95

Castell de Cabra, 15 d’agost de 1937

Estimada Mercè:

Si t’agrada l’espígol t’haurien d’agradar els erms, que és on creix com en el seu reialme. Aragó és ple d’espígol i per això no m’hi puc sentir foraster: fa la mateixa olor que Vallclara.

Hem format una «república» molt ben avinguda; una «república» és una colla d’oficials que fan junts els àpats. Jo hi sóc l’únic fuseller-granader; els altres són quasi tots de la companyia de metralladores: el capità Gordó, que havia estat del Terç Estranger; el comissari Jorzapé, que no ha fet encara vint anys i és de Lleida i coneix en Màrius; el tinent Aparicio, que tampoc no els ha fets i procedeix de «l’escala del cigró» (o sigui que era soldat professional i havia anat ascendint fins a sergent a l’antic Exèrcit); el tinent Torres, acabat d’arribar i que resulta que és estudiant de Dret. Hi ha també el practicant del batalló, un estudiant de Medicina que tampoc no arriba als vint; és de Manresa i m’hi avinc més que amb cap dels altres. Es amb ell que llegeixo els sonets del Petrarca que vaig trobar al convent de l’Olivar; amb ell que vaig a voltar pel terme i a nedar a les basses dels molins.

Hi ha encara a la nostra «república» un altre personatge però en certa manera hi és un intrús: el tinent de transmissions. L’única raó que s’hi hagi afegit és perquè fuma en pipa i no s’emborratxa. Perquè has de saber que hi ha dues grans «repúbliques» al batalló: la del mam i la de la pipa. Nosaltres, presidits pel capità Gordó, ens dediquem a fumar en pipa i a contar-nos les nostres vides i miracles, mentre els de «la del mam», que presideix el comandant Domínguez, només pensen en bevèrries.

El tinent de transmissions, únic element que desentona a la nostra, és alt i gros, és ros i guapo; en fi, una desgràcia d’home. S’afigura que totes les dones se n’enamoren perquè, segons ell, els sap dir coses «que no fallen». Jo li he sentit a dir textualment a una mossa d’Esterqüel:

—La mujer es una flor y hay que saberla regar.

Com que és oficial de Transmissions es creu un savi i ens té als altres per uns ignorants «i a més a més uns prosaics». Ens tira en cara que nosaltres no sapiguem recitar de memòria, com ell, tirallongues senceres de García Lorca, en pau descansi. Ell ho fa amb una serietat que esgarrifa, pronunciant-ho també com un argentí; l’accent argentí té decididament molta requesta entre la infanteria catalana, suposo que a causa dels tangos:

Jo que me la jevé al río
crejendo que era mosuela
pero tenía marío…

I tot el que ve després i que per cert, amb el seu èxit, demostra com n’era de sagaç Baudelaire quan escrivia que «la fouterie est le lyrisme du peuple». També ens retreu que no sabem fumar en pipa i ens en dóna lliçons enciclopèdiques; si bé les sol concloure amb un sospir de resignació donant-les per perdudes ja que segons ell per fumar-hi com cal és imprescindible una «capacitat toràcica» com la seva. Sort que a les hores dels àpats, potser per conservar la seva envejable «capacitat toràcica», endrapa amb tanta voracitat que no pot dir res fins que acaba de devorar.

El nostre cuiner és un soldat, el Cisco, que ho havia estat del Majestic a Barcelona. N’estem tan legítimament orgullosos que avui, diada de santa Maria d’agost, festa major de Castell de Cabra, hem convidat a dinar el comandant i el metge del batalló «perquè vegin». De bon matí el Cisco ha torçut el coll a diversos individus del gènere Gallinàceus; ens hem cobert de glòria als ulls del comandant ja que, a més de pollastres, teníem xampany, conyac i aiguardent. I cafè: autèntic cafè ¡o meravella!

Avui és el sant de la Nuri gran, el primer que ens troba separats d’ençà que ens vam conèixer; l’any passat per aquest temps érem a Roses.