Em donen d’alta a l’Ateneu Barcelonès –soci transeünt: 7,50 ptes. mensuals. La casa m’agrada. Sensació agradable de tenir un refugi. La primera cosa que hom desitja en viure en una gran ciutat és trobar una manera d’estar sol. Aquest desig és molt útil: si hom arriba a realitzar-lo, les ciutats poden ésser productives, de gran rendiment de treball. Si no fos aquest impuls cap a la solitud que produeix la vida entre la gent, entre la densitat de la gent, ¿de què servirien les grans ciutats?
De tota manera, no sé pas si l’Ateneu és el lloc més adequat per a estar sol. Al cap de poca estona de seure –una mica desorientat– a una tauleta de la biblioteca, el jove bibliotecari, que m’ha rebut tan amablement, es presenta amb un xicot jove vestit de saltataulells.
–És el poeta Tal –em diu–. Estic segur que seran amics…
M’alço de la cadira, li allargo la mà, li dic:
–Encantat. Vostè és poeta?
–Sí senyor. Poeta noucentista…
–Magnífic! Segui…
És un homenic reduït, escanyolit, pàl·lid, amb una veu prima i esbalaïda, un front enorme com si hi tingués una llum a dins. La gesticulació que produeix sembla molt enèrgica.
Acosta una cadira. A la biblioteca hi ha poca gent. El bibliotecari es queda mirant-nos dret. El poeta parla molt de pressa i em costa una mica de seguir-lo.
–M’han dit que vostè escriu… –em diu.
–No senyor… Vagament… Res…
De la seva explicació, feta a gran velocitat, resulta –si he arribat a comprendre’l– que hi ha en perspectiva uns jocs florals a no sé quina remota població. Hi ha premis en metàl·lic. Cal fer per manera, segons ell, d’apoderar-se d’aquests premis. L’única finalitat dels jocs florals –diu en un moment determinat i d’una manera perfectament intel·ligible– és tenir els premis, tots els premis. No serveixen per a res més. Per a arribar a aquesta finalitat, cal fer un equip d’amics i actuar –diu– orgànicament. Ell portarà el pes principal. Amb el president dels jocs, són com tap i carbassa. Coneix un capellà molt influent. En la població en què els jocs s’han de celebrar, hi té uns oncles que són molt rics. Ell mateix és fill d’una població veïna, encara que fa molts anys que resideix a Barcelona. La seva residència a Barcelona –a Barcelona pronunciant la o molt oberta–, la subratlla ostensiblement. Per fer-ho curt, em sembla comprendre que en la comarca de referència hi ha dos grups literaris que viuen com gat i gos, d’una manera irreductible. Ell –el poeta noucentista– és un dels elements destacats del seu grup, i aquesta facció prefereix aliar-se amb elements forasters que presenciar el desagradable espectacle que algun dels premis sigui atribuït a la facció contrària. El grup vol anar al copo, vol copar els premis. Anar al copo és un dels ideals del país, i com més escanyolida i pàl·lida és una persona més pretensions de copar-ho tot presenta.
–Estimat poeta –dic en sentir que la paciència se m’esgota–, tot això és per a mi incomprensible…
–Li proposo un negociet, un negociet modest, però factible.
–Els negociets no m’interessen…
–Doncs què li interessa? M’han dit que vostè escrivia…
–D’una manera peremptòria, m’interessaria que em deixés tranquil.
El poeta s’alça del seient bruscament, com si l’hagués pressionat un ressort. La cadira fa molt de soroll. El bibliotecari, després de mirar-me un moment amb els ulls oberts, s’interposa amablement. Un senyor que llegeix a la tauleta veïna s’acosta amb un mig somriure. El poeta desapareix sulfurat, comprimint l’energia.
–No n’hi ha per a tant, no n’hi ha per a tant…! –diu el senyor del somriure.
El bibliotecari, astoradíssim –i que sembla destinat, avui, a presentar–me gent–, diu:
–El senyor Alexandre Plana…
–Molt de gust de coneixe’l…
–No s’ho agafi tan a la valenta, cregui’m! –fa, accentuant el somriure.
I després se’n torna a la seva tauleta i torna a llegir. Per les cobertes morades veig que llegeix el «Mercure de France».
Quedo una mica deprimit. L’entrada a l’Ateneu m’ha produït un altre enemic. No puc controlar-me. És inútil. El que penso, ho crec, i el que crec, ho faig. Quina puerilitat! Aquest és un mal camí. Socialment, és un mal camí, absolutament negatiu. Faig el propòsit de corregir-me. Demanaràs perdó al poeta de seguida que el trobis –em dic. M’imagino que, com a bon poeta noucentista i seguint les normes donades pel Mestre, deu ésser casat –com tants poetes del país– i que deu tenir unes criatures fortes i esplèndides…
Del transcurs de la carrera, les dues úniques coses que recordo amb gust són una evocació del Partenó feta quequejant i gairebé plorant per don Antoni Rubió i Lluch en parlar del classicisme literari i una explicació de la política de Bismarck presentada per don Josep M. Trias de Bes en la seva càtedra de Dret Internacional Públic.