A Màrius Torres, 3 IV 1937 (57)

 

57

Xàtiva, dissabte 3 d’abril de 1937

Estimat Màrius:

L’anada a Pina d’Ebre s’ha ajornat i de moment continuem a Xàtiva si bé ja per pocs dies.

Els «companys tècnics» els aprofitem per nedar en un assut que hi ha en el terme d’un llogaret deliciós, no gaire lluny de Xàtiva. En aquest paradís terrenal, a entrada de primavera l’aigua ja és tèbia com a l’estiu; tot al volt de l’assut unes esponeroses murtreres embalsamen l’aire i ja sentim l’oriol que canta amagat entre les fulles noves de les figueres més altes. Hauríem volgut pescar barbs i madrilles1 per fer-los a la brasa com el nostre pare Adam, de qui imitem la indumentària; només ens manca Eva perquè la il.lusió del paradís sigui completa. Tant les rosses com les morenes ens van fer saber en efecte que si els costums de Xàtiva les autoritzen a freqüentar el cafè o a sortir a voltar pel terme soles o amb nosaltres, en canvi seria mal vist que vinguessin a nedar a l’assut; no pas pel fet de nedar, entenguem-nos, sinó pel de ferho amb nosaltres. Soles podrien nedar-hi tant com volguessin. Pel que fa als barbs i les madrilles, semblava que es divertissin esmunyint-se després d’arrencar l’esquer dels nostres hams. Se’ns van estar rifant fins que a un de la colla se li acudí una idea: tirar-los una granada de mà. Idea reprovable, tant perquè és contrària a totes les lleis de pesca com perquè pressuposa malgastar municions que Catalunya ens ha confiat perquè les utilitzéssim contra els feixistes i no pas contra els barbs i les madrilles; el cas és que pescats d’aquesta manera i amb força allioli per matar el gust de fang ens han semblat deliciosos després d’un bany prolongat que ens havia obert la gana.

Val a dir que en matèria de menjar i de beure també Xàtiva és el paradís; no s’hi coneix per res la guerra. Un dels costums de la ciutat és voltar pastisseries; n’hi ha diverses i totes proveïdíssimes dels pastissos més variats i exquisits, molts d’ells especialitat de la comarca. Es mengen a la pastisseria mateix, a peu dret, tot fent conversa. Això a les tardes. Als matins les «llauraores» de la rodalia duen a vendre a la ciutat uns formatgets tendres —un entremig entre formatge i mató— que s’han de menjar acabats de fer i amb sucre o sense segons el gust de cada u; de totes dues maneres són «boccato di cardinale» ¿qui sap si el papa Borja ja se n’havia llepat els dits?

Els teus comentaris sobre el meu poema d’Amarint: la primera part satisfà massa el meu amor propi perquè no sigui ridícul que te’n parli; la segona em sembla justa. Les teves censures m’han fet concebre un ferm propòsit d’esmena. He rellegit els meus versos a la claror de la teva crítica i veig que caldria suprimir-ne molts; ho faré algun dia. ¿I per què no suprimir-los tots? Qui sap si no fóra una idea assenyada.

Ja t’escriuré des de Pina d’Ebre. M’oblidava de dir-te que des del 15 de març hem estat ascendits a tinents tots els alferes de la meva promoció.

 

Les notes no són de l'edició original, sinó d'aquest blog.
  1. MADRILLA f. Peix de l’espècie Squalius leuciscus, de cos llarguer i cilíndric, de color argentat i les aletes gairebé blanques, que habita en els rius catalans, especialment en el Segre, l’Ebre i el Xúquer; cast. boga, madrilla. «Baix el pont de Cullera | hi ha una madrilla; | ves espai, no et mossegue | la pantorrilla» (cançó pop. val.). Preneu tres o quatre pexets de aquests que dien madrilles e’s crien en los rius e són pintadets, Anim. caçar 87.
    Fon.: maðɾíʎɛ (Ribera del Segre, Sueca); maðɾíʎa (Tortosa, Val.). Diccionari Català – Valencià – Balear []

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>