A Mercè Figueres, 10 I 1937 (38)

38

Barcelona, diumenge 10 de gener de 1937

Estimada Mercè:

A la meva esquerra la Nuri petita fa un gran terrabastall amb els objectes més heterogenis, timbals, balances, pots, nines; tot el pis és ple de coses seves en espantosa confusió i és que amunt i avall del pis corre un nou personatge, admès de poc dins la família. El seu nom s’escriu Puccinolla i es pronuncia Putxinol·la, ja que, segons sembla, és italià; és la Nuri petita qui l’ha batejat així (i jo qui ha decidit que calia escriure-ho a la italiana perquè trobo que fa més bonic). Els Reis, per conducte de l’Usall, ens el van dur; res no podia fer tanta il·lusió a la petita. En el primer moment no ens vam recordar de preguntar-li pels seus avantpassats però per l’aire decidit amb què es posà a rosegar un os vam conèixer tot seguit que era d’alta prosàpia. La nena ha intentat ensenyar-li de dibuixar; no sembla, amb tot, tenir vocació artística. En vista del fracàs ha donat corda a un pingüí i l’ha posat davant dels morrets negres i humits del personatge; aquest ha fugit esporuguit. Llavors jo he provat amb una botella de Porto i també ha fugit. Sembla, doncs, experimentalment demostrat que no li interessen ni les belles arts ni la caça del pingüí ni el mam.

Els Reis també es van recordar de mi, cosa que et provarà que, contra el que tu i en Màrius afirmeu sempre, sóc un bon minyó. Em van dur un Tratado del ataque de las plazas imprès el 1777 amb divuit làmines precioses a l’acer; ja me l’he empassat de cap a peus i estic en disposició de fer un paper lluïdíssim com a alferes d’infanteria en els exèrcits del rei Carles III, que Déu guardi.

I ja que parlem d’infanteria, precisament ens han sortejat: dels alferes aprovats per l’Escola de Guerra, la meitat va a Aragó, l’altra meitat es queda de guarnició a Catalunya. A mi m’ha tocat el 2n regiment d’infanteria de la 1a divisió —així ho porta el decret del conseller de Defensa del govern de la Generalitat aparegut al Diari Oficial d’abans-d’ahir—, que té la seva caserna a Barcelona i justament darrera el parc de la Ciutadella, la mateixa caserna d’aquell regiment del qual jo era reservista, ves quina casualitat. És, si no m’erro, un d’aquells regiments que es volen crear de cap i de nou a base de soldats procedents de lleves i d’oficials diplomats de l’Escola de Guerra a fi d’implantar-hi ja de bon principi la disciplina militar. La idea no em sembla pas desencertada ja que «és quan els enfornen que els pans es fan geperuts»; llàstima gran que aquests regiments ja existien el 19 de juliol i el govern tingué l’inconcebible acudit de dissoldre’ls. Hem perdut miserablement prop de set mesos; hi hem guanyat, això sí, que ara tenim Exèrcit propi, l’Exèrcit de Catalunya.

En Cruells va destinat a Figueres, a un altre d’aquests regiments de nova formació. Aquesta tarda vindrà a berenar amb nosaltres per despedir-se; se n’anirà amb l’exprés de demà. I dic que vindrà a «berenar» i no a «prendre el te» perquè no hi ha hagut manera de reconciliar-lo amb aquesta beguda tan inofensiva, la pobra, que té la virtut d’exasperar-lo.

Els camarades destinats al front d’Aragó sembla que ho són a aquelles «columnes», com és ara les de l’Esquer­ra, les nacionalistes i les socialistes-comunistes (vull dir les del Partit Socialista Unificat), que estan ben disposades a convertir-se en «divisions» i a militaritzar-se de cap a peus, com així mateix a canviar el nom de «Milícies» pel d’Exèrcit. Queden, segons sembla, refractàries a aquests canvis les anarquistes.

Tot això és el que es diu i que podria ser que no fos exactament la veritat o almenys «tota la veritat i res més que la veritat»; tal com ho he sentit a dir t’ho explico.

La Nuri gran està tan contenta que no s’hi veu de cap ull perquè a mi m’han destinat de moment a Barcelona. A mi el que més m’omple d’alegria és que tinguem, per fi, un Exèrcit de Catalunya amb divisions, brigades, regiments, batallons i companyies en comptes d’aquell maremàgnum de les Milícies amb les seves «columnes» i les seves «centúries» i les seves «decúries» —que, com ens feia remarcar una vegada un professor de l’Escola de Guerra, són noms precisament de tradició romano-feixista.

Estic content, també, perquè de moment em quedo amb les Nuris de casa, la gran i la petita; però sé molt bé que a qualsevol moment puc rebre l’ordre de deixar Barcelona per anar-me’n qui sap a on. M’enviïn on m’enviïn, només em pertoca de complir la meva obligació.

He hagut d’interrompre la carta perquè han arribat l’Usall i en Cruells. Hem passat la tarda junts; ara se n’acaben d’anar. Per ells he sabut que un dels vuit oficials de la nostra promoció destinats al regiment que s’està formant a Girona s’ha indisciplinat, s’ha negat a anar a Girona dient que volia anar al front i, no content amb això, en comptes dels galons d’alferes s’ha posat els de tinent. El tinent coronel Fonts l’ha reptat i ell ha replicat que ­se’ls havia guanyats «a la campanya de Mallorca». Hi ha alguna cosa de simpàtic en la criaturada d’aquest xicot, que per cert és d’Estat Català, però també molt d’amor propi malaltís i sobretot un fons d’indisciplina que no es pot aprovar de cap manera; però el que trobo de més reprovable en la seva insubordinació és que no vulgui anar a Girona ¡una ciutat on solen néixer unes noies de pèl de panotxa que fan unes faltes d’ortografia més delicioses que tot el pebre del món!

Fora d’aquest cas i d’algun altre de semblant, tothom s’ha aconformat amb la seva sort, que és el que ha de fer tota persona mediocrement militaritzada; aquests casos d’indisciplina són encara fruit de l’ambient de les Milícies Antifeixistes, que eren, com tots sabem, una olla.

I ja que ha vingut a tomb la campanya de Mallorca, per aquest xicot i d’altres voluntaris sabem que el ministre de Defensa del govern de Madrid els va deixar conscientment a l’estacada prohibint a cap vaixell de l’esquadra republicana que els municionés. Ells ja havien fet el més difícil, que era desembarcar; però es van trobar amb les municions tallades. Diu que havien d’alimentar-se exclusivament de figues, que encara verdejaven, cosa que causà una disenteria general. L’únic vaixell que els volgué enviar el govern madrileny duia l’ordre de recollir-los i tornar-los a la Península. La cosa resultava incomprensible fins que s’ha sabut que el ministre, l’Indalecio Prieto, hauria dit: «No me da la gana de que los catalanes resuciten la Corona de Aragón». No deixa de ser curiós que els castellans —no altra cosa és l’Indalecio Prieto per bé que nascut al País Basc— ens atribueixin aquesta intenció, que en efecte és la que hauríem de dur (per això ens l’atribueixen) però que és tan lluny del magí de les nul·litats que ens governen.

Hi ha encara un detall que fa més vergonyós l’abandó de Mallorca a la seva trista sort de terra catalana ocupada pels feixistes espanyols: l’illa d’Eivissa —amb la de Formentera— s’havia declarat, espontàniament, part integrant del territori de la Generalitat de Catalunya. Com que la de Menorca no ha deixat de ser republicana en cap moment, amb l’ocupació de Mallorca totes les terres on es parla la nostra llengua (inclòs l’Aragó oriental) quedaven de la mateixa banda, la nostra, i es repetia doncs el cas de la guerra de Successió; la nova guerra ens trobava altra vegada units com aleshores. Evacuada Mallorca, les illes d’Eivissa i Formentera han caigut fatalment sota el poder dels feixistes enviats des d’allí ¿no és una vergonya sense nom, després que per voluntat pròpia s’havien incorporat a Catalunya, que les hàgim abandonades tan covardament? Hauria calgut, és clar, una marina catalana de guerra capaç d’assegurar els enllaços; la republicana actua com si fos enemiga nostra o poc se’n falta.

Pel que fa a l’Usall, resulta que a ell i als altres que no han obtingut el grau d’alferes els fan seguir ara a l’Escola de Guerra un curs complementari de comptabilitat —esgarrifa’t— perquè resulta que el brigada és el comptable de la companyia; cosa que no sabíem i que ara hem après. L’Usall i en Rútia (els dos principals «especialistes en retirades estratègiques») han sol·licitat al conseller de Defensa de la Generalitat que els enviï com a sergents a qualsevol front perquè consideren vexant que se’ls obligui a empollar tot allò del «deu» i «l’haver». «Si haguéssim tingut vocació d’adroguers» exclamen, «no ens hauríem apuntat mai de la vida a l’Escola de Guerra.» Els van gastar una broma ben pesada suspenent-los.

 

 

Un comentari a “A Mercè Figueres, 10 I 1937 (38)

  1. “. . . l’Indalecio Prieto, hauria dit: «No me da la gana de que los catalanes resuciten la Corona de Aragón». No deixa de ser curiós que els castellans . . . ens atribueixin aquesta intenció, que en efecte és la que hauríem de dur (per això ens l’atribueixen) però que és tan lluny del magí de les nul·litats que ens governen.”
    Abans llegia aquesta notícia a El Temps:
    Vicent Soler: “CaixaBank [=la Caixa] ha de recuperar l’esperit de la Corona d’Aragó”
    http://www.eltemps.cat/article/860/Vicent-Soler-CaixaBank-ha-de-recuperar-lesperit-de-la-Corona-dArago
    Les nul·litats que ens governen sembla que es perpetuen; potser són unes altres però són igual de nul·les. Les autoritats financeres, d’altra banda, van ben bé a la seva.
    Aurora

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>