A Mercè Figueres, 2 VIII 1936 (6)

6

Barcelona, 2 d’agost de 1936

Estimada amiga Mercè:

Menjador de mostra al bloc del núm 36 del c. del Rosselló (Barcelona)He rebut la vostra resposta amb el vostre «¡visca Catalunya lliure!» que em fa veure fins a quin punt estem d’acord. Us escric des d’una Barcelona que, des del nostre piset del carrer de Rosselló número 36, podria passar per la ciutat més tranquil·la del món. La meva dona ja pot omplir novament de flors els seus gerros i jo de tabac la meva petaca. Cada dia veig la vostra germana a l’oficina i sé per ella notícies de tota la vostra família. Ha tingut més sort que la nostra, que n’ha sortit amb alguns dels seus membres assassinats i molts de fugitius; entre aquests es compta el meu altre oncle matern (en Joan Vallès i Pujals, l’ex-president de la Diputació) amb tots els seus. Dels meus cosins a penes si en queda cap al país. Quina escampada.

Però si ens en anéssim tots ¿qui quedaria a Catalunya? Passar-se a l’altra banda és un error descomunal; són precisament ells que han provocat la tragèdia. I si aquí tenim la FAI, allà tenen la Falange; qui sap si en el fons totes dues coses no en són sinó una i que els qui més hi toquen són els qui parlen de «failangistes» sense distincions. Resulta fins i tot que la bandera negra i vermella de la FAI és també la de la Falange; moltes coses que es proposen aquests vénen a ser també les mateixes que volen aquells. La «dialéctica de los puños y las pistolas» de José Antonio ¿no ve a ser la «acción directa» tan predicada pels anarquistes? L’odi a la democràcia i a les eleccions els són comuns (tots recordem allò de «Obreros, no votar» amb què els anarquistes solien empastifar les parets); l’aversió a Catalunya també.

L’Església no ha mort; o ja era morta abans o viu encara i viurà sempre. Si és el que pretén ser, el que vós creieu que és (jo, pobre de mi, en visc apartat des de fa anys), la persecució no farà més que reforçar-la. M’han dit que en alguns llocs, sota la coacció dels fusells anarquistes, eren els mateixos catòlics que duien les imatges a la foguera i deixaven afusellar sacerdots innocents i monges inofensives; potser no podien fer-hi res, el cert és que en alguns pobles on han intentat plantar cara a la FAI han estat salvatgement assassinats els veïns que organitzaven la resistència armada; els de la FAI hi enviaven per a això destacaments de pistolers de Barcelona i, sota pretext que es tractava d’una resistència «feixista», s’oposaven que el govern hi enviés forces d’ordre públic a protegir-los. S’han anat sabent detalls; hi ha hagut molts assassinats, molts més que no es va dir en els primers dies, tots sota el miserable pretext d’exterminar els «feixistes» —paraula que ja no se sap què significa.

Però les coses no han anat pas de la mateixa manera a tot arreu; sembla que a la ciutat de Tarragona, com és ara, no hi ha hagut incendis d’esglésies i en canvi sí a la de Reus, que li és tan a la vora; a Terrassa els assassinats foren moltíssims i en canvi a Sabadell no n’hi ha hagut. Tots recordem, comentant-ho, que la FAI era forta a Reus i a Terrassa degut a la immigració i quasi inexistent a Tarragona i a Sabadell; els fabricants sabadellencs s’estimaven més tenir obrers catalans encara que els haguessin de pagar salaris més alts i ara n’han tocat les bones conseqüències: no n’hi havia cap de la FAI, tots eren sindi­calistes i han obeït les consignes de moderació dels «Trenta» —o sigui el grup d’en Peiró. Tot això es diu i es comenta a Barcelona, on tothom atribueix les salvatjades als immigrats i a la FAI; si és exactament així o si es tracta d’una simplificació abusiva o d’una exageració ¿com ho podríem saber, pobres de nosaltres? Tenim la sensació que la premsa ens informa molt malament, que calla molts detalls i entre ells els més significatius; aparentment és lliure però el cert és que ha desaparegut tota la de signe conservador o simplement catòlic, quasi la meitat de la catalana ¿com lliga això amb els principis democràtics i liberals que són oficialment els del govern? No lliga, evidentment, de cap manera. Al començ els diaris denunciaven els incendiaris i assassins com a agents provocadors i fins duien la notícia que la policia n’havia detingut alguns i els havia trobat a sobre el carnet de Falange; després s’ha fet un silenci espès sobre aquesta qüestió tan vidriosa. Es veu que el govern té el màxim interès a no indisposar-se amb la FAI, potser sense adonar-se que per aquest camí s’indisposarà amb quasi tot el país; potser aquí vindria a tomb aquell mot que s’atribueix a Constantí: «¿què ­n’hauríem tret de vèncer els bàrbars si ens deixàvem vèncer per la barbàrie?»

Hi ha hagut moltes víctimes i entre elles certament alguns màrtirs; el temps ens ho dirà. ¿Si us digués que és ara, amb tantes esglésies cremades i tants sacerdots immolats, que sento com mai en tants anys l’impuls de tornar a aquesta religió que ha inspirat tantes persecucions al llarg dels segles? Sí: el govern autònom ha tingut enormes culpes, de negligència, de feblesa, d’ingenuïtat; però en moments així prefereixo dir-ne el menys de mal possible. En moments com els que estem vivint els ciutadans hem d’estar al costat del govern o fer un cop d’Estat per canviar-lo; hem d’estar al costat de la Catalunya autònoma encara que no ens acabi d’agradar el govern actual i en de­sitjaríem certament un altre. O obeïm el govern que tenim o en constituïm un altre; el que no podem fer de cap manera és passar-nos al camp dels enemics de Catalunya. Sobretot que la culpa de tot plegat és en definitiva de tots nosaltres. En els combats dels dies 19 i 20 nosaltres vam fer un paper de badocs mentre els anarquistes s’apoderaven de les armes dels regiments sublevats i es feien amos dels carrers de Barcelona. Potser seria preferible que meditéssim sobre les nostres culpes en comptes d’escruixir-nos de les dels altres; al capdavall ells han fet d’anarquistes, que és el que són; no han enganyat a ningú. ¿Qui té doncs la culpa que Barcelona hagi cremat pels quatre cantons? Nosaltres, que l’hem deixat cremar; nosaltres i ningú més que nosaltres. És deslleial i és hipòcrita donar-la exclusivament al govern; el govern i nosaltres som la mateixa cosa, som nosaltres que hem fet el govern a través de les eleccions. Em consta que el govern voldria posar fi als desordres; el podem culpar d’incapacitat i de feblesa —i ja és prou greu— però no pas de mala voluntat.

Em demaneu que us expliqui què feia jo durant aquells dies; satisfaré el vostre desig per més que no vaig fer sinó el ridícul. El diumenge dia 19 em desvetllava, no pas el tiroteig ni el canoneig, sinó la Nuri per fer-me observar el que se sentia cap al centre de la ciutat. De tota manera no hi donàvem importància; de terrabastalls ­n’hem sentits tants a Barcelona sense que la cosa tingués conseqüències. Suposo que el nostre cas era el de la immensa majoria de ciutadans; ara n’hi ha molts que asseguren que «ja ho sabien», que «ja ho veien venir», però el cert és que ens havíem ficat al llit el dissabte al vespre amb la sensació que no passaria res a desgrat de la notícia de la sublevació de l’exèrcit d’Àfrica. Àfrica és tan lluny; les notícies, d’altra banda, eren que només s’havien sublevat els moros i el Terç estranger. Ens van haver de treure del nostre error els veïns de replà, que són una colla de músics solters que fan vida en comú per estalviar hotel o dispesa, però sobretot la portera, que per increïble que sembli és amable i comunicativa; si bé ells mateixos, músics i portera, havien trigat molt a saber notícies i ja era el vespre quan la Nuri i jo, després de deixar la nena a cals avis, vam anar a fer un tomb per la ciutat decidits a saber-ne pels nostres propis mitjans. Ens vam arribar a «Palestra» i era tancat; a «Acció Catalana» tot i que no en som socis (ja sabeu que no som de cap partit ni ganes) i també tancat. Ja els anarquistes recorrien els car­rers, els uns en colles a peu, altres en autos i camions requisats; en vaig deturar un d’aquells per preguntar-li d’on havia tret el màuser:

—Pues de los cuarteles, em replicà mirant-me de cap a peus i esclafint el riure; quizás en el de la Rambla haya todavía alguno para usté.

El «compañero» en qüestió em devia haver trobat ridiculíssim amb el meu vestit blanc d’estiu acabat de planxar i la meva corbata (que, mal m’està el dir-ho, és italiana i de seda natural). La seva resposta pel que fa al màuser m’havia semblat molt vaga; després vaig saber que en efecte s’havien apoderat de les armes dels regiments sublevats i vençuts. Ara volen fer creure que són ells, sense armes, «a pit descobert», els qui els van plantar cara i els les van prendre; per empassar-s’ho caldria ignorar l’estrall que pot fer una sola metralladora contra gent inerme i mal manada. N’hi ha, però, que s’imaginen que les batalles campals encara es lliuren «cos a cos» i les navals «a l’abordatge», tal com s’explica, acompanyat de les pertinents il·lustracions, a les aventures per episodis que llegien de criatures i que potser continuen llegint de grans. El cas és que els anarquistes s’havien apoderat de les armes i a més dels autos i camions i ara, a bord d’aquests, recorrien la ciutat brandant aquelles i alçant l’altre braç amb el puny clos com si ens amenacessin a tots: ¡FAI! ¡CNT! cridaven rítmicament, el FAI agut i el CNT greu com si aquell el proferissin els tenors i aquest els baixos. Tot plegat era d’una confusió delirant; sembla que les coses van anar tal com el govern les explicava en els primers moments: la matinada del diumenge els guàrdies d’assalt de la Generalitat van fer front als regiments sublevats i els van vèncer. Els de seguretat, els mossos d’esquadra, la guàrdia civil també van estar al costat del govern, com així mateix els regiments que no s’havien sublevat, que eren els més; després es veu que s’hi van afegir algunes colles de paisans de diferents partits (l’Esquerra, l’Estat Català, socialistes, comunistes, sindicalistes, anarquistes), que devien fer per cert més nosa que servei; aquesta és la causa que hi hagués un cert nombre de morts i ferits civils. També n’hi hagué alguns del cantó dels sublevats, que diu que eren falangistes disfressats amb uniformes de l’exèrcit.

Tot molt confús, però sembla fora de dubte que els primers combats, o almenys els més durs, havien anat a càrrec dels d’assalt i trobo depriment —o, més clar, indecent— que se’ls en vulgui robar la glòria per una maniobra política que no s’acaba d’entendre. És en efecte un misteri que el govern deixés prendre després les armes dels vençuts als anarquistes; i un altre que aquests sortissin ja, al cap de poques hores, guarnits amb mocadors de coll vermells i negres i a bord de camions requisats com si tot plegat ho tinguessin preparat de fa dies. Els qui se les donen d’entesos en política creuen endevinar que el govern els deixa fer per guanyar-se’ls; si fos així, és una jugada molt arriscada. Per guanyar-se els anarquistes haurà perdut pel cap baix la meitat de la població —aquella que votava la Lliga— que en el primer moment estava contra «l’absurda militarada» i, per tant, al costat del govern; i pel que fa a l’altra meitat, l’haurà desconcertada terriblement: els ciutadans que van votar l’Esquerra no ho haurien fet de cap manera si haguessin pogut sospitar que votaven la FAI.

L’endemà, dilluns, la Nuri i jo ens vam oferir com a infermers a l’hospital que s’ha improvisat a l’Escola del Treball, que ens queda molt prop de casa. Vam plegar llençols i parar llits però els ferits no venien. El dimarts al matí vaig sentir per la ràdio que els ciutadans no afiliats a cap partit podien allistar-se a l’Acadèmia Torres i Bages; el govern es decidia, per fi, a organitzar unes milícies. Me n’hi vaig, m’allisten, em tanquen en un pati junt amb un centenar d’altres aspirants a puntals de l’ordre constituït; ens hi tenen tres hores i finalment ens diuen que hi tornem a la tarda. A la tarda, que hi tornem l’endemà matí. L’endemà matí, altra vegada a la tarda. Era ja doncs la tarda del dimecres quan ens diuen que hi tornem a la nit però proveïts d’un certificat d’un centre d’Esquerra.

Prop de casa n’hi ha un i entre els seus dirigents figura un amic meu. Li explico tota la història.

—¡Desgraciat! ¿Què fas? ¿No saps que t’enviaran a Saragossa, tu, un pare de família? ¡No ho facis pas!

Vaig quedar perplex. Si els mateixos del partit governant em deien això, era evident que insistir hauria vorejat el ridícul. Potser s’hauria pensat que volia fer l’heroi.

—Doncs ja que m’has salvat la vida, li dic, celebrem-ho.

Prop del centre d’Esquerra hi ha ¿és que caldria dir-ho? una taverna. Allà vam fer unes copetes i vet-ho aquí tot. No he volgut perdre ni una hora més; ja m’hi he apuntat, tenen la meva direcció. Si em necessiten que m’avisin.

A Mercè Figueres, 27 VII 1936 (5)

5

Barcelona, dilluns 27 de juliol de 1936

Estimada amiga:

No calia que passéssiu cap angúnia per nosaltres; personalment, l’única molèstia que he sentit és la manca de tabac i de correus. Acabo de rebre carta vostra i d’obtenir unes paquetilles d’escafarlata, de manera que en aquest moment seria perfectament feliç si no fos pel cataclisme que sotragueja la nostra terra desventurada.

Però em sento furiosament optimista respecte al desenllaç d’aquesta tragèdia tan inesperada i tan espantosa; la meva reacció pot resumir-se en un crit: ¡visca el govern legítim de Catalunya! La resta és una torrentada que passarà; el govern autònom restablirà l’ordre públic. L’essencial era vèncer la sublevació anticatalana; perquè per a nosaltres, i per damunt de tot, es tractava d’això. Pel que fa a aquests incendis d’esglésies, saqueigs i assassinats que van començar el vespre del diumenge 19 o sigui moltes hores després de vençuda la sublevació, són una cosa d’allò més tèrbol ja que només serveixen per deshonrar la victòria. La mateixa Humanitat, el diari de l’Esquerra, portava que a uns incendiaris d’esglésies detinguts el dilluns per la policia de la Generalitat se’ls trobà al damunt el carnet de Falange. Tot plegat és d’una confusió que els simples mortals ens hi perdem; penso amb astorament com n’és de difícil d’arribar a saber la veritat de fets que passen a la mateixa ciutat on vius ¿com podríem pretendre de saber-la amb certesa dels que han passat molt lluny o en altres segles?

És el cas que el divendres dia 17 es vivia molt tranquil a Barcelona, ja que la immensa majoria de ciutadans no sospitàvem el daltabaix que s’atansava. Jo havia anat a veure precisament els meus pares i encara no se sabia res del sublevament dels moros i el Terç a l’Àfrica. Em van dir que el tiet Gaietà, un dels dos germans de la meva mare (l’altre és el que havia estat president de la Diputació), els havia telefonat des de Terrassa per parlar-los dels rumors que ja corrien amb insistència: «Ara haurem d’anar tots amb en Companys» digué el meu oncle, que sempre havia estat de la Lliga com tota la família; i tots hi havien estat d’acord. El mateix venia a dir en substància l’editorial de la Veu de Catalunya apareguda l’endemà al matí; suposo que la devíeu rebre al sanatori. Segons els rumors que corrien, Companys i Cambó haurien tingut unes entrevistes secretes per parlar de constituir una nova Solidaritat Catalana ¿qui es podia esperar aquest desbordament anàrquic? El meu oncle i el seu sogre van ser assassinats als afores i si els seus fills no han corregut la mateixa sort és perquè no havien cabut al cotxe en què se’ls enduien. Sembla que ara són a França; si els meus cosins es passessin a l’altra banda ¿tindria res d’incomprensible després d’haver vist com els anarquistes s’enduien el seu pare i el seu avi per assassinar-los?

Però passar-se a l’altra banda és un error garrafal. Els de l’altra banda, que són tan cafres com els anarquistes, van directament contra Catalunya i no se’n fan cap secret; i si s’ha produït aquest desbordament anàrquic que no s’esperava ningú és perquè abans hi havia hagut la sublevació feixista. Per pueril que pugui semblar, la pregunta «¿qui ha començat?» és moralment decisiva.

Sobretot que no és pas tot l’exèrcit que s’ha sublevat; també en això s’ha produït una confusió espantosa. El capità general de Catalunya (o general de la IV Divisió) continua en el seu lloc, la majoria de regiments no van prendre part a la revolta; alguns, com és ara els de les casernes de vora el Parc de la Ciutadella, fins van contribuir a esclafar-la secundant les forces d’ordre públic de la Generalitat. És també el cas de l’aviació, lleial en tot moment al govern autònom. El cas és que d’ençà del dimarts dia 21 ja no hi ha hagut més lluita a Barcelona. S’han acabat les escenes d’incendis i altres violències, que massa dies van durar. El govern de Catalunya dicta entretant tot de decrets plens de bon sentit, «que causen un excel·lent efecte entre la població en general» per dir-ho en estil periodístic, i entre altres coses anuncia la formació d’unes «Milícies Ciutadanes de Catalunya». El nom no sembla gaire encertat; això de «Milícies» té precisament un regust feixista o bé recorda, cosa potser pitjor, les inefables Milícies liberals de la passada centúria. Podem suposar que el propòsit s’expressa amb el final del nom: «de Catalunya» i és suposant-ho així que vaig cuitar a apuntar-m’hi. Allà on ens apuntaven ens van dir que no hi havia fusells perquè els anarquistes els tenien acaparats; potser un altre cop us escriuré alguna cosa sobre això. Alguna cosa viscuda.

Durant tots aquests dies d’inacció forçosa, no sols dormia vuit hores de tirada cada nit sinó que encara feia migdiada. La Nuri em va titllar de marmota i jo li vaig replicar amb Miquel Àngel:

Piaceme il sonno e più l’esser di sasso…1

El divendres ja vam treballar a l’oficina; els autobusos d’Horta encara no anaven i la vostra germana no pogué venir. L’endemà, diada de sant Jaume, era festa; avui, dilluns, sóc jo que no hi he anat, de manera que entre unes coses i altres encara no l’he vista d’ençà del cataclisme. Un altre dia us escriuré algunes altres coses, en general ben poc importants, que he observat durant aquestes jornades que Barcelona no oblidarà mai; la commoció ha estat forta però de tota manera no cal fer cas del que diu certa gent exagerada i en darrer terme, després de vessar les degudes llàgrimes ¿no podríem reconèixer potser que alguna part de culpa ha estat nostra? Nostra, vull dir, de tots plegats; per exemple vostra i meva «per la part que ens toca». No hem sabut assimilar aquesta gent forastera que anomenem despectivament «els murcians»; hem tolerat que la seu de Barcelona fos regida per un bisbe tan foraster com ells; ell mateix, des de la trona, amb una inconsciència que feia estremir, havia contribuït a congriar la tempesta que l’ha perdut.

I perdoneu la immensitat d’aquesta carta i el to pedantesc que potser li trobareu ja que no us hi parlo, es pot dir, més que de política ¿és que podríem deixar de parlar-ne aquests dies? No es parla de res més. Res no ens impedeix, ja que la calma sembla renéixer i els correus tornen a funcionar, de reprendre la nostra correspondència habitual «com si res no hagués passat». Potser tot plegat no haurà estat més que una «militarada» seguida d’una «setmana tràgica» com tantes.

——————————

[Afegit el 1948: L’editorial de la Veu de Catalunya de què parla aquesta carta deu ser un article del número del dissabte 18 de juliol, intitulat El respecte a la llei i signat per Joaquim Pellicena, director del diari si no em falla la memòria, que apareix a primera plana i a l’esquerra com si en efecte en fos l’editorial; en una pàgina interior n’hi ha un altre d’intitulat precisament Editorial i sense signatura, però no crec pas que em referís a aquest. El de Joaquim Pellicena en glossa un de Duran i Ventosa, un dels màxims dirigents de la Lliga, que hi havia aparegut dos dies abans i que ja venia a dir en substància el mateix; no fa cap referència a l’alçament de l’exèrcit colonial al Rif però s’endevina que aquest silenci es deu a la censura: repetit diverses vegades al llarg del número apareix en efecte l’advertiment «Aquest número de La Veu de Catalunya ha passat per la censura prèvia» i es veuen unes columnes amb la composició trinxada que segurament corresponien a aquells rumors de darrera hora, que el divendres a la nit —quan es compongué la Veu del dissabte— les autoritats encara devien considerar prematur que es difonguessin; sembla tot ell inspirat en aquells rumors que no es donen enlloc del diari però que corrien i en tot cas recordo que tots el vam interpretar com una condemna de l’alçament militar, condemna en què, en aquell primer moment, coincidia tothom a Barcelona. He copiat a l’hemeroteca municipal els paràgrafs més significatius d’aquest article:

«… Aquest règim de democràcia representativa existeix avui als pobles més cultes, més rics, més lliures, més feliços d’Europa i de fora d’Europa: a l’Imperi britànic, als Estats Units d’Amèrica, a França mateix malgrat el parèntesi del Front Popular; a Bèlgica, a Holanda, a Suïssa, a Suècia, a Noruega, tan semblant pel nombre dels seus habitants a Catalunya. ¿A quin país organitzat en dictadura els habitants gaudeixen en conjunt d’un benestar comparable al que gaudeixen els habitants d’aquells Estats, organitzats en un veritable règim de democràcia representativa? Aquesta és una altra realitat indefugible. Per raons de patriotisme elemental, nosaltres preferim que Catalunya s’assembli més a Noruega, com a exemple, que no a la Venezuela del general Castro o del general Gómez.»

«Quant a la primacia dels problemes que ens inquieten i ens preocupen, no hi pot haver per a nosaltres, ni com a partit ni com a poble, cap altre problema superior al de la pròpia significació i al de la pròpia personalitat. Aquest és el problema de la nostra pròpia existència. Totes les altres coses són per a nosaltres circumstancials i passatgeres. No digueu que han fracassat la llibertat i la democràcia representativa perquè hi hagi pobles i homes que no han sabut fer-se’n dignes. Els que han fracassat, si de cas, són els pobles i els homes que no han sabut organitzar-se en una societat civil lliure.»

«És evident que, per a tots nosaltres, fóra molt més còmode no participar en les aspres polèmiques de l’hora. Hi ha, però, deures irrenunciables de patriotisme, que ens obliguen a insistir en aquests punts fonamentals un dia i un altre dia. Els qui somnien solucions de violència, pensin que, creat un ambient de lluita i d’odi, creat un clima de guerra civil, creada una atmosfera d’hostilitat irreductible, mai no podran saber si acabarà per triomfar la solució de violència que ells desitgen o la solució de violència contrària.»

«Molt més innocents, molt més ingenus que els qui creguin encara en la possibilitat d’establir a les terres d’Espanya un mínimum de convivència civil entre els ciutadans i un mínimum d’eficàcia en el funcionament de les institucions representatives, serien els qui creguessin que una hipòtesi totalitària, una solució dictatorial, fos la que fos, no significaria a Espanya la negació absoluta i immediata de tot el que constitueix la nostra única raó d’existència com a força política en la vida pública espanyola i en la vida pública catalana. Una dictadura a Espanya, en qualsevol de les seves formes, seria radicalment, irreductiblement anticatalana. Com deia el senyor Cambó no fa gaires setmanes, aviat ni tan sols podríem pregar en català. És, doncs, un deure patriòtic ineludible, inexorable, que, mentre sigui materialment possible, nosaltres fem tot el que calgui perquè aquesta solució catastròfica no s’esdevingui, i perquè si els fets, contra la nostra voluntat i sense la nostra culpa, la converteixen en inevitable, no en tinguem ni cap responsabilitat ni cap complicitat.»

Aquest article havia de ser, sense saber-ho, el testament de la Lliga; el número del dissabte 18 de juliol de 1936 és en efecte el darrer de la Veu de Catalunya que es pogué imprimir lliurement. A l’hemeroteca municipal manquen els números cor­responents al diumenge 19 i al dimarts 21, que ja no degueren aparèixer; i el del dimecres 22 ja duu la notícia de la incautació del diari per la conselleria de Governació de la Generalitat, verificada la vetlla; havia començat la persecució contra la Lliga, partit catalanista, democràtic i liberal pel qual havia votat feia pocs mesos prop de la meitat del ciutadans.]

Les notes no són de l'edició original, sinó d'aquest blog.
  1. Els versos de Miquel Àngel comencen “Caro m’è il sonno”. Referència a la Notte. []

A Mercè Figueres, 14 V 1936 (3)

3

Barcelona, 14 de maig de 1936

Estimada amiga:

M’heu escrit l’elogi de l’amistat i no calia; el millor elogi en sou vós. Em fa l’efecte com si ja us conegués de fa molts anys, essent així que hi ha persones amb qui em faig des de qui sap quan i és com si no en sabés res o a penes. Em parleu del vostre fons de melangia i de pessimisme, vós, que teniu la sort de ser creient; si mai haguéssiu passat la pitjor de les desgràcies, que és l’ateisme, i haguéssiu llegit com si el descobríssiu de nou aquest petit llibre que és l’evangeli ¡quina impressió us hauria fet! Jesús ens hi fa a les ovelles esgarriades unes prometences tan engrescadores; cap desig noble no deixarà de realitzar-se. I ¿què sabem dels nostres destins si no som déus? Fa deu anys, jo volia ser frare; en fa sis, era del Partit Comunista Català. Vet aquí que amb la proclamació de la república va deixar de ser clandestí i ja no tenia gràcia, però ¿qui sap on havien volat entretant les meves ganes de fer-me frare? Ara exerceixo de pare de família i trobo que és una cosa que no està gens malament si bé en definitiva no ho crec pas obligatori i no oblido mai que «otros más brutos que yo lo han sido».

La vostra malaltia, d’altra banda, és passatgera, temps a venir no serà més que un record esborradís com ho és per a mi la temporada que em vaig sentir temptat de fer-me frare. Era quan vivia a Lleida; al convent de la Mercè hi havia un novici de la meva edat, per cert aragonès i que es deia Liborio; ens havia lligat una amistat d’adolescència, d’aquelles que s’esfumen tan fàcilment com es lliguen. Tot això ara em fa somriure, em sembla tan remot. Com m’ho sembla també el Partit Comunista Català i tanmateix quan n’era em feia l’efecte que faríem trontollar el món; ara no us sabria pas dir on em sentiria més desplaçat. Mal per mal (i permeteu-me que us ho digui en vers)

en el meu esperit, en el fons clerical,
sempre hi ha un no-sé-què de Ritu i de Misteri;
jansenista potser i no gaire com cal,
sempre, sempre m’ha atret aquell suau imperi

dels vells racons ungits de molsa monacal
i els llibres plens de pau, ai las, i de senderi
on troba el cor cansat tot el que pot haver-hi
d’auster i reposant, de sòlid i moral.

El Somni, l’Aventura, l’Engany i la Follia
vindrien a torbar sovint l’ànima mia;
jo fóra inexpugnable sols que pogués tenir

una ermita allà lluny i un xiprer malencònic,
una sotana usada, un Kempis en llatí
i un polsim de rapé per al meu nas canònic