Arxiu d'etiquetes: Rep. Dominicana

A Màrius Torres 20 XI 1941 (i 185)

Publicat el per
1

185

Macorís, 20 de novembre de 1941

 

Estimat Màrius:

Tenint en compte que triguen un parell de mesos a arribar-vos, quan vosaltres rebreu aquesta carta potser nosaltres ja serem a Mèxic. Déu vulgui que no m’hagi precipitat a anunciar-t’ho; la veritat és que en aquest moment no tenim encara el visat del passaport ni els diners del viatge —més car d’aquí a Veracruz que no pas de Bordeus aquí—; però ens asseguren que una cosa i altra ja només són qüestió de setmanes.

Entretant n’he rebut del teu pare en què m’explica com aquella còpia mecanografiada dels teus versos que li vaig enviar abans d’anar-nos-en d’Europa ha anat circulant des d’aleshores de mà en mà entre els nostres compatriotes de Montpeller:

«Màrius poeta acaba de tenir una alta i ressonant consagració. No sé si sap que a Montpeller hi ha ara, entre altres figures significatives, Carles Riba, Pompeu Fabra i Rovira i Virgili. Els dos primers asseguren que en Màrius és “el primer poeta de la generació catalana actual i que deixa molt endarrera tots els altres”. Rovira i Virgili ha dit: “El millor poeta que la nostra pàtria ha tingut després de Maragall”. Uns i altres coincideixen a assegurar que el dia que la seva obra pugui publicar-se farà una gran impressió.»

Estic molt content pensant en l’alegria que haurà tingut el teu pare, que fa tant de cas de l’opinió dels altres; a mi no calia pas que m’ho diguessin Pompeu Fabra, Carles Riba i Rovira i Virgili. Els Goncourt afirmaven que «el geni és el talent d’un home mort» i jo no vull pas esperar que et moris per creure en el teu; m’estimo més creure-hi sense que hagis de passar per una prova tan molesta per a tu. Duc de cap d’aprendre, un cop a Mèxic, l’ofici de linotipista (si no fos possible de moment l’altre projecte, aquell que la Nuri s’hi posa de mal humor quan hi faig referència); en comptes d’unes quantes còpies a màquina, faria dels teus versos un centenar o dos d’exemplars impresos i és quan quedaria tranquil de debò respecte a la seva conservació mentre esperem que puguin aparèixer a la seva terra.

La carta del teu pare m’ha fet pensar en tantes persones de la seva edat —les que ell m’esmenta i tantes altres— que s’han hagut d’exiliar havent-ho perdut tot; a nosaltres ens queda tota una vida per endavant ¿què els queda a ells? Pensant-ho, m’avergonyeixo dels meus mals humors i de les meves desesperacions; a nosaltres ens queda, no sols tota una vida, sinó energies per combatre, i jo les malgasto lamentant-me com un covard. A ells ja no els pot quedar sinó l’esperança d’una victòria que, al pas que van les coses, potser no arribaran a veure; Pompeu Fabra ja té setanta-tres anys…

I ara et parlaré dels darrers versos que m’has enviat:

Finestra: Impressió curiosa i exacta; tens una acuïtat especial per a aquesta mena de sensacions.

La nit és un palau: Un ritme greu com de música gregoriana en orgue; molt evocador. La grandesa de la idea final és donada amb una simplicitat modèlica: la del fruit madur que cau de la branca.

Retrat d’una vella dama: Fracàs d’un líric que vol provar la poesia descriptiva (recordo el que eren totes aquelles Faules). T’agrada de fer incursions en camps que no són el teu, què hi farem.

L’esfinx interior: Poema de gran i noble ambició. El mite antic de l’esfinx és un pou sense fons; podríem trobar-hi mil interpretacions sense exhaurir-lo. La que tu li dónes és ben nova i audaç. Un catòlic hi veuria el problema de la necessitat de la fe: només els qui endevinen se salven; però els teus versos depassen els límits de tota religió concreta. La «manera» del poema és bona; la introducció, amb el seu violeta i el seu trepig vagabund, suggestiva. El lector se sent en ple camí de Tebes a l’hora del misteri. Tanmateix el desplegament de la idea fa la sensació que podria ser més sintètic, amb menys explicacions (tota explicació deixata el misteri); hauries de fer més confiança al lector, deixar-li més coses perquè les endevinés, al seu torn, ell tot sol.

Nit d’agost: Una altra de les teves impressions fugitives i exactes; la versificació molt agradable.

 

I ara et vull tornar a parlar de La ciutat llunyana. A la primera lectura no em va agradar i em sembla que t’ho vaig dir: no hi sabia veure més que una imitació de Verdaguer. Després m’hi he reconciliat. És un poema noble (em sembla que aquest és l’adjectiu que més li escau), l’estil del qual potser podries millorar però que en tot cas no pot mancar en un recull dels teus versos. Correspon a un moment de la nostra història ¡i quin moment! Amb quanta emoció el llegirà d’aquí a cent anys la nostra descendència… Crec que amb aquest poema comença una part de la teva obra netament tallada de l’anterior.

Penso que la poesia és com el vi, que quan és bo millora amb el temps. Les coses noves tenen un encís banal,  a l’abast de tothom: una noieta de quinze anys, una casa que s’estrena, un sonet enginyós acabat d’escriure, una comèdia amb un argument inesperat. És per això que no podem jutjar de les coses fins que han perdut la novetat; de la bellesa d’una dona, com és ara, fins que ha passat dels trenta-cinc anys. I a un poema n’hi calen cent. Com que no penso viure tant, tracto d’imaginar el «bouquet» que tindrà el teu vi l’any 2041 i crec que semblarà límpid, dens i cordial quan molts vinets que ara fan forrolla («nacionals i estrangers») s’hauran esbravat o tornat agres. Tu ets un líric i potser res més; el teu talent sembla tenir uns límits molt marcats. Cada cop que has provat d’escapar-te’n envaint altres camps, has fracassat; l’estil narratiu t’és estranger i el descriptiu poc se’n falta, però dins els teus límits de poeta exclusivament líric resulta ben difícil de trobar-te en el nostre país un precedent: Verdaguer era més aviat un èpic, Guimerà un tràgic, a Maragall li fallà sovint el llenguatge (de vegades d’una manera cruel) i potser el seu talent, que evidentment en tenia, no era tampoc pròpiament líric o no ho era sempre. Entre els del nostre segle, jo no en sé veure cap de pròpiament líric si no és Salvat-Papasseit en els seus millors moments, quan no perdia el temps en carallades avantguardistes que no eren més que «exercicis literaris» i es deixava dur tot bonament a dir-nos el que li passava pel cap; però els «millors moments» de Salvat-Papasseit són tan pocs, just per donar-nos una idea d’on hauria arribat si no hagués mort tan jove. Pel que fa a les Estances de Carles Riba, tan bones algunes d’elles, fins les millors fan l’efecte que més que no pas lirisme de debò són «exercicis literaris» per simular-lo i és que és tan difícil d’arribar a una poesia que no sigui un «exercici literari», o més ben dit, que sigui alguna cosa més que això, ja que «exercici literari», poc o molt, sempre ho és i no seria possible sense, i cal no oblidar d’altra banda que els «exercicis literaris» poden ser molt interessants o molt útils; però no són lirisme. És el cas, en una època anterior, de Costa i Llobera, a qui hem d’agrair alguns dels poemes més perfectes que s’escriviren en català en el segle XIX; més líric que no pas ell fou Joan Alcover, però també, com Salvat-Papasseit, només a llampecs fugaços.

Cal remuntar en realitat no pas menys que cinc segles —¡mig mil.lenari!— endarrera per trobar un altre temperament tan exclusivament líric com el teu i és Ausiàs March; llàstima que el seu idioma era encara medieval, és a dir rígid i feixuc, mentre el teu és ingràvid com aquell «missatge d’Ariel» de qui ens parles en un dels teus poemes. En rigor cal remuntar encara més endarrera, fins al segle XII, per trobar un poeta nostre —relativament «nostre»— que en certa manera se t’assembla i és Bernat de Ventadorn; sota certs aspectes, és clar.

En altres cartes ja t’he dit que a cada nova lectura els teus versos em donen més a pensar com si cada vegada hi descobrís coses que m’havien passat desapercebudes. Algun dia te’n faré un nou comentari de conjunt; ja deurà ser des de Mèxic. Quina llàstima que un poeta no pugui ser llegit més que en la seva llengua; la pintura i la música parlen en canvi un llenguatge universal. En aquests moments en Dalí fa molt de soroll a Nova York: «Aquí hi ha pocs catalans» m’escriu el meu cunyat, «però fan forrolla».

I vet aquí que hem arribat a les darreres setmanes de la nostra vida en aquesta illa. ¿Vols creure que ara que sé que la deixarem per sempre li torno a trobar totes les gràcies? No importa que pertot arreu vegis en grosses lletres «Dios en el cielo y Trujillo en la tierra»; me la torno a mirar com si la descobrís de nou i m’adono amb astorament de la força de l’afecte que li havia posat. Sé que no la podré oblidar i qui sap si fins i tot l’enyoraré ¿hi ha res de tan contradictori com el cor de l’home? Sé que, vagi on vagi i per anys que passin, m’acompanyarà el record d’aquest bungalow rosegat de termites on n’haurem passat dos de la nostra vida errant; sé que en el meu record només sobreviuran les hores bones, tantes a desgrat de tot, i més que res el nostre embadaliment dels primers temps quan tot ens hi venia de nou, els flamboiants, les ceibes, les silgües, els pelicans, la manigua, l’Higuamo voltat de mangles o la Creu del Sud sorgint del fons del mar Caribe entre les darreres fulgors de la posta. Sé que recordaré els sinsonts i oblidaré les cacates, recordaré Moreno Jimenes (potser més el rodamón que no pas el poeta) i oblidaré «la alta sociedad», recordaré el llangorós caminar de les dones i oblidaré el dels homes.

Ho hauríem aguantat tot si la nostra estada hagués tingut algun sentit per a nosaltres. Les cacates i les escolopendres no tenien cap culpa en el nostre mal humor, al contrari; figuraven entre les escasses distraccions que el país podia procurar-nos i almenys no te les trobaves a la sopa com passa amb certes espècies gegants de papallones tropicals cantades per alguns poetes. L’exasperació em venia, més que no pas de l’eterna calor i dels eterns mosquits, de la inutilitat de la meva vida; ¡mil vegades la guerra, on tens almenys la sensació de contribuir a alguna cosa que val la pena!

 

[Afegit el 1948: Aquesta és la darrera que s’ha conservat de les meves cartes a en Màrius. Vam arribar a Mèxic el 12 de febrer de 1942 en el Presidente Trujillo, petit paquebot alemany incautat pels dominicans durant la guerra de 1914-1918, i en pogué rebre encara alguna d’allà abans de la seva mort, esdevinguda el 29 de desembre: però no és al lligall.

Per més que a les cartes no s’hi faci cap referència, el 21 de juny de 1941, vigília del solstici d’estiu, l’exèrcit alemany havia atacat Rússia per sorpresa posant fi d’aquesta manera inesperada a l’aliança entre Hitler i Stalin que havia durat un parell d’anys i estenent els horrors de la guerra a tot el continent. Poc després d’enviada aquesta darrera carta del lligall, el 8 de desembre els japonesos obligaven els Estats Units a entrar a la guerra atacant igualment per sorpresa la seva base de Pearl Harbour; així aquells horrors s’estengueren a tot el món. Nosaltres érem encara a Santo Domingo quan el Generalísimo Trujillo es cregué en el cas de proclamar la seva solidaritat amb els Estats Units i fou quan Goebbels anuncià per ràdio al poble alemany que «una illa de cocos habitada per micos havia declarat la guerra al Reich». La frase corregué com un reguerot de pólvora; els negres se la repetien amb grans riallades, feliços que Goebbels els hagués donat prou importància per esmentar-los ni que fos d’una manera tan «sui generis». Les seves simpaties, amb ben poques excepcions, eren per a Hitler; la declaració de guerra no responia doncs de cap manera al sentiment popular però prou sabien tots que les accions bèl·liques del seu Generalísimo es reduirien a rapissar els vaixells i altres béns dels súbdits alemanys radicats a l’illa com ja s’havia fet durant la guerra anterior.

Seria llarg de contar com, un cop a Mèxic, vaig establir contacte amb altres ex-oficials de l’Exèrcit de Catalunya i amb els coronels Guarner i Pérez Farràs i tot el que vam fer per promoure una intervenció catalana, ni que fos petita, a la guerra mundial. Tot havia de resultar inútil; els Aliats no en volien saber res: no els interessava un conflicte amb Franco. Mentrestant molts dels nostres, dels que s’havien quedat a França, prenien part a la Resistència però no pas en tant que catalans sinó confosos amb els altres; la seva gesta, que algú hauria d’escriure, no haurà doncs aprofitat a Catalunya sinó a França per més que per la causa dels Aliats hauran mort molts més catalans que no pas súbdits de països com és ara Santo Domingo o Mèxic o tants d’altres de sud-americans que hi han pres part oficialment i ara pontifiquen entre els vencedors a les reunions internacionals.]

 

 

 

A Màrius Torres 30 VIII 1941 (183)

Publicat el per
Respon

183

 

San Pedro de Macorís, 30 d’agost de 1941

Estimat Màrius:

Som en plena estació de les pluges; sobre aquesta costa rocosa on habitem els núvols passen de llarg i no plou gaire estona però sentim la fressa damunt les teulades de zenc de la ciutat, a un quilòmetre d’aquí. Allà els edificis i la vegetació deturen els núvols; són uns núvols enormes que segueixen el sol en la seva marxa anual d’un tròpic a l’altre i que s’anuncien per un vent calent i fort que ve del sud o sigui del mar Caribe. Apareixen de sobte damunt l’horitzó, grassos i feixucs; tot seguit veiem al fons, com un cortinatge, la pluja caient sobre el mar. Tot això viatja lentament, de vegades ràpidament, cap a nosaltres; anem sentint el crepitar de la pluja sobre el mar cada vegada més a la vora, com un crescendo, com un incendi que s’acosta; arriba per fi sobre el nostre bungalow i fa ressonar la gran teulada de zenc com un timbal; arruixa el nostre jardí, que l’agraeix, i ens arruixa a nosaltres, que sempre sortim a entomar-la en vestit de bany i l’agraïm tant o més. El vent se l’enduu i al cap d’uns instants sentim el seu redoble sobre les teulades de la ciutat; diries uns tambors encobertats com els de les marxes fúnebres, un concert en sordina. L’endemà d’una pluja forta trobem el jardí ple de «duendes», que són com uns lliris molt menuts i de coloraines: n’hi ha de blancs, de roses, de violetes, de grocs, de blaus. Mereixen plenament el seu nom de «duendes» per la sorpresa que donen sorgint de sobte quan res no els anunciava.

¿Vols creure que tot això no m’interessa gens? Si te’n parlo és per distreure’m de l’obsessió del passaport, que per ara no ve. De vegades em fa l’efecte que tinc l’ànima emmetzinada; només penso en la revanxa, no em sé resignar a la derrota. Si estic tan impacient d’anar-me’n a Mèxic és perquè em sembla que allí en trobaré d’altres com jo i qui sap si podrem muntar entre tots alguna cosa que no sigui del tot escabellada.

Aquí, el sentiment de la pròpia impotència em rosega i hi ha moments que em sento el cor com un pèndol que marqués el temps que fuig irremeiablement, perdut per sempre. El temps, aquesta termitera; els segons són les termites que ens devoren per dins.

Tan tètriques reflexions són filles de la constatació que ja fa dinou mesos que vegetem en aquesta illa. Per distreure’m de les meves cabòries em poso de vegades a treballar al jardí en ple migdia; ara hi he fet una plantació de papaieres. La papaia és un fruit gros com una carbassa, de gust molt refrescant que s’agraeix moltíssim en aquest clima. El nostre jardí és rocós i cal dur-hi la terra de lluny, amb galledes. Un exercici així a ple sol, quan a l’ombra arribem als 36 graus, ofega tot pensament i dóna una estranya eufòria.

Potser t’astorarà això que et dic, recordant com sempre em planyo de la calor. Aquesta no ens aclapara pas per ella mateixa (36 graus a l’ombra no és pas una temperatura del tot desconeguda a Barcelona) sinó per la seva constància. En fa tanta de nit com de dia, a l’hivern com a l’estiu; un etern bany maria. L’home pot resistir calors molt més fortes, les del Sahara en ple dia per exemple, a condició que després vingui la frescor de la nit a reposar-lo. Diràs ¿i com és que altres europeus, com és ara el senyor Rabassa, la Paquita Gómez, sir Archibald Henry Beer, hi viuen tan feliços? És que deuen ser fets d’una altra manera que nosaltres i això explica que es trobin tan bé als tròpics. Per la Paquita Gómez sabem, per exemple, que un any, quan ja en feia molts que vivia aquí, va anar a Barcelona a veure la família; era en ple juliol i als vespres quedava veient visions que els altres suessin mentre ella tremolava. El seu home, per la seva banda, volgué arribar-se fins a Màlaga, d’on és fill, i li va passar el mateix: ¡no podia resistir el fred de les nits de Màlaga en plena canícula! Més formidable és el cas de sir Archibald Henry Beer: una vegada estigué temptat de tornar a Anglaterra i s’embarcà; el paquebot feia escala a Gibraltar i era el mes de maig. El fred del maig a Gibraltar li semblà tan insuportable que, canviant d’idea, ja no prosseguí el viatge; s’hi quedà esperant el primer vapor que fes la ruta inversa, la de les Índies Occidentals —com de les Antilles en diuen els anglesos. Queda el senyor Rabassa; segons ell, no hi ha clima al món com el de Santo Domingo i Puerto Rico.

Cal deduir-ne que d’una persona a l’altra varia molt la capacitat de resistència a la calor; nosaltres, pel que es veu, en tenim molt poca. Alguna vegada, molt excepcionalment, a l’època de la seca —que coincideix amb l’hivern—, els termòmetres arriben a baixar per uns moments fins als 25 graus ¿vols creure que tota la «alta sociedad» s’esborrona de fred? Ho hem vist amb els nostres propis ulls; ho aprofiten per sortir al carrer a lluir els abrics. Tenir-ne un de llana, o millor encara de pells, és el súmmum de la distinció perquè és el súmmum de la vestimenta; anar molt vestit, com més millor, és evidentment el que més pot contribuir a distingir-se de «la gente de la clase baja», que va descalça i mig nua —això sí, sempre amb el canotier al cap. Aquella dama de qui em sembla que us he parlat altres vegades, la mateixa que s’entreté pintant paisatges nevats amb cacatues a les branques dels avets, em preguntava una vegada si pels carrers de París, Madrid o Barcelona «los negritos andan en cueritos como aquí». La meva resposta negativa no la convencé; ella dóna per indiscutible que arreu del món totes les criatures que no són de «la alta sociedad» són negres com el betum i van de pèl a pèl.

La ignorància d’aquesta gent us deixaria veient visions. A una de les meves alumnes, que ja té disset anys i fa el curs equivalent al nostre quart de batxillerat, li vaig preguntar quants en feia del naixement de Jesucrist: «¡Y yo qué sé!» replicà despectivament. Cal precisar que no és pas que sigui jueva o musulmana; fa devotament el senyal de la creu cada vegada que sona la sirena dels bombers, que aquí correspon al toc de l’àngelus. Segons ella, la data 1941 vol dir «que hace 1.941 años que existe el mundo». Aquesta idea, notable per tants conceptes, és força general entre la «alta sociedad»; manifesten una incredulitat molt marcada quan se’ls parla de fets esdevinguts fa més de dos mil anys: «Pero esto es imposible, el mundo no existía». Cal aclarir d’altra banda que la qüestió no els interessa en absolut; l’única cosa que els arriba a treure de la seva indiferència és el cine. Tot el que hagi pogut passar abans de la invenció del cine els inspira el més profund menyspreu. Alguns d’ells ignoren que les Antilles havien estat colònies espanyoles (per increïble que us sembli) i que els negres hi foren duts de l’Àfrica. He escrit «ignoren» i ara m’adono que la paraula no dóna idea de la realitat; un europeu, si ignora una cosa, pot aprendre-la; aquí no és tant que ignorin com que no els interessa absolutament res fora de les pel.lícules de cine, com si en ells tot obeís a maneres de ser sense correspondència amb les nostres.

 

A Mercè Figueres, 15 VIII 1941 (182)

Publicat el per
Respon

182

 

San Pedro de Macorís, 15 d’agost de 1941

Estimada Mercè:

Ja no ets l’única a escriure’ns en estonià però t’asseguro que fora del grup de Puig d’Olena no ens hi escriu per ara ningú més. Vosaltres sabreu el que us feu; nosaltres sempre tenim por per vosaltres i per això continuarem escrivint-nos en francès ara com ara. Et burles altra vegada de les meves vel·leïtats comercials i probablement encertes; el cas és que continuo donant classes tot esperant el visat mexicà del nostre passaport, que per ara no arriba. Ara en dono fins i tot d’àlgebra i d’anatomia; he observat que quan un ha d’explicar una cosa que no sap en parla amb més autoritat i eloqüència: cal camuflar la pròpia ignorància sota frases ambigües i emfàtiques. Però t’enganyaria si et digués que em trobo bé en el paper de pedant; només me n’aconsola allò de «primum est uiuere». Tinc decidit, si ens en sortim d’anar a Mèxic, d’aprendre l’ofici de linotipista; quan feia de periodista, per poder viure tot estudiant Dret, em meravellava que guanyessin molt més que no pas nosaltres i ja aleshores m’havia proposat d’aprendre’n per si mai ho havia de menester. Et burles també del meu poema dels cinc planetes i el compares a un sac al fons del qual no hauries trobat res; la teva comparació, probablement, és justa i m’inspira aquests versos de «mea culpa»:

D’autres routiers te porteront, las et courbés,
leurs sacs, qu’ils videront, Mercédès, à tes pieds:
de l’un d’eux sortiront les pommes d’Hespérides,
d’un autre les perles d’Ormuz.
En vain j’ai voyagé, mes mains sont toujours vides;
qu’est-ce que j’ai cueilli? Du vent et rien de plus.

La Nuri em diu que «Ormuz» i «plus» no rimen però a mi se me’n fum des del moment que jo pronuncio (i et recomano que també ho facis perquè és molt bo per la salut) Ormuss i pluss; que per a alguna cosa m’ha de servir allò de ser «un vrai français des Pyrénées Orientales».

Jo tampoc no sé gaire de què parlar-te; l’únic tema possible, el del vostre parent Rabassa, ja l’he tractat a fons en altres cartes. També t’he parlat a bastament de sir Archibald Henry Beer. Ells dos i míster Ford són les úniques persones amb qui mantenim una veritable amistat; hi ajuda el fet que visquin en bungalows semblants al nostre i no gaire lluny de nosaltres. En canvi la vostra cosina, la senyora Gómez, no la veiem gaire; viu al centre de la ciutat i ens fa mandra d’anar-hi; la calor hi és de forn perquè les cases impedeixen la circulació de les brises, que són el nostre únic consol. Ara tenim ¡per fi! un amic del país, un jove mulato que ens ve a veure cada vespre: arriba a les vuit i se’n va a les dotze. Prenem el te amb ell i durant quatre hores li engeguem els nostres monòlegs. El noi ens escolta amb una serietat impassible; no diu res, no riu mai, sembla amagar sota la seva impassibilitat algun gran i tenebrós misteri. La suggestió dura tant com el seu silenci; quan el trenca, és per parlar-nos de macutos, bohíos, bateyes, chiripas, cheles, ñapas, merengues, arepitas, yaniqueques, conucos, friquitines, pulquerías, guineos, chinas, cachimbos, papas, locrios, congríes, anduyos, cocolos, salcochos, guaguas, hembritas, machotes, chivas, toras, ovejos, niguas, bejucos «et sic per coeteris».

Pensava cloure aquí aquesta carta deixant sense satisfer la teva insana tafaneria relativament a aquell negoci «tan baix i lucratiu» de què us havia fet esment a les anteriors; després he pensat que, lluny d’insana, la tafaneria de les femelles de la nostra espècie (que és una de les més il.lustres de la fauna universal) potser ha de ser considerada biològicament normal en tant que inseparable de la feminitat; i com que precisament la feminitat és la meva flaca, que és el que sempre m’ha perdut, vet aquí que m’entren de sobte unes ganes furibundes de fer-te feliç dient-te amb tota franquesa en què hauria consistit el tal negoci per més que em cau la cara de vergonya recordant-ho. No voldria que et prenguessis malament això de les «femelles de la nostra espècie»; pensa, només, que el poeta Bartrina, que era genial ja que era de Reus, va dir allò de:

sé que soy un mamífero bimano,
que no es poco saber…

I allò altre, referint-se a una parella d’enamorats:

Iban los dos mamíferos hablando…

És el cas que el senyor Bros de la Creu, que així s’anomena el parent que la Nuri té a Bajabonico, a desgrat del seu nom tan senyorial i venerable em va fer unes proposicions d’allò més deshonestes. No m’induïa pas a la tracta de negres ni a la de blanques, ca, ni tan sols al tràfic d’estupefaents; molt pitjor. Arribo a concebre que hi hagi qui es dediqui a tals negocis per més que la recta moral els reprovi; allò que em proposava en Bros de la Creu era molt més deshonrós; era simplement inimaginable. Jo ja no m’alçaria mai més del pou de vergonya on m’hauria enfonsat:

—Vostè, jove, em digué, ja s’haurà fixat que en aquest país la majoria dels habitants no duen a sobre res més que els calçotets i el canotier; en rigor el canotier és l’única cosa que durien si no fos per una llei del Generalísimo Doctor Don Rafael Leónidas Trujillo Molina en virtut de la qual envien a la manigua «a comer fruta silvestre» qualsevol ciutadà que es passegi sense els calçotets. Es tracta, com no haurà pas passat per alt als seus dots d’observació, d’uns calçotets llargs i de ratlles virolades; uns calçotets, en una paraula, i sigui dit en honor seu, d’allò més propis per a negres. S’han d’importar de l’estranger ja que en aquest país, com prou haurà vist, no es fabrica absolutament res; els inspira tant d’horror l’explotació de l’home que s’estan tant com poden de treballar ni tan sols per compte propi, no fos cas que caiguessin en la temptació d’explotar-se a si mateixos. El que vostè no sap és que abans de la guerra d’Espanya aquests calçotets per a negres s’importaven de Catalunya; ara han de venir dels Estats Units i força més cars. Es tractaria, doncs, d’emparaular-ne ja des d’ara una partida ben grossa aprofitant que els Estats Units encara no s’han ficat a la guerra; s’hi ficaran tard o d’hora, no en tingui cap dubte. Els compraríem a l’engròs i els vendríem a la menuda; jo posaria el capital, vostè el treball. Pensi que així que la guerra s’estengui als Estats Units el preu d’aquesta mercaderia de primera necessitat acusarà una puja considerable; si en tenim un bon stock farem negoci rodó.

Ja ho veus, Mercè ¡he estat a punt de comprar calçotets a l’engròs i —cosa més esborronadora encara— de vendre’ls a la menuda! Després d’això ¿gosaré mirar-te mai més als ulls? Aquella gloriosa per bé que infortunada infanteria on vaig començar d’alferes per acabar comandant ¿no estaria en el dret de degradar-me?