Apareix un criat a la porta de la penya i diu:

–El senyor Solé de Sojo… El demanen al telèfon!

–El senyor Solé de Sojo és a Londres… –contesta Camps, ràpid, mirant Pujols, sobtadament enriolat.

–Aquest xicot és una llançadora. No para mai… –afegeix Pujols, paternal.

I en efecte: quan Solé no és a Barcelona és que és a Londres o en camí d’anar-hi. En torna sempre més gras, més ovalat i més enllustrat. És d’aquelles persones que Europa entona i dilata. Necessita aquell aire. De Londres i de París, porta les darreres novetats. El seu gran amic de París és Pere Ynglada. Arriba no solament amb les darreres notícies artístiques, literàries, teatrals (els ballets) i musicals (de cabaret), sinó amb l’últim model d’encenedor, de màquina d’afaitar, de rellotge, de corbata, d’elàstics, de corretja, de barret, de mitjons, de bastó, de lligacama, de pipa, de tabac, de llumins, de discs… A les mans de Solé, aquestes nimietats agafen un aire fabulós i extraordinari. A casa seva deu tenir considerables quantitats d’aquestes coses passades de moda –coses que duraren un moment i s’esbravaren. Les persones que semblen tenir amb ell més afinitat semblen ser Josep Maria Junoy, Lluís Garriga, Pere Ynglada i algú altre, pocs. A tots, però, sembla haver-los batuts per una espècie de rastacuerisme¹ presentista transcendental, inesgotable. Aquest home de tanta mobilitat de sensacions és, des del punt de vista polític, un reaccionari intensificat. Les persones que coneixen l’entrellat de la penya afirmen que Solé hi assisteix no pas amb la intenció de cultivar la seva cultura filosòfica, ni la xafarderia ciutadana, ni la seva vocació jurídica –que sembla considerable–, sinó la sensibilitat. A la penya, Solé hi fa de poeta –probablement és l’única hora del dia que en fa. Conec vagament els seus versos. Són una mica ferroviaris: el vagó-llit, el vagó restaurant, l’orient exprés, les velocitats.

.

En l’expressivitat de Francesc Camps Margarit, les influències combinades de Rusiñol i de Pujols són molt visibles. A pesar d’aquestes pressions, Camps ha conservat una gran personalitat pròpia i real, de vegades única. El fet és notable. El català és molt sensible a la imitació, a la paròdia diríem natural –la fascinació que té per la dedicació total és molt accentuada. Després d’haver conegut Manolo Hugué, Ramon de Campmany l’imitava –sobretot parlant– d’una manera embafadora i admirable.

.

Ors diu a la penya que vol fer un glosari contra Krause.

–No, no el facis! –sento que contesta Pujols–. Per favor, no el facis! Don Tiberio Ávila fa quinze o vint dies que ha arribat al krausisme, i, si el fas, li donaràs un disgust de mort: no se n’aixecarà…

1. Aquest terme, que en una cerca d’internet  solament trobem documentat en uns articles de Mirador, sembla una adaptació de ‘rastacuerismo’, que per aproximació veiem definit com «ambició, ostentació social, tren de vida»  [↩]