A Mercè Figueres, 21 VI 1937 (80)

80

Montalban, dilluns 21 de juny de 1937

Estimada Mercè:

Dissabte vaig arribar a Montalban, un poble deliciós a la riba del riu Martín. Resulta que feia dos dies que el quarter general de la divisió s’havia traslladat a Alcorissa, on vaig tenir l’honor de transmetre al comissari Moles les salutacions del doctor Ribes Soberano. Allà em van destinar a la 131 brigada, que té al seu torn el quarter general a Montalban; vaig haver de tornar-hi, doncs, per presentar-me al cap de la brigada, que és el comandant Ymbernon, el qual volia destinar-me al quart batalló, que s’està organitzant a Calanda (a la reraguarda de la divisió), però li vaig demanar que esperés fins que hagués parlat amb en Víctor Torres per mirar si podia entrar en el seu, que és el primer i ocupa les avançades. Ahir al matí vaig pujar a Martín del Río, on per fi vaig conèixer en Víctor, un noi molt simpàtic, molt comunicatiu, molt dinàmic i perfectament adaptat a la vida de campanya. Vam passar junts un diumenge molt agradable, sense que hi faltés un bany al riu i un àpat suculent regat amb vi del país; però resulta que no hi ha cap vacant al batalló. Em calgué tornar a peu altra vegada a Montalban; dues hores delicioses per una carretereta que segueix la conca del riu, estreta i entre muntanyes; el riu té en tot el seu curs dues rengleres de xops altíssims, una a cada banda. Si bé amb la recança de no poder servir en el mateix batalló que el germà d’en Màrius, no et sabria dir com n’estic de content de trobar-me en aquesta 30 divisió (o «Macià-Companys»), que és magnífica.

Ja prop de Montalban, era l’hora de la posta i m’agradava tant el lloc que em vaig deturar sota unes grans nogueres; en creixen d’esplèndides en aquest país. Allà m’estava quan veig de lluny un home que a passes llargues i feixugues i amb el front inclinat com si li pesés se’n venia per la carretera; imagina la meva sorpresa: era l’Usall.

Després de les naturals expansions vam acabar de fer el camí plegats; el trajecte era curt però tingué temps d’abocar-me a raig fet tot de consideracions estranyíssimes. Em va dir mal de tot i de tothom com si estigués neurastènic perdut; deixava anar coses molt agudes i perspicaces barrejades amb d’altres de delirants. En un cert moment li vaig observar que de manies «ja tinc les meves i no necessito les dels altres» i no se’m va pas enfadar però em sortí amb un ciri trencat que certament no m’esperava d’ell; d’ell, que en altre temps ens havia assegurat, més convençut que cap de nosaltres, que «aquesta guerra estava perduda per endavant, i de la manera més miserable, si no sabíem assegurar l’ordre i deixàvem que la reraguarda es fes fotre».

—Tu, com tots els d’aquesta divisió de merda, em digué textualment, estàs contra la FAI i la Falange ¡tots contra la FAI i la Falange! No teniu imaginació; encara no heu comprès que la FAI i la Falange, que són el mateix, són la quinta essència d’aquesta península tan notable on hem tingut l’honor de néixer.

—Si fos així em faria separatista, el vaig tallar.

—No és pas tan fàcil separar-se d’una península, va fer ell; ¡i quina península! No és pas qüestió de fúmer-se’n d’una península que té per quinta essència la FAI i la Falange.

—Ja veig que el coronel Bosch es va errar de mig a mig enviant-te a tu a la «Macià-Companys» i a mi a la «Durruti»; ho havia de fer a l’inrevés per encertar-ho. T’hi hauries trobat com peix a l’aigua ¡en plena quinta essència!

Però ell ja em parlava, sense transició, d’una altra cosa; es referia d’una manera al·lusiva i misteriosa a fets que no sé pas de què va, potser incidents que li han passat d’ençà que s’incorporà en aquesta divisió i que jo ignoro. Arribàvem entretant i per fi a Montalban i ja era entrat el vespre; ell se n’anà per les seves i jo per les meves. Em sentia dolgudíssim que, després de tants mesos i essent així que venia amb la il·lusió de retrobar-lo, la nostra primera entrevista hagi resultat tan poc amena. Ja no l’he tornat a veure. El comandant Ymbernon, en vista que no hi ha plaça disponible al primer, m’ha destinat definitivament al quart batalló i aquesta tarda baixaré a Calanda; ell para molt lluny, si bé no sé exactament a on ja que no m’ho digué.

A la teva darrera carta m’expliques que voldries arribar a ser «la tieta» de la família i t’haig de confessar que m’agraden amb deliri les «tietes», orgull i ornament de tota família que s’estimi, i que n’he tingut d’inoblidables però no de gironines i de pèl de panotxa; i menys amb una piga a la galta i amb un nas que els tiba quan parlen, o sigui sempre. Les teves ambicions són potser legítimes en si mateixes, però sospito que un cert esgarria-cries, poeta i ex-bigotut per més senyes, farà els possibles perquè no les vegis assolides; el crec capaç de tot d’ençà que em vas dir que es dedicava a exterminar totes les aranyes que trobava al seu pas. Si el que insinuo és indiscret, perdona; el que et puc dir és que si mai arribes a ser «la tieta» de la família, jo em reservo el paper d’«avi sorrut», a fi que entre tots dos completem la novel·la, rosa i anglesa, que t’has forjat. Hauré de fumar amb pipa a fi de dissimular millor, sota la sorruderia, el meu «cor d’or» conforme als cànons. A fi que a la novel·la no hi manqui res, hauríem d’amagar gelosament algun misteri; jo, pobre de mi, no en tinc cap ¿en tens algun, tu? Rondinant sempre, com escau a una «tieta» i un «avi» de novel·la rosa anglesa, farem tots els viatges que dius, fantàstics, inacabables, a través d’Escandinàvia i de les taigues de Sibèria fins arribar a la Numídia (que no sé pas on cau), on saludarem la teva germana la lleona1 per prosseguir després cap a les jungles de l’Amazones que diu que hi ha més arbres que al parc de la Ciutadella.

 

 

Les notes no són de l'edició original, sinó d'aquest blog.
  1. Contra la creença general a Numídia mateix no hi havia lleons. []

A Màrius Torres, 2 VI 1937 (75)

75

Barcelona, dimecres 2 de juny de 1937

Estimat Màrius:

Per l’Esperança he sabut que aquestes darreres setmanes havies fet llit amb febre alta i he atribuït a això que no hagi rebut encara la carta teva que he esperat mentre era al front d’Aragó. En vaig arribar ahir al matí. Ara estic «expulsat» de la tristament famosa «columna Durruti» i a disposició del general en cap de l’Exèrcit de Catalunya (o de l’Est); confio que ben aviat podré servir en una unitat regular com vinc demanant des de començos de la guerra ¡ja fa més de deu mesos! Tot arriba en aquest món, si bé de vegades de la manera més inesperada; ja t’ho explicaré de viva veu quan pujarem amb la Nuri al sanatori. Mentrestant hauré tingut excel·lents ocasions de fer exercicis d’humilitat i de paciència, que sempre ens convenen. Tornant d’Aragó amb el cor que em dringava com un cascavell a causa de l’excedència que m’acabaven de concedir, vaig travessar altra vegada aquelles terres tan estimades, les teves, on també jo tinc records; de bona gana m’hauria deturat unes hores a Fraga, a Lleida, a Cervera o a Tàrrega. Només hi vaig passar de llarg; a Lleida, pel carrer de l’Acadèmia, el de Catalunya, la Banqueta, el pont, els Camps Elisis i aquell cementiri cantat pel benemèrit Morera i Galícia, per cert amb un final d’una desesperança que sorprèn en ell:

Si et deleix l’infinit, aquí hi és tot.

 

D’ençà del temps que jo hi vivia, fa uns deu anys, Lleida ha crescut i ha millorat; ara a la Banqueta hi ha brolladors, parterres, arbres i moltes coses que en el meu temps no existien. També m’hi ha cridat l’atenció la catalanització total dels rètols i cartells, anuncis, plaques i tota mena de públiques inscripcions o mostres de comerç; cosa que encara no s’ha aconseguit a la capital del Principat. El Segre i la Seu vella són, però, els mateixos de sempre, i Lleida, totalment catalanitzada, més «cap i casal de Catalunya per terra ferma» que mai.

Fraga m’havia semblat, hores abans, una Lleida en miniatura. Venint del desert dels Monegres ja s’anuncia de lluny amb l’olor espessa dels seus figuerals inacabables; el terme fragatí sorgeix de sobte com un oasi. Les ribes del Cinca, ombrejades pels xops, són plenes d’ocells que no paren de xerrotejar. Les cigonyes van i vénen del campanar al riu, on troben pesca abundosa. Arribant-hi des dels Monegres i procedent de la «columna Durruti», també jo hauria exclamat amb tota l’ànima: ¡o terra beneïda, poblada de lleialtat! ¿Per què el govern de Catalunya, en deu mesos que ja fa que els nostres ocupen aquell territori, no ha fet res per legalitzar-ne l’annexió? Els veïns de Fraga, Tamarit, Mequinensa i Vall-de-roures són tan catalans com els d’Olot o els de Figueres.

I vet aquí que torno a ser a Barcelona al cap de quinze dies d’haver-ne sortit. ¡Que canviada m’ha semblat! La revolució va madurant per la mateixa força de les coses, sense que cap geni polític hi influeixi ni poc ni gaire. L’aniversari de la guerra, que s’escaurà el 19 del mes vinent, ho trobarà tot de tota una altra manera; les hordes canibalesques que es van fer mestresses de la ciutat i del país i que en poc més de trenta dies van cometre una quantitat incalculable d’incendis, robatoris, assassinats i saqueigs, ara estan bandejades de la cosa pública. Tant de bo els nacionalistes i els socialistes, les dues grans forces de la nova Catalunya, s’associessin per alliberar-nos de les últimes restes que encara queden de l’anarquisme analfabètic i vesànic; són els dos únics partits combatius i disciplinats amb què comptem ara per encarar-nos a circumstàncies tan extraordinàries. La guerra es lliura en darrer terme entre renaixença i antirenaixença; i ara la renaixença catalana només pot confiar en els dos grans cor­rents d’idees del nostre segle, el nacionalisme i el socialisme. Potser s’acosten dies de benedicció per al nostre país desventurat; fa esgarrifar de pensar com un dirigent polític, si el tinguéssim, podria aprofitar el cataclisme per engrandir la nostra terra; enmig d’un huracà un navegant audaç pot fer avançar més que mai la seva nau. Prat de la Riba s’hagué d’acontentar amb un ventet somort que a penes inflava les veles ¿de què no seria capaç amb la ventada d’ara? Però els nostres actuals dirigents són d’una mediocritat que estaborneix. Sabent-me a Barcelona ens vingué a veure en Joaquim Xirau, que hi està ficat; ens explicà que corrien rumors que les potències estrangeres, veient que la «guerra d’Espanya» s’eternitzava i els fronts s’estabilitzaven, parlaven d’obligar-nos a pactar un armistici indefinit conservant cada bàndol el territori que actualment ocupa: Espanya continuaria existint en teoria però en la pràctica hi hauria dues Espanyes, la de llevant i la de ponent. Vaig exclamar que això seria una solució mag­nífica, en primer lloc per posar fi al carnatge repel·lent que és la guerra i en segon lloc perquè a l’Espanya de llevant podríem aspirar a una mena d’hegemonia com sigui que la gent de llengua catalana hi som majoritaris o almenys una bona meitat; podríem convenir —vaig afegir engrescant-me com si ja em trobés a la conferència de plenipotenciaris— una barata de territoris amb el general Franco: li donaríem Madrid amb la «bossa» que forma a l’Espanya central a canvi de Mallorca i Eivissa i del que ens falta d’Aragó amb Navarra; així els respectius territoris tindrien una forma més coherent i, mentre ells estarien contentíssims amb l’ocupació de Madrid, nosaltres, amb la de Mallorca, a més d’alliberar un país de llengua catalana de la dominació castellano-feixista, eliminaríem el perill de bombardeigs aeris i navals sobre Barcelona, i amb la de Navarra i del que ens manca d’Aragó establiríem per fi contacte amb els bascos.

Seria en una paraula, anava dient, la resurrecció de les dues Corones, la catalana-aragonesa i la basco-navarresa, ara fraternalment unides enfront d’un enemic comú.

A mesura que jo m’anava engrescant en Xirau s’alterava; per fi no pogué més i esclatà. ¡De poc que no s’esquinça les vestidures! La partició d’Espanya, em digué fora de si, seria una monstruositat; cometríem una covardia sense nom si acceptéssim «aquesta solució infame que ens volen imposar les potències estrangeres». Abans que consentir el trosseig d’Espanya, conclogué heroicament, ens hem de batre com lleons als fronts de guerra «fins a la dar­rera gota de la nostra sang». Li vaig fer remarcar, amb tota la delicadesa possible, que de nosaltres dos era jo qui, sense ser «un lleó», es batia al front o almenys, des dels començos de la guerra, intentava fer-ho, mentre ell no es movia de la reraguarda; em replicà, desconcertat, que degut a un accident d’automòbil, que sofrí l’estiu passat, anava ranco i que era per això «i únicament per això» que no se n’havia vingut als fronts amb la jovenalla. Vaig fer veure que m’ho creia i donant per bona l’excusa vaig girar full.

Com a principals novetats, sembla que el nou govern de Catalunya, un cop esbandida la FAI, es proposa de res­tablir l’ordre a les empreses que aquesta havia «col·lectivitzat». Es procura que se’n tornin a fer càrrec els mateixos empresaris; el mal és que molts d’ells qui sap on paren, després de tants mesos de desori en què els anava la pell, i als qui queden no els acaba de fer peça tornar-se’n a encarregar després de la gestió anarquista. Ha ­estat, segons diuen, un desastre que supera tot el que ja ens imaginàvem; se n’havien apoderat creient que els «amos» tenien amagada una moma inexhaurible i es van trobar amb la sorpresa que ben aviat ja no sabien amb què pagar la nòmina del personal: ¡els diners dels comptes corrents s’havien volatilitzat i l’empresa, dirigida pel comitè anarquista, era incapaç de guanyar-ne! Un anunci aparegut en els diaris resumia pintorescament la situació; deia exactament: «Empresa col·lectivitzada cerca soci capitalista».

Resulta que de moltes d’elles se n’havien constituït dirigents, no pas els tècnics ni tan sols els obrers qualificats, sinó els sense ofici, els manobres, forasters en majoria. ¿Podia haver-hi ja res de més manicomial que una revolució de manobres sud-espanyols? «Los más miserables e imbéciles de la nación» els anomenava no pas menys que un home tan d’esquerra com Castelar en un d’aquells discursassos que tanta forrolla feien a la seva època. Els obrers qualificats, tots ells catalans i enemics de la FAI, es veu que haurien volgut en general que els patrons continuessin en el seu lloc, si ja no com a tals almenys com a directors o tècnics; però els de la FAI els caçaven. ¿No és doncs indecent tirar-los ara en cara, com fan alguns, que s’amaguessin o emigressin? ¿Podem exigir d’un burgès que sigui al mateix temps un heroi i un màrtir? Ja fa prou duent el pòndol del negoci, que és el seu ofici; és així que serveix la societat quan el deixen tranquil. A mans dels «comitès» de la FAI la producció industrial catalana ­s’havia estimbat vertiginosament; tota la revolució que saben fer és matar la gallina dels ous d’or. Molts d’ells havien vingut fugint d’una terra sense patrons ni empreses, on es morien de gana per manca de jornals a guanyar, i un cop aquí exigien l’extermini dels patrons i no haurien parat fins a la destrucció de les empreses. Prop de deu mesos haurà durat la revolució failangista a càrrec de «los más miserables e imbéciles de la nación»; si n’arriba a durar deu més, haurien fet de Catalunya un país nord-africà com el seu ¿potser era això el que es proposaven?

Vindré a Puig d’Olena no sé si diumenge vinent o l’altre.

 

 

A Mercè Figueres, 27 V 1937 (73)

73

Farlete (avançadetes), dijous 27 de maig de 1937

Estimada Mercè:

Abans-d’ahir a la tarda vam deixar Monte Oscuro, rellevats per un batalló procedent de la costa empordanesa. Després de fer nit al quarter general de la brigada, ahir al matí arribàvem en aquestes avançadetes, on passarem alguns dies fins que al nostre torn ens rellevin. Aleshores anirem on ens diran, potser cap a la banda de Belxite. Això i el continu passar-se de soldats catalans del Terç Estranger a les nostres línies són les úniques novetats que trenquen la monotonia de la vida en aquestes posicions de Monte Oscuro i de Farlete; en els pocs dies que hi portem se’ns en han passat una vintena i em diuen que és general a tot el front d’Aragó. A Monte Oscuro, quan ja el nou batalló que havia vingut a rellevar-nos ocupava els parapets, sis soldats del Terç van intentar abandonar el camp enemic i guanyar les nostres altures; els del batalló nou, que s’han passat tota la guerra a la Costa Brava, van obrir el foc contra aquells sis desgraciats; es veu que se sentien herois. Dos van poder arribar, dels altres quatre s’ha perdut el rastre. Els nostres veterans estan indignadíssims; amb gaires valents com aquests que acaben de venir de la costa, aviat no hi haurà cap soldat enemic que es vulgui passar als nostres rengles.

El motiu principal que es passin és que, pel sol fet de ser catalans, els de l’altra banda els fan objecte constant de burles i de vexacions que aquests gats vells del Terç troben insuportables; a part que els feixistes se’n malfien ja que veuen en tot català un enemic en potència o un amic poc segur.

Jo no sospitava pas que hi pogués haver tants de catalans al Terç; ara em torna a la memòria que al Partit Comunista Català, aleshores que la Nuri i jo n’érem, hi havia entre els militants alguns ex-legionaris; precisament un d’ells solia venir amb nosaltres a vendre L’hora pels carrers.

Monte Oscuro era una serra poc elevada, al cor d’Aragó; hi havia boscos de pins que donaven al paisatge una semblança al d’algunes comarques del sud-oest del Principat. Ara tornem a ser als Monegres i per cert en una banda que ni els romanins s’hi fan: la pura terra pelada. Els primers arbres que es veuen (a part dels de la serra de Monte Oscuro que s’aixeca al nostre nord) es troben a diversos quilòmetres: per poder-los distingir els hem d’apuntar els prismàtics. Són tres arbres, que destaquen enmig de la desolació.

Els progressos de l’aviació estan fent passar a la història les tendes de campanya; encara se’n veuen en alguna banda però van desapareixent. Aquí vivim sota terra, en galeries excavades pels qui ens han precedit en aquestes posicions i que nosaltres engrandim i millorem; feina fàcil en aquesta terra compacta i sense roca. Aquests abrics subterranis reuneixen totes les condicions desitjables: són frescos si fa calor i calents si fa fred, invisibles a l’aviació i a cobert de les bombes. La vida que hi fem és monòtona però no del tot desproveïda d’un confort que recorda el de l’home de les cavernes; al pas que anem ¿qui sap si la humanitat no hi tornarà, penedida d’haver-les abandonades? ¡Santes cavernes «du bon vieux temps», autèntica casa pairal de la humanitat!