181
(Carta de la Nuri)
Estimada Mercè:
Diu que les dones han de completar els seus marits però en el cas d’aquesta carta em sembla que no em queda res a completar ¿què hi podria afegir?
M’agrada que hagis renyat en Joan. Quan li entra el mal humor, jo callo i penso per dins: «Pren les coses tal com són o si no vés-te’n del món». Tota pretensió d’influir-lo, després de nou anys de matrimoni, seria vana i ridícula. Al capdavall, els horrors que diu d’aquest país d’un cap del dia a l’altre no són més que una manera inofensiva d’esbravar-se; i pel que respecta al seu mal humor, cal ser comprensius. Sospito que Bernardin de Saint-Pierre no havia estat mai als tròpics i en canvi en Joan, el pobre, hi és.
Pel que fa a les temptacions que segons ell l’assalten de «dedicar-se a algun negoci ben baix i lucratiu», fas molt bé fument-te’n. Ja el coneixes; no crec que hi hagi ningú al món tan negat com ell per al comerç de cap mena. Tots li inspiren el mateix horror, des de la tracta de blanques fins al de vetes-i-fils. Dubto que arribi a comprendre la diferència que hi ha entre una cosa i altra. Parla de «dedicar-se al comerç» en el mateix to de bravata que Tartarí de caçar lleons; i és que la tartarinada més grossa que podria perpetrar un home com el meu seria obrir una botigueta de plats-i-olles.
¡I a desgrat de tot aquesta illa és bonica! El mateix Joan, que tantes pestes en diu, la troba fascinant; fascinant i insuportable. És el mal humor que no ens en deixa veure les gràcies; ens passa com a Chopin i George Sand a Mallorca —i no vull pas dir que ell sigui Chopin i jo George Sand, Déu me’n guard, ni molt menys que l’illa d’Haití tingui res a veure amb Mallorca. L’únic que hi ha de comú en la situació és el mal humor; ¡quan penso que només que el termòmetre baixés deu graus tot ens semblaria tan diferent! Que en som de poca cosa.
I nosaltres, de tots els qui vinguérem a parar aquí, som els qui menys podem queixar-nos; nosaltres hem donat classes una mica de tot als fills de «la alta sociedad», que ens rebé amb els braços oberts. Heu de pensar que els obrers (la majoria dels qui vingueren amb nosaltres en el Cuba ho eren) no han pogut trobar feina de cap mena; en aquest país no hi ha altra indústria que els ingenios, tots ells propietat de nord-americans, que ja tenen plena la plantilla. El govern dominicà tenia pensat de donar-nos terres a tots; cada família hauria pogut esdevenir propietària d’unes cinquanta hectàrees, que ens les regalava. Només que eren de manigua: petit detall. Alguns, amb tot, hi van anar; n’han tornat com unes mòmies, palúdics o amb febre groga o amb altres malalties que els metges no acaben de saber què són. Un dels qui hi havien anat és en Rodríguez Salas, aquell mateix que essent cap de policia de la Generalitat plantà cara amb tanta valentia als anarquistes que s’havien apoderat de la Telefònica i provocà d’aquesta manera els famosos «fets de maig»; nosaltres el coneixem de molt abans de la guerra, dels temps d’aquell partit on ens havíem conegut en Joan i jo i que ell també n’era. Arribà de la manigua horrorosament inflat. Un altre en venia cec: un fruit desconegut que intentava collir li havia esclatat als dits com una granada, amb tan mala fortuna que les llavors li van ferir els ulls. Els indígenes coneixen l’existència d’aquest fruit, que té molt mala anomenada; si bé ja no recordo com en diuen. Sembla que acabarà recobrant la vista però quin esglai entretant.
Tots en tornen desesperats i explicant-ne horrors; expliquen que allò és un infern de mosquits, de cacatues, d’escorpins, però més que res de calor. A la costa podem viure gràcies a les brises; a la manigua els arbres i les lianes no les deixen circular. És la pura asfíxia. El dia que acabàvem d’arribar a San Pedro de Macorís, havíem d’entrar a l’oficina de la policia a fer-nos visar els papers i en Joan deixà les pesants maletes a la porta: «¿No nos las robarán? » preguntà. «Tranquilísese, señor» li respongué el de la bòfia, «en este país nadie roba. A quien lo hase, le mandamos a la manigua a comer fruta silvestre.» Ara sabem què volia dir; aleshores ens semblà un enigma.
La situació dels refugiats a Santo Domingo ha transcendit fora d’aquí i sembla que una entitat d’ajut com la que ens pagà el viatge des de Bordeus ens el pagarà fins a Veracruz. Déu ho vulgui.
Penso ara, rellegint aquesta carta, que potser temeràs qui sap quins perills per la nostra salut. La tenim tots tres tan bona que gairebé ens en avergonyim; d’ençà de la nostra arribada hem pres cada dia i seguim prenent una dosi preventiva de quinina, que segons hem experimentat no té cap contraindicació i et fa invulnerable al paludisme, que és la plaga més estesa en aquestes latituds; i no bevem ni una gota d’aigua que no sigui bullida. Aquestes dues mesures elementals ens les aconsellà sir Archibald Henry Beer, que s’ha passat la vida als tròpics, i al nostre torn les hem aconsellades a tots els compatricis; molts, per desgràcia, ho consideren manies i no ho fan.