Arxiu mensual: gener de 2014

Als estimats amics, 6 IV 1940 (164)

Publicat el per
Respon

164

San Pedro de Macorís, 6 d’abril de 1940

 

Estimats amics:

Ahir va ser un gran dia per a nosaltres: vam rebre notícies del Vell Món per primer cop d’ençà que som al Nou. ¡Vuit cartes! I entre elles la vostra. No cal que us digui la nostra emoció a la vista de tantes cal·ligrafies familiars.

Crec que és la primera vegada que veiem la de la Maria.1 Doneu-li les nostres expressions més cordials. Hi pensem sovint; recordem aquelles converses, les coses tan nobles i assenyades que deia. Ens ha emocionant que es recordi de nosaltres.

De vegades em fa l’efecte que tot plegat no ha estat de debò sinó com un mal somni; que un bon dia em despertaré i em trobaré entre muntanyes que fan olor d’espígol i farigola, allà al país tan estimat. Si poguéssim fer com els bordegassos quan juguen a soldats i perden, que diuen: «No s’hi val, tornem a començar». En un manual qualsevol llegeixo aquesta anècdota: «Robert Bruce jeia dins una cabana, desesperat pel fracàs de les seves temptatives per alliberar el seu país del jou anglès. Una aranya es balancejava al cap del seu fil i provava de llançar-se d’una biga a l’altra. El fil es trenca; ella en fila un altre, nova temptativa, nou fracàs. Sis temptatives infructuoses; a la setena l’aranya se’n surt. Robert Bruce decidí continuar la lluita i també en sortí triomfant». Ni cal dir que el manual és nord-americà i respira optimisme i antianglesisme a totes les pàgines, però l’exemplaritat de l’anècdota perd una mica si un recorda que el país que Bruce volia alliberar és Escòcia.

Ja sabíem que un cosí d’en Màrius vivia a la capital del país. Encara que de Macorís a Ciudad Trujillo només hi ha una setantena de quilòmetres i que dos ponts salven els dos rius, l’Higuamo i l’Ozama, que s’interposen, ens sembla terriblement lluny. És la mentalitat de l’illa que ja se’ns encomana.

Encara no sabem si ens hi quedarem o no; en aquesta incertitud, i després d’haver-nos mudat ja sis vegades, hem acabat per llogar un bungalow per l’estil dels de míster Beer i el senyor Rabassa; més ben dit, era per l’estil quan el van fer. Ara, a causa de l’abandó de molts anys, està molt tronat el pobre i és per això que l’hem pogut llogar. És arran del mar, isolat en un potrero —que vol dir un terreny erm i sense arbres— i de cara al sud. Els vespres, mirant cap al mar i el cel, que són les dues finestres d’aquest món, veiem tot d’estrelles i constel·lacions que vosaltres no podeu veure. Campus relluu amb una intensa palpitació i quasi tan brillant com Sírius; cap a les deu la Creu del Sud comença a alçar-se sobre el mar, seguida poc després d’Alfa del Centaure. Entre casa nostra i el mar no hi ha més que el nostre jardí, al peu del qual tenim una petita platja, en forma de caleta, com si en fos una prolongació. Prou tenim ganes de nedar-hi però les aletes dorsals que tallen com ganivetes l’aigua espessa i calenta ens les fan passar. A aquests personatges els atreuen les despulles de l’escorxador municipal, situat a cosa d’un quilòmetre a llevant de casa nostra sobre un petit promontori de roques coral·lígenes. Fa uns dies, va anar de poc que no devoressin un negre a poques passes de casa. Als negres els agrada caçar-los; es capbussen amb una ganiveta entre les dents i els desafien en el seu propi medi. És un espectacle que fa venir pell de gallina. Ens asseguren que si un és hàbil no li pot passar res; el tauró, diuen, és feixuc i a causa de la col·locació ventral de la seva boca no pot clavar queixalada si no es tomba panxa enlaire. Diguin el que diguin, no ho provaria per res del món; considero que en matèria de pesca ja vaig salvar prou l’honor pescant una vegada, a Roses, un serrà.

Des de casa sentim sempre la remor del mar, una remor feixuga i calenta. Tenim gallines que es passegen amb els seus pollets pel jardí i entren i surten de casa sense demanar permís; voldríem comprar una cabra (dos dòlars), un cavall (cinc dòlars) i alguns ànecs. Pel que respecta al cavall, és sobretot la nena que el reclama perquè pels carrers de Macorís veu contínuament negrets de la seva edat que galopen meravellosament.

La tanca viva del nostre jardí és d’ipecacuana ¿voleu cosa més absurda?

Per guanyar els pocs dòlars que ens calen per viure, donem lliçons molt variades: física, química, geometria, botànica, zoologia, història, geografia, francès, castellà. Hem estat temptats de penjar un rètol a l’entrada de casa: «Aquí se enseña absolutamente todo». Ens estimaríem més dedicar-nos a altres coses; a mi, sobretot, que això de donar classes no m’ha agradat mai. Si ens en anéssim al Brasil prop d’aquell parent, podria dedicar-me al negoci de les fustes precioses, que trobo que fa per mi (la modèstia és el meu fort). Però al consolat brasiler les gestions s’allargassen; una de les condicions «sine quan non» per entrar-hi és que no siguis jueu.

El sol fet de saber que en aquell país es fiquen també amb aquestes carallades ja ens ha glaçat el desig d’anar-hi. D’altra banda, d’ençà que hem llogat aquest bungalow ens sentim més temptats de quedar-nos aquí una temporada. Ens hi trobem bé, no ens falta res de l’essencial ¿què més voldríem en els temps que som? La petita és feliç amb els pollets que corren per casa i anant a col·legi amb els negrets de la seva edat. Ahir una negra ens proposà que li compréssim el seu bebé de poques setmanes per uns centaus; és una cosa corrent en aquestes illes. No pas que encara hi hagi esclaus; els bebés comprats així s’anomenen «criaditos» i són tractats amb afecte pels seus amos. Com que nosaltres no el volíem comprar, la nostra ens va fer una rebequeria ¡volia un germanet negre! Hi ha moltes coses de les que us explico, i d’altres que us podria explicar encara, que segurament trobareu increïbles; també les hi trobem nosaltres tot i que les veiem. El vudú, en canvi, és decepcionant; el Generalísimo Doctor l’ha prohibit sota penes severíssimes i això ens feia sentir més ganes d’anar-ho a veure. Hi vam anar amb un nou amic nostre, un jove que és oficial de meteorologia de la base dels hidroavions i que es diu Ford com tots els nord-americans. No us ho descriuré pas; no val la pena. ¡Quina poca imaginació! Només us diré que fins en aquest ram de la bruixeria la nostra vella Europa podia donar lliçons a tothom si no menten les històries.

Vet aquí la nostra nova adreça: avenida Bolívar, el Caribe, San Pedro de Macorís. L’avenida Bolívar no és més que el camí que voreja el mar, entre potreros; no hi ha més casa habitada que la nostra.

Em descuidava de dir-vos que tenim una cotorra que sap dir «Puerto Rico, cotorrica, ven acá», si bé el que diu més és «guineo», que vol dir banana; li agraden amb deliri.

 

Les notes no són de l'edició original, sinó d'aquest blog.
  1. Sobre Maria Planas, vegeu: http://www.endrets.cat/text/685/si-jo-la-vaig-agafar-mes-fort.html [↩]

Als estimats amics, 21 II 1940 (Carta de la Nuri) (163)

Publicat el per
Respon

163

(Carta de la Nuri)

San Pedro de Macorís, 21 de febrer de 1940

 

Estimats amics:

Si vèieu els ulls de la gent d’aquí comprendríeu el «miracle grec». Em van astorar des del primer dia i continuen astorant-me. M’obsessionen perquè em fan sentir, més que tota altra cosa, el meu allunyament. Són tot el contrari dels de la Mahalta:

Jo veig passar pel llac profund del teu esguard
l’ombra de les teves paraules.

Són uns ulls d’una negror sense esguard, sense fondària, sense plans ni ombres, simplement buits. Donen una mena de vertigen. I ganes de fugir ¡de fugir fins a les cales del cap de Creus! Allà l’aigua és freda, transparent; el fons encantat envia taques tremoloses i de tots colors a la superfície; l’ombra dels núvols hi rellisca. El mar Caribe no té transparència. A un metre de la costa ja no es veu el fons. És d’un blau-gris espès, que no es confon mai amb el cel. És calent i ple de taurons.

 

A Esperança Figueres, 20 II 1940 (162)

Publicat el per
Respon

162

San Pedro de Macorís, 20 de febrer de 1940

Estimada amiga Esperança:

Hem descobert uns parents vostres en aquest racó de món ¿oi que valia la pena que us ho escrivís? Però abans us vull pintar un quadro fidel de la nostra vida fins a aquesta troballa.

Macorís és una ciutat neta i pintoresca; sempre havíem cregut que les ciutats pintoresques eren brutes. Almenys és neta en els seus carrers principals. La ciutat ens atreu molt poc però el país ens apassiona. Tot hi és pesant, tèrbol, com de carn; som ben lluny dels paisatges tan tendres del nord de França amb les seves boires però encara més de l’aire sec i transparent del Mediterrani. Els paisatges d’Europa tenen una ànima; aquí no hi ha altra bellesa que la física, tot hi té una bellesa bestial.

D’ençà que hi som ja hem canviat quatre vegades de casa; ara vivim al tercer de l’única de tres pisos que hi ha en tota la ciutat. És davant mateix de l’estuari. Als nostres peus veiem el port dels hidroavions i tot al voltant un panorama de màstils i cordatges. Ja coneixem tots els pailebots i goletes del país; els distingim de molt lluny quan van i vénen. Hi ha una goleta que es diu Mercedes, fina i nerviosa com un cavallet àrab; té dos màstils de caoba, esveltíssims, i quan la brisa infla les seves grans veles llisca amb una lleugeresa felina o femenina. Des del nostre balcó veiem tot l’estuari de I’Higuamo fins a la petita illa que els al·luvions han format a la seva entrada; s’hi ha fet espontàniament un bosquet de cocoters i hi viu un negre amb les seves dones i un mosquer de criatures, més feliç que un rei. Enllà d’aquest illot, veiem encara el mar lliure.

Per remuntar el riu Higuamo es fa en una mena de canots sense quilla que s’anomenen ioles. Fins alguns quilòmetres aigües amunt és tant o més ample que l’Ebre a Tortosa però no és descobert com els rius europeus; una mena d’arbust anomenat mangle, que té les fulles semblants a les del llorer, es cria a mates espessíssimes al llarg de totes dues ribes i aconsegueix gran alçària, de manera que navegant en iola no veieu més que l’aigua i les dues muralles verdes que la limiten; sembla un canal de Versalles vorejat de boix retallat però a escala gegantina. El riu es va estrenyent a mesura que el remunteu i ve un moment que la vegetació d’una i altra banda es toca per dalt; podeu seguir amunt amb la iola i us creieu en un reialme misteriós, una boscúria aquàtica, on la claror és espessa i verda com si fos aigua i una riquesa fastuosa i corrompuda es desplega als vostres ulls fascinats. Miríades d’ocells de tota mena i de tot color donen un tremolor de vida fins als més petits ramatges. La vegetació forma grutes i galeries en inextricable laberint; per totes pot endinsar-se la iola, que per a això no té quilla. Aneu sorprenent magnífics espècimens d’ocells tropicals en la seva intimitat, que fugen esglaiats i xisclant quan s’adonen dels intrusos; n’hi ha de grans, blancs i esvelts, una mica com els nostres cignes; d’altres que tenen les potes molt curtes i el coll molt llarg, cosa que els dóna un aire ridícul quan s’ajoquen en una branca. Els més nombrosos són les silgües, de plomatge negre i lluent i bec groc, que canten força bé; recorden vagament les nostres merles.

És una passejada molt bonica, que hem fet sovint tots tres amb un parell de negres per remar contra corrent. Tornem a la ciutat dolçament impel·lits per aquest a l’hora que la brisa para de bufar, les aigües són calmoses i els planetes (que aquests vespres es veuen tots cinc) brillen com ulls molt clars a la dreta del riu.

Sereu sempre els amics de l’home taciturn,
Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn,
no pas com la inconstant i tan pàl·lida bruna,
la pèrfida Manon anomenada Lluna.

Hi ha una altra passejada —aquesta no pas en iola sinó a peu— que també ens agrada molt, de casa nostra a la platja lliure vorejant l’estuari. En el racó més bonic d’aquest camí havíem remarcat dues cases aïllades, dos bungalows, d’un gust tan discret que ens feia endevinar un caràcter simpàtic en els seus desconeguts habitants. L’una es distingeix pel gran escut britànic sobre l’entrada: és el viceconsolat. Un flamboiant enorme vetlla a la porta de l’altra. El flamboiant, que aquí anomenen «bayahonda », és un dels arbres més bonics dels tròpics, de fulla menuda que deixa veure el cel a través seu i amb uns fruits que semblen les nostres garrofes però enormes: tres o quatre pams de llargària i gruix a proporció. Totes dues cases són de fusta, com quasi totes en aquest país; com tots els bungalows, tenen una verandah o galeria tot al volt per aïllar-se tant com és possible del sol que cau a plom.

—Si ens quedem a viure aquí tindrem un bungalow com aquests, dèiem invariablement la Nuri i jo cada vegada que hi passàvem davant. Tot cercant escola per a la nostra menuda vam descobrir que n’existia una d’anglesa, dirigida pel reverend Archibald Henry Beer, canonge de l’església episcopal (o sigui anglicana), cavaller de no sé quin orde i vicecònsol de la Gran Bretanya. Ens ha posat un gran afecte: és un senyor petit, de cabells blancs i ulls blaus que fa pensar en els núvols i el cel d’un bon dia. El mateix local de l’escola serveix els diumenges d’església, cosa que encanta la nena; els fidels (la dona del diaca, que és un mulato, alguns negres de la Jamaica i alguns blancs, entre ells nosaltres i mistress Rabassa de qui després us parlaré), ens asseiem als mateixos bancs que serveixen els dies feiners als petits alumnes. La raó que oïm missa anglicana no és solament per no complicar l’existència de la nostra filla (que ja l’hi hem complicada prou amb tanta guerra i tant exili) amb l’explicació de les embolicades i tristes baralles entre cristians, sinó perquè vam saber que a la parròquia catòlica, que és al centre de la ciutat, s’havia cantat un solemne tedèum per una certa victòria que ens trepitja tots els ulls de poll; sir Archibald Henry Beer en canvi es considera, en tant que vicecònsol britànic, el nostre aliat.

El local de l’escola-església és com un magatzem, amb una teulada de planxes ondulades de zenc (quasi totes ho són en aquest país) descansant sobre una bastida triangular de grosses bigues. El diaca, un mulato molt fosc de les colònies angleses, és un clergyman alt i robust, dotat d’una veu poderosa; forma el contrast més acusat amb el seu superior. Posa molt de foc i d’èmfasi a les seves pregàries «to our Lord in the heavens» i la seva veu càlida, greu i ben timbrada ressona pel sostre de zenc. El canonge, al contrari, diu la missa com si temés ofendre Déu si hi posava passió; la diu veritablement amb la famosa «sang freda britànica». Les negres canten a crits:

Oh, ven, espíritu de amor,
paloma celestial,
inspíranos un santo ardor
del vivo manantial.

Deuen ser una mena de «filles de Maria» perquè compareixen a missa vestides com de primera comunió, amb gasses i tuls vaporosos, cintes i randes, tot dels colors més tendres i delicats. Canten en castellà encara que la missa es digui en anglès i elles siguin de la Jamaica.

Fora de quan diu missa, sir Archibald va vestit de paisà, amb pantalons i americana de dril blanc i barret de palla flexible. Una tarda ens invità a casa seva; vam parlar de moltes coses, entre altres dels seus veïns, els del bungalow del flamboiant:

—Ell és de Barcelona com vostès, ens digué, i es diu Ràbathah…

—¿Ràbathah? fèiem nosaltres. No sembla pas català, aquest nom.

Ell tractava de tornar-lo a pronunciar millor, tan bé com podia, i de sobte vaig exclamar:

—¡Rabassa!

El senyor Rabassa, que vam visitar després, és en realitat fill de Puerto Rico (cosa que en fa un ciutadà ianqui) però criat a Barcelona, on ha viscut molts anys, i es considera català i espanyol perquè, quan nasqué, Puerto Rico encara era nostre; dic «nostre» en el doble sentit: es veu que els catalans formaven aleshores una part molt considerable de la població blanca. La seva primera muller era de Girona i es deia Figueres; ara està casat amb una nord-americana. Resulta que la primera era cosina germana del vostre pare; el senyor Rabassa tingué una gran alegria en saber que us coneixíem. No es cansava de demanar-nos notícies de tota la vostra família; vam parlar de Tossa, de Llançà i què sé jo de quantes coses més. Vam saber així mateix que tenia una filla del primer matrimoni, cosina vostra doncs, que viu a San Pedro de Macorís casada amb un sastre castellà —exactament malagueny— anomenat Pepe Gómez.

Pocs dies després ens van dir que la senyora Gómez havia vingut a veure’ns al nostre pis mentre n’érem fora i que tenia gran interès a conèixer’ns. Ni cal dir que vam anar immediatament a casa seva. És filla de Barcelona i els seus cognoms de soltera són Rabassa i Figueres. Us recorda molt bé totes tres, sobretot la Dolors —que ella anomena Lolita—; ens assegura que la Mercè ha heretat de la vostra mare aquella vivacitat en la conversa… i pel que fa a vós, em va ponderar el vostre seny. Déu meu ¡que la fama del vostre seny ja hagi arribat fins al Nou Món! Temptat em sentia de preguntar-li si no li fèieu tot l’efecte d’una lleona de Numídia, però me’n vaig estar.

Pel que respecta als nostres plans, ara ens inclinem per quedar-nos de moment aquí. L’illa ens agrada. Practiquem l’anglès i ens passegem en iola amunt i avall de l’Higuamo. No podem nedar en aquestes aigües calentes perquè estan infestades de taurons però passem llargues hores a les platges, formades d’increïbles dipòsits de petxines en comptes de sorra. Les roques de la costa són d’origen animal, coral·lígenes, cosa que els dóna un aspecte molt estrany. Havíem llegit aquestes coses en els llibres però no ens en crèiem res. Us envio una mostra d’aquesta curiosa substància que segreguen els corals i que arriba a formar autèntics penya-segats. L’he triada petita i plana perquè pugui anar dins la carta; les grans roques no tenen pas aquest aspecte de vori sinó que són grises. Les petites marques que veureu a la mostra hi prenen grans dimensions.