73
Farlete (avançadetes), dijous 27 de maig de 1937
Estimada Mercè:
Abans-d’ahir a la tarda vam deixar Monte Oscuro, rellevats per un batalló procedent de la costa empordanesa. Després de fer nit al quarter general de la brigada, ahir al matí arribàvem en aquestes avançadetes, on passarem alguns dies fins que al nostre torn ens rellevin. Aleshores anirem on ens diran, potser cap a la banda de Belxite. Això i el continu passar-se de soldats catalans del Terç Estranger a les nostres línies són les úniques novetats que trenquen la monotonia de la vida en aquestes posicions de Monte Oscuro i de Farlete; en els pocs dies que hi portem se’ns en han passat una vintena i em diuen que és general a tot el front d’Aragó. A Monte Oscuro, quan ja el nou batalló que havia vingut a rellevar-nos ocupava els parapets, sis soldats del Terç van intentar abandonar el camp enemic i guanyar les nostres altures; els del batalló nou, que s’han passat tota la guerra a la Costa Brava, van obrir el foc contra aquells sis desgraciats; es veu que se sentien herois. Dos van poder arribar, dels altres quatre s’ha perdut el rastre. Els nostres veterans estan indignadíssims; amb gaires valents com aquests que acaben de venir de la costa, aviat no hi haurà cap soldat enemic que es vulgui passar als nostres rengles.
El motiu principal que es passin és que, pel sol fet de ser catalans, els de l’altra banda els fan objecte constant de burles i de vexacions que aquests gats vells del Terç troben insuportables; a part que els feixistes se’n malfien ja que veuen en tot català un enemic en potència o un amic poc segur.
Jo no sospitava pas que hi pogués haver tants de catalans al Terç; ara em torna a la memòria que al Partit Comunista Català, aleshores que la Nuri i jo n’érem, hi havia entre els militants alguns ex-legionaris; precisament un d’ells solia venir amb nosaltres a vendre L’hora pels carrers.
Monte Oscuro era una serra poc elevada, al cor d’Aragó; hi havia boscos de pins que donaven al paisatge una semblança al d’algunes comarques del sud-oest del Principat. Ara tornem a ser als Monegres i per cert en una banda que ni els romanins s’hi fan: la pura terra pelada. Els primers arbres que es veuen (a part dels de la serra de Monte Oscuro que s’aixeca al nostre nord) es troben a diversos quilòmetres: per poder-los distingir els hem d’apuntar els prismàtics. Són tres arbres, que destaquen enmig de la desolació.
Els progressos de l’aviació estan fent passar a la història les tendes de campanya; encara se’n veuen en alguna banda però van desapareixent. Aquí vivim sota terra, en galeries excavades pels qui ens han precedit en aquestes posicions i que nosaltres engrandim i millorem; feina fàcil en aquesta terra compacta i sense roca. Aquests abrics subterranis reuneixen totes les condicions desitjables: són frescos si fa calor i calents si fa fred, invisibles a l’aviació i a cobert de les bombes. La vida que hi fem és monòtona però no del tot desproveïda d’un confort que recorda el de l’home de les cavernes; al pas que anem ¿qui sap si la humanitat no hi tornarà, penedida d’haver-les abandonades? ¡Santes cavernes «du bon vieux temps», autèntica casa pairal de la humanitat!