Arxiu de la categoria ‘Catalunya’

16 de febrer de 1919

dilluns 16 febrer 2009

Fins ahir, dissabte, continuaren els aldarulls universitaris. L’agitació obrera creix. La gent està pendent del que passarà demà, dilluns. Hi ha la por, molt generalitzada, que Barcelona podria quedar sense llum, ni força, d’un moment a l’altre.

Passada una part de la tarda amb Salvador Eures, al seu pis del carrer de la Universitat. Des dels temps ja llunyans del «caos» que escriu unes llibretes –un dietari, segons tinc entès, molt intel·lectual. El pis està igual: fosc i una mica ple de pols. Els seus ídols resten intactes: Nietzsche i Wagner. En realitat, Eures és un conservador confusionat per Nietzsche. Continua mantenint una fòbia activa contra la democràcia. Les declaracions alemanyes sobre la superioritat vital i contra la moral dels esclaus l’encanten.

Les llibretes, que Eures em llegeix, a trossos, tenen una nota molt característica: l’obsessió de les dones. El gavadal de notes contra les dones és innombrable. «Sóc feminòfob! –em diu Eures, i la paraula em fa gràcia–, però això no vol pas dir que sigui un efeminat…»

«Per a l’única funció digna de la dona, per a la més essencial que realitza –escriu a la llibreta–, es fa indispensable una missa purificadora.» Trobo que el to és revoltant i passablement sinistre. En un altre lloc escriu: «Si en una relació amorosa l’home adopta la reserva que sol adoptar habitualment la dona –car, si l’home es clareja, la dona es reserva–, llavors és la dona la qui amb el més fred atreviment dóna a la publicitat els termes de la relació». Penso: i què?

Però aquestes qüestions d’estratègia sentimental, tenen tanta importància com Eures creu? Crec que el problema és un altre. Li recordo l’anècdota Wagner-Nietzsche.

Wagner a Nietzsche: «Tingueu dones, Herr Nietzsche, tingueu dones!»

Nietzsche: «Com és possible tenir dones?»

Wagner: «Robeu-les! Rapteu-les! Salteu per sobre de tots els obstacles…!»

Potser Eures pateix de l’error, com molts altres xicots d’educació dita seriosa i acurada, de creure que l’home és més un animal racional que un animal sensual.

.

L’àvia Marieta és encara ací; però, segons diu, no hi està pas gaire bé. Treta del carrer Estret i privada de poder anar cada dia al mas amb el cistellet, es troba desplaçada.

–A Barcelona –em diu–, quanta gent no hi ha! Pel meu gust n’hi ha massa. Quan jo era criatura, cinquanta o més anys enrera, ens pensàvem que Barcelona era una gran ciutat. Era ben poca cosa al costat de la d’ara. A més, tot és tan diferent del meu temps! Quan vivíem al pla de Palacio tothom feia carn d’olla cada dia. Ara he vist que a penes ningú no en fa. I quantes lleteries no es veuen pels carrers! En el meu temps, la llet, només la prenien els malalts…

.

4 de gener de 1919

diumenge 4 gener 2009

Passo la tarda (freda) copiant els articles de la suite quaresmal de Josep Ferrer.1

Les coses polítiques del país evolucionen en un sentit insospitat, d’un interès creixent. Fins ara semblava que tot el forcejar social es reduïa a una petició de millorament de les coses administratives. I més aviat es torna tot emotiu. És molt possible que alguns mesos enrera la gent s’hagués acontentat amb una reforma administrativa. Ara ens trobem molt més enllà –considerablement més– i la velocitat del moviment augmenta a simple vista.

Els artistes. Marià Vinyas, que trobo ací, on ha vingut per no sé quin afer, m’explica una anècdota del músic Maurice Ravel. Quan el gran compositor vingué a Barcelona, l’Orfeó l’obsequià amb un gran concert. Vinyas l’acompanyà a la llotja presidencial. Se li oferí una primera part de cançons catalanes i una segona part de cançons d’ell; i una tercera part de corals grossos, imponents –un dels quals fou “La mort de l’escolà”, de Nicolau. Al final de “La mort de l’escolà”, hi ha dues petites dissonàncies bellíssimes.

–I bé, mestre, què us ha semblat? –li preguntà Vinyas.

–Les dues petites dissonàncies del final són exquisides –contestà Ravel amb el seu aire precís de boulevardier, fent un moviment amb la nou del coll absolutament francès.

Els artistes d’avui tenen això: l’única pedra de toc, per a ells, són els seus gustos personalíssims, la tendència de la seva obra, les seves pròpies manies. Ravel ha cultivat molt la dissonància. Si en “La mort de l’escolà” no n’hi hagués trobades dues, l’obra, per a ell, no hauria tingut una existència real.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Fragment de «Escriptors a Palafrugell». Quaderns de Palafrugell, 7. Diputació de Girona, 1999, facilitat per la Fundació Josep Pla.

    Pla, Josep Pla, havia dit en alguna ocasió que el seu mestre va ser Josep Ferrer i Mascort (Palafrugell, 24-04-1875 / 10-02-1918). En un text datat el 1918, escriu: «Personalment, Ferrer fou, durant molts anys, un dels tipus més curiosos de la població. Fou un home alt, d’esquelet considerable, escàs de carns, sec, d’una pal·lidesa macilenta, nerviós, esperitat, amb una timidesa vençuda per un frenesí alcohòlic i sensual agosarat, amb una manera de riure crepitant, sacsejada i sarcàstica. [...] Tenia la carrera d’advocat. Fou jutge de la població uns quants anys. La seva vida fou la d’un bohemi de poble de tipus intel·lectual –una vida frenètica i desmanegada, a penes reprimida per un ordre burgès mediocre, pobre i grisenc [...] Ferrer arribà a tenir una cultura no gaire extensa, però sòlida, segura, bàsica, [...] Segons els seus amics més íntims, Ferrer fou un gran sensual, frenètic, violent, arrauxat: dones, alcohol, menjar. Les tres divinitats. [...] Tot això portaria a creure que fou simplement un sensual –és a dir, una criatura sense resistència possible davant els propis estats de buidor, de solitud o de tedi.»

    Una mica diferent és la valoració que se’n fa a la nota biogràfica publicada a les Instantànies (Publicacions de l’Empordà, Barcelona, 1921). En aquesta nota s’hi remarca, sobretot, el caràcter de desplaçat, d’exiliat interior de Ferrer: home «d’una cultura extensíssima i profunda, d’una sensibilitat artística i d’un sentit crític extremadament agut i d’una ironia finíssima i subtil, dominat per «una ardenta set d’universalitat», devia sentir el prosaisme i la vulgaritat de la vida quotidiana a Palafrugell li retallaven les ales, l’ofegaven, li feien accentuar «el sentit tràgic de la vida». Les foteses i nimietats del Jutjat Municipal, les de la política local, l’esterilitat closa del bufet van fer que «ben prompte sentís la fiblada de l’avorriment, i s’avorria sempre, al despatx, cafè, al camp».

    Vegeu completa aquesta semblança biogràfica – n. ed. bloQG []

19 de juny de 1918

dijous 19 juny 2008

L’obsessió de la Universitat, encara que més intermitent, persisteix. De vegades, somnio l’establiment: em desperto de sobte angoixat, pensant que l’endemà al matí haig d’anar en una classe o altra i que no sé la lliçó de memòria. També de vegades se m’apareix tot d’una, en la imatgeria incoherent del somni, un tribunal d’exàmens, darrera d’una taula col·locada sobre una alta tarima, uns senyors ensopits i displicents, amb un bombo davant per treure boles, tot plegat immers en la llum grisàcia, passada pel reixat espès de les finestres de les aules de la facultat de Dret. Tot en conjunt: els professors, els llibres, les idees, els bancs, els patis, les aules, els bidells, les converses, les pedres, les columnes, els condeixebles… tot m’ha deixat una impressió flotant d’angúnia freda, de cosa forçada i incomprensible, d’absoluta falta d’interès.

En aquest ambient no he trobat fins ara res que incités a crear-me una curiositat –ni de la part dels qui notòriament haurien pogut fer-ho. Una gran part dels estudiants que passen cada dia la porta del casalot immens està perfectament convençuda que no hi ha res a fer.

De vegades penso que si els obrers, els comerciants, els industrials, els pagesos, els banquers, fossin en el treball, en la indústria, en la banca, en la terra, com els professors de la Universitat, tot quedaria detingut i parat. El món s’aturaria en sec.

Somniar la Universitat…! És absolutament grotesc! Aquest món que incita a somniar tan belles coses… i que us porta a pensar en uns senyors mig adormits davant d’una taula muntada sobre una tarima…

Llegides les vuitanta-cinc frases que en la traducció francesa de Plató dirigida per Víctor Cousin (Saisset trad.) són agrupades sota el títol general de Definicions. La majoria estan tan impregnades de la més vulgar i adotzenada obvietat aparent, que semblen un fals elaborat per algun il·lustre representant de la sagesse francesa. De tota manera, em sembla que, si dos mil cinc-cents anys enrera les hagués escrites l’home tingut pel més hàbil escriptor de la nostra època, potser li haurien sortit més llargues i més espesses.

També llegeixo que hi ha un vers d’un poema perdut atribuït a Homer, l’actualitat del qual és innegable –almenys pel que fa referència a mi. El vers diu així: «Sabia moltes coses, però totes les sabia malament».

A Catalunya, la cordialitat dura –màxim– dos o tres dies –àdhuc entre les persones lligades o que podrien lligar-se amb un real interès.

A la taverna de Gervasi, a Plaça Nova, sento que un home diu a un altre, amb un vas de vi blanc a la mà:

A Campmany, s’hi fan els naps;

a Cabanes, les carbasses;

a Vilabertran, pebrots,

aubergínies i tomàquets.

El bodegó que fan aquests versos em dóna una deliciosa sensació de fi de primavera, primers d’estiu.

Una combinació deliciosa en aquests temps de juny: postres a base de formatge i cireres. El gust del formatge i el de les cireres són, al paladar, al meu entendre, complementaris. Llàstima que els formatges, en aquest país, siguin tan insípids i adotzenats. Les cireres millors no són pas les primerenques, això és, les blanquelles, sinó les dures, roges cireres de carn atapeïda que anomenem de cor de colom o de matapedra. Les tocades lleugerament pel bec d’un pardal són especialment exquisides.