41

Barcelona, divendres 22 de gener de 1937

Estimada Mercè:

Com que estic removent cel i terra perquè no m’enviïn a una columna anarquista sinó a la «Macià-Companys» com l’Usall, encara no he anat a recollir el passaport militar a la Comandància i entretant demà passat, que serà diumenge, pujaré a Puig d’Olena a parlar amb el vostre metge el doctor Ribes Soberano, que en tant que diputat de l’Esquerra Republicana potser hi podrà fer alguna cosa. L’Usall, més feliç que jo, ja se n’ha anat cap a Alcanyís junt amb altres setze, entre brigades i sergents. Suposo que t’escriurà; si no ho fa, no té paraula. D’en Cruells vaig rebre carta ahir al vespre, junt amb la teva; està de cap de la 1a companyia de Metralladores de la guarnició del castell de Figueres; té de camarades l’Esplugues i l’Albiol, dos nois molt bons, nacionalistes. Diu que el comandant de la guarnició és tan simpàtic, que tot s’hi fa en català —fins les veus de comandament— i que estan encantats. «La gent de Figueres té un parlar molt bonic» m’escriu el bon minyó; i afegeix que la vida és cara, que mengen pa moreno i que treballen en la fortificació del pont de Colera: «tirem de pic i pala com els bons però passem dies ben feliços.»

Dels altres camarades de l’Escola de Guerra no tinc notícies; pel que fa a les meves, vet-les aquí resumides: els companys amb qui havia de fer el viatge a Madrid, destinats, com jo, a la «columna Durruti», ja fa deu dies que són fora. Jo era al llit amb una grip com una casa, que és la circumstància que m’ha permès de quedar-me de moment a Barcelona. No bé rebut l’ofici comunicant-me el meu «destí», vaig presentar immediatament una instància al Conseller de Defensa de la Generalitat sol·licitant-ne un altre. El coronel Bosch em convocà al seu despatx i m’hi rebé amb una severitat extremada i parlant-me en castellà, potser per extremar més encara la severitat:

—Por esta instancia merecería que le quitasen el ascenso que le han dado en la Escuela. Parece mentira que usté sea letrado. Ha puesto aquí unas protestas que si llegan a manos del señor Consejero ¡el señor Consejero bota!

El senyor Conseller de Defensa del govern de Catalunya… ¡és de la FAI! No és pas que jo no ho sabés, naturalment; ho sabia de sobra però el fet de saber-ho m’havia inspirat les frases precisament més sarcàstiques de què anava empedrada com si tal cosa la prosa oficinesca de la meva instància, la qual, cregut que la llegiria el conseller faista en persona, no deixava d’acabar ritualment amb allò tan fi de «és gràcia que espero merèixer de la benevolença de la Vostra Excel·lència, a qui Déu guardi molts anys pel bé de Catalunya».

—Doni gràcies a Déu, prosseguia el coronel Bosch ara en català, que hagi hagut de passar abans per les meves mans com a cap que sóc de la secció de Personal.

I vegi què en faig (l’esquinçà en mil bocins per tirar-los a la paperera); si vostè fos un autèntic militar, no un civil militaritzat, cosa que l’excusa, sabria de sobra que un oficial no pot discutir les ordres i s’ha d’incorporar sense comentaris al «destí» que se li dóna sigui quin sigui. ¿Sap que en un cas d’insubordinació com el de vostè, que pot prestar-se a ser interpretat com de rebel·lió, el codi militar té prevista fins la pena de mort? D’altra banda, afegí abaixant la veu, ni cal que li digui com comprenc els seus sentiments; pensi per aconformar-se que tot és preferible a la victòria del feixisme. I que de vostès depèn ara que la «columna Durruti» passi a ser una divisió disciplinada.

Tenim cartes d’en Màrius per respondre; la Nuri està molt afalagada amb aquell sonet de les anèmones que li ha dedicat.