A Mercè Figueres, 23 X 1937 (111)

111

La Pobla d’Alvortó, divendres 22 d’octubre de 1937

Estimada Mercè:

Entre el paisatge de Puig d’Olena i el de la Pobla d’Alvortó un viatger sagaç observaria alguna diferència. En comptes de boscos d’alzines i de gemades valls trobaria una gran planúria grisa i sense cap arbre, limitada per unes serres nues i d’unes formes que recorden les figures còniques o piramidals de la classe de geometria. Com que l’aire de l’estepa és tan transparent, la llum projecta unes ombres crues, tallants, com per acabar de donar una fascinació geomètrica a les perspectives. Però n’hi ha prou amb enlairar els ulls una nit rasa i sense lluna per veure tantes o més estrelles que a Catalunya. L’óssa major i Cassiopea giren calmosament entorn de la menor, el quadrat de Pegàs s’enfonsa a poc a poc cap a ponent mentre a llevant s’alcen les Plèiades seguides d’Orió i els dos Cans. Sírius espurneja com un diamant blavós en aquest cel transparentíssim i Betelgeuse sembla un carboncle de color de sang; tota aquesta màgica pedreria va fent el seu camí amb una regularitat meravellosa, sense cap pressa, exactament igual que a Catalunya ¿per què m’enyoraria, doncs? No sé pas què hauré pogut dir-te per fer-te pensar que les teves cartes «m’ofenen»; les espero amb il.lusió, quan les rebo deixo tota altra cosa per llegir-les, la teva correspondència és per a mi una de les coses més agradables que m’ha procurat la vida ¿o potser és que m’he anat tornant cada vegada més bestiota i les meves et semblen brusques i cantelludes? Si fos així, et prego que em perdonis; no sóc jo sol, som tots plegats que ens hi anem tornant degut a les circumstàncies però encara sabem mirar enlaire, cap al cel; fins molts que abans no el miraven ara ho fan i en tot cas els qui ja de sempre ho fèiem ara ho fem més que mai.

Si sabies la companyia que arriben a fer les estrelles. Les nits després dels combats són tan estranyament tranquil. les; jo m’ajeia de cara al cel tot mirant la Creu del Cigne i em posava a resar mentalment el parenostre. Així m’adormia. Però ara, que no hi ha combats, ja no el reso mai ¿és que només cridem ¡pare! quan tenim por?

S’exagera molt sobre les privacions que passem els soldats; en els combats cal menjar ranxo fred, és inevitable, i en seguim menjant en aquestes posicions perquè queden mal comunicades amb la reraguarda de l’exèrcit i els camins estan batuts per l’artilleria. El nostre plat fort és búfal de llauna conservat en gelatina, que ve de Rússia, on pel que es veu tenen ramats de búfals; jo me’n llepo els dits, ho trobo la menja més deliciosa que he tastat en tota la meva vida. Per postres la intendència ens dóna mermelada de taronja i també em sembla un requisit digne dels déus. La vida que fem ja no pot ser més sana i esportiva ni els soldats que tenim més bons xicots i valents. Ara la majoria ja són de lleva forçosa però encara queden molts voluntaris del temps de les Milícies Antifeixistes; quins temps aquells. Aquests antics milicians valen més or que no pesen; alegres, obedients, lleials, valents fins a la temeritat. Molts d’ells són nois de vida esqueixada, que després d’haver rodat pel Terç estranger i conegut tota la bohèmia militar colonial han vingut a trobar la redempció en aquesta guerra per Catalunya; però la majoria d’aquestes perles no són pas a la 4a companyia de fusellers-granaders sinó a la de metralladores, íntegrament formada per voluntaris.

Perdona les llànties que veuràs en aquest full; t’escric a la claror d’un gresol, i encara gràcies, i a cada pas haig d’estirar-li el ble o mocar-lo. Els dits se m’unten i vaig deixant ditades d’oli pertot arreu.

 

A Màrius Torres, 19 X 1937 (110)

110

La Pobla d’Alvortó, dimarts 19 d’octubre de 1937

Estimat Màrius:

Després d’haver escrit una llarguíssima carta a la Mercè parlant-li dels combats de Belxit, que suposo que ja t’haurà deixat veure (sempre, quan escric a un dels dos, de fet us escric a tots dos), m’entrà com un encantament que m’ha durat uns dies. No sé com dir-ne; és la primera vegada a la vida que em passa. Com si m’envoltés una solitud absoluta; i em venia com una ràbia contra tota l’espècie humana. ¿Saben ells per què es maten? Es maten, em deia, perquè sí, pel gust de matar-se; no cerquis ideals ni res que s’hi assembli en les accions dels homes. Són absurdes de cap a peus, tot ho fan perquè sí, sense cap causa. ¿A què treu cap el carnatge que estem vivim des del 19 de juliol de 1936? Tot se m’apareixia de cop i volta com una irritant absurditat, Belxit, la Pobla d’Alvortó, la Casilla de la Princesa ¡tot! ¡Si almenys tota aquesta guerra es fes per Catalunya! Però no; es fa perquè sí; perquè els homes necessiten de tant en tant esbravar-se amb alguna guerra ben bèstia. D’ençà que al món hi ha homes hi ha guerres, si l’una bèstia l’altra més.

Em sentia com al caire d’un abisme i el pitjor de tot és que l’abisme també era bèstia; tot era fabulosament bèstia, res no tenia cap sentit. Suposo que es tractava d’un atac d’això que en diuen angoixa i t’asseguro que no té res d’agradable; se m’esvaí de cop i volta, i sense cap motiu, de la mateixa manera que m’havia vingut. De sobte em sentia acompanyat; ¿qui és que ens fa companyia salvant-nos de l’angoixa? Si tinguessin raó els ateus, l’angoixa hauria de ser el nostre pa de cada dia; i no ho és. Jo no l’havia sentida mai ¡per res del món no voldria tornar-la a sentir! Tot reprenia la raó de ser, els arbres, les pedres, els parapets, el cel, la llunyania, els homes. I m’entrava una alegria d’haver sortit d’aquell estat desesperat; mentre m’havia durat envejava els animals més estúpids, que no deuen conèixer mai una buidor tan insuportable.

I no te’n parlo més; confio que no em repetirà mai més de la vida. Amén.

Em dius que has decidit concórrer al premi Folguera; prou saps que en els premis literaris no hi sé veure més que rifes i en definitiva «jocs florals». Per més que evitin aquest nom, tan desacreditat, ¿és que són altra cosa aquests «premis literaris de la Generalitat de Catalunya»? Dubto molt que et toqui però fins si et toqués aquesta rifa considero un error la teva decisió; tu no ets un poeta de premis. Respecto el motiu que invoques: donar, si el guanyes, una alegria al teu pare; però no em convenç. És un motiu, i perdona, infantil per no dir fútil; per més de debò que el teu pare es pugui prendre això dels «premis literaris de la Generalitat de Catalunya». Fins et diré que trobo ridícul, en els temps que som, que continuïn convocant-los ¿és que es pensen guanyar aquesta guerra a cops de sonet? Tu i jo publicarem els nostres versos després de la guerra; ara em semblaria frívol que ho féssim. Perdona si et molesto parlant-te d’aquesta qüestió amb tanta franquesa; ho veig així ¿per què et mentiria?

 

A Mercè Figueres, 4 IX 1937 (100)

100

Sierra Gorda, dissabte 4 de setembre de 1937

Estimada Mercè:

Enmig de l’alegria militar per la presa de Belxite per les forces catalanes, em va arribar ahir al vespre la teva carta del divendres de l’altra setmana.

En tots aquests combats triomfals que s’han succeït en aquest front des del 24 d’agost passat, la nostra 4a companyia no ha jugat altre paper que el de badoc, posada a la reserva del batalló en aquests miradors de Sierra Gorda. Seguíem amb els ulls totes les operacions i amb una ànsia especial les que duien a terme les nostres altres companyies. Com que el batalló cobrí el seu objectiu, que era la presa de la Pobla d’Albortó, en una rauxa inspiradíssima i amb baixes però no excessives, la reserva no ha hagut de moure’s de lloc i aquí hem anat duent una vida monòtona però tranquil·la i fins i tot bucòlica. Tenim conills i perdius en abundor perquè la Sierra, si bé pelada a la carena, té les faldes cobertes de boscos de pins; allà parem llaços de filferro i és estrany el dia que no ens procurem d’aquesta manera el «tall» del nostre dinar. Hem descobert una vinya abandonada; la garnatxa ja s’hi troba en el seu punt més dolç i ens ha proveït d’unes postres exquisides que no s’acabaran per ara. Hi enviem cada dia una patrulla amb un cove. No ens estem ni del te; bé és veritat que no és de la Xina ni de l’Índia, que cauen massa lluny, sinó aquella herba que en diuen «te de roca»; llàstima que no hem descobert encara l’herba del cafè, però en canvi tenim conyac: una ànima caritativa ens en va pujar de la plana. Cada nit els tres tinents i el comissari ens reunim a la posició del capità Gallart, cap de la nostra companyia, que queda al mig de la Sierra i ens va bé a tots. Des de posta de sol fins que l’Óssa major baixa a situar-se sota la menor ens contem les nostres vides i miracles barrejant-hi guatlles i falòrnies i fins alguna historieta «non sancta». Aquestes nits sense lluna són impressionants en aquesta carena alta i pelada, sobretot ben arruixades amb conyac; no sé si ho fa l’aire tan sec de l’estepa aragonesa o la virtut del conyac, el cas és que les estrelles brillen amb una intensitat com no havia vist enlloc més. Allò que més impressiona en aquella hora és el silenci; els homes han deixat fa estona de matar-se i no se sent altra remor que la del vent de la nit.

Em parles d’aquell temps feliç que als uns ens durà la pau i als altres la salut i tots viurem a Barcelona per veure’ns sovint. M’agrada d’imaginar que aleshores ens aplegarem de tant en tant a sopar, a l’hivern, prop d’un bon foc de llenya i a la claror de les espelmes; la llum elèctrica hi serà prohibida com tot el que recordi el segle desventurat en què hem nascut. Si ho comptes amb els dits, veuràs com serem «ni menys que les Gràcies ni més que les Muses», tal com recomanaven els clàssics.

Tinc excel·lents notícies de les meves dues Nuris. Ja són de nou a Barcelona. Hi van arribar el 24 d’agost i estan molt contentes i felices.