Arxiu mensual: desembre de 2012

A Mercè Figueres, 2 II 1937 (43)

Publicat el per
Respon

Madrid, dimarts 2 de febrer de 1937

Estimada Mercè:

T’escric des d’un despatx magnífic, el del Comitè de la «Columna Durruti», en una caserna esplèndida (un grup escolar construït modernament i que reuneix tots els conforts ¡gairebé fa pensar en el sanatori de Puig d’Olena!) Estem de guarnició a la ciutat; ja feia temps que gran part de la «columna» hi estava i ahir van acabar de tornar els homes que quedaven a les trinxeres, rellevats per altres forces. Segurament passarem molts dies en aquesta situació, ben agradable des del punt de vista material: no ens falta res.

Els set «tècnics» (o sigui els set alferes sortits de l’Escola de Guerra: en aquesta «columna» no es pot dir «oficial», és paraula tabú), vivim a dispesa, a part, en una torre que fins i tot té un petit jardí amb set o vuit eucaliptus joves i molt simpàtics. La «patrona» és una honrada madrilenya, mare de família, i l’ajuden algunes criades. Duem una vida com d’estudiants de casa bona. Passem les monòtones vetllades jugant-nos els diners al dòmino i engolint conyac vora una gran estufa de ferro colat ben abrandada. Els «tècnics » solters fan gresca amb les criades; els casats donem conversa a la «patrona» o ens expliquem històries. Fins no fa gaire hi havia hagut a la colla dels casats un metge valencià trempadíssim, que no ens deixava ficar al llit fins les quatre de la matinada explicant-nos-en de polls, xinxes i puces que eren la seva especialitat. El govern l’havia adscrit a la «Columna Durruti» com a capità de Sanitat però ell ha fet mans i mànigues per obtenir un altre «destí».

Avui estic de guàrdia i ho aprofito per escriure’t. Els dies que no hi estem voltem per Madrid, que és una ciutat magnífica, amb grans avingudes i edificis solemnes i majestuosos. Els seus habitants són més reposats que no pas els barcelonins; no tenen pel carrer aquell aire de pressa. Als estrangers ens tracten bé, tenen amb nosaltres mil atencions que endolceixen el nostre exili. De vegades, distretament, m’hi dirigeixo en català; tant pot la força del costum en un home que no havia sortit mai de Catalunya. La seva cara d’estupor em fa adonar tot seguit de la badada. Una tarda, amb un altre dels «tècnics», lliures tots dos de guàrdia aquell dia, anàvem a la plataforma d’un tramvia tot garlant; la plataforma era plena de gent. I vet aquí que vam sentir dues noies que mirant-nos dissimuladament comentaven: «¿Serán rusos?»

Allò que em feia més estrany els primers dies és que fins les criatures parlessin castellà. Fins ara només l’havia sentit a parlar a persones grans (policies, catedràtics, manobres o criades) i resulta que a Madrid, per increïble que sembli, ho fan les criatures i tot:

Admiróse un portugués
que desde su tierna infancia
todos los niños en Francia
supiesen hablar francés…

El viatge em procurà la satisfacció de travessar com qui diu tota la Manxa; en tren, naturalment. A peu hauria estat demanar massa. A Criptana vaig veure molins de vent; dos o tres, sobre un monticle, enmig de la planúria sense termes i sense arbres. Era el primer cop a la vida que travessava la Manxa però me’n recordava com si fos ahir: no ha canviat gens, pensava, des de l’any 1600 en què ho havia vist per darrera vegada. És curiós: mentre el tren traquetejava interminablement entre Almansa i l’Alcàsser de Sant Joan em sentia menys expatriat que segons en quins barris de Barcelona, com és ara els suburbis industrials. ¿Qui sap si l’infern tindrà també uns certs atractius per als qui hem llegit el Dant?

Com veus, no cal que passis cap ànsia per mi ja que no som a les trinxeres. Escriu-me a Suero de Quiñones, 24, La Prosperidad. Comunica aquestes notícies a en Màrius, a la Maria Planes i a la teva germana la lleona de Numídia. No deixis d’expressar de part meva a la tal lleona la rancúnia que li guardo; a tu, en canvi, t’estimo molt i no oblido mai les teves trenes per més que en Màrius m’amenaci amb desafiar-me.

 

A Mercè Figueres, 26 I 1937 (42)

Publicat el per
Respon

42

Barcelona, 26 de gener de 1937

Estimada Mercè:

Vaig arribar a Barcelona amb aquella provisió d’alegria que sempre faig a Puig d’Olena; és tan encoratjador passar unes hores en companyia d’unes persones amb qui un s’entén. Penso molt en la Maria; veient-la i escoltant-la, un se sent més inclinat a mirar amb indiferència totes les coses desagradables que ens porta la vida. Mentre t’escric, la Nuri i la criada em preparen l’equipatge; el gran problema és adaptar a la meva mida unes abismals calces de vellut que m’han donat com a part del meu «uniforme de campanya». Veig que els dóna tanta feina que potser fóra més senzill que jo m’engreixés per posar-me a la mida de les calces ja que aquestes no es volen posar a les meves.

Tinc tots els papers a punt, el «passaport militar» en regla. Me’n vaig dijous vinent. No faré alto a València, cosa que em sap molt de greu; les «etapes» —bé ens hem d’acostumar a la gerga militar— són Tarragona i La Encina. ¿On deu caure això de La Encina? Per increïble que sembli, als meus vint-i-quatre anys és la primera vegada a la vida que surto de Catalunya.

Suposo que quan el doctor Ribes Soberano t’aconsella aquesta operació els seus motius deu tenir, com també els deu tenir el teu germà per oposar-s’hi; metges amb metges… es mosseguen. En definitiva hauràs de ser tu qui decideixi; potser sí que amb l’operació et posaries bona més aviat ¿què sabem d’aquestes coses, pobres de nosaltres? Però no creguis pas que la salut sigui condició indispensable per ser feliç; el món és ple de persones amb una salut insolent i que fan llàstima. Si jo hagués de dir quina és la dona més feliç que conec, et posaria a tu la primera de la llista. En canvi no hi posaria pas la meva dona perquè ¿com pot ser feliç la dona d’un home com jo?

I ja que parlem d’ella, per fi t’ha fet aquella famosa «anàlisi grafològica» que sempre et prometia. Aquí te la transcric literalment:

«Dotada d’un caràcter equilibrat, harmoniós, molt normal. Sense posseir en grau heroic una qualitat determinada que sobresurti, té l’avantatge de posseir una miqueta de totes les qualitats.

»És una noia intel·ligent, flexible i fina. La flexibilitat i la finesa són els trets sobresortints de la seva mentalitat. Té, per altra banda, claredat, ordre, imaginació, intuïció, tacte; però en canvi poca precisió.

»La voluntat és potser més aviat irregular i fins i tot, alguna vegada, feble. Ens trobem davant d’algú que és una mica tossut a rauxes i amb rampells d’irritació, que sortosament li duren poc. Té molta confiança en ella mateixa però el seu ardor no és sostingut. Això li determina, segons en quins moments, una tendència a la inactivitat.

»És un caràcter alegre, que s’engresca sovint; però decau i es posa trista. Té molta vivacitat.

»Molta sensibilitat i agitació. És una noia impressionable. És tendra, bona, benèvola.

»La tendresa és particularment viva i s’acompanya de la necessitat d’afecte. És, doncs, una noia molt afectuosa, però necessita que els altres també ho siguin amb ella. Aquesta necessitat la fa una mica dèbil. Susceptibilitat. Delicadesa. Passió. Esperit de protecció.

»Gràcia en l’esperit, que és propens a admirar i entusiasmar-se com també a sumir-se en la contemplació i l’ensomni. Idealització dels sentiments en totes les seves formes.

»És orgullosa: sent l’orgull del nom —de la família— i el del cercle a què pertany; no és, doncs, un orgull personal, sinó social i familiar. Hi ha el perill que es reclogui en el seu cercle i fins i tot que el prengui pel centre del món; però, quan el cercle s’eixampla, pot abraçar tot el país i aleshores aquest orgull se sublima en patriotisme.

»Els seus instints egoistes són forts, com els de qualsevol persona normal, però resten temperats per la bondat, l’afecte, la tendresa, la idealitat, els sentiments. És a la vegada reservada i franca; té en efecte un gran tirat a la franquesa però al mateix temps té també prudència.

»Sobre ella pesa molt el costum i potser fins i tot la rutina; està molt arrapada al passat, al que ha vist o li han dit des de petita; fidelitat ben noble en si mateixa però que la pot dur de vegades a ser incomprensiva amb allò que és estrany al seu ambient.

»És senzilla, franca, candorosa i coqueta. Té rectitud però al mateix temps és hàbil i fins, si cal, astuciosa. No fóra estrany que tingués alguna mica —una miqueta— d’esperit vindicatiu.

»Té el pèl de panotxa i una piga a la galta, una d’aquelles pigues que sembla que la pèrfida Natura s’empesqui expressament per perdre els pobres poetes; més que més que quan parla —o sigui sempre— el nas li tiba, com diu que també li passava a la Venus de Milo quan encara no era una estàtua.»

Aquest darrer paràgraf l’he afegit jo, donant-me-les també, com pots veure, de grafòleg infal·lible. Molt m’agradarà de saber què n’opina en Màrius.

A Mercè Figueres, 22 I 1937 (39)

Publicat el per
Respon

41

Barcelona, divendres 22 de gener de 1937

Estimada Mercè:

Com que estic removent cel i terra perquè no m’enviïn a una columna anarquista sinó a la «Macià-Companys» com l’Usall, encara no he anat a recollir el passaport militar a la Comandància i entretant demà passat, que serà diumenge, pujaré a Puig d’Olena a parlar amb el vostre metge el doctor Ribes Soberano, que en tant que diputat de l’Esquerra Republicana potser hi podrà fer alguna cosa. L’Usall, més feliç que jo, ja se n’ha anat cap a Alcanyís junt amb altres setze, entre brigades i sergents. Suposo que t’escriurà; si no ho fa, no té paraula. D’en Cruells vaig rebre carta ahir al vespre, junt amb la teva; està de cap de la 1a companyia de Metralladores de la guarnició del castell de Figueres; té de camarades l’Esplugues i l’Albiol, dos nois molt bons, nacionalistes. Diu que el comandant de la guarnició és tan simpàtic, que tot s’hi fa en català —fins les veus de comandament— i que estan encantats. «La gent de Figueres té un parlar molt bonic» m’escriu el bon minyó; i afegeix que la vida és cara, que mengen pa moreno i que treballen en la fortificació del pont de Colera: «tirem de pic i pala com els bons però passem dies ben feliços.»

Dels altres camarades de l’Escola de Guerra no tinc notícies; pel que fa a les meves, vet-les aquí resumides: els companys amb qui havia de fer el viatge a Madrid, destinats, com jo, a la «columna Durruti», ja fa deu dies que són fora. Jo era al llit amb una grip com una casa, que és la circumstància que m’ha permès de quedar-me de moment a Barcelona. No bé rebut l’ofici comunicant-me el meu «destí», vaig presentar immediatament una instància al Conseller de Defensa de la Generalitat sol·licitant-ne un altre. El coronel Bosch em convocà al seu despatx i m’hi rebé amb una severitat extremada i parlant-me en castellà, potser per extremar més encara la severitat:

—Por esta instancia merecería que le quitasen el ascenso que le han dado en la Escuela. Parece mentira que usté sea letrado. Ha puesto aquí unas protestas que si llegan a manos del señor Consejero ¡el señor Consejero bota!

El senyor Conseller de Defensa del govern de Catalunya… ¡és de la FAI! No és pas que jo no ho sabés, naturalment; ho sabia de sobra però el fet de saber-ho m’havia inspirat les frases precisament més sarcàstiques de què anava empedrada com si tal cosa la prosa oficinesca de la meva instància, la qual, cregut que la llegiria el conseller faista en persona, no deixava d’acabar ritualment amb allò tan fi de «és gràcia que espero merèixer de la benevolença de la Vostra Excel·lència, a qui Déu guardi molts anys pel bé de Catalunya».

—Doni gràcies a Déu, prosseguia el coronel Bosch ara en català, que hagi hagut de passar abans per les meves mans com a cap que sóc de la secció de Personal.

I vegi què en faig (l’esquinçà en mil bocins per tirar-los a la paperera); si vostè fos un autèntic militar, no un civil militaritzat, cosa que l’excusa, sabria de sobra que un oficial no pot discutir les ordres i s’ha d’incorporar sense comentaris al «destí» que se li dóna sigui quin sigui. ¿Sap que en un cas d’insubordinació com el de vostè, que pot prestar-se a ser interpretat com de rebel·lió, el codi militar té prevista fins la pena de mort? D’altra banda, afegí abaixant la veu, ni cal que li digui com comprenc els seus sentiments; pensi per aconformar-se que tot és preferible a la victòria del feixisme. I que de vostès depèn ara que la «columna Durruti» passi a ser una divisió disciplinada.

Tenim cartes d’en Màrius per respondre; la Nuri està molt afalagada amb aquell sonet de les anèmones que li ha dedicat.