A Mercè Figueres 17 II 1937 (45)

45

Madrid, dimecres 17 de febrer de 1937

Estimada Mercè:

En aquest temps deu fer, si no m’erro, un any de la primera carta que et vaig escriure. ¿Qui ens havia de dir aleshores que passarien tantes coses i tan espantoses? La vida és delirant.

La teva germana va ser el nostre lligam; és ella que em parlà de tu i em suggerí que t’escrivís. M’explicà que al sanatori us distrèieu amb les amistats per correspondència i ho vaig trobar molt posat en raó; vet aquí doncs que li dec haver-te conegut a tu i a través de tu en Màrius. Per cert m’agradaria escriure-li però em passa amb l’Esperança que no sé de què parlar-li; és d’aquelles persones que actuen per pura presència, no calen les paraules i potser fins i tot fan nosa. ¿Hi ha algú capaç d’escriure a una lleona de Numídia? A una lleona de Numídia se la mira i se l’admira, se la recorda i se l’enyora, però no se li escriu; només queda el recurs de fer-li pam-i-pipa. Al cap de tres setmanes de no rebre ni una ratlla de Catalunya ni saber-ne altres notícies que les que em dugué un cunyat meu (aquell mateix que a Vilalba dels Arcs tenia aquella gata infidel i que ara, com que és metge, és tinent de Sanitat de l’Exèrcit de Catalunya), avui rebo per fi dues cartes i una postal de la meva dona i dues cartes teves incloses dins les seves. Sóc al nostre dormitori, el dels «compañeros técnicos», i faig servir de taula el llit ja que de taula no en tenim; sobre el cobrellit hi ha les quatre cartes i la postal esteses i em sento l’home més feliç del món.

Com sigui que els correus passen tan difícilment pel «cordó umbilical» (com deia un dels nostres professors de l’Escola de Guerra) que relliga Madrid a la resta del territori republicà, no ens podrem escriure tan sovint com solíem si és que per escriure’ns volem esperar la resposta de l’altre. Per la resta la meva vida a Madrid continua essent d’oci absolut; em pregunto perplex si m’haurà calgut ingressar en una «columna» anarquista per conèixer les immundes delícies de la «vida del burgès»:

menjar, jeure i no fer res.

Ara es comença a parlar de reorganitzar-la per convertir-la —per fi— en una brigada regular de l’Exèrcit de Catalunya; abandonaríem Madrid per instal·lar-nos probablement a Xàtiva. Allà instruiríem els reclutes que el govern de la Generalitat ens enviaria; tot plegat ens hi retindria un mes com a mínim. Aleshores estaríem en disposició d’acudir al punt que la superioritat ens assenyala- ria. Tot això suposant que jo continuï formant part d’aquest cos; ja t’explicarà la Nuri, a qui vaig enviar una extensa carta per conducte del seu germà, moltes coses que m’estimo més no escriure. Em diu en efecte a la darrera de les seves que pujarà a Puig d’Olena; per ella ho sabreu tot. Jo no puc sol·licitar canvi de «destí» (recorda el que em va passar amb aquella instància) però es tractaria d’assolir per altres mitjans que la superioritat ho decidís; penso de nou en el vostre estimat doctor Ribes Soberano ¿no podria insistir en les seves gestions, ell que és diputat de l’Esquerra al Parlament català? Aleshores va fracassar; qui sap si ara se’n sortiria. Sembla que als de l’Esquerra els hauria d’entendrir el meu interès per incorporar-me a la «columna Macià-Companys»; que per cert, si em sembla molt bé que es digui Macià, trobo en canvi absurd que hi afegeixin el nom d’un dirigent vivent ¿no se’ns estan encomanant molts vicis dels feixistes?

Confio que amb motiu de la nostra reorganització tindré ocasió de fer una escapada a Barcelona; pujaria a Puig d’Olena i li repetiria moltes coses de les que entretant ja li haurà explicat la Nuri, però afegint-hi nous detalls que estic cert que li hauran de fer una gran impressió. No dubto que en conseqüència remourà cels i terra per complaure’m. Espero que el pare d’en Màrius també hi podrà fer alguna cosa.

Em fa estrany de pensar que en aquelles primeres cartes ens tractàvem cerimoniosament de «vós» com dos personatges de comèdia clàssica. ¿Com hauríem pogut sospitar que passaríem tan aviat de la comèdia a la tragèdia? Em parles de la pau i voldria dir-te que poques persones hi deu haver al món tan amants de la pau com jo; per això sóc militarista; un poble només pot defensar-la defensant-se. Si el govern republicà, en comptes de dissoldre els regiments regulars, els hagués utilitzats per assegurar l’ordre, aquesta guerra s’hauria pogut guanyar en poques setmanes ja que en el primer moment tenia quasi tothom al seu costat i l’alçament facciós havia fracassat en els punts decisius: Madrid, Barcelona, València, Bilbao.

Em preguntes quina idea es fan els madrilenys de nosaltres els catalans. Es pot dir que ara no en corren per aquí d’altres que els de la «columna Durruti»; als qui duem la nostra gorra distintiva ens identifiquen tot seguit com a catalans. No es veuen altres banderes catalanes que les de les tropes valencianes, molt nombroses, que han vingut a prendre part en la defensa de Madrid. Quan els veig passar tan marcials i amb les seves banderes desplegades em fan una enveja… La de la nostra «columna» és la vermella i negra de la FAI (la mateixa de la Falange); en aquest moment tenen molt més prestigi, i és ben natural, els valencians que no pas nosaltres. Ells van amb la bandera de la seva pàtria —la nostra— i nosaltres amb una d’universal («mi patria es el mundo, mi familia la humanidad») però tota família està més disposada a rebre amb afecte el membre d’una altra família que no pas un esgarriacries que les voldria suprimir totes. Deu ser per això que els «universalistes» són tan mal rebuts arreu de l’univers.

¿Com vols que no enyori Catalunya? La meva ànima deu flotar encara per damunt de les palmeres de Xàtiva o de les últimes muntanyes de les comarques d’Alacant. Quan el tren arribà a La Encina em vaig sentir estranger per primer cop a la vida; encara no havia estat mai en una terra on no es parlés el català. Però no oblidis que la nostra «columna», malgrat els seus principis «universals» i la seva bandera que és com la de la Falange, és un tros de Catalunya; tots els milicians són catalans (més o menys la meitat del Principat i l’altra meitat de València), de manera que no s’hi sent altra cosa. Algun dia et parlaré d’aquests milicians, que em tenen molt capficat; fóra massa simplista de dir que n’hi ha de dues menes, els bons i els dolents. És més complicat, naturalment; però que n’hi ha molts de bons em sembla fora de dubte. Un dia em vaig animar a explicar a una colla d’ells que en aquesta guerra hauríem de dur tots una sola bandera, la catalana, l’única que ens representa a tots; m’escoltaven amb molta atenció. «Company tècnic» em digué per fi un que semblava parlar en nom dels altres, «sentint-te ara a tu comprenem el que vols dir però fins ara havíem cregut que la bandera que tu anomenes catalana era la de la burgesia.» Que bonica hauria pogut ser aquesta guerra dins la seva tristesa si ens hagués trobat en un moment que els catalans haguessin tingut plena consciència d’ells mateixos; el que és ara, per paradoxal que et pugui semblar, la bandera vermella i negra és als meus ulls com una mena de bandera catalana perquè sé que allà on oneja hi ha catalans ¿no n’hi hauria per plorar a llàgrima viva?