Arxiu d'etiquetes: Màrius

A Màrius Torres, 3 IV 1937 (57)

Publicat el per
Respon

 

57

Xàtiva, dissabte 3 d’abril de 1937

Estimat Màrius:

L’anada a Pina d’Ebre s’ha ajornat i de moment continuem a Xàtiva si bé ja per pocs dies.

Els «companys tècnics» els aprofitem per nedar en un assut que hi ha en el terme d’un llogaret deliciós, no gaire lluny de Xàtiva. En aquest paradís terrenal, a entrada de primavera l’aigua ja és tèbia com a l’estiu; tot al volt de l’assut unes esponeroses murtreres embalsamen l’aire i ja sentim l’oriol que canta amagat entre les fulles noves de les figueres més altes. Hauríem volgut pescar barbs i madrilles1 per fer-los a la brasa com el nostre pare Adam, de qui imitem la indumentària; només ens manca Eva perquè la il.lusió del paradís sigui completa. Tant les rosses com les morenes ens van fer saber en efecte que si els costums de Xàtiva les autoritzen a freqüentar el cafè o a sortir a voltar pel terme soles o amb nosaltres, en canvi seria mal vist que vinguessin a nedar a l’assut; no pas pel fet de nedar, entenguem-nos, sinó pel de ferho amb nosaltres. Soles podrien nedar-hi tant com volguessin. Pel que fa als barbs i les madrilles, semblava que es divertissin esmunyint-se després d’arrencar l’esquer dels nostres hams. Se’ns van estar rifant fins que a un de la colla se li acudí una idea: tirar-los una granada de mà. Idea reprovable, tant perquè és contrària a totes les lleis de pesca com perquè pressuposa malgastar municions que Catalunya ens ha confiat perquè les utilitzéssim contra els feixistes i no pas contra els barbs i les madrilles; el cas és que pescats d’aquesta manera i amb força allioli per matar el gust de fang ens han semblat deliciosos després d’un bany prolongat que ens havia obert la gana.

Val a dir que en matèria de menjar i de beure també Xàtiva és el paradís; no s’hi coneix per res la guerra. Un dels costums de la ciutat és voltar pastisseries; n’hi ha diverses i totes proveïdíssimes dels pastissos més variats i exquisits, molts d’ells especialitat de la comarca. Es mengen a la pastisseria mateix, a peu dret, tot fent conversa. Això a les tardes. Als matins les «llauraores» de la rodalia duen a vendre a la ciutat uns formatgets tendres —un entremig entre formatge i mató— que s’han de menjar acabats de fer i amb sucre o sense segons el gust de cada u; de totes dues maneres són «boccato di cardinale» ¿qui sap si el papa Borja ja se n’havia llepat els dits?

Els teus comentaris sobre el meu poema d’Amarint: la primera part satisfà massa el meu amor propi perquè no sigui ridícul que te’n parli; la segona em sembla justa. Les teves censures m’han fet concebre un ferm propòsit d’esmena. He rellegit els meus versos a la claror de la teva crítica i veig que caldria suprimir-ne molts; ho faré algun dia. ¿I per què no suprimir-los tots? Qui sap si no fóra una idea assenyada.

Ja t’escriuré des de Pina d’Ebre. M’oblidava de dir-te que des del 15 de març hem estat ascendits a tinents tots els alferes de la meva promoció.

 

Les notes no són de l'edició original, sinó d'aquest blog.
  1. MADRILLA f. Peix de l’espècie Squalius leuciscus, de cos llarguer i cilíndric, de color argentat i les aletes gairebé blanques, que habita en els rius catalans, especialment en el Segre, l’Ebre i el Xúquer; cast. boga, madrilla. «Baix el pont de Cullera | hi ha una madrilla; | ves espai, no et mossegue | la pantorrilla» (cançó pop. val.). Preneu tres o quatre pexets de aquests que dien madrilles e’s crien en los rius e són pintadets, Anim. caçar 87.
    Fon.: maðɾíʎɛ (Ribera del Segre, Sueca); maðɾíʎa (Tortosa, Val.). Diccionari Català – Valencià – Balear [↩]

A Màrius Torres, 23 III 1937 (54)

Publicat el per
Respon

54

Xàtiva, dimarts 23 de març de 1937

Estimat Màrius:

El teu epigrama del xiprer m’ha fet molt feliç i el transcriuré a la Nuri però els teus poemes sobrerealistes em semblen de mala llei; per arribar a ser un bon sobrerealista cal haver llegit abans el  Criterio de Balmes i allò altre d’en Sardà i Salvany, El liberalismo es pecado. Per altra banda Goethe s’hauria indignat que escrivissis versos tenint mal de queixal, ell que sempre recomanava de fer-ho només quan s’està eufòric. El que a mi em sembla interessant del sobrerealisme és la pintura i més exactament Salvador Dalí; potser de tot l’enrenou sobrerealista només quedarà ell. Ell és, per més esquírria que li tinguis, un gran pintor; jo el posaria entre els més grans que han donat al món les terres catalanes, al costat del Ribera per exemple. La poesia sobrerealista, en canvi, em deixa profundament escèptic; em fa l’efecte d’una màquina de fer versos (també me’l fa Góngora). Un cop agafat el tarannà se’n poden escriure a raig fet sense matar-s’hi, com si un arrossegués l’altre; me’n poso a escriure a continuació perquè ho vegis:

Jo enorme i cínic com un mamut imponent
em nodria de pedres de sal i de calç viva
per espai de mil anys com una fugitiva
o com un verm pelut per on passa la gent
i mentre tu t’obries com un molí de vent
tot xerricant les teves aspes a l’altra riba
entre tu i jo es movia l’ombra d’un gran serpent;
o fariseu, tu ho saps, i tu també, o escriba,
qui és Laocoont i d’on li bufa el vent.

Se’n podrien escriure així ad infinitum; només es tracta de posar-s’hi. És com un truc, que un cop descobert resulta inexhaurible; sospito que el famós gongorisme es basava en un automatisme semblant, reforçat per l’abundor de frases fetes i de mots buits i altisonants del castellà; de Madrid vaig dur unes obres completes de Góngora (bé ­l’havia de llegir ja que era a Madrid), les obro doncs a l’atzar i copio:

Los árboles que el bosque habían fingido,
umbroso coliseo ya formando,
despejan el ejido,
olímpica palestra
de valientes desnudos labradores.
Llegó la desposada apenas, cuando
feroz ardiente muestra
hicieron dos robustos labradores
de sus músculos, menos defendidos
del blanco lino que del vello oscuro.
Abrazáronse pues los dos, y luego
—humo anhelando el que no suda fuego—
de recíprocos nudos impedidos
cual duros olmos de implicantes vides,
yedra el uno es tenaz del otro muro…

Fa tot l’efecte que un cop agafada la sonsònia es podria continuar fins al dia del Judici.

El teu sonet de la música queda molt millor tal com l’has deixat. He escrit un Retorn a la pàtria però no m’agrada gaire:

He fet el meu retorn a la casa pairal.
Sento la voluptat d’un viatger malalt
quan s’ajeu en el llit dels avis i retroba
tots els somnis antics al sostre de l’alcova.

Ànima insaciable, delicada i feroç,
respira aquest perfum de fruites i de flors
mentre cauen les hores, lentes roses de plata
que esfullen les campanes de la Col·legiata.

Jo bec ara el meu vi com els vells vagabunds
que tenen aquells ulls famolencs i profunds:
tu, Pàtria, l’has piat i és per tu que a la gerra
bromereja la sang mística de la terra.

Ara, doncs, sobre el front dels teus fills fes volar
l’ocell meravellós de l’ahir i del demà
i prepara, Judith, pel dia de la festa
com un fruit monstruós la gegantina testa.

 

A Màrius Torres, 16 III 1937 (52)

Publicat el per
Respon

52

 

Xàtiva, dimarts 16 de març de 1937

Estimat Màrius:

Me n’havia anat a voltar per les hortes i m’havia assegut en un camp de tarongers; allà meditava sobre la meva ignorància infinita. Feia propòsits d’esmena: d’ara endavant estudiaré durament, em deia, i ja em traçava un primer pla d’estudis: alquímia, mística, astrologia, heràldica i cabalística, cinc ciències indispensables per anar pel món. M’estava abstret, en una paraula, pensant un raig de bestieses com tan sovint em passa quan vet aquí que he tingut la visió a distància de la nostra dispesera de Xàtiva, la digna i sexagenària senyora Enriqueta, dipositant damunt la taula del meu dormitori una carta amb sobre blau, una carta, doncs, de Puig d’Olena. M’he alçat, me n’he vingut a la dispesa i hi he trobat efectivament la teva carta. És la primera vegada a la vida que tinc una «visió a distància» però el mal d’aquestes coses és que només hi creiem quan ens passen a nosaltres; si ens les explica un altre quedem profundament escèptics.

Xàtiva és tot el que queda del paradís perdut. Voldria quedar-m’hi a viure, si bé ho faria amb la por d’ensopegar a qualsevol moment amb l’àngel de l’espasa de foc que me n’expulsaria. Imagina’t una plana ampla delimitada per un cercle de muntanyes; la ciutat es troba arrambada al peu de les muntanyes i de cara a migdia. És una ciutat petita, potser com Valls però molt més ciutadana. Les cases són polides i silencioses; les noies cada dissabte freguen les aceres corresponents a la seva. No es limiten a escombrar-les com als pobles i ciutats petites del Principat; les freguen. És un refinament que ell sol acreditaria Xàtiva com la ciutat més polida del món. Tot hi té aquell aire entre senyorial i pagès que és tan agradable de respirar; pertot s’exhala un perfum de fruita i de flors, de vi i d’alls; sí, d’alls, però a mi l’olor dels alls tendres m’agrada. El terme té un extens regadiu amb unes grans plantades d’alls i d’hortalisses i fruiters de tota mena. De tant en tant vora un rec hi ha un desmai o bé, cosa potser encara més bonica, una palmera datilera prima i tan alta que sembla tocar el cel amb el seu ventall de palmes. Ni cal que et digui que entre tants perfums predomina el de les taronges. Pels caminets de l’horta van els «llauraors» en els seus cavallets lleugers i tot és ric, ufanós, paradisíac. Les xiques són altes i ben fetes, amb uns ulls que semblen versos de Baudelaire. S’hi parla un català diví, amb unes consonants sonores més sonores que enlloc; tu, fill de Lleida, t’hi trobaries com a casa teva.

Llàstima que una absurda qüestió de noms ens separi; aquí no es volen dir catalans i nosaltres no ens volem dir valencians. Admeten que el que nosaltres parlem també és valencià; però, afegeixen, «mal parlat». El moviment valencianista ha pres una gran embranzida amb la revolució; pertot arreu, a Xàtiva i segons em diuen a totes les ciutats del país, veuries les quatre bar­res; a Xàtiva onegen pertot amb la sola excepció de la nostra caserna. Nosaltres, els catalans, enarborem una bandera vermella i negra que de tan «universal» que vol ser resulta que és la mateixa de la Falange. Aquesta mania de l’universalisme ens deu venir de la nostra decadència, que ens ha convertit en uns papanates; però m’estimo més no parlar de coses tristes.

Ha vingut aquests dies la companyia de teatre valencià de Pepe Alba a representar diverses peces còmiques i una de dramàtica que s’intitula Els fills del poble. L’heroi del drama se’n va al front amb una immensa «senyera» valenciana que li ha brodat la seva xicota; després d’un combat la clava al cim d’una muntanya, al front d’Aragó, i torna a València greument ferit però es cura —ni caldria dir-ho— i el fan tinent. Tota l’obra és un cant al País Valencià i a la «senyera» i el públic ho aplaudeix amb entusiasme ¿per què als teatres de Barcelona no fan coses així? Acabat el drama, la primera actriu recità en honor nostre (hi érem tots els «tècnics» i gran part dels milicians de la columna) el Dos de Mayo:

Oigo, patria, tu aflicción
y escucho el triste concierto
que forman tocando a muerto
la campana y el cañón;
sobre tu invicto pendón
miro flotantes crespones
y oigo alzarse a otras regiones
en estrofas funerarias
de la Iglesia las plegarias
y del arte las canciones…

 

Tot plegat no lliga gaire; pel que fa a pregàries, les deuen resar en tot cas a les catacumbes els pocs sacerdots que han sobreviscut a la matança; ja no parlem del «pendón», que no era pas el republicà (i no diguem l’anarquista) el que enarboraven els madrilenys del 1808 sinó el dels «feixistes» actuals. No importa; el públic s’ho prenia molt de debò i també aplaudia, amb un entusiasme, en aquest cas, digne de millor causa. A Madrid ja em cridava l’atenció el fet que molta gent relacionés la guerra actual amb la del francès («la guerra de la Independencia» com en diuen els madrilenys); el poble madrileny no ha aterrat cap de les estàtues —ben mediocres per cert— dels seus reis que s’alcen tan monòtones a la Plaza de Oriente ¿per què a Barcelona ho han hagut de fer amb la de Prim i tants altres? Precisament Prim havia estat el capitost d’una revolució; però ¿què saben els nostres revolucionaris de la història del país, ni tan sols de la més recent? A Madrid els oradors de tots colors feien en els seus discursos contínues referències a gestes de la seva història tingudes com a glorioses i jo escoltant-los pensava que a Catalunya encara no se li ha acudit a cap dels nostres revolucionaris invocar les victòries de Panissars, de Montjuïc o del Bruc o els noms de Roger de Flor o de Roger de Llúria; un arriba a sospitar si no han sortit tots ells d’una misteriosa inclusa. Potser no han sentit a parlar mai de pares ni d’avis, pobrets. Un arriba a sospitar que a tot arreu del món s’és patriota fora de Catalunya; això sol explicaria per què anem de recules des de fa quatre segles. Amb les nostres idees universalistes ens anem arraconant cada vegada més en un trist cul de món; viltinguts per tots els altres, que ens deuen prendre per una gent borda ja que no guardem memòria dels nostres passats.

Sé per la Nuri que ella i tu us baralleu contínuament per carta i a propòsit de tot. Si ella sabia que llegeixes Plató te’n faria molt més de cas; no s’ha pogut sortir mai de fer-me’l llegir a mi.

Dius que t’agrada el Col·loqui dels canons; els primers dies de ser a Xàtiva em feia estrany de no sentir-los, fins els trobava a faltar. Sobretot de nit. Ara, en aquest carrer de Bellver on m’estic a dispesa junt amb un altre oficial, sento tot el sant dia la remor dels nens que juguen, les veus de les noies que passen i el dring de l’aigua que es vessa contínuament a la font.