42

Barcelona, 26 de gener de 1937

Estimada Mercè:

Vaig arribar a Barcelona amb aquella provisió d’alegria que sempre faig a Puig d’Olena; és tan encoratjador passar unes hores en companyia d’unes persones amb qui un s’entén. Penso molt en la Maria; veient-la i escoltant-la, un se sent més inclinat a mirar amb indiferència totes les coses desagradables que ens porta la vida. Mentre t’escric, la Nuri i la criada em preparen l’equipatge; el gran problema és adaptar a la meva mida unes abismals calces de vellut que m’han donat com a part del meu «uniforme de campanya». Veig que els dóna tanta feina que potser fóra més senzill que jo m’engreixés per posar-me a la mida de les calces ja que aquestes no es volen posar a les meves.

Tinc tots els papers a punt, el «passaport militar» en regla. Me’n vaig dijous vinent. No faré alto a València, cosa que em sap molt de greu; les «etapes» —bé ens hem d’acostumar a la gerga militar— són Tarragona i La Encina. ¿On deu caure això de La Encina? Per increïble que sembli, als meus vint-i-quatre anys és la primera vegada a la vida que surto de Catalunya.

Suposo que quan el doctor Ribes Soberano t’aconsella aquesta operació els seus motius deu tenir, com també els deu tenir el teu germà per oposar-s’hi; metges amb metges… es mosseguen. En definitiva hauràs de ser tu qui decideixi; potser sí que amb l’operació et posaries bona més aviat ¿què sabem d’aquestes coses, pobres de nosaltres? Però no creguis pas que la salut sigui condició indispensable per ser feliç; el món és ple de persones amb una salut insolent i que fan llàstima. Si jo hagués de dir quina és la dona més feliç que conec, et posaria a tu la primera de la llista. En canvi no hi posaria pas la meva dona perquè ¿com pot ser feliç la dona d’un home com jo?

I ja que parlem d’ella, per fi t’ha fet aquella famosa «anàlisi grafològica» que sempre et prometia. Aquí te la transcric literalment:

«Dotada d’un caràcter equilibrat, harmoniós, molt normal. Sense posseir en grau heroic una qualitat determinada que sobresurti, té l’avantatge de posseir una miqueta de totes les qualitats.

»És una noia intel·ligent, flexible i fina. La flexibilitat i la finesa són els trets sobresortints de la seva mentalitat. Té, per altra banda, claredat, ordre, imaginació, intuïció, tacte; però en canvi poca precisió.

»La voluntat és potser més aviat irregular i fins i tot, alguna vegada, feble. Ens trobem davant d’algú que és una mica tossut a rauxes i amb rampells d’irritació, que sortosament li duren poc. Té molta confiança en ella mateixa però el seu ardor no és sostingut. Això li determina, segons en quins moments, una tendència a la inactivitat.

»És un caràcter alegre, que s’engresca sovint; però decau i es posa trista. Té molta vivacitat.

»Molta sensibilitat i agitació. És una noia impressionable. És tendra, bona, benèvola.

»La tendresa és particularment viva i s’acompanya de la necessitat d’afecte. És, doncs, una noia molt afectuosa, però necessita que els altres també ho siguin amb ella. Aquesta necessitat la fa una mica dèbil. Susceptibilitat. Delicadesa. Passió. Esperit de protecció.

»Gràcia en l’esperit, que és propens a admirar i entusiasmar-se com també a sumir-se en la contemplació i l’ensomni. Idealització dels sentiments en totes les seves formes.

»És orgullosa: sent l’orgull del nom —de la família— i el del cercle a què pertany; no és, doncs, un orgull personal, sinó social i familiar. Hi ha el perill que es reclogui en el seu cercle i fins i tot que el prengui pel centre del món; però, quan el cercle s’eixampla, pot abraçar tot el país i aleshores aquest orgull se sublima en patriotisme.

»Els seus instints egoistes són forts, com els de qualsevol persona normal, però resten temperats per la bondat, l’afecte, la tendresa, la idealitat, els sentiments. És a la vegada reservada i franca; té en efecte un gran tirat a la franquesa però al mateix temps té també prudència.

»Sobre ella pesa molt el costum i potser fins i tot la rutina; està molt arrapada al passat, al que ha vist o li han dit des de petita; fidelitat ben noble en si mateixa però que la pot dur de vegades a ser incomprensiva amb allò que és estrany al seu ambient.

»És senzilla, franca, candorosa i coqueta. Té rectitud però al mateix temps és hàbil i fins, si cal, astuciosa. No fóra estrany que tingués alguna mica —una miqueta— d’esperit vindicatiu.

»Té el pèl de panotxa i una piga a la galta, una d’aquelles pigues que sembla que la pèrfida Natura s’empesqui expressament per perdre els pobres poetes; més que més que quan parla —o sigui sempre— el nas li tiba, com diu que també li passava a la Venus de Milo quan encara no era una estàtua.»

Aquest darrer paràgraf l’he afegit jo, donant-me-les també, com pots veure, de grafòleg infal·lible. Molt m’agradarà de saber què n’opina en Màrius.