Arxiu d'etiquetes: Barcelona

A Mercè Figueres, 18 XI 1938 (152)

Publicat el per
1

152

Barcelona, divendres 18 de novembre de 1938

 

Estimada Mercè:

La teva carta em duu com en ales a aquelles tardes de diumenge de primeries de 1936 en què te les solia respondre; eren temps, si no millors, que això només Déu ho sap, almenys més tranquils. ¡Que poc imaginàvem que un dia jo abraçaria l’estat militar! Ja fa dos anys que serveixo en aquest ofici; ha deixat de ser nou per a mi com per a tants d’altres. Si la guerra en dura dos parells més, que al pas que anem no fóra pas impossible si és que la volem guanyar, vindrà que no en sabrem d’altre; doncs mira, ens quedarem en aquest, que és tan vell com el món i un cop t’hi trobes hi encaixes; i, com que serem tants els catalans que l’haurem après, ens dedicarem seriosament a realitzar en la calma de la pau allò que havíem intentat entre l’estrèpit de la guerra, l’Exèrcit autònom de Catalunya. Que els nostres xicots, per fer el servei militar, no hagin de sortir del país —fora del cas de guerra i el puguin fer sota comandaments catalans i en català; ja ho demanaven les «Bases de Manresa» a darreries del segle passat tot supeditant la regió militar catalana a l’exèrcit general espanyol com era forçós, i ja seria hora que ho tornéssim a demanar i sobretot, més que demanar-ho, que ho realitzéssim d’una vegada. Sense exèrcit propi tota autonomia és il·lusòria.

El present és ben trist però per res del món no voldria tornar al passat; d’alguna cosa ens ha d’haver servit el cataclisme. Només que de vegades em pregunto: ¿quan acabarà el calvari de la nostra terra? Enmig de les preocupacions de l’època, que per més que ens en vulguem distreure ens obsessionen a tots plegats, una carta com la teva és com l’illa de Robinson: no hi arriba la cridòria dels homes. Em dius que el teu esquirol ha fugit; la notícia em sembla de la més alta importància. ¿És que també els esquirols són robinsonians i no es deixen seduir pels avantatges, tan innegables com estem veient als cursos Z, de la civilització? Ha fugit quan ja la tardor es fa còmplice de l’hivern, època en què sembla que hauria hagut de sospesar amb calma, abans de prendre tal determini, el pro i el contra del teu edredó en particular i de la calefacció central en general; la seva deserció hauria estat més explicable (ja que no justificable, que una deserció no ho és mai) a entrada de primavera, que és quan lògicament, donat el romanticisme propi de l’estació, deuen sentir el poderós atractiu de les esquiroles. Dius que t’ha fugit quan li estaves ensenyant de cantar la Marsellesa ¿no serà que potser era un monàrquic i un clerical com una casa?

Esquirol que per no sentir la Marsellesa
has fugit com un enze, has fugit com un boig
lluny d’una gironina pigada i de pèl roig
que et deixava dormir als seus peus de princesa

¿no saps que jo, per tal de conèixer aquest goig,
aniria descalç fins enllà de Manresa
i entomaria impàvid, no ja la Marsellesa,
sinó tot un discurs d’Ilitx Ulianotx

si no fos el terror que em causa un ilergeta
gelós igual que un turc i a més a més poeta
que essent com és d’alguna Gorgona el negre part

la vigila com al verger de les Hespèrides
(que cau com tothom sap prop de les Cassitèrides)
el drac que exhala flames i glaça amb un esguard?

Ets molt benèvola respecte a la meva influència en l’obra d’en Màrius; ell és molt poeta i jo un molt petit crític. L’evolució de la seva poesia en els dos anys que fa que ens coneixem s’hauria produït igual sense mi; com a màxim hauré estat un «catalitzador» (bé s’ha de conèixer que estic seguint els cursos Z). N’hi ha prou amb llegir atentament els seus poemes anteriors per veure que ja hi havia en germen tot el Màrius de després; les esmenes, de prosòdia o altres, que jo li hagi pogut suggerir tenen ben poca importància i en tot cas el mèrit principal és seu, d’haver-me’n fet cas amb tanta humilitat quan m’hauria pogut engegar al botavant. Sempre hauria acabat trobant el seu camí perquè té un instint admirable i és «molt Màrius».

Em preguntes quin efecte em fa la nostra pobra Barcelona tan bombardejada i si ho era més Madrid. Ho és molt més Barcelona sense comparació; a Madrid jo no havia vist mai tantes cases de vuit o nou pisos ensulsiades fins als fonaments, tanta runa pels carrers, tanta destrossa. Sospito que amb Barcelona s’hi rabegen de gust i que la guerra els és un pretext excel·lent per donar sortida a l’odi que ens tenen de sempre. ¡Quin error, per part nostra, no haver ocupat Mallorca! És de les bases de Mallorca que vénen quasi cada vespre els avions italians i alemanys a fer aquesta feina monòtona i com de rutina.

Almenys ja tenim la nena ben lluny d’aquest infern; com es deu enyorar la pobreta a Berga, ella que no s’havia separat mai de la seva mare si no era per pocs dies. ¿Podrà Déu perdonar mai els culpables de tants horrors? Però ¿qui en són els culpables? Jo em creia saber-ho molt bé, ara ja dubto de tot; cert que la guerra la van començar els altres però he sabut no fa gaire, cosa que els nostres ens amagaven, que el primer bombardeig dels barris civils d’una ciutat fou el de Melilla per l’esquadra republicana. Com de la mort del Messias deia Klopstock, «tots hi hem posat les nostres mans»; tu que ets creient, prega perquè Ell ens perdoni a tots plegats i tingui misericòrdia de tots nosaltres.

 

 

A Màrius Torres, 30 X 1938 (148)

Publicat el per
Respon

148

 

Barcelona, diumenge 30 d’octubre de 1938

 

Estimat Màrius:

Ahir al vespre, quan ja t’havia enviat la meva carta, la Nuri va llegir els teus poemes nous. Lorelei li ha agradat moltíssim, més que no pas a mi; és que jo tinc encara frescos a la memòria els set sonets primitius de què formaven part els distints fragments i ara aquests em fan una sensació excessiva d’incoherència. Ella, en canvi, ja no recorda aquells sonets. El Tremolosa mesura de dolor em va tornar a semblar admirable: exhala tot ell una emoció profundament cristiana. M’agraden sobretot aquells dos versos:

Si només el miracle de ser una criatura,
Senyor, no em duu als teus peus joiós i enfervorit…

que podria haver escrit sant Francesc. Hi ha, en efecte, una emoció típicament cristiana en tots els teus millors moments, com si fossis «cristià per naturalesa» ¿o potser «cristià sense saber-ho» (com monsieur Jourdain feia prosa)? Qui sap si és dels no-cristians, o dels a penes cristians, que ens ha de venir una poesia cristiana fins al moll dels ossos, que nosaltres, els catòlics per tradició familiar, ja no sabem donar. Però m’adono que m’estic ficant en un terreny molt escabrós, el de les teves conviccions més íntimes. Perdona.

Tens una decidida aptitud per sentir Déu en l’univers i per sentir l’home en la seva poquesa, perdut al fons d’aquest univers incomprensible. Si tenim consciència de ser tan poc és perquè som tant; l’animal ignora la lucidesa davant la mort, preu amb què hem de pagar el do incomprensible de la intel·ligència. Quan dic «animal» incloc naturalment en aquest concepte tot home que no tingui consciència del fracàs que és ser home; del fracàs que és, si no hi ha un Déu que ens salvi, tenir una intel·ligència que només ens serviria per saber que no som res i que estem destinats al no-res.

I pel que respecta al Bon dia d’octubre, és tan íntim, tan personal, «tan Màrius», tan indiscret —beneïda indiscreció—. De la tragèdia de l’home en general s’hi passa a la d’en Màrius en particular; una tragèdia ben petita a l’escala de l’univers, passatgera (bé ho espero), xopa de melangia i d’allò que en el segle xviii en deien «sensibilité» i que és una llàstima que el xx hagi substituït per la brutalitat i la barroeria. El ritme trencat, personalíssim, que has donat a les estrofes no fa més que accentuar-ne el to de confidència espontània, d’expansió íntima: la boca hi parla «ex abundantia cordis».

Durant el dia d’avui no he fet res més que llegir i rellegir tota la teva nova tria poètica. He vist que havies introduït correccions molt assenyades en molts poemes però n’hi ha una que em revolta: «els dits blancs que passen denes…» ¿Per què «blancs»? ¡Tan intens com era «morts»!

Enyoro alguns poemes antics que no hi figuren i sobretot la darrera cançó a Mahalta que tenia versos tan suggestius com aquells:

On hi ha una ciutat pintada en gris i rosa,
poblada de rostres amics…

Has de refer aquests poemes, no pas deixar-los de banda —solució massa còmoda.

Comparant el conjunt d’aquesta tria amb el de la de l’agost de l’any passat, se’n treu la impressió que en un any has fet un pas decisiu.

 

 

A Mercè Figueres, 6 VI 1937 (76)

Publicat el per
1

76

Barcelona, diumenge 6 de juny de 1937

 

Estimada Mercè:

Ja sé per l’Esperança que en Màrius està millor de la seva recaiguda; suposo que quan rebràs aquesta ja deurà fer la vida normal del sanatori.

Comprenc aquesta mena d’amargor que hi ha a la teva carta; també jo la sento a moments, la sentia sobretot mentre era a la «columna Durruti». Voldria encomanar-te la meva alegria d’ara, la meva fe en el futur; aquesta fe, que potser és cega, és l’únic que m’aguanta després de tot el que hem viscut durant aquests deu mesos llargs. Voldria que fugissin del teu front aquests «ocells de l’hivern»:

Que ets obscur de somnis, ocell
de l’hivern, i el teu cant que vell!

Voldria fer-te sentir, amb tota la força que la sento jo, l’alegria d’aquesta primavera i el goig de l’ahir i del demà. Tot el que no sigui viure de records i somnis és pura bogeria; només hi ha el passat i el futur. El present és una pura abstracció, com el punt geomètric. Oblidem-lo doncs.

Vosaltres heu de recobrar la salut i vosaltres i nosaltres, tots, hem de recobrar la pau; aleshores viurem a Barcelona i ens veurem sovint; fins potser podrem llogar o comprar entre tots un mas per passar-hi hores d’allò més bucòlic i barallar-nos a cor què vols tot discutint vora el foc de totes les coses divines i humanes.

No és pas segur que pugui pujar a Puig d’Olena; dijous haig de ser a Alcanyís, a presentar-me al quarter general de la meva nova divisió, la «Macià-Companys». No cal que et digui l’alegria amb què vaig saber que, per fi, m’hi destinaven. Per poc que poguéssim,la Nurii jo pujaríem a veure-us el dimecres; ens agradaria saludar personalment el doctor Ribes Soberano. Li havia promès que el tindria sempre al corrent de la marxa d’aquest assumpte, en el qual havia demostrat tant d’interès.

Aquesta vegada me n’aniré de Barcelona content; és la primera satisfacció que em procura el servei d’ençà que vaig sortir de l’Escola de Guerra. Reveuré l’Usall, que està malalt a l’hospital d’Alcanyís; no ens hem vist d’ençà que se’n va anar cap al front d’Aragó el mes de gener passat. Crec que també el germà d’en Màrius pertany a aquella divisió. Estic contentíssim de pensar que hi trobaré camarades tan bons; després dels mesos passats amb els «durrutis» em fa l’efecte d’un somni.

Algun dia, quan farà més temps, potser us explicaré detalls dels monstres amb qui he hagut de conviure durant aquests cinc mesos; ara, més m’estimo no recordar-me’n. I no seria decent oblidar que barrejats amb ells hi havia milicians boníssims. Sempre serà per a mi un misteri com tants xicots excel·lents poden trobar-se entre els anarquistes; no hi veig més que una explicació plausible i és que als seus ulls la Divina Acràcia és una religió. ¿És que en la nostra no convivien —i potser conviuen encara— els sants amb els inquisidors, els màrtirs amb els botxins? Que n’és d’estrany aquest món i de contradictòria l’espècie humana. Ara, per parlar-te dels «durrutis», tinc massa obertes encara aquelles nafres i d’altra banda estic massa content.

Aviat farà un any que va començar la guerra; he trigat molt a veure realitzat el desig que he tingut des del primer dia: servir entre els meus. ¡Com ha canviat tot d’ençà d’un mes! Avui la premsa va plena de la notícia de la dissolució de les patrulles de control. Quan se n’escrigui la història, farà escruixir. ¿Com no hem de sentir-nos feliços ara que les coses s’encaminen? Cert que s’ha trigat massa a posar a rotllo la FAI, però ve que tot arriba. És clar que la guerra s’allargassa i res no ens diu que s’hagi d’acabar aviat; almenys la poguéssim fer d’una manera neta, com els bascos, sense haver d’anar barrejats amb assassins i incendiaris. De moment, també als fronts es coneix el nou ordre ¡que lluny que som d’aquelles jornades de novembre, quan la cavalleria mora feia recular per les planes d’Extremadura i Castella la Nova les desorganitzades milícies armades d’escopetes! Cal no perdre l’esperança; tinguem fe en la justícia de la nostra causa, que per a nosaltres és la de la Catalunya lliure.