La política d’aquest país no va pas gaire bé. L’agitació social és enorme tant externament (atemptats) com de la part de dins. La confusió és molt obscura; la verbositat, inextricable;  els punts de vista, d’una irrisorietat minúscula. Fa l’efecte que no hi ha ningú que tingui el país al cap. Després de la mort del senyor Prat (1917) s’ha fet ben poca cosa de positiu. El senyor Cambó, que ha tingut en el curs de la seva vida tantes iniciatives, es troba –segons els redactors polítics– dubitatiu i preocupat. No n’hi ha pas per menys. De vegades sembla que el país ha perdut la fe i aquella mica de temperatura que portà a fer tantes coses anys enrera. S’estan creant les condicions d’una dictadura. De l’Estat, no cal ni parlar-ne: només funciona quan no hi ha cap problema.

.

Plou. Quan plou en la declinació inicial de la tarda, apareix en el país l’olor nacional en aquest temps, que és l’olor dels bolets. A Barcelona també se sent, però no tant, amb menys obsessiva precisió, amb menys força, però se sent. Els literats de vegades escriuen que la terra fa olor: és l’olor dels bolets.

.

Jo ja no hauré portat mai bigoti, ni sabates amb botons, ni calçotets llargs, ni mangala, ni coll d’aletes, ni anells, ni agulles de corbata, ni cadenes de rellotge, ni perfums, ni xalina, ni cabells llargs… ni tantes i tantes coses típiques de la generació anterior. No he utilitzat tampoc mai, per ara, les escopidores, que eren abundantíssimes. El fet d’haver eliminat tot aquest gavadal de coses no sé pas si és un bé o és un mal. Potser és un bé. En tot cas, que quedi ben entès!