He aprovat les assignatures que em faltaven per a la carrera d’advocat. Val més no pensar-hi. En aquests últims anys, entre el batxillerat i la carrera, m’he examinat moltes vegades, però no m’he pogut acostumar encara a aquesta classe de cerimònies pedagògiques. M’han fet sempre una por cerval que de vegades ha agafat un aire grotesc. No he tingut pas, fins ara, una tendència a somiar –ni coses agradables ni coses angoixants, però, si de vegades he somiat, ha estat per una espècie d’aparició del pànic dels exàmens, molt desagradable i obsessionant: l’obsessió de la inseguretat exactament. El resultat de l’examen no hi ha influït per res: el resultat, tant si ha estat bo com dolent, ha estat una alliberació. Ha estat la inseguretat d’abans de l’examen i l’examen mateix el que ha creat el malestar en la consciència de la vida inconscient.

Ara, per a ésser advocat, hauré de comprar el títol –és a dir, pagar a l’Estat l’import corresponent per a obtenir-lo. No sé pas quant val aquest títol. Però per a comprar-lo, on són els diners? Jo no tinc cap cèntim –i, els pocs que tinc, els necessito per a la dispesa. El meu pare no deu pas tenir una situació gaire brillant. Demanar-li res és perdre el temps –i no pas animadversió, certament. ¿D’on sortiran les misses? Arribaré algun dia a pagar el títol d’advocat? Em sembla que haurà estat més fàcil d’entrar a l’orla dels meus companys de curs amb el retrat ovalat dels catedràtics a la part alta del document, que comprar el títol.

En casos així, només hi hauria una solució: tenir una relació d’una certa eficàcia amb una senyora rica; però aquestes relacions només es deuen obtenir a còpia de paciència i d’interès, és a dir, de temps. A mi, sempre m’ha semblat que les dones fan perdre molt de temps. Em dec haver equivocat. Sempre m’ha agradat més perdre el temps badant o escoltant o llegint. He estat el que la gent en diu un infeliç.