8
Barcelona, dijous 13 d’agost de 1936
Estimada amiga Mercè:
Demà ens en anem cap a Roses en el primer tren; la nena, que es queda amb els avis, hi vindrà tres o quatre dies després si veiem que el país està tranquil. El nostre desig és de passar-hi dues o tres setmanes absolutament oblidats de la política; se’n parla tant ¿és que es parla de res més? N’estem embafats, sobretot que no hi podem fer res fora de parlar-ne i parlar-ne. Roses, d’altra banda, és la pàtria de la meva dona i per tant la màtria de la meva filla ¿com m’hi podria sentir foraster? Però si en definitiva faig la caparrada d’anar-hi a passar les meves vacances com si visquéssim en el millor dels mons possibles no és pas perquè m’hagi convertit a les idees de Leibniz sinó perquè he arribat a la trista conseqüència que de moment no hi ha res més a fer per a un home en les meves circumstàncies. Potser no us havia dit encara que a primers d’aquest mes aparegué una ordre del ministeri de la Guerra comminant els reservistes a presentar-se al regiment respectiu; l’ordre em semblà de perles, com sigui que la reconstitució dels regiments lleials seria en efecte, molt millor que les milícies, la manera més senzilla de plantar cara al mateix temps als anarquistes de dins i als feixistes de fora. Ja em teniu doncs presentant-me al meu com tot un caloio, que per cert té la caserna prop del parc de la Ciutadella; doncs vet aquí que a la porta, impedint-ne l’entrada, ja hi havia un escamot precisament d’anarquistes, amb els seus mocadors vermells i negres i armats fins a les dents: «Ya no existe el ejército ¡vete a casa!» Dies després els diaris duien la increïble notícia que el govern havia decidit en efecte dissoldre’l i llicenciar els soldats; el govern s’havia ajupit a les exigències de la FAI. Un s’hi perd…
Segons els anarquistes, d’aquesta manera es deixa els facciosos sense forces que els segueixin; els soldats, quan sabran que el govern els llicencia, abandonaran les armes deixant-los sols a l’estacada. Però ¿com podrà ser coneguda aquesta ordre del govern de la República pels soldats dels regiments sublevats? I fins si arribés a ser-ho ¿com la podrien obeir? Els únics que la coneixeran i obeiran seran precisament els dels regiments lleials; de manera que l’acudit s’assembla prodigiosament a un suïcidi.
En fi, no us vull parlar més d’unes coses tan tristes i més que res tan incoherents; potser algun dia ho comprendrem, de moment m’hi perdo i per distreure’m de tot plegat me’n vaig a Roses.
L’altre dia us sortia amb Miquel Àngel i de retop amb Baudelaire; ¿voldreu creure que em miro les Fleurs du mal com si fossin el cinquè evangeli? No sé per què no podrien haver estat inspirades per l’Esperit Sant ¿o és que l’Esperit Sant va perdre el buf per sempre més, exhaurit després de l’esforç de l’Apocalipsi? És el cas que, enervat de tant sentir a parlar només que de feixistes i d’anarquistes, m’he distret traduint-ne un parell de poemes, que us envio perquè pugueu comprovar com perden traduïts per mi:
LA CAMPANA ESQUERDADA
És dolç i amarg, les nits d’hivern, quan xiula el vent,
sentir, vora el bon foc que murmura amb veu blana,
i al cant que dins la boira llança cada campana,
enlairar-se els records llunyans molt lentament.
Sortosa la campana de gola vigorosa
que, malgrat la vellesa, alerta i sempre igual,
semblant a un vell soldat vetllant sota el tendal
llança, fidel, la seva nota religiosa.
La meva ànima està esquerdada. Quan, de nits,
vol poblar amb els seus cants els aires freds i humits,
la seva veu tan feble s’assembla a la ranera
d’algun d’aquells ferits que queden endarrera
vora un bassal de sang, sota un gran munt de morts,
i que moren, immòbils, en un immens esforç.
.
ELEVACIÓ
Per damunt dels estanys, les valls i les cingleres,
les muntanyes, els boscos, els núvols i les mars,
enllà del sol, enllà dels èters estel·lars
i més enllà dels termes suprems de les esferes,
esperit meu, tu et mous amb gran agilitat
i com un nedador que s’extasia en l’ona
llaures joiosament la immensitat pregona
amb una inexpressable i mascla voluptat.
¡Vola ben lluny, ben lluny de tots aquests miasmes!
Vés; purifica’t dins l’aire superior
i beu aquest foc clar dels espais, el licor
que et donarà a conèixer indicibles espasmes.
Alliberat dels tedis i els humors irritants,
feix que pesa damunt l’existència boirosa,
¡feliç aquell qui pot amb ala vigorosa
llançar-se cap als camps serens i enlluernants!
I de qui els pensaments, semblants a les aloses,
cap al cel del matí munten lliures i forts
—plana damunt la vida i comprèn sense esforç
la llengua de les flors i de les mudes coses.
Bé prou comprendreu per què m’he entretingut a traduir-los precisament en les actuals circumstàncies.
Em dieu que un dels vostres companys de sanatori és d’una família espiritista (si bé, afegiu, no sembla que ell en sigui i en tot cas no li agrada de parlar-ne); i això em duu a la memòria que jo també en vaig ser durant una temporada ¿què és el que no he arribat a ser, Déu meu, en els vint-i-tres anys que fa que honoro amb la meva presència aquest planeta que n’és tan indigne? Ni cal que us digui que els espiritistes em mereixen, com a vós, tots els respectes, ni més ni menys que els protestants o que els budistes; més en definitiva que els ateus. N’han estat homes de ciència tan il·lustres com Crookes o tan benemèrits com Flammarion; i sense arribar-ho a creure no han desdenyat d’anar-ho a veure Einstein i madame Curie. Pel que a mi respecta, vaig assistir a una sèrie de sessions que es feien precisament al pis d’en Companys, 
l’actual president de la Generalitat; era a la rambla de Catalunya i no sols hi vivia sinó que hi tenia el despatx d’advocat. Actuava de mèdium la seva primera dona i sempre hi havia la seva filla, per cert de catorze anys i bufoníssima. Jo encara no coneixia la Nuri (que de tota manera no ha tingut mai cap interès per aquesta mena d’experiències); hi anàvem uns quants amics del fill d’en Companys de la mateixa edat que ell, tots estudiants i tots —fora d’ell— del Partit Comunista Català. Els més assidus eren en Gally i l’Estartús, que continuen essent bons amics meus. Ens havien dit que se’ls apareixia l’esperit d’en Layret, el diputat obrerista assassinat per les bandes del «sindicat lliure» i que tan amic havia estat d’en Companys. En Layret, en vida, era coix; coneixien —ens deien— que era ell perquè la tauleta, durant les sessions mediúmniques, es posava a caminar coixejant exactament com ell. Al nostre partit el consideràvem, com el Noi del Sucre, un precursor (mentre ens miràvem com els nostres pitjors enemics els del Partido Comunista Español, que anomenàvem «moros leales»); ens seduí la perspectiva d’establir-hi contacte més enllà de la tomba. Les sessions es feien a les fosques, tal com vol la tradició; la tauleta que teníem enmig del cercle i damunt la qual formàvem «la cadena» amb les mans, al cap d’una estona més o menys llarga començava a crepitar i finalment a balancejar-se. Aleshores li fèiem preguntes, que responia a cops de pota: un volia dir sí, dos no. La primera pregunta era sempre si coneixia algun dels presents. Doncs bé, la primera vegada que jo hi assistia la tauleta es desplaçà cap a mi. Li vaig preguntar quants anys feia que havia sortit d’aquesta vida i respongué amb set cops de pota.
Jo estava impressionadíssim: eren exactament els que havien passat d’ençà de la mort d’un cosí meu de la meva edat, una pobra criatura semi-idiota i que m’havia posat afecte durant les temporades que jo passava a casa seva (vivien a Terrassa i estiuejaven al Masnou). Quan es va morir em revoltaven els comentaris que sentia a dir als grans: «Tant de bé li ha fet Déu», «era el millor que li podia passar». Set anys després, aleshores de les sessions d’espiritisme, jo ja en tenia disset i me n’havia oblidat; ja no em recordava de l’Ignasi quan la tauleta donà els set cops de pota.
Sota els efectes de la impressió li anava fent preguntes en veu cada vegada més alta. En Companys, que atenia unes visites al despatx, hagué de venir a advertir-nos: «No crideu tant, que us senten els clients». Aleshores érem ben lluny de sospitar que temps a venir seria president de la Generalitat; la Generalitat i la República encara no existien. És el cas que les respostes que em donava el suposat esperit de l’Ignasi no podien ser més incoherents; cabia l’explicació que continuava tan faltat a l’altra vida com ho havia estat en aquesta, però el fet és que res del que deia a cops de pota no em convencia. Després en Gally, l’Estartús i jo, que érem, com ja us he dit, comunistes, vam haver de capejar una reprimenda severíssima al partit; van estar a punt d’expulsar-nos-en en nom del materialisme dialèctic, incompatible amb l’espiritisme experimental. En definitiva ho vaig deixar córrer, més que res perquè tot cansa; les sessions mediúmniques vénen a ser sempre el mateix, es fan monòtones i un s’hi sent cada vegada més escèptic. Cert que la tauleta crepita i es balanceja però vés a saber per què; no crec que els esperits hi tinguin res a veure. Pel que fa a en Gally, havia d’acabar casant-se amb certa urgència amb la filla d’en Companys mentre jo havia de fer-ho, abans que ell, amb la Nuri, que no era espiritista ni res que s’hi assembli però sí, a quinze anys, del nostre partit, que és on la vaig conèixer. Això semblaria demostrar que el principal avantatge de les reunions clandestines, siguin sota pretext de l’espiritisme experimental o del materialisme dialèctic, és que estimulen d’una manera molt notable la perpetuació de l’espècie humana, espècie que, a desgrat de tot, seria una llàstima que es perdés.
Com si pressentís que es tracta d’ella, en aquest moment la meva filla, que té tres anys i cinc mesos, em trenca les oracions per demanar-me «que li expliqui un sac». Heu de saber que sovint m’imposa el tema de la rondalla que vol que li expliqui; el tema pot ser, com és ara, «un nen que no volia anar a col·legi», «un gat», «un ocellet que no tenia niu». Ara, doncs, vol que li expliqui «un sac». El tema és difícil, però cal sortir del pas:
—Vet aquí que una vegada hi havia un sac. Dins aquell sac hi havia tot de patates perquè era un sac de patates. Una d’aquelles patates va dir: «Ja estic cansada d’estar-me dins aquest sac» i va sortir a fer un tomb pel carrer. Pel carrer passava un porc: «¡Quina patata més bona!»
—Si no s’hagués mogut del sac, comenta la Nuri petita amb envejable innocència, ¿oi que no se l’hauria cruspida?
