Arxiu d'etiquetes: Falange

A Mercè Figueres, 21 VI 1937 (80)

Publicat el per
1

80

Montalban, dilluns 21 de juny de 1937

Estimada Mercè:

Dissabte vaig arribar a Montalban, un poble deliciós a la riba del riu Martín. Resulta que feia dos dies que el quarter general de la divisió s’havia traslladat a Alcorissa, on vaig tenir l’honor de transmetre al comissari Moles les salutacions del doctor Ribes Soberano. Allà em van destinar a la 131 brigada, que té al seu torn el quarter general a Montalban; vaig haver de tornar-hi, doncs, per presentar-me al cap de la brigada, que és el comandant Ymbernon, el qual volia destinar-me al quart batalló, que s’està organitzant a Calanda (a la reraguarda de la divisió), però li vaig demanar que esperés fins que hagués parlat amb en Víctor Torres per mirar si podia entrar en el seu, que és el primer i ocupa les avançades. Ahir al matí vaig pujar a Martín del Río, on per fi vaig conèixer en Víctor, un noi molt simpàtic, molt comunicatiu, molt dinàmic i perfectament adaptat a la vida de campanya. Vam passar junts un diumenge molt agradable, sense que hi faltés un bany al riu i un àpat suculent regat amb vi del país; però resulta que no hi ha cap vacant al batalló. Em calgué tornar a peu altra vegada a Montalban; dues hores delicioses per una carretereta que segueix la conca del riu, estreta i entre muntanyes; el riu té en tot el seu curs dues rengleres de xops altíssims, una a cada banda. Si bé amb la recança de no poder servir en el mateix batalló que el germà d’en Màrius, no et sabria dir com n’estic de content de trobar-me en aquesta 30 divisió (o «Macià-Companys»), que és magnífica.

Ja prop de Montalban, era l’hora de la posta i m’agradava tant el lloc que em vaig deturar sota unes grans nogueres; en creixen d’esplèndides en aquest país. Allà m’estava quan veig de lluny un home que a passes llargues i feixugues i amb el front inclinat com si li pesés se’n venia per la carretera; imagina la meva sorpresa: era l’Usall.

Després de les naturals expansions vam acabar de fer el camí plegats; el trajecte era curt però tingué temps d’abocar-me a raig fet tot de consideracions estranyíssimes. Em va dir mal de tot i de tothom com si estigués neurastènic perdut; deixava anar coses molt agudes i perspicaces barrejades amb d’altres de delirants. En un cert moment li vaig observar que de manies «ja tinc les meves i no necessito les dels altres» i no se’m va pas enfadar però em sortí amb un ciri trencat que certament no m’esperava d’ell; d’ell, que en altre temps ens havia assegurat, més convençut que cap de nosaltres, que «aquesta guerra estava perduda per endavant, i de la manera més miserable, si no sabíem assegurar l’ordre i deixàvem que la reraguarda es fes fotre».

—Tu, com tots els d’aquesta divisió de merda, em digué textualment, estàs contra la FAI i la Falange ¡tots contra la FAI i la Falange! No teniu imaginació; encara no heu comprès que la FAI i la Falange, que són el mateix, són la quinta essència d’aquesta península tan notable on hem tingut l’honor de néixer.

—Si fos així em faria separatista, el vaig tallar.

—No és pas tan fàcil separar-se d’una península, va fer ell; ¡i quina península! No és pas qüestió de fúmer-se’n d’una península que té per quinta essència la FAI i la Falange.

—Ja veig que el coronel Bosch es va errar de mig a mig enviant-te a tu a la «Macià-Companys» i a mi a la «Durruti»; ho havia de fer a l’inrevés per encertar-ho. T’hi hauries trobat com peix a l’aigua ¡en plena quinta essència!

Però ell ja em parlava, sense transició, d’una altra cosa; es referia d’una manera al·lusiva i misteriosa a fets que no sé pas de què va, potser incidents que li han passat d’ençà que s’incorporà en aquesta divisió i que jo ignoro. Arribàvem entretant i per fi a Montalban i ja era entrat el vespre; ell se n’anà per les seves i jo per les meves. Em sentia dolgudíssim que, després de tants mesos i essent així que venia amb la il·lusió de retrobar-lo, la nostra primera entrevista hagi resultat tan poc amena. Ja no l’he tornat a veure. El comandant Ymbernon, en vista que no hi ha plaça disponible al primer, m’ha destinat definitivament al quart batalló i aquesta tarda baixaré a Calanda; ell para molt lluny, si bé no sé exactament a on ja que no m’ho digué.

A la teva darrera carta m’expliques que voldries arribar a ser «la tieta» de la família i t’haig de confessar que m’agraden amb deliri les «tietes», orgull i ornament de tota família que s’estimi, i que n’he tingut d’inoblidables però no de gironines i de pèl de panotxa; i menys amb una piga a la galta i amb un nas que els tiba quan parlen, o sigui sempre. Les teves ambicions són potser legítimes en si mateixes, però sospito que un cert esgarria-cries, poeta i ex-bigotut per més senyes, farà els possibles perquè no les vegis assolides; el crec capaç de tot d’ençà que em vas dir que es dedicava a exterminar totes les aranyes que trobava al seu pas. Si el que insinuo és indiscret, perdona; el que et puc dir és que si mai arribes a ser «la tieta» de la família, jo em reservo el paper d’«avi sorrut», a fi que entre tots dos completem la novel·la, rosa i anglesa, que t’has forjat. Hauré de fumar amb pipa a fi de dissimular millor, sota la sorruderia, el meu «cor d’or» conforme als cànons. A fi que a la novel·la no hi manqui res, hauríem d’amagar gelosament algun misteri; jo, pobre de mi, no en tinc cap ¿en tens algun, tu? Rondinant sempre, com escau a una «tieta» i un «avi» de novel·la rosa anglesa, farem tots els viatges que dius, fantàstics, inacabables, a través d’Escandinàvia i de les taigues de Sibèria fins arribar a la Numídia (que no sé pas on cau), on saludarem la teva germana la lleona1 per prosseguir després cap a les jungles de l’Amazones que diu que hi ha més arbres que al parc de la Ciutadella.

 

 

Les notes no són de l'edició original, sinó d'aquest blog.
  1. Contra la creença general a Numídia mateix no hi havia lleons. [↩]

A Màrius Torres, 16 III 1937 (52)

Publicat el per
Respon

52

 

Xàtiva, dimarts 16 de març de 1937

Estimat Màrius:

Me n’havia anat a voltar per les hortes i m’havia assegut en un camp de tarongers; allà meditava sobre la meva ignorància infinita. Feia propòsits d’esmena: d’ara endavant estudiaré durament, em deia, i ja em traçava un primer pla d’estudis: alquímia, mística, astrologia, heràldica i cabalística, cinc ciències indispensables per anar pel món. M’estava abstret, en una paraula, pensant un raig de bestieses com tan sovint em passa quan vet aquí que he tingut la visió a distància de la nostra dispesera de Xàtiva, la digna i sexagenària senyora Enriqueta, dipositant damunt la taula del meu dormitori una carta amb sobre blau, una carta, doncs, de Puig d’Olena. M’he alçat, me n’he vingut a la dispesa i hi he trobat efectivament la teva carta. És la primera vegada a la vida que tinc una «visió a distància» però el mal d’aquestes coses és que només hi creiem quan ens passen a nosaltres; si ens les explica un altre quedem profundament escèptics.

Xàtiva és tot el que queda del paradís perdut. Voldria quedar-m’hi a viure, si bé ho faria amb la por d’ensopegar a qualsevol moment amb l’àngel de l’espasa de foc que me n’expulsaria. Imagina’t una plana ampla delimitada per un cercle de muntanyes; la ciutat es troba arrambada al peu de les muntanyes i de cara a migdia. És una ciutat petita, potser com Valls però molt més ciutadana. Les cases són polides i silencioses; les noies cada dissabte freguen les aceres corresponents a la seva. No es limiten a escombrar-les com als pobles i ciutats petites del Principat; les freguen. És un refinament que ell sol acreditaria Xàtiva com la ciutat més polida del món. Tot hi té aquell aire entre senyorial i pagès que és tan agradable de respirar; pertot s’exhala un perfum de fruita i de flors, de vi i d’alls; sí, d’alls, però a mi l’olor dels alls tendres m’agrada. El terme té un extens regadiu amb unes grans plantades d’alls i d’hortalisses i fruiters de tota mena. De tant en tant vora un rec hi ha un desmai o bé, cosa potser encara més bonica, una palmera datilera prima i tan alta que sembla tocar el cel amb el seu ventall de palmes. Ni cal que et digui que entre tants perfums predomina el de les taronges. Pels caminets de l’horta van els «llauraors» en els seus cavallets lleugers i tot és ric, ufanós, paradisíac. Les xiques són altes i ben fetes, amb uns ulls que semblen versos de Baudelaire. S’hi parla un català diví, amb unes consonants sonores més sonores que enlloc; tu, fill de Lleida, t’hi trobaries com a casa teva.

Llàstima que una absurda qüestió de noms ens separi; aquí no es volen dir catalans i nosaltres no ens volem dir valencians. Admeten que el que nosaltres parlem també és valencià; però, afegeixen, «mal parlat». El moviment valencianista ha pres una gran embranzida amb la revolució; pertot arreu, a Xàtiva i segons em diuen a totes les ciutats del país, veuries les quatre bar­res; a Xàtiva onegen pertot amb la sola excepció de la nostra caserna. Nosaltres, els catalans, enarborem una bandera vermella i negra que de tan «universal» que vol ser resulta que és la mateixa de la Falange. Aquesta mania de l’universalisme ens deu venir de la nostra decadència, que ens ha convertit en uns papanates; però m’estimo més no parlar de coses tristes.

Ha vingut aquests dies la companyia de teatre valencià de Pepe Alba a representar diverses peces còmiques i una de dramàtica que s’intitula Els fills del poble. L’heroi del drama se’n va al front amb una immensa «senyera» valenciana que li ha brodat la seva xicota; després d’un combat la clava al cim d’una muntanya, al front d’Aragó, i torna a València greument ferit però es cura —ni caldria dir-ho— i el fan tinent. Tota l’obra és un cant al País Valencià i a la «senyera» i el públic ho aplaudeix amb entusiasme ¿per què als teatres de Barcelona no fan coses així? Acabat el drama, la primera actriu recità en honor nostre (hi érem tots els «tècnics» i gran part dels milicians de la columna) el Dos de Mayo:

Oigo, patria, tu aflicción
y escucho el triste concierto
que forman tocando a muerto
la campana y el cañón;
sobre tu invicto pendón
miro flotantes crespones
y oigo alzarse a otras regiones
en estrofas funerarias
de la Iglesia las plegarias
y del arte las canciones…

 

Tot plegat no lliga gaire; pel que fa a pregàries, les deuen resar en tot cas a les catacumbes els pocs sacerdots que han sobreviscut a la matança; ja no parlem del «pendón», que no era pas el republicà (i no diguem l’anarquista) el que enarboraven els madrilenys del 1808 sinó el dels «feixistes» actuals. No importa; el públic s’ho prenia molt de debò i també aplaudia, amb un entusiasme, en aquest cas, digne de millor causa. A Madrid ja em cridava l’atenció el fet que molta gent relacionés la guerra actual amb la del francès («la guerra de la Independencia» com en diuen els madrilenys); el poble madrileny no ha aterrat cap de les estàtues —ben mediocres per cert— dels seus reis que s’alcen tan monòtones a la Plaza de Oriente ¿per què a Barcelona ho han hagut de fer amb la de Prim i tants altres? Precisament Prim havia estat el capitost d’una revolució; però ¿què saben els nostres revolucionaris de la història del país, ni tan sols de la més recent? A Madrid els oradors de tots colors feien en els seus discursos contínues referències a gestes de la seva història tingudes com a glorioses i jo escoltant-los pensava que a Catalunya encara no se li ha acudit a cap dels nostres revolucionaris invocar les victòries de Panissars, de Montjuïc o del Bruc o els noms de Roger de Flor o de Roger de Llúria; un arriba a sospitar si no han sortit tots ells d’una misteriosa inclusa. Potser no han sentit a parlar mai de pares ni d’avis, pobrets. Un arriba a sospitar que a tot arreu del món s’és patriota fora de Catalunya; això sol explicaria per què anem de recules des de fa quatre segles. Amb les nostres idees universalistes ens anem arraconant cada vegada més en un trist cul de món; viltinguts per tots els altres, que ens deuen prendre per una gent borda ja que no guardem memòria dels nostres passats.

Sé per la Nuri que ella i tu us baralleu contínuament per carta i a propòsit de tot. Si ella sabia que llegeixes Plató te’n faria molt més de cas; no s’ha pogut sortir mai de fer-me’l llegir a mi.

Dius que t’agrada el Col·loqui dels canons; els primers dies de ser a Xàtiva em feia estrany de no sentir-los, fins els trobava a faltar. Sobretot de nit. Ara, en aquest carrer de Bellver on m’estic a dispesa junt amb un altre oficial, sento tot el sant dia la remor dels nens que juguen, les veus de les noies que passen i el dring de l’aigua que es vessa contínuament a la font.

 

A Mercè Figueres, 2 VIII 1936 (6)

Publicat el per
Respon

6

Barcelona, 2 d’agost de 1936

Estimada amiga Mercè:

Menjador de mostra al bloc del núm 36 del c. del Rosselló (Barcelona)He rebut la vostra resposta amb el vostre «¡visca Catalunya lliure!» que em fa veure fins a quin punt estem d’acord. Us escric des d’una Barcelona que, des del nostre piset del carrer de Rosselló número 36, podria passar per la ciutat més tranquil·la del món. La meva dona ja pot omplir novament de flors els seus gerros i jo de tabac la meva petaca. Cada dia veig la vostra germana a l’oficina i sé per ella notícies de tota la vostra família. Ha tingut més sort que la nostra, que n’ha sortit amb alguns dels seus membres assassinats i molts de fugitius; entre aquests es compta el meu altre oncle matern (en Joan Vallès i Pujals, l’ex-president de la Diputació) amb tots els seus. Dels meus cosins a penes si en queda cap al país. Quina escampada.

Però si ens en anéssim tots ¿qui quedaria a Catalunya? Passar-se a l’altra banda és un error descomunal; són precisament ells que han provocat la tragèdia. I si aquí tenim la FAI, allà tenen la Falange; qui sap si en el fons totes dues coses no en són sinó una i que els qui més hi toquen són els qui parlen de «failangistes» sense distincions. Resulta fins i tot que la bandera negra i vermella de la FAI és també la de la Falange; moltes coses que es proposen aquests vénen a ser també les mateixes que volen aquells. La «dialéctica de los puños y las pistolas» de José Antonio ¿no ve a ser la «acción directa» tan predicada pels anarquistes? L’odi a la democràcia i a les eleccions els són comuns (tots recordem allò de «Obreros, no votar» amb què els anarquistes solien empastifar les parets); l’aversió a Catalunya també.

L’Església no ha mort; o ja era morta abans o viu encara i viurà sempre. Si és el que pretén ser, el que vós creieu que és (jo, pobre de mi, en visc apartat des de fa anys), la persecució no farà més que reforçar-la. M’han dit que en alguns llocs, sota la coacció dels fusells anarquistes, eren els mateixos catòlics que duien les imatges a la foguera i deixaven afusellar sacerdots innocents i monges inofensives; potser no podien fer-hi res, el cert és que en alguns pobles on han intentat plantar cara a la FAI han estat salvatgement assassinats els veïns que organitzaven la resistència armada; els de la FAI hi enviaven per a això destacaments de pistolers de Barcelona i, sota pretext que es tractava d’una resistència «feixista», s’oposaven que el govern hi enviés forces d’ordre públic a protegir-los. S’han anat sabent detalls; hi ha hagut molts assassinats, molts més que no es va dir en els primers dies, tots sota el miserable pretext d’exterminar els «feixistes» —paraula que ja no se sap què significa.

Però les coses no han anat pas de la mateixa manera a tot arreu; sembla que a la ciutat de Tarragona, com és ara, no hi ha hagut incendis d’esglésies i en canvi sí a la de Reus, que li és tan a la vora; a Terrassa els assassinats foren moltíssims i en canvi a Sabadell no n’hi ha hagut. Tots recordem, comentant-ho, que la FAI era forta a Reus i a Terrassa degut a la immigració i quasi inexistent a Tarragona i a Sabadell; els fabricants sabadellencs s’estimaven més tenir obrers catalans encara que els haguessin de pagar salaris més alts i ara n’han tocat les bones conseqüències: no n’hi havia cap de la FAI, tots eren sindi­calistes i han obeït les consignes de moderació dels «Trenta» —o sigui el grup d’en Peiró. Tot això es diu i es comenta a Barcelona, on tothom atribueix les salvatjades als immigrats i a la FAI; si és exactament així o si es tracta d’una simplificació abusiva o d’una exageració ¿com ho podríem saber, pobres de nosaltres? Tenim la sensació que la premsa ens informa molt malament, que calla molts detalls i entre ells els més significatius; aparentment és lliure però el cert és que ha desaparegut tota la de signe conservador o simplement catòlic, quasi la meitat de la catalana ¿com lliga això amb els principis democràtics i liberals que són oficialment els del govern? No lliga, evidentment, de cap manera. Al començ els diaris denunciaven els incendiaris i assassins com a agents provocadors i fins duien la notícia que la policia n’havia detingut alguns i els havia trobat a sobre el carnet de Falange; després s’ha fet un silenci espès sobre aquesta qüestió tan vidriosa. Es veu que el govern té el màxim interès a no indisposar-se amb la FAI, potser sense adonar-se que per aquest camí s’indisposarà amb quasi tot el país; potser aquí vindria a tomb aquell mot que s’atribueix a Constantí: «¿què ­n’hauríem tret de vèncer els bàrbars si ens deixàvem vèncer per la barbàrie?»

Hi ha hagut moltes víctimes i entre elles certament alguns màrtirs; el temps ens ho dirà. ¿Si us digués que és ara, amb tantes esglésies cremades i tants sacerdots immolats, que sento com mai en tants anys l’impuls de tornar a aquesta religió que ha inspirat tantes persecucions al llarg dels segles? Sí: el govern autònom ha tingut enormes culpes, de negligència, de feblesa, d’ingenuïtat; però en moments així prefereixo dir-ne el menys de mal possible. En moments com els que estem vivint els ciutadans hem d’estar al costat del govern o fer un cop d’Estat per canviar-lo; hem d’estar al costat de la Catalunya autònoma encara que no ens acabi d’agradar el govern actual i en de­sitjaríem certament un altre. O obeïm el govern que tenim o en constituïm un altre; el que no podem fer de cap manera és passar-nos al camp dels enemics de Catalunya. Sobretot que la culpa de tot plegat és en definitiva de tots nosaltres. En els combats dels dies 19 i 20 nosaltres vam fer un paper de badocs mentre els anarquistes s’apoderaven de les armes dels regiments sublevats i es feien amos dels carrers de Barcelona. Potser seria preferible que meditéssim sobre les nostres culpes en comptes d’escruixir-nos de les dels altres; al capdavall ells han fet d’anarquistes, que és el que són; no han enganyat a ningú. ¿Qui té doncs la culpa que Barcelona hagi cremat pels quatre cantons? Nosaltres, que l’hem deixat cremar; nosaltres i ningú més que nosaltres. És deslleial i és hipòcrita donar-la exclusivament al govern; el govern i nosaltres som la mateixa cosa, som nosaltres que hem fet el govern a través de les eleccions. Em consta que el govern voldria posar fi als desordres; el podem culpar d’incapacitat i de feblesa —i ja és prou greu— però no pas de mala voluntat.

Em demaneu que us expliqui què feia jo durant aquells dies; satisfaré el vostre desig per més que no vaig fer sinó el ridícul. El diumenge dia 19 em desvetllava, no pas el tiroteig ni el canoneig, sinó la Nuri per fer-me observar el que se sentia cap al centre de la ciutat. De tota manera no hi donàvem importància; de terrabastalls ­n’hem sentits tants a Barcelona sense que la cosa tingués conseqüències. Suposo que el nostre cas era el de la immensa majoria de ciutadans; ara n’hi ha molts que asseguren que «ja ho sabien», que «ja ho veien venir», però el cert és que ens havíem ficat al llit el dissabte al vespre amb la sensació que no passaria res a desgrat de la notícia de la sublevació de l’exèrcit d’Àfrica. Àfrica és tan lluny; les notícies, d’altra banda, eren que només s’havien sublevat els moros i el Terç estranger. Ens van haver de treure del nostre error els veïns de replà, que són una colla de músics solters que fan vida en comú per estalviar hotel o dispesa, però sobretot la portera, que per increïble que sembli és amable i comunicativa; si bé ells mateixos, músics i portera, havien trigat molt a saber notícies i ja era el vespre quan la Nuri i jo, després de deixar la nena a cals avis, vam anar a fer un tomb per la ciutat decidits a saber-ne pels nostres propis mitjans. Ens vam arribar a «Palestra» i era tancat; a «Acció Catalana» tot i que no en som socis (ja sabeu que no som de cap partit ni ganes) i també tancat. Ja els anarquistes recorrien els car­rers, els uns en colles a peu, altres en autos i camions requisats; en vaig deturar un d’aquells per preguntar-li d’on havia tret el màuser:

—Pues de los cuarteles, em replicà mirant-me de cap a peus i esclafint el riure; quizás en el de la Rambla haya todavía alguno para usté.

El «compañero» en qüestió em devia haver trobat ridiculíssim amb el meu vestit blanc d’estiu acabat de planxar i la meva corbata (que, mal m’està el dir-ho, és italiana i de seda natural). La seva resposta pel que fa al màuser m’havia semblat molt vaga; després vaig saber que en efecte s’havien apoderat de les armes dels regiments sublevats i vençuts. Ara volen fer creure que són ells, sense armes, «a pit descobert», els qui els van plantar cara i els les van prendre; per empassar-s’ho caldria ignorar l’estrall que pot fer una sola metralladora contra gent inerme i mal manada. N’hi ha, però, que s’imaginen que les batalles campals encara es lliuren «cos a cos» i les navals «a l’abordatge», tal com s’explica, acompanyat de les pertinents il·lustracions, a les aventures per episodis que llegien de criatures i que potser continuen llegint de grans. El cas és que els anarquistes s’havien apoderat de les armes i a més dels autos i camions i ara, a bord d’aquests, recorrien la ciutat brandant aquelles i alçant l’altre braç amb el puny clos com si ens amenacessin a tots: ¡FAI! ¡CNT! cridaven rítmicament, el FAI agut i el CNT greu com si aquell el proferissin els tenors i aquest els baixos. Tot plegat era d’una confusió delirant; sembla que les coses van anar tal com el govern les explicava en els primers moments: la matinada del diumenge els guàrdies d’assalt de la Generalitat van fer front als regiments sublevats i els van vèncer. Els de seguretat, els mossos d’esquadra, la guàrdia civil també van estar al costat del govern, com així mateix els regiments que no s’havien sublevat, que eren els més; després es veu que s’hi van afegir algunes colles de paisans de diferents partits (l’Esquerra, l’Estat Català, socialistes, comunistes, sindicalistes, anarquistes), que devien fer per cert més nosa que servei; aquesta és la causa que hi hagués un cert nombre de morts i ferits civils. També n’hi hagué alguns del cantó dels sublevats, que diu que eren falangistes disfressats amb uniformes de l’exèrcit.

Tot molt confús, però sembla fora de dubte que els primers combats, o almenys els més durs, havien anat a càrrec dels d’assalt i trobo depriment —o, més clar, indecent— que se’ls en vulgui robar la glòria per una maniobra política que no s’acaba d’entendre. És en efecte un misteri que el govern deixés prendre després les armes dels vençuts als anarquistes; i un altre que aquests sortissin ja, al cap de poques hores, guarnits amb mocadors de coll vermells i negres i a bord de camions requisats com si tot plegat ho tinguessin preparat de fa dies. Els qui se les donen d’entesos en política creuen endevinar que el govern els deixa fer per guanyar-se’ls; si fos així, és una jugada molt arriscada. Per guanyar-se els anarquistes haurà perdut pel cap baix la meitat de la població —aquella que votava la Lliga— que en el primer moment estava contra «l’absurda militarada» i, per tant, al costat del govern; i pel que fa a l’altra meitat, l’haurà desconcertada terriblement: els ciutadans que van votar l’Esquerra no ho haurien fet de cap manera si haguessin pogut sospitar que votaven la FAI.

L’endemà, dilluns, la Nuri i jo ens vam oferir com a infermers a l’hospital que s’ha improvisat a l’Escola del Treball, que ens queda molt prop de casa. Vam plegar llençols i parar llits però els ferits no venien. El dimarts al matí vaig sentir per la ràdio que els ciutadans no afiliats a cap partit podien allistar-se a l’Acadèmia Torres i Bages; el govern es decidia, per fi, a organitzar unes milícies. Me n’hi vaig, m’allisten, em tanquen en un pati junt amb un centenar d’altres aspirants a puntals de l’ordre constituït; ens hi tenen tres hores i finalment ens diuen que hi tornem a la tarda. A la tarda, que hi tornem l’endemà matí. L’endemà matí, altra vegada a la tarda. Era ja doncs la tarda del dimecres quan ens diuen que hi tornem a la nit però proveïts d’un certificat d’un centre d’Esquerra.

Prop de casa n’hi ha un i entre els seus dirigents figura un amic meu. Li explico tota la història.

—¡Desgraciat! ¿Què fas? ¿No saps que t’enviaran a Saragossa, tu, un pare de família? ¡No ho facis pas!

Vaig quedar perplex. Si els mateixos del partit governant em deien això, era evident que insistir hauria vorejat el ridícul. Potser s’hauria pensat que volia fer l’heroi.

—Doncs ja que m’has salvat la vida, li dic, celebrem-ho.

Prop del centre d’Esquerra hi ha ¿és que caldria dir-ho? una taverna. Allà vam fer unes copetes i vet-ho aquí tot. No he volgut perdre ni una hora més; ja m’hi he apuntat, tenen la meva direcció. Si em necessiten que m’avisin.