em rosega i hi ha moments que em sento el cor com un pèndol que marqués el temps que fuig irremeiablement, perdut per sempre. El temps, aquesta termitera; els segons són les termites que ens devoren per dins.

Tan tètriques reflexions són filles de la constatació que ja fa dinou mesos que vegetem en aquesta illa. Per distreure’m de les meves cabòries em poso de vegades a treballar al jardí en ple migdia; ara hi he fet una plantació de papaieres. La papaia és un fruit gros com una carbassa, de gust molt refrescant que s’agraeix moltíssim en aquest clima. El nostre jardí és rocós i cal dur-hi la terra de lluny, amb galledes. Un exercici així a ple sol, quan a l’ombra arribem als 36 graus, ofega tot pensament i dóna una estranya eufòria.

Potser t’astorarà això que et dic, recordant com sempre em planyo de la calor. Aquesta no ens aclapara pas per ella mateixa (36 graus a l’ombra no és pas una temperatura del tot desconeguda a Barcelona) sinó per la seva constància. En fa tanta de nit com de dia, a l’hivern com a l’estiu; un etern bany maria. L’home pot resistir calors molt més fortes, les del Sahara en ple dia per exemple, a condició que després vingui la frescor de la nit a reposar-lo. Diràs ¿i com és que altres europeus, com és ara el senyor Rabassa, la Paquita Gómez, sir Archibald Henry Beer, hi viuen tan feliços? És que deuen ser fets d’una altra manera que nosaltres i això explica que es trobin tan bé als tròpics. Per la Paquita Gómez sabem, per exemple, que un any, quan ja en feia molts que vivia aquí, va anar a Barcelona a veure la família; era en ple juliol i als vespres quedava veient visions que els altres suessin mentre ella tremolava. El seu home, per la seva banda, volgué arribar-se fins a Màlaga, d’on és fill, i li va passar el mateix: ¡no podia resistir el fred de les nits de Màlaga en plena canícula! Més formidable és el cas de sir Archibald Henry Beer: una vegada estigué temptat de tornar a Anglaterra i s’embarcà; el paquebot feia escala a Gibraltar i era el mes de maig. El fred del maig a Gibraltar li semblà tan insuportable que, canviant d’idea, ja no prosseguí el viatge; s’hi quedà esperant el primer vapor que fes la ruta inversa, la de les Índies Occidentals —com de les Antilles en diuen els anglesos. Queda el senyor Rabassa; segons ell, no hi ha clima al món com el de Santo Domingo i Puerto Rico.

Cal deduir-ne que d’una persona a l’altra varia molt la capacitat de resistència a la calor; nosaltres, pel que es veu, en tenim molt poca. Alguna vegada, molt excepcionalment, a l’època de la seca —que coincideix amb l’hivern—, els termòmetres arriben a baixar per uns moments fins als 25 graus ¿vols creure que tota la «alta sociedad» s’esborrona de fred? Ho hem vist amb els nostres propis ulls; ho aprofiten per sortir al carrer a lluir els abrics. Tenir-ne un de llana, o millor encara de pells, és el súmmum de la distinció perquè és el súmmum de la vestimenta; anar molt vestit, com més millor, és evidentment el que més pot contribuir a distingir-se de «la gente de la clase baja», que va descalça i mig nua —això sí, sempre amb el canotier al cap. Aquella dama de qui em sembla que us he parlat altres vegades, la mateixa que s’entreté pintant paisatges nevats amb cacatues a les branques dels avets, em preguntava una vegada si pels carrers de París, Madrid o Barcelona «los negritos andan en cueritos como aquí». La meva resposta negativa no la convencé; ella dóna per indiscutible que arreu del món totes les criatures que no són de «la alta sociedad» són negres com el betum i van de pèl a pèl.

La ignorància d’aquesta gent us deixaria veient visions. A una de les meves alumnes, que ja té disset anys i fa el curs equivalent al nostre quart de batxillerat, li vaig preguntar quants en feia del naixement de Jesucrist: «¡Y yo qué sé!» replicà despectivament. Cal precisar que no és pas que sigui jueva o musulmana; fa devotament el senyal de la creu cada vegada que sona la sirena dels bombers, que aquí correspon al toc de l’àngelus. Segons ella, la data 1941 vol dir «que hace 1.941 años que existe el mundo». Aquesta idea, notable per tants conceptes, és força general entre la «alta sociedad»; manifesten una incredulitat molt marcada quan se’ls parla de fets esdevinguts fa més de dos mil anys: «Pero esto es imposible, el mundo no existía». Cal aclarir d’altra banda que la qüestió no els interessa en absolut; l’única cosa que els arriba a treure de la seva indiferència és el cine. Tot el que hagi pogut passar abans de la invenció del cine els inspira el més profund menyspreu. Alguns d’ells ignoren que les Antilles havien estat colònies espanyoles (per increïble que us sembli) i que els negres hi foren duts de l’Àfrica. He escrit «ignoren» i ara m’adono que la paraula no dóna idea de la realitat; un europeu, si ignora una cosa, pot aprendre-la; aquí no és tant que ignorin com que no els interessa absolutament res fora de les pel.lícules de cine, com si en ells tot obeís a maneres de ser sense correspondència amb les nostres.