137

Barcelona, 9 de juliol de 1938

Estimat Màrius:

Fa un mes llarg que sóc a Barcelona però no em retreguis que hagi deixat passar tants dies sense donar-vos notícies meves. Hi ha el petit detall que de les quatre setmanes que té un mes, n’he passat dues en un calabós del S. I. M. i les altres dues al presidi de Montjuïc, sempre incomunicat.

La Nuri ho hagué de saber gràcies a un atzar; un dels membres del tribunal militar que em processa la coneix i tingué l’amabilitat d’avisar-la que l’ocell de bosc havia anat a parar a la gàbia.

De moment —paradoxes de la vida—, segons m’ha explicat ella mateixa, en tingué una «alegria immensa»; tants dies sense notícies meves li feien témer alguna cosa pitjor, sobretot coincidint amb noves operacions al sector on jo em trobava; operacions a les quals vaig prendre certament part, havent deixat de moment els Serveis Z per reincorporar-me a la meva estimada companyia de metralladores tant com aquelles van durar.

Després d’aquella «alegria immensa» li vingué, amb la reflexió, una indignació «més immensa encara» i es posà a remoure cel i terra, demanant firmes a tothom, per poder presentar al tribunal militar una mena de vibrant manifest amb les del conseller de Justícia i del de Propaganda, el secretari general de la U. G. T., el degà de la facultat de Filosofia i Lletres i moltes altres que seria prolix enumerar, en el qual es parla dels meus serveis al front en termes tals que no ho puc llegir sense que em pugin a la cara els colors de la modèstia, que sempre ha estat el meu fort. Resulta que, al mateix temps que a mi, els del S. I. M. havien detingut el meu germà Francesc, dos anys més jove que jo i que, com jo, és voluntari des dels començos de la guerra; si jo a la infanteria, ell, com a llicenciat que és en Ciències Exactes, a l’Estat Major; també a ell l’havien anat a buscar al front per dur-lo rigorosament incomunicat a Barcelona. El rebombori armat per la Nuri ha degut fer el seu efecte, perquè poc després apareixia una disposició del govern prohibint al S. I. M. la detenció d’oficials al front sense autorització dels superiors jeràrquics de les unitats respectives. En efecte, tant a ell com a mi se’ns havien endut sense ni consultar-los, com si un qualsevol de la bòfia tingués més poder que el cap d’una brigada i que el d’una divisió.

Detenció absurda, irritant per tot el que fa comprendre d’un estat de coses que ni ell ni jo ens afiguràvem però que, un cop passat aquell mes tan desagradable, ha tingut una conseqüència que des d’un punt de vista egoista ja no pot ser més falaguera: com que estem processats no ens podem moure de Barcelona tant com durarà la instrucció de la causa i segons sembla va per llarg. Un parell de mesos com a mínim. ¡Un permís que no ens esperàvem!

Suposo que t’intrigarà saber de què se’ns acusa. Tran­quil­·lit­za’t. Podríem dir com Bach de Roda:

No em pengen per ser traidor
ni tampoc per ser cap lladre.

 Ho comprendràs en dos mots: es tracta dels nostres germans, més joves que nosaltres, que, segons sembla, havien negligit la seva presentació a files un cop cridades les respectives lleves. El S. I. M. ha detingut el nostre pare i tots els seus fills, sense cap consideració al fet que dos d’ells érem als fronts de guerra; se’ns acusa… ¡de no haver-los denunciats!

Així van les coses. Es torna a la concepció familiar del delicte; del que ha comès —si és el cas— un membre, n’és culpable tota la família. El pare té l’obligació de denunciar els fills i el germà els germans; resulta que així ho diu taxativament un decret del nou govern. Em ve a la memòria un conegut que, fa mesos, em pronosticava que «potser un dia enyoraríem l’olla de la FAI». El «nou ordre» que ens estan imposant els comunistes em fa témer que aquell dia ja ha arribat.

D’altra banda no deixa de ser «gigantesque» (per dir-ho com Flaubert) que per tal de fer anar al front per força uns soldats rasos que, segons sembla, no hi volen anar (ja te’n parlaré de viva veu quan podrem pujar al sanatori), siguin sostrets del front, igualment per força, uns oficials que hi servien i hi volen continuar servint voluntàriament i de tot cor, plens de fe —a desgrat de tot— en la causa de la Catalunya autònoma i de la República de la qual forma part. ¡Ni que els del S. I. M. es proposessin deliberadament arruïnar la moral del front substituint els que hi combaten de grat per altres que hi combatrien de mala gana!

Mentrestant les dues Nuris, la gran i la petita, estan contentíssimes de tenir-me amb elles.

Digueu-nos quines combinacions hi ha per pujar al sanatori, si encara s’hi pot dinar, quins dies s’hi troba l’Esperança; per molt lleona de Numídia que sigui, també l’enyoro. Us hauria escrit tot seguit de sortir del presidi però he tingut molt de tràfec a causa d’unes gestions que m’he emprès perquè concedeixin la llibertat provisional a molts innocents que he descobert que hi havia; detinguts, com nosaltres mateixos, sense com va ni com costa.

¡Deu fer més d’un any que no ens hem vist les cares! Tant la Nuri com jo tenim moltes ganes d’aprofitar una ocasió tan inesperada.

Per fi he pogut veure aquell manuscrit teu guardat per ella. Aquest vespre l’hem estat llegint tot prenent cafè; ara, al revés del que passava en els primers temps de la guerra, es troba cafè —dolentíssim, però cafè— i en canvi no queda ni memòria del te. No importa: també amb cafè queden bé els teus versos. No sabria dir-te com m’agraden més, si presos amb cafè o amb te. De totes dues maneres són indicadíssims per transportar-nos molt per damunt de tot aquest món tan desagradable que ens envolta i ajudar-nos a no perdre la confiança en la vida. Fa temps que no n’escrius; o, almenys, que no me n’envies. En el teu manuscrit queden molt marcades dues èpoques molt distintes, separades per aquell

Dolç Àngel de la Mort, si has de venir, més val
        que vinguis ara…

Els versos anteriors semblen capricis, fantasies lleugeres; molts d’ells podrien intitular-se «a la manera de» (d’una ària de Bach, de 1830, de Bécquer, de Musset). Amb el «Dolç Àngel» sembla com si de sobte reneguessis d’aquell món massa lleuger i massa influenciable per encarar-te resoltament amb tu mateix. I vet aquí que aquest és el problema. No hi ha res de què un home pugui parlar amb tant coneixement de causa com d’ell mateix. La lírica és això: despullar-se de tota la hipocresia de la «discreció» per posar-se a parlar d’un mateix sense reserves. No et sabria dir la impressió que m’ha fet aquesta nova lectura dels teus millors poemes, el Dolç Àngel, les Paraules de la Nit, el Que sigui la meva ànima, He dit al meu cor, En el silenci obscur, El combat dels poetes i Última rosa. La teva evolució no és «literària», no és purament de la superfície; és de sentiments i idees, es lliga amb la del teu caràcter i de la teva vida. Em desvetlla, doncs, una curiositat que s’assembla a la xafarderia: voldria saber més secrets teus. Com més teus i més secrets millor; com més ens parlis de tu mateix, com més et desfacis de la temptació dels versos lleugers i impersonals que no comprometen, més apassionadament et llegirem.

Amb la teva nova «manera», a partir del Dolç Àngel de la Mort, t’apartes de la de tots els que a Catalunya i en aquest segle t’han precedit en l’ús de la paraula —entre els quals n’hi ha alguns de tan il·lustres i molts de tan benemèrits—; te n’apartes, no solament per l’estil i pel llenguatge, sinó sobretot per l’esperit. La teva poesia és tan «lírica» i ho és tan exclusivament que quan n’intentes d’una altra mena, narrativa o descriptiva, fracasses; «líric» vol dir subjectiu, personal, introvertit, o no vol dir res. Els teus millors moments són precisament els que més s’assemblen a una «confession de minuit». A Catalunya i en el nostre segle només n’hi ha hagut una altra que ho fos tant, la de Salvat-Papasseit, tan ignorat pels nostres sapientíssims crítics; però només a llampecs fugaços. Ha estat una època molt brillant de la nostra poesia; si li ha mancat un «gran poeta» en el sentit en què ho foren un Ramon Llull, un Ausiàs March, un Verdaguer o fins i tot, amb les degudes reserves, un Guimerà o un Maragall, en canvi n’ha tingut molts de bons, però és el cas que la poesia de tots ells, amb la sola excepció dels millors moments de Salvat-Papasseit, és més aviat descriptiva, narrativa, decorativa, patriòtica o humorística i sembla més un «exercici literari» que no pas una «confession de minuit». Noble exercici ¿qui ho discutiria? i amb el qual han fet un gran servei a l’idioma però el mèrit no és pas dels poetes o no ho és exclusivament: és de Pompeu Fabra.

És amb aquest que la nostra poesia pogué dir en el tombant de segle «enfin Malherbe vient» per més que ell no fos poeta; tampoc Malherbe no ho era gaire, a la veritat. Si Pompeu Fabra hagués aparegut un segle abans, o sigui en comptes del benemèrit Josep Pau Ballot, ¡quina altra no hauria pogut ser la nostra poesia romàntica! Manuel de Cabanyes i Pau Piferrer haurien escrit en català; que per cert un dels pocs romàntics nostres capaç d’escriure-hi alguns versos que es poden llegir encara de gust sense haver-los de justificar històricament (o sigui extra-poèticament), que és Francesc Camprodon, ha estat també ignorat —com Salvat-Papasseit— pel sapientíssim Capdevila a les Cent millors poesies líriques. I si reculem, posats a fantasiar, dos segles més la naixença de Pompeu Fabra i el fem contemporani precisament de Malherbe ¿és que no ens semblaria tota una altra la poesia dels nostres barrocs? Algun sonet de Vicenç Garcia podria passar per «clàssic» —un clàssic molt «menor» naturalment— si no fos pels castellanismes que el desmereixen.

Sense Pompeu Fabra una poesia com la teva, que necessita «sine qua non» un llenguatge natural per expressar-se (i no pot ser natural el que no és genuí), no hauria estat a penes possible. Verdaguer, venint ja després dels romàntics podia escriure l’Atlántida, que és un poema admirable, potser massa, tot ell en llenguatge noble sostingut si se n’exceptuen el pròleg i l’epíleg, que hi són postissos; però no les Fleurs du mal (aparegudes el 1857, deu anys abans que en comencés a borronejar els primers versos), i és que a una llengua li és més fàcil d’arribar a l’estil noble que no pas al natural. Aquest és el do de les llengües plenament reeixides, com l’anglès o el francès. El mateix castellà té quasi sempre en poesia un aire emfàtic, com «mudat», que l’encarcara; quan el pobre García Lorca es proposava fugir-ne queia en la populatxeria, que és una afectació com una altra i potser la pitjor de totes. La naturalitat és la conquesta més àrdua d’una llengua poètica.

Tu hi arribes de ple en els teus darrers poemes; el llenguatge hi és d’una naturalitat segura, d’una transparència de cristall que ha estat molt hàbilment tallat i polit: s’endevina, però no es nota, la premeditada estratègia amb què col·loques un substantiu o avances un adjectiu. Ara escrius magnífics alexandrins, les teves rimes són molt més riques ¡i no n’hi ha cap de falsa! No em diguis que em fixo en detalls superflus; en poesia pot haver-hi poetes superflus però no detalls i quan és de bronze se li coneix per la veu.

Hi ha un cert gènere «molt Màrius» en què les estrofes, alternant alexandrins i versos d’altres mesures, són d’una música alada i melangiosa que expressa admirablement els estats d’esperit més difícils de dir. ¿Quin plaer pot procurar-nos la poesia tan viu com aquest de trobar-hi expressat pel poeta allò que nosaltres sentim sense saber dir-ho? I en uns temps com els d’ara ¿com no hem d’agrair una veu tan greu que ens parla de confiança, que és esperança, i ens fa entreveure com el besllum d’una «vida més alta»? ¡Quina llàstima que el català no sigui la llengua universal a fi que el teu missatge tan aconsolador pogués arribar a tothom! De moment ens arriba a la Nuri, a mi, a la Mercè, a l’Esperança, a la Maria i a uns quants més; i no saps com t’ho agraïm. El que és jo, no sabria dir-te com em reconforta; avui precisament fa quatre mesos justos que l’enemic començava la seva ofensiva contra el front català d’Aragó.

Em sembla que a la darrera carta a la Mercè li parlava de l’arquebisbe de Tarragona; com haurien pogut anar les coses de tota una altra manera si el 1936 ens hagués trobat «espantosament units» com tant calia. Ja pots comptar com ara ho penso més que mai, ara que he descobert l’existència d’aquest S. I. M. que ni sospitava que existís i que sembla animat d’un odi als catalans que no desmereix gaire al costat del que ens té l’enemic. Al meu pare, perquè es negà a respondre en castellà en els interrogatoris, el van insultar sense cap consideració a la seva edat ni al fet que el català és oficial a Catalunya, país on som per bé que ja no ho sembli a hores d’ara. Quan penso que el 1934 ho teníem tot per fer-ne una Suïssa o una Holanda, que eren el mirall de Prat de la Riba com ja ho havien estat de Pau Claris (si és d’ell el discurs que Melo posa en boca seva i on per cert les anomena Sguítzera i Batàvia), si el govern autònom ho hagués sabut comprendre; l’oposició, o sigui la Lliga, ja no podia ser més parlamentària i civilitzada, acabdillada a més per una gran figura, la de Francesc Cambó; l’Església tenia per primat el cardenal Vidal i Barraquer i com a pensador més significat el doctor Cardó; ni tan sols faltava un Domènec Batet al front de la capitania general de Catalunya. ¿Què més volíem? El país en pes no demanava sinó de treballar unànimement per fer-se cada vegada més lliure, més ric, més civilitzat. Però no: volíem estimbar-nos fos com fos en una mena de frenesí de suïcidi; no trobo altra explicació a l’atzagaiada del 6 d’octubre, que com més hi penso més em sembla el primer acte o almenys el pròleg de la tragèdia. Ens queda, per distreure’ns-en, la droga de la poesia; pobra poesia.