Arxiu d'etiquetes: Esperança

A Esperança i Mercè Figueres, 6 V 1941 (176)

Publicat el per
1

176

 

San Pedro de Macorís, 6 de maig de 1941

 

Estimades amigues Esperança i Mercè:

Fa no sé quants mesos que no he rebut cap carta vostra; res més que la felicitació per l’aniversari de la nostra nena. En particular l’Esperança, si no em falla la memòria, fa més de dos mil anys que no m’ha escrit ¿com vol que no li digui dues mil vegades lleona de Numídia i tigressa d’Hircània? Per venjar-me’n li dedico un poema sobre pelicans, que aquí en veiem a centenars.

Ha començat l’estació de les pluges; ja és la segona que ens atrapa en aquesta illa. La calor i la xafogor es fan insuportables. Ens passegem en vestit de bany pel caminal de ciment del jardí entomant els aiguats, que són imponents.

Les gestions per anar-nos-en s’arrosseguen i no tenim res de nou a contar. Treballem molt al jardí d’ençà que han començat les pluges; la Nuri hi ha abocat no sé quantes galletades de petxines de la platja de davant, per fer bonic, i jo faig parterres i hi planto sensitives. Si no fos pels vegetals, que són molt diferents, el nostre jardí ja començaria a semblar el de certes torretes de Montcada. De fa uns dies un sinsont (aquí en diuen «ruiseñor») canta a totes hores des del cim de l’arbre més corpulent que tenim, que és un flamboiant. És en realitat molt diferent dels nostres rossinyols; unes tres vegades més gran i amb una cua molt llarga, que quan canta manté vertical. Ho fa molt bé, amb un cant viu, molt alegre, que no té cap semblança amb la tendresa, la delicadesa, la melangia i el romanticisme del rossinyol d’Europa.

El romanticisme, en efecte, només és possible a Europa; Paul et Virginie era una ensarronada de cap a peus. Amb les pluges han reaparegut les escolopendres, que en aquest país tenen un pam de llargada i una polzada de gruix. Consten de trenta anelles, cada una amb un parell de potes, llevat de la primera que duu els garfis verinosos. Els enamorats que s’asseuen damunt l’herba al clar de lluna risquen d’haver-se d’alçar amb les mans al… en fi, ja m’heu entès. ¿Quin romanticisme és possible en aquestes condicions, digueu-me? El verí de l’escolopendra no mata però és molestíssim; el cosí d’en Màrius ja ho ha provat, es va asseure incautament a l’herba els primers temps de ser a l’illa i s’hagué d’alçar d’un bot; tingué una febrada durant uns quants dies i assegura que la fiblada fa veure totes les estrelles de l’hemisferi boreal i a més algunes de les de l’austral.

A més d’escolopendres hi ha escorpins en abundor, però qui ho supera tot en matèria d’animals repulsius és una mena de taràntula gegantina, l’aranya cacata. És grossa com la mà, peluda, d’un negre verdós; els negres asseguren que la seva fiblada pot matar fins un cavall o un bou. Hem llegit que a les jungles de l’Amazones una colònia de cacates exterminà un campament complet d’exploradors. Nosaltres no n’hem vist cap de viva, gràcies a Déu, però ens en han portat de mortes i cregueu que fan esgarrifar; semblen unes mans peludes i esquelètiques.

Pel que fa a mosquits, ens han dit que algun any, a l’època de les pluges, arriben a formar núvols tan espessos que la guagua, o sigui l’autobús, que fa el servei de llarg a llarg de la ciutat, s’ha de deturar: el conductor no s’hi veu. Dormim, ni caldria dir-ho, amb mosquiteres, que per cert no m’hi acabo d’avesar; cada matí em desperto embolicat amb la meva. A més tenen l’inconvenient que paren poc o molt l’aire. Quan penso en tantes nits com havia passat al ras, de cara a les estrelles; aquí els mosquits se us menjarien. ¡Si sabéssiu com enyoro aquelles nits i com voldria tornar-m’hi a trobar!

I ja que d’insectes parlem, potser encara no us havia dit res de les termites (el comején com diuen aquí), d’una pal·lidesa repulsiva com la de tots els éssers que fugen de la llum. Van sempre en multituds compactes, cosa que les fa encara més repel·lents; les multituds sempre m’han donat nàusees. Vindríeu a casa nostra i no notaríeu res, però voldríeu clavar un clau a la paret de fusta i la facilitat amb què el clau penetra us escamaria. És que la paret és buida per dins; només conserva les dues superfícies externes. Les termites l’han rosegada dia i nit durant mesos i anys, invisibles i obstinades. Poden arruïnar totalment una casa sense que els seus habitants se n’adonin fins que els cau a sobre.

Quan els cal traslladar-se a través d’un espai descobert o d’una superfície que no sigui rosegable, una paret d’obra per exemple, construeixen amb una mena de ciment que segreguen un túnel tan llarg com sigui indispensable, d’un calibre just per poder-hi passar d’una en una en totes dues direccions. Els primers temps ens cridaven l’atenció aquests tubs de ciment al llarg de les parets de la cuina, que no són de fusta sinó d’obra i revestides de rajola de València; crèiem que serien instal·lacions elèctriques d’una mena desconeguda, però a la casa no hi ha electricitat. Un dia en vaig trencar un per un lloc qualsevol i ho vaig comprendre veient aquella doble processó de termites. D’ençà d’aleshores hem après moltes coses sobre aquests personatges, tant per observació directa com en llibres, el de Maeterlinck singularment, que ens hem procurat per satisfer la nostra tafaneria i guiar-nos en les nostres observacions. És un submón apassionant i fastigós que arriba a obsessionar.

No mengen solament fusta; també ataquen els llibres. En poques hores poden empassar-se tota la Summa Theologica de sant Tomàs o tot el Digest de l’emperador Justinià, la lata més immensa en una paraula, amb la mateixa facilitat que el Decameró de Boccaccio. Tot els interessa: drama, novel·la, poesia, jurisprudència, teologia. Poden destruir-vos tota la biblioteca sense que us en adoneu ja que respecten religiosament els lloms dels llibres. És quan un bon dia en traieu un del prestatge que us adoneu de l’estrall en trobar-vos a les mans les cobertes soles i una mica de pols. Com que tenim pocs llibres, els passem en revista cada dia i els exposem a l’aire i al sol durant unes quantes hores; a desgrat d’aquestes precaucions sempre hi descobrim els rastres odiosos de les termites.

Les seves grans enemigues són les formigues; sovint assistim a unes batalles curiosíssimes. De cada bàndol només lluiten els soldats, fàcils de distingir per la seva corpulència i les seves grosses mandíbules. Sempre són les formigues que guanyen, almenys fins ara no hem vist cap excepció a aquesta regla. Quan una formiga-soldat ha matat una termita, deixa el cadàver i se’n va a plantar cara a una altra mentre les formigues-obreres vénen a recollir-lo per endur-se’l al seu magatzem.

A la manigua veieu de tant en tant una ceiba que contrasta amb les altres per la pal·lidesa del seu fullatge. És que les termites hi han fet niu; si us hi atanseu, veureu adossat al seu tronc, o bé a terra a poca distància, una mena de bony d’una grandària que pot anar de la d’una carbassa a la d’un barril: és la termitera. No veureu mai senyals de vida; aquesta és rigorosament secreta. Hauríeu de rebentar la termitera i aleshores fugirien a amagar-se ràpidament. De la termitera parteixen les galeries o mines invisibles que van per dins de l’arbre. Aquest porta tot un món a dins, però ¡quin món! Un dia el vent el farà caure desfet en pols i aleshores elles se’n buscaran un altre. Si us digués l’estranya impressió que fa una ceiba tota pàl·lida enmig de la insultant exuberància de la jungla quan sabeu que duu un món secret que la rosega per dins nit i dia.

Per la resta, ens trobem com deia Baudelaire

comme un qui chez les Papous
chercherait sa lointaine Athènes.

 

 

A Esperança Figueres, 20 II 1940 (162)

Publicat el per
Respon

162

San Pedro de Macorís, 20 de febrer de 1940

Estimada amiga Esperança:

Hem descobert uns parents vostres en aquest racó de món ¿oi que valia la pena que us ho escrivís? Però abans us vull pintar un quadro fidel de la nostra vida fins a aquesta troballa.

Macorís és una ciutat neta i pintoresca; sempre havíem cregut que les ciutats pintoresques eren brutes. Almenys és neta en els seus carrers principals. La ciutat ens atreu molt poc però el país ens apassiona. Tot hi és pesant, tèrbol, com de carn; som ben lluny dels paisatges tan tendres del nord de França amb les seves boires però encara més de l’aire sec i transparent del Mediterrani. Els paisatges d’Europa tenen una ànima; aquí no hi ha altra bellesa que la física, tot hi té una bellesa bestial.

D’ençà que hi som ja hem canviat quatre vegades de casa; ara vivim al tercer de l’única de tres pisos que hi ha en tota la ciutat. És davant mateix de l’estuari. Als nostres peus veiem el port dels hidroavions i tot al voltant un panorama de màstils i cordatges. Ja coneixem tots els pailebots i goletes del país; els distingim de molt lluny quan van i vénen. Hi ha una goleta que es diu Mercedes, fina i nerviosa com un cavallet àrab; té dos màstils de caoba, esveltíssims, i quan la brisa infla les seves grans veles llisca amb una lleugeresa felina o femenina. Des del nostre balcó veiem tot l’estuari de I’Higuamo fins a la petita illa que els al·luvions han format a la seva entrada; s’hi ha fet espontàniament un bosquet de cocoters i hi viu un negre amb les seves dones i un mosquer de criatures, més feliç que un rei. Enllà d’aquest illot, veiem encara el mar lliure.

Per remuntar el riu Higuamo es fa en una mena de canots sense quilla que s’anomenen ioles. Fins alguns quilòmetres aigües amunt és tant o més ample que l’Ebre a Tortosa però no és descobert com els rius europeus; una mena d’arbust anomenat mangle, que té les fulles semblants a les del llorer, es cria a mates espessíssimes al llarg de totes dues ribes i aconsegueix gran alçària, de manera que navegant en iola no veieu més que l’aigua i les dues muralles verdes que la limiten; sembla un canal de Versalles vorejat de boix retallat però a escala gegantina. El riu es va estrenyent a mesura que el remunteu i ve un moment que la vegetació d’una i altra banda es toca per dalt; podeu seguir amunt amb la iola i us creieu en un reialme misteriós, una boscúria aquàtica, on la claror és espessa i verda com si fos aigua i una riquesa fastuosa i corrompuda es desplega als vostres ulls fascinats. Miríades d’ocells de tota mena i de tot color donen un tremolor de vida fins als més petits ramatges. La vegetació forma grutes i galeries en inextricable laberint; per totes pot endinsar-se la iola, que per a això no té quilla. Aneu sorprenent magnífics espècimens d’ocells tropicals en la seva intimitat, que fugen esglaiats i xisclant quan s’adonen dels intrusos; n’hi ha de grans, blancs i esvelts, una mica com els nostres cignes; d’altres que tenen les potes molt curtes i el coll molt llarg, cosa que els dóna un aire ridícul quan s’ajoquen en una branca. Els més nombrosos són les silgües, de plomatge negre i lluent i bec groc, que canten força bé; recorden vagament les nostres merles.

És una passejada molt bonica, que hem fet sovint tots tres amb un parell de negres per remar contra corrent. Tornem a la ciutat dolçament impel·lits per aquest a l’hora que la brisa para de bufar, les aigües són calmoses i els planetes (que aquests vespres es veuen tots cinc) brillen com ulls molt clars a la dreta del riu.

Sereu sempre els amics de l’home taciturn,
Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn,
no pas com la inconstant i tan pàl·lida bruna,
la pèrfida Manon anomenada Lluna.

Hi ha una altra passejada —aquesta no pas en iola sinó a peu— que també ens agrada molt, de casa nostra a la platja lliure vorejant l’estuari. En el racó més bonic d’aquest camí havíem remarcat dues cases aïllades, dos bungalows, d’un gust tan discret que ens feia endevinar un caràcter simpàtic en els seus desconeguts habitants. L’una es distingeix pel gran escut britànic sobre l’entrada: és el viceconsolat. Un flamboiant enorme vetlla a la porta de l’altra. El flamboiant, que aquí anomenen «bayahonda », és un dels arbres més bonics dels tròpics, de fulla menuda que deixa veure el cel a través seu i amb uns fruits que semblen les nostres garrofes però enormes: tres o quatre pams de llargària i gruix a proporció. Totes dues cases són de fusta, com quasi totes en aquest país; com tots els bungalows, tenen una verandah o galeria tot al volt per aïllar-se tant com és possible del sol que cau a plom.

—Si ens quedem a viure aquí tindrem un bungalow com aquests, dèiem invariablement la Nuri i jo cada vegada que hi passàvem davant. Tot cercant escola per a la nostra menuda vam descobrir que n’existia una d’anglesa, dirigida pel reverend Archibald Henry Beer, canonge de l’església episcopal (o sigui anglicana), cavaller de no sé quin orde i vicecònsol de la Gran Bretanya. Ens ha posat un gran afecte: és un senyor petit, de cabells blancs i ulls blaus que fa pensar en els núvols i el cel d’un bon dia. El mateix local de l’escola serveix els diumenges d’església, cosa que encanta la nena; els fidels (la dona del diaca, que és un mulato, alguns negres de la Jamaica i alguns blancs, entre ells nosaltres i mistress Rabassa de qui després us parlaré), ens asseiem als mateixos bancs que serveixen els dies feiners als petits alumnes. La raó que oïm missa anglicana no és solament per no complicar l’existència de la nostra filla (que ja l’hi hem complicada prou amb tanta guerra i tant exili) amb l’explicació de les embolicades i tristes baralles entre cristians, sinó perquè vam saber que a la parròquia catòlica, que és al centre de la ciutat, s’havia cantat un solemne tedèum per una certa victòria que ens trepitja tots els ulls de poll; sir Archibald Henry Beer en canvi es considera, en tant que vicecònsol britànic, el nostre aliat.

El local de l’escola-església és com un magatzem, amb una teulada de planxes ondulades de zenc (quasi totes ho són en aquest país) descansant sobre una bastida triangular de grosses bigues. El diaca, un mulato molt fosc de les colònies angleses, és un clergyman alt i robust, dotat d’una veu poderosa; forma el contrast més acusat amb el seu superior. Posa molt de foc i d’èmfasi a les seves pregàries «to our Lord in the heavens» i la seva veu càlida, greu i ben timbrada ressona pel sostre de zenc. El canonge, al contrari, diu la missa com si temés ofendre Déu si hi posava passió; la diu veritablement amb la famosa «sang freda britànica». Les negres canten a crits:

Oh, ven, espíritu de amor,
paloma celestial,
inspíranos un santo ardor
del vivo manantial.

Deuen ser una mena de «filles de Maria» perquè compareixen a missa vestides com de primera comunió, amb gasses i tuls vaporosos, cintes i randes, tot dels colors més tendres i delicats. Canten en castellà encara que la missa es digui en anglès i elles siguin de la Jamaica.

Fora de quan diu missa, sir Archibald va vestit de paisà, amb pantalons i americana de dril blanc i barret de palla flexible. Una tarda ens invità a casa seva; vam parlar de moltes coses, entre altres dels seus veïns, els del bungalow del flamboiant:

—Ell és de Barcelona com vostès, ens digué, i es diu Ràbathah…

—¿Ràbathah? fèiem nosaltres. No sembla pas català, aquest nom.

Ell tractava de tornar-lo a pronunciar millor, tan bé com podia, i de sobte vaig exclamar:

—¡Rabassa!

El senyor Rabassa, que vam visitar després, és en realitat fill de Puerto Rico (cosa que en fa un ciutadà ianqui) però criat a Barcelona, on ha viscut molts anys, i es considera català i espanyol perquè, quan nasqué, Puerto Rico encara era nostre; dic «nostre» en el doble sentit: es veu que els catalans formaven aleshores una part molt considerable de la població blanca. La seva primera muller era de Girona i es deia Figueres; ara està casat amb una nord-americana. Resulta que la primera era cosina germana del vostre pare; el senyor Rabassa tingué una gran alegria en saber que us coneixíem. No es cansava de demanar-nos notícies de tota la vostra família; vam parlar de Tossa, de Llançà i què sé jo de quantes coses més. Vam saber així mateix que tenia una filla del primer matrimoni, cosina vostra doncs, que viu a San Pedro de Macorís casada amb un sastre castellà —exactament malagueny— anomenat Pepe Gómez.

Pocs dies després ens van dir que la senyora Gómez havia vingut a veure’ns al nostre pis mentre n’érem fora i que tenia gran interès a conèixer’ns. Ni cal dir que vam anar immediatament a casa seva. És filla de Barcelona i els seus cognoms de soltera són Rabassa i Figueres. Us recorda molt bé totes tres, sobretot la Dolors —que ella anomena Lolita—; ens assegura que la Mercè ha heretat de la vostra mare aquella vivacitat en la conversa… i pel que fa a vós, em va ponderar el vostre seny. Déu meu ¡que la fama del vostre seny ja hagi arribat fins al Nou Món! Temptat em sentia de preguntar-li si no li fèieu tot l’efecte d’una lleona de Numídia, però me’n vaig estar.

Pel que respecta als nostres plans, ara ens inclinem per quedar-nos de moment aquí. L’illa ens agrada. Practiquem l’anglès i ens passegem en iola amunt i avall de l’Higuamo. No podem nedar en aquestes aigües calentes perquè estan infestades de taurons però passem llargues hores a les platges, formades d’increïbles dipòsits de petxines en comptes de sorra. Les roques de la costa són d’origen animal, coral·lígenes, cosa que els dóna un aspecte molt estrany. Havíem llegit aquestes coses en els llibres però no ens en crèiem res. Us envio una mostra d’aquesta curiosa substància que segreguen els corals i que arriba a formar autèntics penya-segats. L’he triada petita i plana perquè pugui anar dins la carta; les grans roques no tenen pas aquest aspecte de vori sinó que són grises. Les petites marques que veureu a la mostra hi prenen grans dimensions.

 

A Mercè, Esperança i Màrius 21 VIII 1939 (158)

Publicat el per
Respon

158

París, 21 d’agost de 1939

 

Estimats amics Mercè, Esperança i Màrius:

Acabem de rebre la vostra segona carta amb la fotografia de tots tres i ara us escric amb ella a la vista per fer-me la il·lusió que us parlo. Veig que en Màrius torna a dur bigoti; és curiós, el seu bigoti m’inspira ara aquella tendresa que sentim per la flora del país natal. Tots dos feu bona cara, si bé una mica pàl·lids; potser la culpa és de l’Esperança que al vostre costat es veu tan emmorenida pel sol de les muntanyes i de les platges.

Ara us respondré a cada un separadament:

Mercè ¡com m’agrada retrobar-te la mateixa de sempre! Enyoro aquelles cartes tan llargues que m’escrivies, però en aquestes d’ara, tan concentrades i per avió, també t’hi retrobo. Jo encara em sento força exòtic entre la boira de París però ja m’ha desaparegut, per fi, la intensa morenor que duia de tantes intempèries i que em delatava massa als ulls dels gendarmes; més que morenor era pàtina. És sobretot la boira la que, empal·lidint-me, m’ha tornat els meus colors naturals. Ara que em trobo tan lluny sento uns grans remordiments de totes les vegades que no vaig ser amb tu tan amable com mereixies; la consciència m’acusa sobretot d’haver-te fet enrabiar una vegada fument-me de l’Empordà i de les sardanes. «Mea maxima culpa.» Aquí hem anat a veure l’Arlesiana ¿vols creure que ens queien unes llàgrimes com cigrons? ¡I això que no passa ben bé a Estònia sinó només a Provença! La nostra vida, per la resta, és monòtona però tranquil·la; cada dia baixo amb la petita al jardí a veure els capolls que han fet unes erugues. Per a ella és una cosa apassionant. Vet aquí que aquestes erugues hauran arrossegat una existència ben ensopida durant mesos o potser anys; s’hauran tancat al capoll per passar-hi llargues setmanes; al capdavall realitzaran el seu somni suprem ¡tindran ales i coneixeran l’amor! Però aleshores no viuran més que algunes hores. Tot això, naturalment, ho he après d’ençà que dono classes de tot; ho porta un llibre de text molt maco, que fins hi ha papallones pintades. No deixa de sorprendre’m la seva manera de comportar-se; «mai no m’hauria esperat d’elles semblant conducta» per dir-ho amb paraules de Dostoievski. Trobo que és com si fessin al revés de nosaltres: comencen per la vellesa i acaben per la joventut, però aquella els dura anys i aquesta hores. Moren d’un excés de joventut i d’eufòria després d’haver-se arrossegat mesos o anys com unes velles decrèpites ¿qui entendrà mai la natura? Només el Pare que l’engendrà.

Màrius: ets un malvat de burlar-te de la meva química; la meva, al capdavall, és una química com tantes i potser oblides que he estat cap dels serveis Z d’una brigada d’infanteria. I si et digués que faig uns experiments com un toro ¿què? És en tot cas una química que m’ha procurat moments divertidíssims, com és ara quan el flascó on preparava l’hidrogen em va fer un pet com una gla. A propòsit ¿podries dir-me com s’obté el clor? M’ho havien ensenyat als cursos Z i era precisament una de les lliçons més elementals, el clor essent històricament el primer dels gasos utilitzats a la guerra, però no sé com diastres m’ha fugit del cap i ara no ho trobo a cap llibre dels que tinc a mà. M’agrada molt de saber que tradueixes coses de Shelley i espero amb impaciència aquest «volum » de versos teus de què la Mercè em parla deixant-me tot intrigat ¿tants n’has escrit en tan pocs mesos? Com hauràs vist per l’encapçalament de la carta no ens hem mogut de París en tota la canícula; París és ple de coses dignes de ser vistes. Ahir vam anar al Palais de la Découverte ¡no hi enteníem ni borrall! L’abisme de la meva ignorància de vegades m’esglaia. Ens vam limitar a les sales d’astronomia, on hi havia fotografies impressionants; sobretot de nebuloses espirals. Veig que ara alguns astrònoms tornen a suposar que es tracta d’altres tants universos, tan grans com la nostra Via Làctia i totalment externs a ella; ens en separarien unes distàncies inconcebibles. Tot això ja s’havia dit en el segle xviii però després, al llarg del positivista xix, semblà una exageració inadmissible. Si és així, si totes aquestes nebuloses que calen telescopis tan potents per arribar-les a entreveure són altres tantes Vies Làcties, fa esborronar la grandària de l’univers; de fet ens és tan impossible d’imaginar-lo finit com infinit. I ¿si no fos ni una ni altra cosa? Però ¿quina altra possibilitat hi ha? Després, sortint de les d’astronomia, ni cal dir que vam passar de llarg per les sales de física, que no hi hauríem entès res, i així mateix per la d’invents útils, que no m’han encuriosit mai; s’hi exhibia això que en diuen televisió, que pel que veig vindrà a ser com una mena de cine a domicili. Prou bèstia que era ja el cine, ja no mancarà sinó que te’l serveixin a domicili com l’aigua, el gas i l’electricitat.

Em preguntes pel Louvre i em dius que «li doni molts records». És clar que hi hem anat; i no una, sinó moltes vegades. És tan gran; per fer-se’n una vaga idea caldria anar-hi cada dia durant tot un any. És el primer gran museu que veiem; el del Prado, quan vam ser a Madrid —la Nuri primer, jo després—, estava tancat i barrat a causa de la guerra. Doncs si et digués que més aviat ens deixa com estabornits… Arribem a sospitar si els museus, com també les antologies, no són sinó una mena de cementiris ¿és perquè un dia ens enterrin en un museu o en una antologia que pintem quadros o escrivim versos? ¿És això la «glòria»? Pobra «glòria» dels homes… Recorrent les sales del Louvre em tornava a la memòria per contrast el tronadíssim museu de Barcelona de quan jo era petit, que era al parc de la Ciutadella i per això hi anàvem sovint; el nostre pare ens hi duia després de l’obligada visita a l’elefant i als lleons. Aleshores el que més hi havia eren «quadros d’història» de pintors catalans del segle passat premiats amb «medalles d’or» ¿on deuen haver anat a parar? Suposo que els devien amagar púdicament als soterranis quan s’organitzà el nou Museu, entendridors «quadros d’història» que en el seu temps devien semblar el «dernier cri» de l’art més modern i que ara trobem tan cursis i més que res tan espantosament mal pintats. N’hi havia un —el recordo com si fos ara— que s’intitulava no pas menys que El rei Pere el Cerimoniós dirigint-se a la vall d’Aran per confirmar-li el privilegi de la Querimònia. Jo no sabia què diastres podia ser això de la Querimònia però el nom em feia efecte; quan anys després, a història del Dret, me la vaig tornar a trobar, em procurà aquella alegria melangiosa de les coses que ens revénen del fons d’una infància evaporada.

Esperança: us agraeixo molt els vostres mots i espero que algun dia m’escriureu més llarg. Jo també ho faré.