Arxiu d'etiquetes: FAI CNT

A Mercè Figueres, 21 VI 1937 (80)

Publicat el per
1

80

Montalban, dilluns 21 de juny de 1937

Estimada Mercè:

Dissabte vaig arribar a Montalban, un poble deliciós a la riba del riu Martín. Resulta que feia dos dies que el quarter general de la divisió s’havia traslladat a Alcorissa, on vaig tenir l’honor de transmetre al comissari Moles les salutacions del doctor Ribes Soberano. Allà em van destinar a la 131 brigada, que té al seu torn el quarter general a Montalban; vaig haver de tornar-hi, doncs, per presentar-me al cap de la brigada, que és el comandant Ymbernon, el qual volia destinar-me al quart batalló, que s’està organitzant a Calanda (a la reraguarda de la divisió), però li vaig demanar que esperés fins que hagués parlat amb en Víctor Torres per mirar si podia entrar en el seu, que és el primer i ocupa les avançades. Ahir al matí vaig pujar a Martín del Río, on per fi vaig conèixer en Víctor, un noi molt simpàtic, molt comunicatiu, molt dinàmic i perfectament adaptat a la vida de campanya. Vam passar junts un diumenge molt agradable, sense que hi faltés un bany al riu i un àpat suculent regat amb vi del país; però resulta que no hi ha cap vacant al batalló. Em calgué tornar a peu altra vegada a Montalban; dues hores delicioses per una carretereta que segueix la conca del riu, estreta i entre muntanyes; el riu té en tot el seu curs dues rengleres de xops altíssims, una a cada banda. Si bé amb la recança de no poder servir en el mateix batalló que el germà d’en Màrius, no et sabria dir com n’estic de content de trobar-me en aquesta 30 divisió (o «Macià-Companys»), que és magnífica.

Ja prop de Montalban, era l’hora de la posta i m’agradava tant el lloc que em vaig deturar sota unes grans nogueres; en creixen d’esplèndides en aquest país. Allà m’estava quan veig de lluny un home que a passes llargues i feixugues i amb el front inclinat com si li pesés se’n venia per la carretera; imagina la meva sorpresa: era l’Usall.

Després de les naturals expansions vam acabar de fer el camí plegats; el trajecte era curt però tingué temps d’abocar-me a raig fet tot de consideracions estranyíssimes. Em va dir mal de tot i de tothom com si estigués neurastènic perdut; deixava anar coses molt agudes i perspicaces barrejades amb d’altres de delirants. En un cert moment li vaig observar que de manies «ja tinc les meves i no necessito les dels altres» i no se’m va pas enfadar però em sortí amb un ciri trencat que certament no m’esperava d’ell; d’ell, que en altre temps ens havia assegurat, més convençut que cap de nosaltres, que «aquesta guerra estava perduda per endavant, i de la manera més miserable, si no sabíem assegurar l’ordre i deixàvem que la reraguarda es fes fotre».

—Tu, com tots els d’aquesta divisió de merda, em digué textualment, estàs contra la FAI i la Falange ¡tots contra la FAI i la Falange! No teniu imaginació; encara no heu comprès que la FAI i la Falange, que són el mateix, són la quinta essència d’aquesta península tan notable on hem tingut l’honor de néixer.

—Si fos així em faria separatista, el vaig tallar.

—No és pas tan fàcil separar-se d’una península, va fer ell; ¡i quina península! No és pas qüestió de fúmer-se’n d’una península que té per quinta essència la FAI i la Falange.

—Ja veig que el coronel Bosch es va errar de mig a mig enviant-te a tu a la «Macià-Companys» i a mi a la «Durruti»; ho havia de fer a l’inrevés per encertar-ho. T’hi hauries trobat com peix a l’aigua ¡en plena quinta essència!

Però ell ja em parlava, sense transició, d’una altra cosa; es referia d’una manera al·lusiva i misteriosa a fets que no sé pas de què va, potser incidents que li han passat d’ençà que s’incorporà en aquesta divisió i que jo ignoro. Arribàvem entretant i per fi a Montalban i ja era entrat el vespre; ell se n’anà per les seves i jo per les meves. Em sentia dolgudíssim que, després de tants mesos i essent així que venia amb la il·lusió de retrobar-lo, la nostra primera entrevista hagi resultat tan poc amena. Ja no l’he tornat a veure. El comandant Ymbernon, en vista que no hi ha plaça disponible al primer, m’ha destinat definitivament al quart batalló i aquesta tarda baixaré a Calanda; ell para molt lluny, si bé no sé exactament a on ja que no m’ho digué.

A la teva darrera carta m’expliques que voldries arribar a ser «la tieta» de la família i t’haig de confessar que m’agraden amb deliri les «tietes», orgull i ornament de tota família que s’estimi, i que n’he tingut d’inoblidables però no de gironines i de pèl de panotxa; i menys amb una piga a la galta i amb un nas que els tiba quan parlen, o sigui sempre. Les teves ambicions són potser legítimes en si mateixes, però sospito que un cert esgarria-cries, poeta i ex-bigotut per més senyes, farà els possibles perquè no les vegis assolides; el crec capaç de tot d’ençà que em vas dir que es dedicava a exterminar totes les aranyes que trobava al seu pas. Si el que insinuo és indiscret, perdona; el que et puc dir és que si mai arribes a ser «la tieta» de la família, jo em reservo el paper d’«avi sorrut», a fi que entre tots dos completem la novel·la, rosa i anglesa, que t’has forjat. Hauré de fumar amb pipa a fi de dissimular millor, sota la sorruderia, el meu «cor d’or» conforme als cànons. A fi que a la novel·la no hi manqui res, hauríem d’amagar gelosament algun misteri; jo, pobre de mi, no en tinc cap ¿en tens algun, tu? Rondinant sempre, com escau a una «tieta» i un «avi» de novel·la rosa anglesa, farem tots els viatges que dius, fantàstics, inacabables, a través d’Escandinàvia i de les taigues de Sibèria fins arribar a la Numídia (que no sé pas on cau), on saludarem la teva germana la lleona1 per prosseguir després cap a les jungles de l’Amazones que diu que hi ha més arbres que al parc de la Ciutadella.

 

 

Les notes no són de l'edició original, sinó d'aquest blog.
  1. Contra la creença general a Numídia mateix no hi havia lleons. [↩]

A Màrius Torres, 2 VI 1937 (75)

Publicat el per
Respon

75

Barcelona, dimecres 2 de juny de 1937

Estimat Màrius:

Per l’Esperança he sabut que aquestes darreres setmanes havies fet llit amb febre alta i he atribuït a això que no hagi rebut encara la carta teva que he esperat mentre era al front d’Aragó. En vaig arribar ahir al matí. Ara estic «expulsat» de la tristament famosa «columna Durruti» i a disposició del general en cap de l’Exèrcit de Catalunya (o de l’Est); confio que ben aviat podré servir en una unitat regular com vinc demanant des de començos de la guerra ¡ja fa més de deu mesos! Tot arriba en aquest món, si bé de vegades de la manera més inesperada; ja t’ho explicaré de viva veu quan pujarem amb la Nuri al sanatori. Mentrestant hauré tingut excel·lents ocasions de fer exercicis d’humilitat i de paciència, que sempre ens convenen. Tornant d’Aragó amb el cor que em dringava com un cascavell a causa de l’excedència que m’acabaven de concedir, vaig travessar altra vegada aquelles terres tan estimades, les teves, on també jo tinc records; de bona gana m’hauria deturat unes hores a Fraga, a Lleida, a Cervera o a Tàrrega. Només hi vaig passar de llarg; a Lleida, pel carrer de l’Acadèmia, el de Catalunya, la Banqueta, el pont, els Camps Elisis i aquell cementiri cantat pel benemèrit Morera i Galícia, per cert amb un final d’una desesperança que sorprèn en ell:

Si et deleix l’infinit, aquí hi és tot.

 

D’ençà del temps que jo hi vivia, fa uns deu anys, Lleida ha crescut i ha millorat; ara a la Banqueta hi ha brolladors, parterres, arbres i moltes coses que en el meu temps no existien. També m’hi ha cridat l’atenció la catalanització total dels rètols i cartells, anuncis, plaques i tota mena de públiques inscripcions o mostres de comerç; cosa que encara no s’ha aconseguit a la capital del Principat. El Segre i la Seu vella són, però, els mateixos de sempre, i Lleida, totalment catalanitzada, més «cap i casal de Catalunya per terra ferma» que mai.

Fraga m’havia semblat, hores abans, una Lleida en miniatura. Venint del desert dels Monegres ja s’anuncia de lluny amb l’olor espessa dels seus figuerals inacabables; el terme fragatí sorgeix de sobte com un oasi. Les ribes del Cinca, ombrejades pels xops, són plenes d’ocells que no paren de xerrotejar. Les cigonyes van i vénen del campanar al riu, on troben pesca abundosa. Arribant-hi des dels Monegres i procedent de la «columna Durruti», també jo hauria exclamat amb tota l’ànima: ¡o terra beneïda, poblada de lleialtat! ¿Per què el govern de Catalunya, en deu mesos que ja fa que els nostres ocupen aquell territori, no ha fet res per legalitzar-ne l’annexió? Els veïns de Fraga, Tamarit, Mequinensa i Vall-de-roures són tan catalans com els d’Olot o els de Figueres.

I vet aquí que torno a ser a Barcelona al cap de quinze dies d’haver-ne sortit. ¡Que canviada m’ha semblat! La revolució va madurant per la mateixa força de les coses, sense que cap geni polític hi influeixi ni poc ni gaire. L’aniversari de la guerra, que s’escaurà el 19 del mes vinent, ho trobarà tot de tota una altra manera; les hordes canibalesques que es van fer mestresses de la ciutat i del país i que en poc més de trenta dies van cometre una quantitat incalculable d’incendis, robatoris, assassinats i saqueigs, ara estan bandejades de la cosa pública. Tant de bo els nacionalistes i els socialistes, les dues grans forces de la nova Catalunya, s’associessin per alliberar-nos de les últimes restes que encara queden de l’anarquisme analfabètic i vesànic; són els dos únics partits combatius i disciplinats amb què comptem ara per encarar-nos a circumstàncies tan extraordinàries. La guerra es lliura en darrer terme entre renaixença i antirenaixença; i ara la renaixença catalana només pot confiar en els dos grans cor­rents d’idees del nostre segle, el nacionalisme i el socialisme. Potser s’acosten dies de benedicció per al nostre país desventurat; fa esgarrifar de pensar com un dirigent polític, si el tinguéssim, podria aprofitar el cataclisme per engrandir la nostra terra; enmig d’un huracà un navegant audaç pot fer avançar més que mai la seva nau. Prat de la Riba s’hagué d’acontentar amb un ventet somort que a penes inflava les veles ¿de què no seria capaç amb la ventada d’ara? Però els nostres actuals dirigents són d’una mediocritat que estaborneix. Sabent-me a Barcelona ens vingué a veure en Joaquim Xirau, que hi està ficat; ens explicà que corrien rumors que les potències estrangeres, veient que la «guerra d’Espanya» s’eternitzava i els fronts s’estabilitzaven, parlaven d’obligar-nos a pactar un armistici indefinit conservant cada bàndol el territori que actualment ocupa: Espanya continuaria existint en teoria però en la pràctica hi hauria dues Espanyes, la de llevant i la de ponent. Vaig exclamar que això seria una solució mag­nífica, en primer lloc per posar fi al carnatge repel·lent que és la guerra i en segon lloc perquè a l’Espanya de llevant podríem aspirar a una mena d’hegemonia com sigui que la gent de llengua catalana hi som majoritaris o almenys una bona meitat; podríem convenir —vaig afegir engrescant-me com si ja em trobés a la conferència de plenipotenciaris— una barata de territoris amb el general Franco: li donaríem Madrid amb la «bossa» que forma a l’Espanya central a canvi de Mallorca i Eivissa i del que ens falta d’Aragó amb Navarra; així els respectius territoris tindrien una forma més coherent i, mentre ells estarien contentíssims amb l’ocupació de Madrid, nosaltres, amb la de Mallorca, a més d’alliberar un país de llengua catalana de la dominació castellano-feixista, eliminaríem el perill de bombardeigs aeris i navals sobre Barcelona, i amb la de Navarra i del que ens manca d’Aragó establiríem per fi contacte amb els bascos.

Seria en una paraula, anava dient, la resurrecció de les dues Corones, la catalana-aragonesa i la basco-navarresa, ara fraternalment unides enfront d’un enemic comú.

A mesura que jo m’anava engrescant en Xirau s’alterava; per fi no pogué més i esclatà. ¡De poc que no s’esquinça les vestidures! La partició d’Espanya, em digué fora de si, seria una monstruositat; cometríem una covardia sense nom si acceptéssim «aquesta solució infame que ens volen imposar les potències estrangeres». Abans que consentir el trosseig d’Espanya, conclogué heroicament, ens hem de batre com lleons als fronts de guerra «fins a la dar­rera gota de la nostra sang». Li vaig fer remarcar, amb tota la delicadesa possible, que de nosaltres dos era jo qui, sense ser «un lleó», es batia al front o almenys, des dels començos de la guerra, intentava fer-ho, mentre ell no es movia de la reraguarda; em replicà, desconcertat, que degut a un accident d’automòbil, que sofrí l’estiu passat, anava ranco i que era per això «i únicament per això» que no se n’havia vingut als fronts amb la jovenalla. Vaig fer veure que m’ho creia i donant per bona l’excusa vaig girar full.

Com a principals novetats, sembla que el nou govern de Catalunya, un cop esbandida la FAI, es proposa de res­tablir l’ordre a les empreses que aquesta havia «col·lectivitzat». Es procura que se’n tornin a fer càrrec els mateixos empresaris; el mal és que molts d’ells qui sap on paren, després de tants mesos de desori en què els anava la pell, i als qui queden no els acaba de fer peça tornar-se’n a encarregar després de la gestió anarquista. Ha ­estat, segons diuen, un desastre que supera tot el que ja ens imaginàvem; se n’havien apoderat creient que els «amos» tenien amagada una moma inexhaurible i es van trobar amb la sorpresa que ben aviat ja no sabien amb què pagar la nòmina del personal: ¡els diners dels comptes corrents s’havien volatilitzat i l’empresa, dirigida pel comitè anarquista, era incapaç de guanyar-ne! Un anunci aparegut en els diaris resumia pintorescament la situació; deia exactament: «Empresa col·lectivitzada cerca soci capitalista».

Resulta que de moltes d’elles se n’havien constituït dirigents, no pas els tècnics ni tan sols els obrers qualificats, sinó els sense ofici, els manobres, forasters en majoria. ¿Podia haver-hi ja res de més manicomial que una revolució de manobres sud-espanyols? «Los más miserables e imbéciles de la nación» els anomenava no pas menys que un home tan d’esquerra com Castelar en un d’aquells discursassos que tanta forrolla feien a la seva època. Els obrers qualificats, tots ells catalans i enemics de la FAI, es veu que haurien volgut en general que els patrons continuessin en el seu lloc, si ja no com a tals almenys com a directors o tècnics; però els de la FAI els caçaven. ¿No és doncs indecent tirar-los ara en cara, com fan alguns, que s’amaguessin o emigressin? ¿Podem exigir d’un burgès que sigui al mateix temps un heroi i un màrtir? Ja fa prou duent el pòndol del negoci, que és el seu ofici; és així que serveix la societat quan el deixen tranquil. A mans dels «comitès» de la FAI la producció industrial catalana ­s’havia estimbat vertiginosament; tota la revolució que saben fer és matar la gallina dels ous d’or. Molts d’ells havien vingut fugint d’una terra sense patrons ni empreses, on es morien de gana per manca de jornals a guanyar, i un cop aquí exigien l’extermini dels patrons i no haurien parat fins a la destrucció de les empreses. Prop de deu mesos haurà durat la revolució failangista a càrrec de «los más miserables e imbéciles de la nación»; si n’arriba a durar deu més, haurien fet de Catalunya un país nord-africà com el seu ¿potser era això el que es proposaven?

Vindré a Puig d’Olena no sé si diumenge vinent o l’altre.

 

 

A Mercè i Màrius 10-12 III 1937 (49, 50)

Publicat el per
Respon

49

Xàtiva, dimecres 10 de març de 1937
Estimada Mercè:

Ja fa cinc dies que sóc a Xàtiva i encara em dura la impressió d’haver arribat al paradís terrenal. Torno a ser en terra catalana al cap d’un mes d’haver-ne sortit;  l’accent del país, tan semblant al de la meva Vallclara, em sembla música angèlica. L’aire és tebi, perfumat; les cases són grans, blanques, plenes d’ordre i de frescor; hi ha un Calvari —una muntanyola plantada de xiprers amb una ermita al cim. Hi ha uns garrofers molt més grans que els del Camp de Tarragona. Les noies són altes, esveltes i morenes. Es comprèn que el Ribera i el papa Borja triessin aquesta ciutat per néixer-hi.

 

—————

50

 

Xàtiva, divendres 12 de març de 1937

Estimat Màrius:

Voldria quedar-me a viure la resta dels meus 98 anys en aquesta Xàtiva incomparable. He fet el meu primer «retorn a la pàtria» i m’ha agradat tant que de bona gana repetiria ¿qui sap si és això el millor que tenen els viatges? Trobo que venint de l’estranger la nostra terra es coneix tot seguit per l’olor, una olor que no sé si atribuir a la seva flora o a la proximitat del Mediterrani. Qui sap si només poden ser bons nacionalistes els qui tenen bon olfacte; qui sap si allò que més diferencia les nacionalitats és l’olor.

L’aigua dringa per tota la ciutat en piques de pedra; les noies són morenes i plenes de misteri, les cases grans i blanques, entre pageses i senyorials i amb uns patis frescos i quiets. Aquí un arribaria a oblidar-se del món en què vivim.

Almenys, d’ençà que som a Xàtiva, m’ocupo en alguna cosa relacionada amb el meu actual ofici; ara la «columna» ha decidit organitzar-se, que ja era hora, en companyies i seccions, deixant allò tan macarrònic de les centúries i decúries que no s’adaptaven als armaments ni a les tàctiques modernes, i m’han adscrit en una de les seccions novament formades amb la missió d’instruir-la en el maneig d’aquells i els rudiments d’aquestes. Vet aquí doncs que al front de la meva secció me’n vaig cada matí a fer pràctiques als afores i invariablement quedo veient visions davant les estrambòtiques idees dels meus trenta-cinc «milicians» (no es volen dir soldats per res del món), amb qui d’altra banda em lliga cada vegada més una bona camaraderia. He sabut que a l’època que actuaven a Aragó solien emplaçar les metralladores al cim de les muntanyes i em miraven bocabadats quan els vaig explicar que d’aquesta manera es malversa el seu foc ja que els projectils només baten un punt del terreny. En canvi, els anava dient, emplaçant-les en terreny pla les seves trajectòries horitzontals escombren una àrea molt extensa; però trajectòria, horitzontal i àrea són mots que no els evoquen res i la feina era meva per trobar altres expressions més a l’abast de la seva comprensió. No tenint pissarra per dibuixar-ho ho vaig fer damunt la terra amb la virolla del bastó; dubto que ni així arribessin a donar-me crèdit, tan arrelada tenen la idea, feudal si n’hi ha, que on cal fer-se forts és al cim de les muntanyes. Les metralladores no són res en comparació de la sorpresa que em reservava el morter portàtil ¡resulta que aquests cafres el feien servir per tirar verticalment contra els avions! «¿I no us queien els morterassos al damunt?» els preguntava esborronat. «Alguna vegada» reconeixien amb encantadora modèstia, «però ens pensàvem que eren gangues de la guerra.»

Algun dia us hauré de parlar llargament a tu i a la Mercè d’aquests xicots que em tenen més perplex que no sabria dir-vos. ¿Com és que són anarquistes? No em refereixo pas a les idees; d’altres són vegetarians com és ara o nudistes i en general tiro més aviat, en qüestió d’idees, a tranquil, o sigui a no estranyar-me de cap per escabellada que sigui; em refereixo al fet. Al fet de pertànyer a una secta on pul.lulen els assassins i incendiaris declarats, que no s’amaguen gens de ser-ho; heu de saber que dels trenta-cinc que componen la meva secció de fusellers-granaders no n’hi ha ni un que sembli capaç de matar una mosca a sang freda i la mateixa impressió em fan molts dels altres de la «columna»; cal deduir-ne que la majoria dels assassins i dels incendiaris s’han quedat a Barcelona, motiu de més, per cert, perquè els de les «columnes» els avor­rissin. Doncs bé, lluny d’avorrir-los els admiren i vet aquí el que fa rodar el cap; per increïble que sembli és així. Hi he rumiat molt tractant de comprendre-ho i he acabat per pensar que els admiren pels mateixos motius que nos­altres sant Jordi.

Si sant Jordi, que matà el drac per salvar la princesa, ens sembla un heroi, és perquè estem convençuts que el dolent era el drac i no pas la princesa; era tan dolent aquell drac, tan lleig com diuen les criatures, que matar-lo no podia ser més que un acte meritori i tant més admirable que nosaltres en som menys capaços. Però ¿i si resultava que la dolenta era la princesa i no pas el drac? ¿Si aquest hagués estat una víctima desventurada de la ini­qua explotació de classes? Per no complicar-ho tant, diguem que per a aquests pobres xicots el drac són els burgesos, els militars, els capellans i en general totes les menes de gents amb qui no solen fer-se; aquest darrer detall és important, sempre resulta, ves quina casualitat, que l’únic que no és un monstre declarat sinó tot al contrari és precisament el que coneixen. Si et coneixen, pots dormir tan tranquil entre ells com en família, que no sols no et faran res de mal sinó que, si el cas es presenta, et defensaran com uns gossos; tenen en efecte del gos l’odi instintiu al desconegut i la lleialtat al que coneixen de temps. Encara que solen dir que són de Xàtiva o de Figueres, en realitat, com he descobert ara, són de pobles petits de la rodalia, fills de la pagesia més pobra, tots sense ofici ni benefici; es guanyaven la vida en temps de pau com a jornalers o en feines ventureres de mosso o de manobre. Als seus ulls un obrer de ciutat amb un bon ofici ja ve a ser com un burgès perquè ho és per a ells tot allò que es troba per damunt seu, que és quasi tot; els metges com és ara. Això fa comprendre que en alguns pobles, a més de l’hisendat, assassinessin el metge i ja no cal dir el notari i l’apotecari; tots eren igualment burgesos des de la seva perspectiva. Aquesta bona gent no sol visitar-se amb el metge sinó amb el saludador, que és així i no pas curandero com es diu encara als pobles; d’aquí que els saludadors hagin estat respectats religiosament mentre els desventurats dels metges les passaven quasi tan negres com els capellans; per cert, no crec pas fora de lloc recordar que aquests també eren adversaris dels saludadors —a causa de les supersticions que solen barrejar amb els seus remeis— perquè sospito que la cosa ha tingut conseqüències; sospito que els saludadors de totes menes han jugat un paper juntament amb els agents provocadors en el mal somni que vivim des del juliol passat i que no és pas perquè sí que des de l’endemà mateix del desbordament anarquista els quioscos de Barcelona apareguessin inundats d’exemplars d’aquell opuscle de Las virtudes curativas del limón, el ajo y la cebolla.

Una altra cosa que des de la nostra perspectiva hauria de fer que els milicians anarquistes dels fronts es miressin amb recel els assassins i incendiaris de la reraguarda és que aquests siguin forasters quasi tots; també en això la nostra perpectiva, com la nostra lògica, falla. Precisament perquè són forasters els inspiren més admiració encara: els admiren perquè saben expressar-se en castellà amb tanta facilitat essent així que ells no se’n surten de fer-ho. Com que el poc de lletra que els han ensenyat és precisament en castellà, quan tracten d’escriure a la família han de pondre penosament frases com aquella de «enguaño colliremos mucho de blato» que em deia en una carta una vegada un anarquista del meu poble que li diuen el Xina. Quan senten algú que s’hi expressa amb desimboltura els fa l’efecte d’un ésser superior, caigut, no pas de Cantalavieja de Arriba o de Jarjajo de Abajo, sinó d’algun Empiri sobrenatural. El castellà té als seus ulls tant de prestigi perquè és la llengua oficial de l’Estat; no hi ha ningú tan imbuït de la idolatria de l’Estat com els anarquistes, que se’n pretenen els màxims enemics.

Tot això de l’anarquisme requeriria un estudi a fons i no pas fet a la claror de l’Anti-Dühring o de la crítica del programa de Gotha sinó de la pelada realitat tal com l’estem vivint; el cas és que aquest estudi jo no el faré mai perquè no estaré mai d’humor per fer-lo però el cert, per estrany que us pugui semblar a la Mercè i a tu, és que aquests trenta-cinc fusellers-granaders de la meva flamant secció m’estan caient cada vegada més en gràcia i per més que em són «cada dia una sorpresa nova» com el sol per a aquell savi de la Grècia, un dels set que no em recordo com li deien, em fan tot l’efecte d’uns xicots excel·lents que podrien ser uns magnífics soldats de Catalunya si algú els escombrés del cap totes les teranyines que hi ha acumulat una ignorància de segles; que això i res més que això és en el fons l’anarquisme.

——————————

[Afegit el 1948: Perquè els milicians votessin per majoria, segons el seu costum, la reorganització de la columna en companyies i seccions, en Ricardo Sanz convocà una assemblea general. Els explicà que es tractava d’una qüestió de tècnica, ja que estava «científicament demostrat» que els armaments rendeixen més si se’ls utilitza d’una manera adequada que no pas capritxosament, etcètera etc. etc. El discurs, en castellà com sempre, era hàbil i assenyat; l’home semblava una curiosa bar­reja de sentit comú i de fanatisme sectari i no era pas impossible d’entendre-s’hi quan s’esforçava per no desbarrar. Però com que els milicians hi feien un posat més i més adust ja que no se’ls escapava que aquell torrent de paraules era per dur-los cap a aquella militarització que tanta aversió els inspirava, es cregué en el cas de desplegar una segona part a manera de cloenda que als desventurats dels «tècnics» ens va deixar glaçats d’estupor. Digué que després d’aquella guerra contra els feixistes en farien una altra contra els republicans, socialistes i comunistes i un cop liquidats tots els enemics de la FAI i implantada per fi l’anarquia «habrá llegado el momento, como ya no los necesitaremos, de liquidar también a los compañeros técnicos». Tan lluminosa idea arrencà una ovació clamorosa. Després vingué al racó on ens estàvem —callats i sense aplaudir— els «compañeros técnicos» per dir-nos somrient que no ens ho havíem de prendre pas al peu de la lletra ja que eren «coses d’aquestes que s’han de dir per tenir contents els elements de la base».]

Escut a l'ermita del Puig, Xàtiva