A Màrius Torres, s/d (Carta de la Nuri) (178)

178

(Carta de la Nuri)

 

Estimat Màrius:

No ens renyis si t’escrivim tan espaiadament. La veritat és que som de plànyer. Hi ha moments que puc dir «tots els camins de Déu són en el meu repòs» però n’hi ha d’altres que un se sent esclafat per l’ambient, més asfixiant que la calor i més enervant que els mosquits. ¡Quina insípida comèdia tot això de «la alta sociedad»! ¡Quina manca de simplicitat i de gràcia! En Joan està sovint de mal humor i és comprensible; llàstima que la víctima del mal humor hagi de ser jo, que no hi tinc cap culpa. Tu sofriries aquí més que nosaltres; aconsola’t doncs dels teus mals pensant en els nostres.

Si et parléssim dels encants de la vida en aquesta illa, que indiscutiblement també en té, seria sempre la mateixa cosa. Els dies i les hores són calcats els uns dels altres. Aprofitem el crepuscle fugaç per passejar pel jardí. Tenim dos pins molt bonics; les seves fulles són tan esclarissades que semblen transparents. Són alts i esvelts; quan el vent els mou fan una remor com la d’un bosc llunyà. Els ocells s’ajoquen a les branques més altes i ens encomanen fugisserament el seu bon humor. Allò que abunda més al nostre jardí són els cactus i els lliris. Aquesta illa és plena de lliris salvatges; n’hi ha pertot, arran del mar, al peu dels cocoters, al llarg de les platges. I de totes menes. Ara lliris i cactus estan florits. Els nostres cactus són meravellosos; en tenim un d’enorme, sembla un tòtem. Durant mesos i mesos no apareix res sobre el seu tronc escultural i estranyament silenciós; de sobte s’omple d’una mena de claus; diries que l’han martiritzat. Una nit, aquests claus s’obren i en surten unes flors estranyíssimes, d’una blancor de lluna, que exhalen una olor animal. Només duren una nit; l’endemà fan fàstic. Servirien de tema als poetes de l’època barroca, que estimaven les roses per la seva brevetat.

Hi ha altres coses que ens aconsolen, pobres presoners que som. Te’n podria omplir cinquanta fulls. Per damunt de tot, tenim el cel i el mar; però el mar és calent i ple de monstres i el cel sense transparència ni fondària. Pesa com els nostres cels grisos de tardor sense tenir-ne la tristesa delicada, l’encís melangiós. Ja sé que és bogeria plànyer’ns, vist el poc mèrit que tenim i l’abundor de béns de què fruïm, ben lluny de la guerra que assola Europa. Els meus planys no són planys, són explicacions que et donem —i que exigiríem severament a Bernardin de Saint-Pierre, que ens aixecà a tots plegats la camisa.

Ja pots imaginar quines poden ser les novetats de la nostra vida. Durant una setmana, un rossinyol del país —un sinsont— ha vingut cada matí al nostre jardí; no és pas un rossinyol com els nostres; canta a tota hora del dia i tots els dies de l’any, amb una alegria desvergonyida. A moments ens reconciliàvem amb aquesta illa en gràcia al cant d’aquest poca-vergonya. N’hem volgut tenir d’engabiats per sentir-los sempre i en vam comprar un parell a un negret però al cap de tres dies el Mix, d’un bot descomunal, aconseguia de fer caure la gàbia a desgrat que l’havíem penjada ben alt al mig del sostre… i ara deuen refilar dins la seva panxa.

 Ja que parlem de gats, sàpigues que ara en tenim dos: el vell Mix

puissant et doux, orgueil de la maison

i el jove Negret, del color que el seu nom indica i mig salvatge, que vam recollir; era un gat sense casa. Per distreure’ns amb alguna cosa hem decidit fer herbaris i estudiar bé la flora tropical; en Joan s’engresca quan arriba a identificar alguna espècie rara i prova de plantar-la al jardí, que de mica en mica anirà prenent un aspecte tot extravagant. Pel que fa a herbaris, ofereixen dificultats insuperables; no pas per manca d’herbes, naturalment. És que no hi ha manera de trobar paper assecant si no és a un preu impossible. Quedaríeu veient visions, com nosaltres, amb els preus d’aquest país: un cavall cinc dòlars, una noieta dos, un negret de pocs dies alguns centaus i en canvi el paper assecant un ull de la cara. En general és baratíssim tot allò que produeix el país, inclosos els seus habitants, i caríssim tot allò que ha de venir de fora, com el pa o el paper. Resumint: sospito que en Joan no anirà gaire lluny pel camí de la botànica antillana.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>