Dimecres. No tinc temps d’escriure res. Els exàmens de les assignatures que em falten per a acabar la carrera d’advocat s’acosten. Haig de llegir els manuals, haig d’aprendre de memòria (si pot ser) el que porten aquests llibres per evitar que els exàmens no siguin un desastre complet. Ho faig de mala gana, sense interès: en realitat no comprenc res del que llegeixo. No hi entenc res. L’únic recurs és tractar que la memòria retingui el temps que sigui (més aviat curt, sospito) el que llegeixo.
El diari també em dóna molta feina. No tinc més remei: l’haig de fer. Entre una cosa i l’altra, les hores de dormir són escasses; el consum de cafè i de tabac, excessiu. El menjar és pèssim. La seva monotonia i mediocritat em posen frenètic. Per fortuna hi ha una certa resistència. Quantes coses infectes he menjat en el curs de la vida! I les que hauré de menjar, Déu meu!