Arxiu per a desembre 2008

27 de desembre de 1918

dissabte 27 desembre 2008

.

Acompanyo Roldós a Palamós. Fa un matí sec i clar, amb un sol fred i brillant. Dinem a casa d’un seu amic: Castelló, un obrer instruït, cultivat. Escudella i carn d’olla, bacallà amb pebrot i tomàquet, torrons, grana de capellà, bon vi, excel·lent cafè. Castelló viu modestament amb la seva senyora i dos fills. Casa molt neta però glacial. La senyora sembla molt treballadora, enèrgica, incansable.

Parlem de Beethoven durant quasi tot el dinar. La senyora Castelló no ha dit ni una paraula. ¿Què deu haver pensat? En les mirades que ens ha dedicat –algunes d’astorament, altres desconfiades, algunes de franca ironia–, s’hi traslluïa la pregunta: «¿Qui deuen ésser aquests tipus?, què volen del meu marit?, què pretenen amb la seva petulància?». Potser aquesta senyora viuria més tranquil·la si el seu marit no fos tan cultivat.

Després donem un tomb pel moll. Palamós és, ara, una escala molt concorreguda i cosmopolita, hi toquen molts de vaixells i els establiments de beguda i de vici són concorreguts per una nombrosa i bigarrada marineria estrangera. En els vaixells a vela que van a França, hi he sentit tocar adorables, nostàlgics acordeons. Els «tramps», els vaixells de gran tonatge, no semblen pas arrossegar cap forma de sentimentalisme mariner tradicional. En aquests vaixells, s’hi solen veure mariners que fan mitja por. Sembla mentida que homes que fan aquesta vida d’aire lliure, aparentment tan sana, puguin arribar a presentar aquestes cares trencades, aquesta pell de color de pus, aquests ulls arrasats per l’alcohol. Amb el mocador blanc al coll i els tatuatges semblen presidiaris que s’han escapat del penal.

Palamós és una població deliciosa. El pitjor de la vila són els xalets suïssos i els modernistes. Potser n’hi ha menys que els que ara m’imagino, però són tan visibles que arriben a convertir-se en obsessió. El Palamós tradicional, les casetes blanques arrenglerades davant de la badia, són un encant. La llum de Palamós és literalment inefable. Els senyors de la població prenen el sol del passeig amb un aire de plena i íntima satisfacció. Aquesta població –que és la del meu país que, si podia, triaria per viure-hi– té tres coses úniques: la llum, la badia, les postes de sol vistes des del far o des de la plaça del Casino.

Tornem a peu. Fa molt de fred. Pregunto a Roldós:

–Què us ha semblat la senyora de l’amic?

–Pànic! –respon ràpid.

Amb la indumentària que porta, la boina enfonsada fins a les orelles, la cara pàl·lida, Roldós, sota el cel lívid, sembla un pierrot convalescent.

Llegeixo, al diari, que la Universitat es reobrirà el deu de gener. Així, doncs, el dia de tornar a Barcelona s’acosta. Hi penso amb ànsia –que al capdavall es converteix en indiferència.

26 de desembre de 1918

divendres 26 desembre 2008

Sant Esteve. Ofici solemne a l’església parroquial per a l’ànima del senyor Esteve Casadevall. Arribo tardíssim a l’ofici. La meva mare, en veure’m, queda tan sorpresa, que em dedica un petit somriure. Estava segura que me’n descuidaria.

A la nit, balls a tot arreu. El ball m’atrau. M’agrada la música dolenta. El ball m’atrau, em deprimeix, m’enlluerna, em fa sentir la timidesa, que em domina com un dolor físic. No poder arribar a ésser ni un minúscul fatxenda! A la fi, abandono aquestes fatigoses contradiccions i divago enmig de la gent animada i sorollosa.

Joan Linares, que trobo al cafè, fa com aquell que em pren el pols i em diu, cridant, com solen fer els sords:

–És difícil ésser una mala persona, eh?

Tramuntana al carrer, freda –una tramuntaneta que se us emporta el mal de cap instantàniament.

25 de desembre de 1918

dijous 25 desembre 2008

Nadal. Arriba un moment, quan s’ha portat moltes hores el vestit de les festes i s’han dit les coses corresponents a la indumentària d’aquesta categoria, que l’engavanyament de tot plegat fatiga una mica. La combinació del pollastre rostit amb els xampanys del país no és realitzable en un cos humà normal. Els xampanys francesos –que anys enrera havia begut amb Josep Sagrera– han passat a la història, s’han debolit. Els d’ací no valen res; els simplement potables tenen un regust de terra i una dolçor insuportable. Potser la terra d’ací és massa forta, terreja massa, per a arribar a donar un vi tan lleuger i alat. La combinació dels productes de la confiteria i el vi dolç és embafadora per tota l’eternitat. Havent lleugerament sopat, vaig a dormir. Llegeixo Stendhal –que és sec i desintoxicant.