Arxiu mensual: maig de 2013

A Mercè Figueres, 4 IX 1937 (100)

Publicat el per
Respon

100

Sierra Gorda, dissabte 4 de setembre de 1937

Estimada Mercè:

Enmig de l’alegria militar per la presa de Belxite per les forces catalanes, em va arribar ahir al vespre la teva carta del divendres de l’altra setmana.

En tots aquests combats triomfals que s’han succeït en aquest front des del 24 d’agost passat, la nostra 4a companyia no ha jugat altre paper que el de badoc, posada a la reserva del batalló en aquests miradors de Sierra Gorda. Seguíem amb els ulls totes les operacions i amb una ànsia especial les que duien a terme les nostres altres companyies. Com que el batalló cobrí el seu objectiu, que era la presa de la Pobla d’Albortó, en una rauxa inspiradíssima i amb baixes però no excessives, la reserva no ha hagut de moure’s de lloc i aquí hem anat duent una vida monòtona però tranquil·la i fins i tot bucòlica. Tenim conills i perdius en abundor perquè la Sierra, si bé pelada a la carena, té les faldes cobertes de boscos de pins; allà parem llaços de filferro i és estrany el dia que no ens procurem d’aquesta manera el «tall» del nostre dinar. Hem descobert una vinya abandonada; la garnatxa ja s’hi troba en el seu punt més dolç i ens ha proveït d’unes postres exquisides que no s’acabaran per ara. Hi enviem cada dia una patrulla amb un cove. No ens estem ni del te; bé és veritat que no és de la Xina ni de l’Índia, que cauen massa lluny, sinó aquella herba que en diuen «te de roca»; llàstima que no hem descobert encara l’herba del cafè, però en canvi tenim conyac: una ànima caritativa ens en va pujar de la plana. Cada nit els tres tinents i el comissari ens reunim a la posició del capità Gallart, cap de la nostra companyia, que queda al mig de la Sierra i ens va bé a tots. Des de posta de sol fins que l’Óssa major baixa a situar-se sota la menor ens contem les nostres vides i miracles barrejant-hi guatlles i falòrnies i fins alguna historieta «non sancta». Aquestes nits sense lluna són impressionants en aquesta carena alta i pelada, sobretot ben arruixades amb conyac; no sé si ho fa l’aire tan sec de l’estepa aragonesa o la virtut del conyac, el cas és que les estrelles brillen amb una intensitat com no havia vist enlloc més. Allò que més impressiona en aquella hora és el silenci; els homes han deixat fa estona de matar-se i no se sent altra remor que la del vent de la nit.

Em parles d’aquell temps feliç que als uns ens durà la pau i als altres la salut i tots viurem a Barcelona per veure’ns sovint. M’agrada d’imaginar que aleshores ens aplegarem de tant en tant a sopar, a l’hivern, prop d’un bon foc de llenya i a la claror de les espelmes; la llum elèctrica hi serà prohibida com tot el que recordi el segle desventurat en què hem nascut. Si ho comptes amb els dits, veuràs com serem «ni menys que les Gràcies ni més que les Muses», tal com recomanaven els clàssics.

Tinc excel·lents notícies de les meves dues Nuris. Ja són de nou a Barcelona. Hi van arribar el 24 d’agost i estan molt contentes i felices.

 

A Mercè Figueres, 30 VIII 1937 (99)

Publicat el per
1

99

Sierra Gorda, dilluns 30 d’agost de 1937

Estimada Mercè:

Robinson no era pas més feliç a la seva illa que jo en els parapets de Sierra Gorda1 ¡ell no rebia cartes teves! La que acabo de rebre, tan afectuosa, m’ha deixat tot esponjat; la vida de campanya ja té damunt meu una influència tonificant, però si a més van arribant cartes com aquesta, acabaré tan «gordo» com la mateixa Sierra, que és pelada com el palmell.

La teva pretensió que t’estàs fent vella és d’una coqueteria intolerable; has sentit a dir que els poetes més il·lustres han tingut sempre una flaca per les «dones madures» i has pensat que en Màrius i jo, que, ja que no d’il·lustres, ens les donem de poetes a estones, cauríem d’aquesta manera infal·liblement als teus peus. El que és ell, que faci el que li sembli; però el que és jo, t’asseguro que encara has de menjar moltes sopes abans de deixar de ser una mocosa. D’aquí a cinquanta anys en tornarem a parlar; és aleshores quan començaré a considerar seriosament si ha arribat el moment de caure als teus peus (sempre i quan en Màrius no m’hagi de matar) o bé si encara cal esperar una mica. Com que entretant ell i jo també ens haurem fet vells, també serem irresistibles; que per cert, si sabessis com em divertiria ser-ho.

T’escric a l’amor de la nostra foguera i acompanyat del xup-xup de la nostra sopa militar. La nit passada he somniat que em trobava a Tarragona i exactament al «balcó del Mediterrani»; veia les aigües del mar cobertes d’una mena de molsa, cosa que em produïa angúnia. Vora meu, una persona a qui vaig conèixer quan hi vivia —i que ja és morta— em deia:

—No en facis cas. Són algues.

Jo mirava atentament i pensava: «No són algues, no; són sargassos, aquells sargassos de què ens parlen els navegants quan tornen de les Índies». Després el mort i jo anàvem a dinar en un restaurant tot elegant i amb nosaltres dinaven en Víctor Torres i l’Esperança. Aquesta seia davant meu i duia un vestit negre de seda que li esqueia molt; semblava molt contenta. Jo la presentava a en Víctor: «És l’Esperança» li deia, «l’Esperança de Numídia». El menjador tenia unes grans finestres que donaven sobre el mar, per on ens entrava a ratxades un vent carregat d’efluvis marins. Quan m’he desvetllat en el meu jaç del parapet, he vist damunt meu els troncs de savina i de pi que sostenen el sostre improvisat amb romanins i terra; hi fan corredisses tota la nit els ratolins, que pugen i baixen atrets pels rosegons de pa que hem deixat caure. Tota la vida he tingut una flaca pels ratolins; trobo que, com les aranyes, fan molta companyia.

Potser no t’he explicat mai com és que vaig viure prop d’un any a Tarragona després d’haver-ne viscut un parell a Lleida. Tornat a Barcelona per començar la carrera de Dret m’havia posat a fer de periodista per guanyar-me la vida tot estudiant-la; treballava a La Nau, el diari d’en Rovira i Virgili, i quan vingué la República aquest em recomanà a don Ramon Noguer i Comet, que passava a ser governador civil de Tarragona, perquè em prengués de secretari. Tarragona és una ciutat meravellosa, com ho és també Lleida; dues ciutats tan distintes i no obstant tan germanes i tan boniques, cada una a la seva manera ¿no ho és també Xàtiva? ¿És que hi pot haver en tot el món cap país com el nostre? ¿No és natural que el defensem amb les dents i les urpes contra els qui el volen desfigurar?

Em fas, com altres vegades, l’elogi de l’amistat i avui jo voldria fer-te el de la camaraderia. Aquella és personal, aquesta és col·lectiva; aquella és filla de la tria, aquesta de l’atzar. L’amistat, deien els antics, és el do més preciós que els déus han fet a l’home; però, a falta d’amistat, també la camaraderia és bona. Gràcies al bon caliu de la camaraderia podem viure lluny de tots els nostres afectes i dur una vida de bestioles del bosc sense sentir-nos gens ni mica desgraciats. És a l’exèrcit on un descobreix tot el valor de la camaraderia; quina paraula més noble és la de «camarada», nascuda entorn dels focs de campament a l’època romana (ells deien «conmiles» però vol dir el mateix); paraula eminentment militar ¡com l’han prostituïda els partits que en fan tot un altre ús! Els falangistes, per exemple. Per anys que visqui, i ja saps que en vull viure exactament 98, no oblidaré mai aquesta Santa Infanteria Catalana, una Magdalena a qui molt s’ha de perdonar perquè molt sofreix i molt estima. Veiessis ara aquests xicots que a Esterqüel no feien més que rondar cellers i mosses ¡estan fets uns lleons que ni els coneixeries! Són ells que han conquerit la Pobla d’Albortó ¿com no tindrien dret a catalanitzar-ne el nom? Alguns hi han mort, molts han quedat malferits; els altres ja tenen ganes de tornar-hi.

 

Les notes no són de l'edició original, sinó d'aquest blog.
  1. Video “Trincheras en Sierra Gorda”: http://www.youtube.com/watch?v=CcQC4DGo9k4 [↩]

A Màrius Torres, 29 VIII 1937 (98)

Publicat el per
Respon

Sierra Gorda, diumenge 29 d’agost de 1937

Estimat Màrius:

Fa aproximadament una setmana que ens en vam venir de Castell de Cabra a Sierra Gorda, a ocupar unes posicions des de les quals la 4a companyia de fusellers-granaders ha hagut d’assistir, com a espectadora passiva ja que estava de reserva, als combats que han acabat amb la presa de la Puebla de Albortón (la Pobla d’Albortó en diuen els nostres soldats amb el seu instint de catalanitzar la toponímia) per les altres companyies del nostre batalló. L’ocupació d’aquest poble tenia considerable importància perquè era l’única comunicació amb la seva reraguarda que els quedava als enemics assetjats a Belxite; les altres ja havien estat preses per altres forces de l’Exèrcit de l’Est (o sigui de Catalunya). A hores d’ara el principal teatre d’operacions és a les immediacions mateixes de Belxite, que ens queda a uns catorze quilòmetres cap a llevant.

 

Degut al nostre trasllat, la teva carta del dia 20 m’arribà amb retard i encara per escapar-se’m i no tornar fins avui. M’explicaré.

Una nit que feia la meva ronda al llarg de les posicions d’aquesta carena, que té uns tres quilòmetres de llarg, en arribar a un dels parapets vaig veure d’esquena un noi alt i prim que abocat per damunt del parapet mirava com des d’un balcó i semblava perdut en una rêverie tot contemplant la planúria als seus peus, envaïda per la fosca. S’hi sentia encara el crepitar monòton i sec de les metralladores i la veu més greu i espaiada dels morters però ja amb aquell morendo asserenador que pren la batalla a entrada de nit. En sentir les meves passes es va tombar: era en Víctor. D’ençà de llavors hem estat veïns; l’endemà jo rebia la teva carta i encara no l’havia acabada de llegir que me la va prendre per no tornar-me-la fins fa un moment.

No t’escriuré gaire llarg; em desespera haver-ho de fer amb un paper i una tinta tan dolents. La teva carta conclou amb una pau honrosa la nostra «guerra del sobrerealisme». És el cas que la pau serà tan bona com diuen els pacifistes però no estimula gaire la correspondència; quan dos homes estan totalment d’acord no saben gaire què dir-se.

La teva nova cançó a Mahalta és molt bonica; llegida en aquesta carena pelada, acabada de pelar per la guerra, i amb la remor de fons de la batalla, m’ha dut com una alenada de coses molt familiars i molt enyorades; com el vespre, quan s’alça el vent de llevant, em duu l’alenada remota del nostre mar.