Estudis Normals. La majoria dels alumnes van de bona fe. A més, jo, personalment, hi he après moltíssim. Però els qui podríem anomenar les «figures» d’aquests cursos donen molt mal exemple. L’entredevorament és general i continuat i arriba a tenir una cosa pueril –és a dir, arriba a semblar una activitat gratuïta. Gairebé totes aquestes figures són, darrera la cortina, contràries a l’Ors. Ha d’ésser curiós, per a aquest home, sentir-se rodejat de tanta cordialitat fictícia i de tant d’odi real i tangible.
Com més petites són les coses, més susceptibles són de convertir-se en nius d’intrigues. Perquè la gent s’estimi és indispensable que visqui allunyada, que no convisqui.
Després de la lliçó d’Història de l’Art, don Joaquim Folch m’encarrega un treball sobre les influències artístiques coetànies de sant Francesc. Al cafè, dic a Gassol que l’encàrrec de Folch m’ha agradat moltíssim. En sentir el nom de Folch, Gassol es crispa estranyament i violentament.
–Folch, heu dit? –fa, energumènic–. No me’n parleu…! És un bandarra…!
–Bé. ¿Però tindríeu l’amabilitat de dir-me’n el perquè?
Per tota resposta, s’alça de la taula i abandona, agitat, el cafè.
Aquestes escenes –sospito– només són possibles perquè la promiscuïtat, en aquest país, és excessiva.
Amb Climent i Martínez-Ferrando projectem dues excursions: una a Mallorca i l’altra a l’Empordà. Ferrando coneix Girona. Hi ha exercit de bibliotecari. A les novel·les d’Anatole France hi ha sempre l’arxivista departamental. El meu amic ha tingut aquest càrrec a Girona. Quin càrrec més bonic! De Girona, en conserva una gran impressió. Això em torna a l’obsessió d’aquella ciutat, que fa tants anys que persisteix.
A l’acabament de la conversa, amb la seva veu gairebé imperceptible que la tendència a portar-se el mocador a la boca fa encara més feble, Ferrando em diu que la senyora C., quan baixa a l’estació a esperar el seu marit, el rep amb un sorollós petó; quan l’arribada es produeix al pis i no hi ha ningú al davant, la senyora es limita a dir: hola! –sense allargar la mà tan solament.
Arxiu per a abril 2009
23 d’abril de 1919
dijous 23 abril 200922 d’abril de 1919
dimecres 22 abril 2009
Retorn a Barcelona. A Flaçà agafem l’exprés. El meu germà mira el paisatge per la finestreta. Al fons del vagó de tercera llegeixo una novel·la francesa. La tarda va caient. Ja tot fosc, s’encén un llumet al sostre del vagó. El llum trontolla i m’és impossible de continuar llegint. Faig un cigarret, pregunto l’hora… Penso: aquest anar i venir de Barcelona per tenir una carrera que en definitiva no exerciré mai, ni utilitzaré mai per a res, potser és una comèdia que ja passa de mida. Quan considero fredament que els meus pares creuen, encara, en mi, quedo esborronat de pensar la força que en aquest món pot tenir la fe.
La dispesa. El mateix horrible ambient de sempre. Al vespre vaig a la Biblioteca de l’Ateneu. El vell Costa, amb el jaqué de cues oscil·lant, em serveix el cafè. Tot està igual.
La Biblioteca és igualment fúnebre. Les mampares verdes fan una llum d’aigua estancada, grassa i tèrbola. La pal·lidesa intensa dels rars lectors sota la llum verda.
21 d’abril de 1919
dimarts 21 abril 2009Se celebra, com cada any, l’aplec al santuari de Sant Sebastià i la processó de les cuques. Des de la creu de terme, hom beneeix els camps, i les cuques –els paràsits i els insectes de les plantes– queden, si no mortes, considerablement esmorteïdes. És bonic. Durant segles i segles, l’únic insecticida ha estat aquest. Els esperits forts –a l’Empordà n’hi ha molts– diuen: és grotesc. No. Grotesc, no. És admirablement ben intencionat. La llàstima és que l’eficàcia fos tan petita.
Entro un moment a la capella: el minúscul Sant Sebastià, vestit amb la casaca blava i els pantalons vermells, l’espasa a la cintura, els cabells al vent sota el tricorni, és molt elegant i esvelt.
Una rosquilla, una mica agra, que menjo em produeix a l’estómac una molèstia somorta que em dóna un mal humor persistent.
Al cafè, Lluís Medir, que llegeix el diari, el llença tot d’un plegat sobre la taula amb un gest d’impaciència i diu:
–El món és una olla…
–És clar que ho és! –diu Frigola amb una rialleta freda–. I doncs què us pensàveu? Si no us haguéssiu fet, prèviament, tantes il·lusions, hauríeu pogut acabar de llegir les bestieses del diari com si res.